Començo el setanta-unè any de la meva vida d’una manera molt especial. Una manera que si me l’haguessin explicat dotze mesos enrere segurament no me l’hauria cregut. M’apresso a dir que allò a què faig referència en aquest inici tan enigmàtic no té res a veure, sortosament, amb el virus que ens ha estat martiritzant
El mes de desembre de 1970 varen passar un munt de coses aquí i al món. John Lennon, per exemple, va publicar ‘John Lennon / Plastic Ono Band’, el primer disc del seu projecte en solitari. O, si més no, allunyat definitivament dels Beatles. Més cap aquí, aquell desembre va ser també el mes dels
El dimecres passat en X., un bon amic del qual ja he parlat més d’una vegada i més de dues en aquest Bloc, em va enviar per WhatzApp aquest missatge: “Hola J. J. Com saps, conservo algun dels Cristmes que en J.B. Cendros -El cavaller Floïd- enviava cada any a amics i familiars per Nadal.
Si vaig a mirar no he coincidit tantes vegades amb la valenciana Tina Soler que ens acaba de deixar i, tanmateix, la notícia m’ha entristit perquè, tot i la poca freqüència, el record que en tinc és intens i molt grat. La vaig conèixer un dia de finals d’octubre de 1988. Ara mateix no recordo
Una variant de la dita ‘Qui no té feina el gat pentina’ adaptada a la situació de casa en els darrers mesos podria ser perfectament ‘Avi sense neta, feina s’imagina’. Ho dic perquè per culpa del virus i de la nostra condició de persones en edat de risc hem passat de tractar amb la neta
Soc un fanàtic dels diccionaris. Abans de començar a escriure aquest apunt he entrat a la base de dades on tinc registrats tots els llibres de casa i en l’apartat dedicat als diccionaris, vocabularis i similars em surten més de seixanta referències. Tots de paper. En tinc de tots els tipus: lexicogràfics, bil·língües, de sinònims,
(L’anterior apunt el teniu aquí) Abans de continuar, deixeu-me fer un comentari previ: la citació poètica de Guillaume Apollinaire que tancava l’apunt anterior no me la van ensenyar a l’acadèmia de pis on vaig fer el Batxillerat. Allí, de fet, vaig estudiar francès durant els quatre cursos que van de 1961 a 1964 (l’anglès no s’estudiava
Aquests dies estic llegint un llibre que així que em va arribar ja vaig veure que no em deixaria gens indiferent. Em refereixo a ‘L’infinit dins d’un jonc’, d’Irene Vallejo (Zaragoza, 1979) que llegeixo, és clar, en la versió catalana que ha fet Núria Parés Sellarès i que ha editat Columna. A les pàgines 120
(La sèrie comença aquí) Estic segur que més d’un lector haurà relacionat el títol que he triat per a aquesta sèrie sobre música i grecs que avui s’acaba amb el d’un llibre escrit fa gairebé un segle pel periodista Manuel Brunet (vegeu aquí la seva vida i obra) la coberta del qual il·lustra l’encapçalament de
(La sèrie comença aquí) A partir d’aquella segona edició del Festival de la Canción Mediterránea la presència de cançons gregues ja va ser una constant fins a la darrera, la de 1967. I amb força èxit perquè encara guanyarien una altra edició, la de 1965 (ara en parlaré), i quedarien tercers en la de 1961 (també
Fins fa cosa de tres o quatre anys –potser algun més, que el temps va que vola– la plaça Sanllehy era un espai inaccessible envoltat per unes tanques molt altes i un munt de maquinària a dintre perquè s’hi estava construint un tram de túnel i una estació de la futura –futuríssima, pel que s’ha
Mentre practico les rutines pròpies de l’higiene matinal irromp en el meu cap una expressió que potser feia mig segle (o més) que no sentia. Desconec per quin encadenament de percepcions m’ha arribat, però l’engrapo amb les dues mans perquè no se’m torni a escapar i li faig passar la prova del nou: li pregunto
(La sèrie comença aquí) A la segona edició del Festival de la Canción Mediterránea, la de 1960, ja teníem televisió i durant els dies que durava -dos com a mínim: les eliminatòries i la gran final- al menjador de casa s’aplegaven quatre o cinc veïnes (ep, i veïns) interessades en l’esdeveniment (amb grans tràfecs per
(Vegeu aquí l’anterior apunt) La moda dels festivals de cançó, iniciada el 1951 amb el de Sanremo, va arribar aquí uns anys després. Més concretament va ser a l’estiu de 1959 al balneari de Benidorm (la Marina Baixa, Alacant). La primera cançó que es va inscriure en el palmarès de guanyadores del Festival (vegeu aquí) va
Vegeu aquí l’article anterior. Com dic al final de l’apunt anterior, la història de ‘Rascayú’ comença un dia de 1943 quan Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma enregistren la cançó. Poc després aquelles accelerades notes a ritme de fox-trot s’escampaven per la ràdio y no van trigar gaire a estar en boca