Arran de la recent mort del cantant valencià Remigi Palmero (vegeu aquí) li vaig treure la pols a un escrit meu publicat l’any 2009 (aquest) en el qual explicava les meves primeres experiències amb la música pop i rock que es feia al País Valencià quan jo era jove. Parlo de 1965, l’any que els
(L’apunt d’avui em sembla summament oportú i adient perquè va ser un 26 de gener de 1939 -fa vuitanta-set anys- quan es va produir allò que el feixisme va denominar ‘la liberación de Barcelona’; és a dir l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal barcelonina amb el general Yagüe (un fervent falangista conegut també
Ja fa temps que sóc molt conscient que alguna de les coses que faig les faig per última vegada. No parlo d’afers habituals, però sí de coses que al llarg de la vida he fet en diverses ocasions i que ara em sembla bastant raonable de pensar que segurament ja no les tornaré a fer.
Vicent Partal acaba de publicar “Entendre els mapes” (vegeu aquí i també aquí), un llibre que ens ensenya a mirar els mapes com a elements que poden explicar fenòmens geopolítics que potser d’una altra manera ens serien més difícils d’entendre. L’acte de presentació en societat es va fer dies enrere a l’Ateneu Barcelonès. Va durar
Per si a algú li pot ser d’utilitat sapigueu que ‘Paret mestra’ és un dels llibres que aquestes festes penso recomanar. L’autor del llibre és Joan Rosàs –pedagog i medievalista d’ofici i nascut a Badalona l’any 1953, segons veig a la solapa– i la seva trajectòria a les llibreries és encara molt incipient ja que l’editorial
No és pas la primera vegada que ho comento en aquestes Totxanes: les darreres setmanes de cada any les tinc carregades de feines periòdiques que vaig repetint des de fa força temps. Parlo, bàsicament, de comprar calendaris i agendes. Si he d’entrar en detalls esmentaré l’utilíssim calendari Octàgon amb tot el mes a la vista
En el temps heroics de la televisió –parlo dels primers anys 60– era bastant habitual que la programació s’aturés de manera sobtada a causa d’alguna avaria en el sistema de transmissió del senyal. El ritual era sempre el mateix: pantalla en negre i desaparició del so fins que poc després –podria ser una espera de
Els seguidors d’aquestes Totxanes coneixen sobradament la meva convicció que aquesta meravella que coneixem amb el nom d’internet (amb tot el que hi penja: Google, Viquipèdia, serveis de missatgeria, correu electrònic, etc…) no és normal i no pot durar. I que el dia menys pensat fotrà un pet que ens deixarà amb un pam de
Com que aquest assumpte de les generacions em costa una mica de definir (una cosa similar em passa quan intento orientar-me enmig d’aquella sopa de lletres del LGTBIQ+ i un munt de coses més que hi pengen) aviso des del començament que la major part d’aquesta informació l’he copiat de Google. A cadascú el que
Cada any, entre setembre i octubre, el Futbol Club Barcelona celebra l’assemblea de socis, un ritual que per regla general sol durar unes quantes hores en les quals es parla força, tot i que no sempre el que es diu arriba a tenir el gruix suficient per passar a la història. La sessió s’obre amb
(Vegeu aquí l’apunt anterior) La pueril admiració demostrada per una màquina que a canvi d’un euro reparteix petites postals de Barcelona i sobre la qual he parlat en l’anterior apunt m’ha portat a recordar un parell d’experiències viscudes per mi en dos moments del segle passat. Dues experiències que demostren que avui, enmig de tanta
De tant en tant arriben notícies aparentment trencadores que quan te les mires amb un mínim de deteniment diries que confirmen una sospita que tinc des de fa temps: aquest segle XXI que estem vivint és el segle de la tonteria. O si us sembla massa fort, deixem-ho en el segle de l’infantilisme. Un infantilisme,
No totes les marques que el pas dels anys diposita damunt nostre es centren en els aspectes físics, anatòmics o fisiològics. Hi ha altres indicis –els relacionats amb els records per exemple– que també denoten la distància cada vegada més gran que hi ha entre la memòria de la meva generació –la dels ‘Baby Boomers”
M’aturo en un semàfor mentre comença a travessar el pas de vianants una senyora més o menys de la meva edat. A mig camí, just davant de la meva moto, s’atura, mira cap enrere i crida: “Au, Troy, no t’aturis. Vinga, Troy, que tenim pas…” Pel que diu dedueixo que de darrere dels cotxes aparcats
Ja he explicat en diverses ocasions (vegeu aquí i també aquí) la sana enveja que em provoquen els ‘Urban Sketchers’; és a dir, els dibuixants urbans. No m’estendré, doncs, en repeticions de coses que ja he dit anteriorment: entreu en aquests enllaços i trobareu els detalls de la meva frustració causada per la total incapacitat