Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie. Vegeu aquí l’anterior apunt. La crònica de Pilar Rahola, publicada a la revista Serra d’Or del gener de 1985, continuava així: “La història d’aquest Sant Jordi és, però, la següent. Dels cinc finalistes, tres passen a la final: Olga Xirinacs, Miquel Ferrà i M. A. Oliver, classificats
Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie. Vegeu aquí l’anterior apunt. No és per complicar les coses, però l’assumpte de què parlaré en l’apunt d’avui -el quart de la sèrie ‘Correu de Tarragona’– entra de ple en una altra sèrie que vaig escrivint de manera intermitent a mesura que en tinc oportunitat. Em refereixo
Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie. Vegeu aquí l’anterior apunt. “Va ser una dècada curiosa, la dels vuitanta, pel que fa al palmarès del premi Sant Jordi de novel·la. Un article que pretengués passar revista al que van donar de si aquelles deu edicions podria, sense dir gaire mentida, portar ben bé com
El primer apunt de la sèrie és aquest. Per poder entrar en matèria crec que cal que faci prèviament algunes consideracions sobre la dècada dels vuitanta. Amb el compromís que ni divagaré ni faré cap marrada sense sentit. Miraré de ser breu i molt directe, sabent i assumint que pel camí deixaré de banda un
El dia 3 de novembre m’arriba un correu inesperat. Una sola paraula al tema –‘Gràcies’-, dues lletres -una O i una X– a l’adreça i un servidor de correu que remet a la xarxa ciutadana de Tarragona. L’obro i veig que qui me l’envia és l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. Després d’una ràpida salutació –‘Benvolgut Joan
El mateix dia de la seva arribada a les llibreries vaig publicar a Vilaweb un article -(vegeu-lo aquí)- dedicat a ‘1969’, la nova (i molt singular) novel·la d’Eduard Márquez. Un escriptor que m’interessa molt i sobre el qual (vegeu aquí) he parlat un munt de vegades en aquestes Totxanes. Aquí us reprodueixo el text íntegre
Pensant sobretot en els lectors que s’han incorporat recentment a les Totxanes i que es pensen que són cosa de fa quatre dies, aquesta setmana penjaré un parell o tres d’apunts que recordaran algunes coses que escrivia anys enrere. Com el d’avui, que he preparat pensant que potser us farà gràcia recordar què escrivia en
(La sèrie comença aquí) (El capítol anterior el trobareu aquí) Obro el llibre buscant algunes il·lustracions que em semblen especials (en Bao i els seus companys a la fàbrica dels aneguets, al port veient com el vaixell carrega els contenidors plens de joguines, la tempesta a alta mar i el contenidor que s’enfonsa, la superfície
(La sèrie comença aquí) El mes d’octubre passat -ara fa exactament un any- vaig dedicar una llarga tira de set apunts a explicar de quina manera, a través d’una mestra inquieta i motivada, vaig entrar en contacte amb els nens i nenes de l’Escola Castella, de Barcelona (vegeu aquí), gràcies a un conte titulat ‘Els
Podria emparar-me en raons -totes certes, no pas excuses- com uns problemes de salut o una punta de feina endarrerida, però no ho faig perquè si parlo del meu amic Vicenç Pagès ara i no quan es va morir, aviat farà tres setmanes, és perquè volia deixar una mica de distància per evocar-lo en aquest
(Si entreu aquí podeu llegir el primer apunt, i aquí el segon) (els destacats en vermell són meus) Vull repetir, però, que les acusacions al·ludides, adreçades contra els nacionalismes, són en bona part certes. No pretenc dissimular-ho, i molt menys si prenem com a base els punts de vista des dels quals són formulades. Únicament tracte d’assenyalar
(La primera part d’aquest apunt la podeu veure aquí) (els destacats en vermell són meus) El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i
L’entrada que Joan Fuster escriu en el seu Diari corresponent al dia de Sant Jordi de 1956 es centra en el tema del nacionalisme. Al llarg del text esmenta diversos nacionalismes d’estat com el francès, l’alemany, l’italià o el soviètic. Per raons òbvies era impossible que en l’argumentari de la seva reflexió es referís a
(Si entreu aquí podeu llegir el primer apunt, i aquí el segon) (els destacats en vermell són meus) La mateixa evolució de la literatura ha desmentit bellament aqueixos prejudicis. Avui ningú no gosa confessar-los, si no és algun ingenu principiant irritat, per bé que, en el fons, tothom continua compartint-los. La desmentida, però, resulta evident.
(La primera part d’aquest apunt la podeu veure aquí) (els destacats en vermell són meus) Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seues reflexions són, precisament, els de l’entitat i