Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie. Vegeu aquí l’anterior apunt. “Va ser una dècada curiosa, la dels vuitanta, pel que fa al palmarès del premi Sant Jordi de novel·la. Un article que pretengués passar revista al que van donar de si aquelles deu edicions podria, sense dir gaire mentida, portar ben bé com
En més d’una ocasió he comentat aquí mateix la tendència que tinc a admirar aquella gent que és capaç de fer coses per a les quals em considero totalment negat. Avui parlaré d’uns que em tenen fascinat: els dibuixants urbans, un moviment conegut arreu del món amb la denominació ‘Urban Sketchers’. ¿Per què sento aquesta
El primer apunt de la sèrie és aquest. Per poder entrar en matèria crec que cal que faci prèviament algunes consideracions sobre la dècada dels vuitanta. Amb el compromís que ni divagaré ni faré cap marrada sense sentit. Miraré de ser breu i molt directe, sabent i assumint que pel camí deixaré de banda un
El dia 3 de novembre m’arriba un correu inesperat. Una sola paraula al tema –‘Gràcies’-, dues lletres -una O i una X– a l’adreça i un servidor de correu que remet a la xarxa ciutadana de Tarragona. L’obro i veig que qui me l’envia és l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. Després d’una ràpida salutació –‘Benvolgut Joan
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí el capítol anterior) E quest’è il fiore del partigiano Morto per la libertà E quest’è il fiore del partigiano Morto per la libertà Poc abans de les vuit del vespre del divendres, el penúltim dia del nostre viatge, els sèniors catalans vàrem enfilar, sota el guiatge del Roberto, cap
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí el capítol anterior) E quest’ è il fiore del partigiano O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao E quest’è il fiore del partigiano Morto per la libertà Com deia en l’article anterior un dia de 2015 la bona gent de l’editorial Columna que s’encarrega d’enviar a la
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí el capítol anterior) Tutte le genti che passeranno O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao Tutte le genti che passeranno Mi diranno: Che bel fior L’endemà, dimarts, vàrem començar la ruta per la Pulla a bord de l’autobús que havíem llogat amb el Pasquale al volant i
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí el capítol anterior) E seppellire lassù in montagna, O bella ciao, bella ciao, bella, ciao, ciao, ciao E seppellire lassù in montagna, Sotto l’ombra di un bel fior. Arribem a l’hotel de Bari, a tocar de l’estació ferroviària, on hi posarem durant tres dies. Descarreguem la maleta i les
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) E se io muoio da partigiano O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao E se io muoio da partigiano Tu mi devi seppellir A quarts de dues del dilluns 17 d’octubre ens trobem tota la colla al camp d’aviació del Prat per envolar-nos cap a
(La sèrie comença aquí) O partigiano, portami via O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao O partigiano, portami via Ché mi sento di morir No estava planificat expressament, però el nostre viatge ha coincidit amb un moment molt especial a Itàlia: després de les eleccions que varen donar el triomf als tres partits
Una mattina mi son’ svegliato O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao Una mattina mi son’ svegliato E ho trovato l’invasor Un bon dia de desembre de 2019 a l’A. i a mi ens varen venir ganes de repetir, parcialment, el viatge de l’estiu de 2009 quan, aterrant a Nàpols, ens vàrem passejar
Com us deia en els últims apunts, pensant sobretot en els lectors que s’han incorporat recentment a les Totxanes i que es pensen que són cosa de fa quatre dies, aquesta setmana he penjat -aquest serà el darrer- uns quants apunts que recordaran algunes de les coses que jo escrivia anys enrere. Com el d’avui,
Com us deia abans d’ahir, pensant sobretot en els lectors que s’han incorporat recentment a les Totxanes i que es pensen que són cosa de fa quatre dies, aquesta setmana penjaré uns quants apunts que recordaran algunes de les coses que escrivia anys enrere. Com el d’avui, que he preparat pensant que potser us farà
No em feu dir per quin seguit de coincidències el diumenge passat em va quedar incrustada al cervell “Cantaré’, un cançó del grup Aguaviva, fins al punt que no me l’he pogut treure del damunt fins ara que la deixo, també incrustada, en aquest apunt meitat musical i meitat carrossa que acabo de començar. Si
(La sèrie comença aquí) (El capítol anterior el trobareu aquí) Obro el llibre buscant algunes il·lustracions que em semblen especials (en Bao i els seus companys a la fàbrica dels aneguets, al port veient com el vaixell carrega els contenidors plens de joguines, la tempesta a alta mar i el contenidor que s’enfonsa, la superfície