Belles notes, bells acords de fa seixanta anys (Article publicat a Vilaweb el dijous 15 de maig de 2025) (vegeu-lo també aquí) Un dia de primavera del 1965, ara fa seixanta anys, va arribar a les botigues un disc històric. Tenia la referència número 3-20951 del segell RCA Víctor i aplegava quatre cançons interpretades en
(Vegeu aquí l’apunt anterior) “A Barcelona hi va haver una època que només fixant-te en els edificis d’un xamfrà era possible saber en quin lloc de l’Eixample et trobaves”. Això li vaig sentir comentar a mon pare unes quantes vegades. I puc dir que jo mateix –amb 75 anys, tots viscuts a Barcelona— encara he
Ja he comentat aquí mateix en alguna altra ocasió que els Isern som una família molt breu. Vull dir breu en el sentit de no gens nombrosa. En canvi, per part de l’A. i molt especialment la branca materna, la dels Pujol, són un colla molt extensa i amb alguns membres dignes de remarca. Fa
Els qui ens interessem per l’arquitectura tenim la immensa sort que quan caminem per una ciutat (o un poble, tant és) ens fa l’efecte de visitar una sala d’exposició permanent. Només cal que caminem sense presses, mirant al voltant nostre i cap amunt. Sobretot cap amunt. Un requisit, però, aquest de caminar mirant cap amunt,
Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes saben que de tant en tant expresso la meva convicció que aquesta meravella que és Internet no és eterna i que el dia menys pensat farà un pet que ens deixarà penjats i amb un pam de nas. Algú podria pensar que una afirmació com aquesta em situa en el
–Perdoni, m’he adonat que vostè no compra mai El Periódico. I això que també es publica en català. –Ja m’agradaria, ja. Però el metge me’l va prohibir fa uns quants anys. –Li va prohibir que llegís El Periódico? Per què? –Per mantenir intacta la meva salut mental. Però no és pensi que va ser només
Llegeixo en el compte de Facebook de la poeta Dolors Miquel un text que descriu l’origen dels noms dels vuit vents principals i recordo com, ara fa tres setmanes, vaig veure’ls indicats en el petit monòlit que hi ha a la punta del Molo Audace de Trieste. Aquell dia, com cada vegada que he de recordar
Com cada any per aquestes dates -és a dir, vigílies de Sant Jordi– la feina se m’acumula i fa que la meva producció d’apunts en aquest Bloc baixi en picat. Em passa tots els anys i aquesta vegada diria que amb una mica més d’intensitat (combinat, ai las, amb el fet inevitable que cada any
Aquí on em veieu, tan eixerit i xiroi, avui, diada de Sant Josep, patró de València i del ram de la fusteria, compleixo 75 anys. I un any més mantinc la tradició d’escriure un apunt dedicat a la nova edat que estreno. Avui, però, he de confessar ja de bon començament que el text que
Dies enrere algú em va comentar que aquesta Setmana Santa tenia previst de fer un viatge a les illes Açores, un arxipèlag format per nou illes perdudes enmig de l’Atlàntic (vegeu aquí) que administrativament són territori portuguès, i em va preguntar si a casa, que es veu que tenim fama de gent viatgera, teníem cap
‘El violinista’ és una de les obres més conegudes i remarcables de l’escultor Pau Gargallo (vegeu aquí). L’any 1920, poc després de la seva elaboració, l’obra va ingressar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (o com es digués aleshores el MNAC) i noranta anys després, el 2010, va haver de retirar-se de les sales on
No fa gaires dies va arribar a casa un sobre gran i reforçat amb un cartró que preservava el seu contingut de possibles deterioraments. Vaja, un sobre d’aquells que abans d’obrir-los ja t’ensumes que conté material important. I així va ser. Quan el vaig obrir em vaig trobar un diploma de l’AELC (Associació d’Escriptors en
(Vegeu aquí l’apunt anterior) El meu apunt de fa vint anys començava explicant que aquell vespre l’A. i jo érem al pis dels nostres amics al carrer Vilamarí. Un pis on ells ja no hi viuen, però sí la seva filla amb el seu home i la filleta que tenen. La neta dels nostres amics
Una de les meravelles que tinc dintre del mòbil la desconeixia fins que mon fill m’ha fet cinc cèntims del seu funcionament. És l’aplicació ‘Buscar’ que permet saber la localització de l’aparell en cas que l’hagi extraviat o, senzillament, que me l’hagin robat. No sembla, doncs, una mala cosa. Mentre el noi m’explica com es
Confesso que poques coses hi ha que em facin més mandra que tornar a llegir textos meus escrits anys enrere. És una mandra que, ben mirada, no té una justificació gaire sòlida. ¿És perquè m’adono que aquelles coses ara les escriuria d’una altra manera? Potser sí, no n’estic segur, però repeteixo que analitzant-ho fredament veig