El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres al vespre, Can Costa i Font s?omplia de vida amb dos actes paral·lels i un contrapunt teatral. Mentre a la sala petita, el mediàtic i sempre bentrobat Albert Om presentava el seu Coses Meves en terra pròpia, a la sala Lluïsos se celebrava l?Assamblea Extraordinària de la Secció Local d?Esquerra. Un acte que servia per escollir per unanimitat el proper candidat a l?Alcaldia de Taradell pel partit republicà. En Toni Cassasas, portaveu del Grup Municipal i secretari de política municipal de la Secció Local, ja és oficialment alcaldable a Taradell i serà presentat públicament el proper divendres 9 de febrer al vespre. Els participants en ambdós actes es retrobaven al bar de Can Costa abans d?assistir, potser no tots, a la representació de l?Adrià, un Torero Català d?Assumpta Gonzàlez feta per la gent del Gottic, sota la direcció d?en Magí Reig.

Al matí següent, diada de la Festa Major d?Hivern de Taradell, el carrer Sant Sebastià es farcia d?esforçats pares i avis amb atuells diversos de cuina per a portar xocolata desfeta als seus infants.

Poc abans de les onze, els Pabordes del Ball del Ciri sortien de l?Ajuntament, en companyia de les autoritats locals i de la Cobla Genisenca, i es dirigien a ofici, a l?ofici solemne a llaor del Sant co-patró de la vila de Taradell. Mentrestant, els carres de la vila s?omplien de gatzara i alegria amb el só de gralles i tabals i les ballades dels gegants i gegantons locals.

Cap a les 12 del migdia, ambdós comitives -l?oficial i la festiva- es trobaven a la Plaça de les Eres on, després dels balls de gegants, s?iniciava un dels actes recuperats de la tradició local: el http://www.firesifestes.com/Fires/F-Ball-Ciri-Taradell.htm Ball del Ciri.

Seguidament fou el torn dels grups infantil i juvenil de l?Esbart Sant Genís que, prenent el relleu dels Pabordes, dansaven a la Plaça gran del municipi. Entre el públic, però, es comentava amb tristor la manca de nois en una activitat gimnàstica i tradicional com aquesta. I és que, ambdós grups, estaven conformats tant sols per mosses. Quelcom que sembla repetir-se en d?altres indrets de Catalunya i, vés a saber si de fóra també.

En acabat, la Cobla Genisenca va delectar, als pocs assistents que restaven a la plaça, amb tres sardanes de set tirades cadascuna (crec no equivocar-me, perquè no en sóc expert, tot i que m?hi fixo molt!).

Un grup aquí, un altra allà, la gent va marxant de la festa. És hora de dinar. En un racó de la plaça, un alcalde intenta convèncer, en una conversa llarga i propera, a un regidor de cultura de les bondats d?un càrrec elevat de cert consistori municipal. O els meus ulls van veure papus o allà s?estava celebrant un nou acte del bodevil successori iniciat amb un pont cap al futur que, iniciat fa uns quatre anys, encara resta per concloure en aquesta vila osonenca.

Taradell ja té una Festa Major d?estiu força aconseguida. Una Festa Major que, tot i la seva empenta, ha perdut força força des dels anys en que la vila vivia l?esclat de la democràcia i la mà suau i comprensiva d?un alcalde independent que deixava fer al moviment associatiu de la Taradell. La Festa Major d?estiu, té, malgrat el govern municipal, trempera. Arnada potser, però trempera. Ara bé, i a l?hivern, què?

La Festa Major d?hivern de Taradell és el dia 20 de gener, diada de Sant Sebastià. Copatró de les activitats menestrals de Taradell, del nucli urbà de la nostra vila. Una festa que té en la xocolatada del matí i el tradicional ball del ciri del migdia els seus dos actes més concorreguts i representatius de la tradició i en el sopar del Consell de Joventut l?activitat dels arraujats i il·lusionats joves taradallencs. La Festa Major d?hivern de la vila, però, té un contrapunt rural en les festes a llaor de Sant Antoni Abat. Les dues ànimes del municipi coincideixen en el temps, però es desconeixen i no es barregen creativament per donar a llum a una nova i més gran festa encara! Quina pena! Quina desgràcia! Quina manca de visió d?un ajuntament revellit per vint anys d?immovilisme!

I és que els actes de la festa dels Tonis van començar el dimecres 10 de gener i s?han allargat fins al dia 14. Un programa complert i curull d?actes culturals i lúdics (presentacions de llibres, xerrades, exposicions, la competició de guarans, el tast del porc, l?elecció de l?hereu i tants i tants d?actes sorgits de la dinàmica Comissió que mou la festa). I després?

