Totxanes, totxos i maons

Aquí sota trobareu l’article que la revista Serra d’Or em va encarregar fa uns mesos a propòsit dels 50 anys de la inauguració -el 23 de maig de 1973- de la sala Zeleste al carrer de l’Argenteria de Barcelona.

Com acostumo a fer amb la majoria dels que publico, aquest article el penjo en aquest Bloc perquè en quedi constància més enllà dels terminis de publicació de les revistes.

En aquest cas, a més a més, ho faig amb un interès especial per dues raons.

• La primera és que -modèstia a part- em sembla un dels articles més reeixits que he escrit darrerament.
• La segona és que la citació inicial i la final, ambdues extretes de la novel·la ‘El temps de les cireres’, de Montserrat Roig, varen desaparèixer del text publicat. Una mancança involuntària i fortuïta però que em sembla necessari de restituir perquè crec que situen el lector en els anys que aquella història de bones músiques i bon ambient va començar.

Reprodueixo, doncs, l’article íntegre. És a dir, tal com va sortir del meu ordinador. I per indicar ben clarament les absències he marcat amb color vermell les dues citacions desaparegudes a la revista.

Que tingueu una bona i plaent lectura.

Rere la cortina del cabaret galàctic (el meu Zeleste) 

Serra d’Or, 762. Juny de 2023

‘És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.’

Montserrat Roig; ‘El temps de les cireres’, Premi Sant Jordi 1976

No puc recordar amb precisió quina va ser la meva primera visita a Zeleste, el mític local que, ara fa cinquanta anys, va obrir portes al carrer de l’Argenteria, a tocar de Santa Maria del Mar. Per les meves circumstàncies personals d’aleshores —acabat de casar i encara sense mainada— calculo que deuria ser aquell mateix 1973 inaugural quan vaig endinsar-me per primera vegada en la màgica bombolla que ens acollia tan bon punt traspassàvem la imponent cortina de vellut vermell que separava la grisor del món de fora i ens portava al bell mig del cabaret galàctic, l’encertat nom que Sisa li posaria tres anys després.

En canvi, sí que recordo perfectament quan vaig tenir consciència que allò que cada nit passava dintre d’aquell espai que evocava un passat de magatzem de filatures era una porta directa cap al mite.

Va ser quan vaig llegir ‘El temps de les cireres’, la novel·la de Montserrat Roig Premi Sant Jordi de 1976. En un capítol cap al final trobem la Natàlia Miralpeix, que ha tornat després de dotze anys d’exili voluntari, i el seu nebot Màrius que decideixen escapar-se d’una festa familiar. “On vols anar? No ho sé… porta’m a sentir música”, i poc després el metro els deixa a la plaça de l’Àngel. Però per comptes d’enfilar directament Argenteria avall, el Màrius fa una volta que comença a Princesa, trenca a mà dreta per Montcada, continua fins a Santa Maria del Mar, passa per un Fossar de les Moreres ple de cotxes aparcats, deixa a la dreta les façanes amb roba estesa de Sombrerers i entra finalment a Zeleste. “És un barri decrèpit i teatral, sembla que les cases siguin decorats a punt d’ésser traslladats”, pensa la Natàlia. I certament aquell barri de la Ribera, amb el mercat del Born tancat pocs anys abans, és un indret fosc i solitari que traspua decadència pels quatre costats. “Per què m’has fet fer aquesta volta?, preguntà la Natàlia, perquè és un ritus, contestà en Màrius, aquest barri em deixa l’estómac buit, com si hi hagués viscut en una altra època.” I a l’altra banda de la cortina, la música; aquell escenari petit amb un guitarrista d’aspecte tímid que atreu totes les mirades: “la Natàlia pensà que el noi que tocava la guitarra semblava un quadre d’en Rosetti, deliqüescent, irreal, les mans pàl·lides i belles. Se li notava la blavor de les venes sota el coll, tan lívid.”

Va ser d’aquesta manera com, des de molt aviat, vaig tenir consciència que Zeleste i tot el que representava per a nosaltres —que vivíem els últims anys del dictador i havíem passat successivament per les cançons franceses i italianes, la Nova Cançó, el Grup de Folk i la Música Progressiva— ens permetia incorporar a la nostra vida, potser per primera vegada en qualitat de protagonistes, la dimensió del mite. D’allò que intuíem que havíem de viure amb plena consciència perquè ens acompanyaria al llarg de tota la vida. 

La gent de Zeleste

Parlar de Zeleste em porta a evocar un munt de noms —i de sons— de difícil oblit. Mecanismes gràcies als quals aconseguíem de les tristors fer-ne fum i sentir-nos (una mica a l’estil de García Márquez, veí aleshores de Barcelona) joves, feliços i indocumentats. Si he de donar noms, el primer ha de ser el de Víctor Jou (precisament mentre escric aquestes ratlles m’arriba la notícia de la seva mort, als 84 anys), l’home visionari que va intuir que en aquell barri fosc i poc acollidor era possible crear un espai de talent, màgia i colors. Ell va ser també qui el 1987, amb la tramoia olímpica encara molt incipient, va fer el salt al carrer dels Almogàvers, al Poble Nou. Un Zeleste diferent de l’anterior, sí, però Zeleste al capdavall.

