L’Obra Completa de Fuster: la llarga història d’un projecte ambiciós (Article publicat a Vilaweb el dimecres 19 de gener de 2022, vegeu-lo també aquí) Des del punt de vista literari, aquest 2022 que acabem d’estrenar és un any carregat de commemoracions de gruix sobre les quals caldrà parlar amb més detall aquests mesos vinents. Avui
Avui, primer dia de l’any en el que commemorem, entre altres aniversaris notoris, el centenari del naixement de Joan Fuster, poso en marxa un projecte que em sembla que pot tenir força seguidors i que m’engresca de manera molt especial. M’he proposat penjar cada dia, al matí preferentment, a Twitter -i, de retruc, a Facebook
Posar paraules a la memòria (Article publicat a Vilaweb –(vegeu-lo aquí)– el dijous 23 de desembre de 2021) Per als afortunats que en tenen un a l’abast, el país de l’altra riba és l’indret de la salvació, el lloc on finalment pots viure –i et pots morir– en pau. I quan et pertoca. És la
La festa literària de la Nit de Santa Llúcia corresponent a 1981 -és a dir, de fa quaranta anys- es va celebrar al Centre Cultural de Terrassa. Segurament va ser una coincidència, però el cert és que va resultar un any molt positiu pels autors terrassencs ja que el guanyador del premi Sant Jordi de
(La sèrie comença aquí) Mentre pugem fins l’últim pis, al pati de jocs del terrat, l’Eva em parla -amb raó i amb raons- de les condicions complicades de l’edifici. Una construcció antiga i amb una filosofia del que ha de ser un espai dedicat a l’ensenyament superada totalment pels anys. Malgrat la gespa artificial d’alguns
(La sèrie comença aquí) Mentre l’Andrea -la mestra el nom de la qual no recordava en l’apunt anterior- es prepara per fotografiar el moment, l’Eva anuncia que el delegat de la classe de les Crispetes del circ em passarà el conte que tots els nens i nenes de la classe -amb l’ajut dels de tercer,
(La sèrie comença aquí) Tot seguint l’Eva arribo a la porta de la classe. Hi entro i en un dels angles de la sala veig un espai emmarcat per un parell de bancs baixos amb una vintena de nens i nenes asseguts als bancs i a terra, tots amb la màscara posada i mirant cap
(La sèrie comença aquí) L’endemà mateix l’Eva m’escrivia un altre correu en el que em deia: “Avui he explicat tot això a l’escola i estan encantades de la teva idea per fer l’intercanvi. M’hauries de donar uns dies perquè com que a P5 encara no sabem escriure els nostres padrins de 3r ens ajudaran a
(La sèrie comença aquí) Quan li vaig explicar a la Mila la història dels nens i nenes de l’Escola Castella va decidir, amb bon criteri, que els deixaria ‘Els ulls d’en Bao’ amb dos requisits: escriuria al començament del llibre una dedicatòria personal per als alumnes de l’Escola (amb una mica d’ajut per part meva),
(La sèrie comença aquí) Aquell correu inesperat que acabava de rebre de l’Eva deia exactament això: “Vaig buscant el conte del que parlaves en una publicació, els ulls d’en Bao. He anat a l’hospital de Sant Joan de Déu però no el tenen. No el trobo enlloc de fet. A l’escola aquest any treballem sobre
Aquest apunt d’avui el podria haver titulat d’unes quantes maneres. Per exemple ‘Meravelles dels Blocs’. O podria tenir una estructura de carta-conte adreçada a la Mila i al Tom, els meus dos nets. També podria haver-lo titulat ‘Una mestra motivada’, però finalment he optat per la solució més descriptiva de totes les que tenia entre
El dissabte passat es varen complir quinze anys de la primera emissió de l’Enigmàrius, un espai que ja ha esdevingut mític. La bona gent de Vilaweb em va demanar si m’abelliria d’escriure un article per recordar l’aniversari i no m’ho vaig fer dir dues vegades. El varen publicar el mateix dia de l’aniversari (vegeu-lo aquí)
Aquesta moda de la duplicació de gèneres que en nom d’un discutible concepte de la correcció s’està escampant darrerament em sembla un costum enutjós i fatigant que procuro defugir sempre que puc. Per bé que sembla que la cosa s’escampa de manera incontenible. Poso un exemple que acaba de passar davant dels meus ulls. L’he
Aquests dies estic llegint amb molta atenció el dietari que Joan Triadú va escriure durant els anys 1938, 1939 i 1940 (quan tenia entre setze i dinou anys) i que molt més cap aquí -el 2001- va veure la llum editat per Proa amb el títol ‘Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent’. Sobre aquest
Aquests dies de canvis i cares noves en la composició del Govern he recordat una notícia de fa unes setmanes segons la qual la senyora Caterina Mieras, –militant del PSOE d’aquí i consellera de Cultura durant dos anys en l’època del primer Tripartit— havia ingressat a Sociedad Civil Catalana (vegeu aquí la notícia) i no