Una setmana aturats. Una espera de cinc dies fins als actes de Sant Sebastià. Fins al 20 de gener. Fins la Festa Major d?Hivern, una festa que tan sols dura un dia i que queda menuda davant la força de pagesos i bestiar!

No seria més lògic lligar les dues festivitats i tenir una potent Festa Major d?Hivern? Una Festa que lligués la festa dels pagesos amb la festa dels menestrals? La setmana dels barbuts esdevindria, així, un marc incomparable per la celebració d?una festivitat que impulsés de nou la vida associativa de la vila i que donés forces a les dues festes locals que se succeeïxen en el calendari però que el consistori no sap lligar! És la mandra el que deixa deslligades aquestes festes tant properes? És la desidia dels polítics? És l?entorpiment de massa anys de fer el mateix?

Cal un ajuntament nou, amb empenta, amb capacitat d?iniciativa i de lideratge, cal gent compromesa, jove i assenyada, capaç de tornar a les festes majors dels temps d?en Joan Reig, capaç de generar propostes creatives i innovadores que recuperin l?esperit de la gent de Taradell, un esperit emprenedor que resta amagat davant la mà ferma d?un alcalde massa personalista.

Passades les festes de Sant Antoni, ens cal omplir la setmana que ens mena al sagetat cos del sant martir romà. Aprofitar les diades de Sant Pau ermità, Sant Benet i Sant Efigi (15 de gener); de Sant Antoni Abat (17 de gener); de Sant Maür i Sant Faci (18 de gener); i de Sant Canut (19 de gener). Ens cal fer dels barbuts, la Festa Major d?Hivern de Taradell, fer-la grossa en honor de la gent del camp i de la vila!

Tant sols és una proposta, però sabent que els comerciants fant botiga davant l?esglesia i que estem en plena època de rebaixes, podriem lligar pagesia (a través dels Tonis), menestralia (a través del co-patró de paraires i teixidors) i comerç (a través dels actes dels nostres comerciants) per honorar tot el veïnat i fer-la grossa en una setmana on, tradicionalment, el fred demana de l?escalfor de la bona companyonia.

La premsa espera la neu, mentre torna a mostrar que no tots els difunts tenen el mateix valor.
A Taradell, la presentació de la Festa dels Tonis ja ha estat feta i, a l’Alzinar de La Roca, comencen a bellugar-se la quarantena de carros recuperats pels organitzadors de la Festa.
Jo, pobre malalt, m’enfonso en un constipat que no acaba de marxar i em pregunto:
– Per què no m’he vacunat enguany?
– Per què no em cuido?
I, encara més, ?

?¿com deuen anar les negociacions entre leucòcits i virus després del darrer atemptat al meu Estat de Salut?

No paro de mocar-me i, per moltes medecines que prengui, no sé qui les aprofita més: Si els glòbuls blancs o els virus. ¿Hauria d’anar al metge? ¿Consultar un farmacèutic? Ui! No. Que això no s’estila i l’automedicació ajuda a passar les hores i esdevenir un Jekyll i Hyde a la moderna. Hi ha més emoció, sabeu.

Per la única cosa que em fa nosa la calipàndria és per la possibilitat de no tafanejar de nou en la Festa dels Tonis d’aquest cap de setmana. I és que em sabria greu, perdre’m el tast del porc del dissabte al vespre o un dels passants dels tres tombs on es recuperen més carruatges de Catalunya. 80 vehicles diferents es diu ràpid, però passa lent!

¿I si és una al·lèrgia? ¿I si els virus són un senyal davant d’alguna situació més greu? ¿I si no tinc virus i tant sols és un estat psicosomàtic induït per un repunt de les diverses tasques del dia a dia que he fet coincidir en el temps per manca de previssió?

Carai, quantes preguntetes? Quin cagadubtes que estic fet!

No he deixat de treballar (feina = diners = menjar), però tots els sentits prenen una dimensió diferent i modifiquen la meva manera de veure el món. Estic massa acostumat a veure la realitat d’una manera determinada i quan la mucositat, les orelles tapades i el mal de cap em modifiquen les percepcions no sé adaptar-me a l’entorn i em veig pesat, emprenyat i caragirat. Sé que elles ho noten, però no em diuen res. Deuen ser massa bones per una bèstia de nas vermell i moc potent com jo.

Saps què? Em sembla que em passaré el cap de setmana dels Tonis fen bafs d’aigua amb herbetes per treure la congestió nasal. Però com que no em vull quedar a casa, sinó que vull fer el tast del porc i anar a veure com es manifesten les bèsties i els carruatges, em prepararé una poció màgica de farigola i romaní amb llimona. I, amb això i un fogó portàtil (o un brasser com els d’abans, per què no?), aniré fent bafs pel poble. Apa!