Per aquell escenari petit com un cop de puny vaig poder veure de molt a prop gent com la Companyia Elèctrica Dharma, Sisa, Jordi Sabatés (inoblidable la presentació d‘Ocells del més enllà’), Toti Soler, Música Urbana, Pau Riba, Oriol Tramvia i un munt de noms més. De seguida, la bona feina de Jou, completada per la bona acollida del públic i de la premsa, va tenir el complement d’un altre personatge important: Rafael Moll. Ells dos varen muntar una escola de música, una oficina de management i, sobretot, el pacte amb Edigsa del qual va sorgir el segell Zeleste-Edigsa, fonamental per fixar i difondre aquella incessant ebullició de projectes que semblava no tenir aturador. Per cert, potser poca gent sap que la persona que va fer d’enllaç amb Claudi Martí, aleshores director d’Edigsa, va ser el Gato Pérez, un argentí que va acabar sent més barceloní que la Dama del Paraigua.

Dissortadament no vaig poder ser-hi la nit de Cap d’Any de 1974, quan es va muntar de manera bastant improvisada l’Orquestra Plateria, un artefacte que va durar una pila d’anys. Una orquestra com les de tota la vida, amb dos vocalistes: Rocky Muntanyola, cantant rítmic, i Ricardo Solfa, cantant melòdic. El que sí que no em vaig perdre va ser la presentació al teatre Poliorama, el 1976, de “L’oucomballa”, dels Dharma, amb una espectacular festassa a càrrec de Comediants. Recordo encara amb emoció com tots plegats, a la sortida, cantàvem Rambla amunt el “Titu-Tiru-Ritu” que va tancar el concert o la vibrant tornada del tema que dona nom al disc.

Tampoc em vaig perdre la presentació de “Qualsevol nit pot sortir el sol” al mateix Zeleste amb un entranyable Sisa, amb Manel Joseph abillat de “Senyor botiguer” i una magnífica Dolors Palau que, juntament amb l’enigmàtica Selene de Música Dispersa, eren una illa de talent i sensibilitat femenina enmig d’un oceà dominat bàsicament pels homes.

Dues fites més: la primera és l’aparició, el 1974, de “Salsa Catalana”, de l’Orquestra Mirasol, una sàvia combinació de tres veterans —Miquel Àngel Lizandra, Pedrito Díaz i Ricard Roda— i dos joves talents en estat de gràcia: Víctor Ammann i Xavier Batllés, l’autor de “To de re per mandolina i clarinet”, el gran himne de la moguda laietana que encara avui m’emociona quan el sento.

La segona fita va ser el Canet Rock de juliol de 1975, dotze hores de música i follia carregades de moments inoblidables, com l’escenari a mitjanit a les fosques i buit en protesta per la prohibició a Sisa d’actuar a causa d’una declaracions a la revista “Fotogramas”, o l’actuació de l’Orquestra Mirasol amb Maria del Mar Bonet, un tàndem que, dissortadament, no es va repetir mai més, o la passejada processional pel Pla d’en Sala dels músics de la Dharma i la colla de Comediants que va tancar la festa.

L’any 1981, després d’uns quants mesos tancat per obres, Zeleste va tornar a obrir amb un notori canvi de decoració a base de colors clars i parets de vidre translúcid que recordaven més un ambulatori que el catau galàctic que havia estat fins aleshores. D’aquesta època l’únic record que tinc és un concert de les meves estimades Vainica Doble al qual vàrem assistir els vint ‘rarets’ que a Barcelona ens declaràvem incondicionals d’aquell meravellós duet. L’any 1987 va ser el del definitiu trasllat al Poble Nou on va funcionar fins a l’octubre de 2000, en què va desaparèixer definitivament. Dos mesos després obriria Razzmatazz al mateix lloc i encara hi va haver temps per saber, gràcies a la troballa fortuïta d’un veí del barri, que els arxius sonors de Zeleste havien estat llançats a un contenidor.

Certament els temps, Dylan ‘dixit’, estaven canviant. Però potser no calia que ho fessin tan de pressa i de manera tan decebedora. Ho deixo aquí perquè ens portaria cap a unes altres consideracions i el tracte era que jo parlés del ‘meu’ Zeleste i prou. D’aquell Zeleste on la nit de 1974 que hi va anar la Natàlia Miralpeix amb el seu nebot Màrius Toti Soler centrava l’atenció de tots els presents que no es perdien ni una sola de les seves notes, ni una sola de les seves ganyotes…

‘El noi que tocava la guitarra obria la boca i treia les dents. Quan toca sembla un vampir, va dir la noia de les arracades llargues a la Natàlia, però és genial.’

Montserrat Roig; ‘El temps de les cireres’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!