Mens sana..
Dijous a la tarda férem la preparació per la Marxa taradallenca tot carregant una part del gavadal de teca que, des del Centre, oferirem als participants en la clàssica osonenca. Per fer boca, vam omplir dues furgonetes de productes energètics i variats. El local ja era ben ple d’estris quan descarregàvem i desàvem cada fòtil al seu control.

Divendres al vespre vaig apartar-me una mica de la classe per gaudir de les xerrades que, amb bon criteri, s’han organitzat a la biblioteca de Taradell. Aquest divendres anava de metges de poble dels segles XVII i XVIII, els temps en què la medecina començava a prendre aires científics i els metges, com els farmacèutics, eren uns homes polifacètics i, segons com es miri, una mica sociòlegs. No només estudiaven el cos de les persones, sinó que també n’estudiaven l’habitat i, en alguns casos, entraven en política per a gestionar-los i, si els era possible, millorar-los.

Dissabte al matí, a les hores menudes, vam apropar-nos amb el pare a la casa on, la generació del meu besavi, n’era masovera. El Mas Boladeras és una masia que conserva l’estructura tradicional amb algun afegitó força modern. És voltada de prats verds i boscos frondosos i té unes vistes espectaculars sobre la plana moianesa i els contraforts de Sant Llorenç del Munt. L’Unclu Sidru encara hi anava a caçar conills i perdius quan la família ja s’havia traslladat a la Plana de Vic. Un altre tros d’arrels capturada en fotografia i memòria.

…in corpore sano
A quarts de sis del matí em sona el despertador. És dia de Rupit. Ja era hora! Endormiscat miro si tinc el missatge dels companys de viatge. Han sortit de Mataró a un quart menys cinc. A les sis ens trobem a la sortida i…

…prenem el darrer auto a Rupit. El dia clareja quan, encara adormits, comencem una de les marxes més boniques i dures que es poden fer en aquest país hores d’ara. Vint-i-set anys fan que al Centre ens hi posem les piles i que, any rere any, la caminada vagi prenent aquella saviesa de qui en porta uns quants a l’esquena.

Abans de Rajols ja és de dia. Un dia clar i força fred, l’airet finet ens manté la roba al cos fins ben bé Vilanova de Sau. Abans, però, ens embadalim novament amb les vistes dalt dels cingles. Malauradament hem de petjar asfalt. L’amo de Rajols ha fet gala de la seva gasiveria i del seu mal geni i no ens ha permès l’accés a una propietat que sembla no pertànyer a cap dels municipis veïns. Però bé, les vistes suavitzen l’asfalt i amb un tres i no res ens plantem a Tavertet. Primera parada: Te calent i pastes de full.

La baixada fins La Riba és espectacular, l’esmorzar, deliciós. Vilanova, el Salt de la Minyona, La Mina. Arribem a Sant Julià a quarts de tres. M’hauré d’esperar més d’una hora! N’hi ha que no s’han llegit l’hora de tancament a Taradell i que han decidit gaudir del dia i esmerçar més de dotze hores en fe un recorregut de nou hores escasses.

Per fi, passen els 823 participants que han arribat dalt del castell del poble veí. Alguns abandonen a dotze quilòmetres de l’arribada, d’altres s’ho pensen, alguns segueixen. Arriba el darrer home escombra. Li agafo el relleu i apreto a córrer per encalçar als més lents. L’hora d’espera m’ha tingut massa estona sense moure les cames i ja tinc ganes de fer l’animal! Em sento ple de vida i força descansat després de la trentena llarga de quilòmetres que separen Rupit de Sant Julià i tinc ganes de provar cor i cames.

El recorregut de Sant Julià a la Collada és un recorregut que es fa en poc més d’una hora. Però fent d’escombra d’una marxa popular no es pot fer amb menys d’hora i mitja. Estirant ara l’un, ara l’altra, aconsegueixo arribar a destinació a dos quarts de sis de la tarda. Si fóssim estrictes en els horaris, haurien de deixar-ho a la collada, però tous nosaltres i tossuts ells, segueixen camí fins a la vila. Amb un esforç i un automatisme caminaire que els fan mereixedors del record final, tot i que al Centre ja pleguem veles.

Jo arribo vora les sis al local, ara xerro amb un, ara amb l’altre. Ara prenc un tall de coca, ara aixeco alguna caixa, ara… Parlem d’allò que ha anat bé i d’allò que hauríem de millorar. De millorar per oferir una millor XVIII edició d’una clàssica osonenca que recorre tot el llevant de la Plana de Vic i travessa tres espais naturals d’interès notable.

Ah! Per cert, passant pel salt de la Minyona acompanyat de l’Anscari, el sofert cap de colla dels Momerotes, m’ha aparegut l’avi Txondu per dir-me que necessiten gent als Menestrals i que en la darrera assemblea dels muntanyencs han decidit deixar el Can Pepitu per un més integrador Guilleries que els permeti picar a les portes de Santa Coloma de Farners, si cal.

Amb el barret d’analista polític, altrament dit politòleg, dono un tomb pels resultats de les Eleccions Autonòmiques del 2006 a Taradell. Un tomb que, començat a peu d’urna, presenta sis aturades prou significatives:

La primera aturada volta l’abstenció. Les Eleccions del 2006 no han motivat a la gent i s’ha produït la més alta abstenció en unes Autonòmiques al municipi d’origen d’en Quico Homs.. Enguany, aquesta s’ha enfilat més enllà del 33% quan el màxim aconseguit fins ara havia estat del 28,89 % a les autonòmiques del 92. Tan sols les municipals del 99 amb un 34,74 % d’abstenció, les Generals del 2000 amb poc menys d’un 33 % i les eleccions al Parlament Europeu de l’any 89 ençà havien enregistrat dades d’abstenció similars o més altes.

La segona estació és en els números de la coalició Convergència i Unió. Els companys d’en Quico tornen a ser novament la força que obté més vots al municipi, però no aconsegueix aturar el degoteig constant de vots que la coalició té a Taradell des de les autonòmiques de l’any 84. Una dada que encara és més rellevant si és te en compta que el cens electoral de la població va creixent! Enguany, CiU ha perdut 160 vots en relació a les autonòmiques del 2003 i tan sols ha assolit que li fessin confiança un de cada tres taradallencs cridats a votar.

La tercera parada va pels d’Esquerra: La segona força política del municipi no ha aconseguit igualar els resultats del 2003 i, a l’igual que CiU, ha perdut uns 160 vots en relació a aquelles eleccions. Això sí, els resultats del 2006 han estat els segons millors resultats en unes Autonòmiques aconseguits pel partit republicà a Taradell.

Anem per la quarta: Socialistes i Populars segueixen essent forces amb un recolzament testimonial a Taradell. Ambdós partits han obtingut els mateixos resultats que en les darreres eleccions autonòmiques: Uns 250 vots pels socialistes i un centenar de vots pels populars.

La cinquena és per Iniciativa que, tot i tenir un recolzament similar al de Socialistes i Populars, mostra una clara tendència al creixement. En les eleccions de l’any 99 van obtenir l’1 % de suports amb 46 vots, l’any 2003 van enfilar-se fins al centenar de vots (2,41%) i enguany n’han tret 176, poc més d’un 3% de l’electorat taradallenc. Un resultat que els apropa als resultats dels Socialistes en aquesta població osonenca.

A tall anecdòtic, caldria assenyalar que Escons Insubmissos han estat recolzats per 8 persones, el Partit Antitaurí i Els Verds han obtingut 7 vots cadascun, Ciutadans n’ha obtingut 6, el Partit Republicà Català, 5; la Plataforma Adelante Cataluña, 4; i el Partit Família i Vida, 1.

Finalment, cal donar categoria de destacable i no gens anecdòtic a dos dels resultats d’aquestes eleccions a la població. I és que no hi ha hagut ni un sol vot nul en les 7 meses electorals del municipi i els vots en blanc han pujat considerablement en relació a la resta de comptesses electorals del municipi. 66 veïns han decidit anar fins a Can Costa per presentar el seu sobre buit de papereta.

Fa vint-i-set anys que van començar amb aquesta aventura que recorre tota la marge llevantina de la Plana de Vic. Van començar sent una colla molt menuda de participants, però cada cop ha anat guanyant quantitat de gent. N’hi ha que repeteixen anys rere any, d’altres hi venen un cop per veure com és això.

Bé, en qualsevol cas. Jo ho sabeu, el 19 de novembre, us oferim una Marxa
de 45 quilòmetres amb avituallaments, controls i tota la pesca que uneix els pobles de Rupit i Taradell i que passa pel Collsacabra, per la vall de Sau, per les Guilleries i clou a la nostra vila.

Si us hi voleu apuntar, a la web del Centre la informació hi podeu trobar: www.cetaradell.net/inici.html.

Si fa dos anys fou l’algueresa Franca Massu qui obria els Concerts dels Països Catalans des de l’Alguer i l’any passat fou el torn dels mallorquins Antònia Font i dels catalans Glissando, enguany ha estat l’any d’en Feliu Ventura de Xàtiva.

Deixàvem també Can Costa per ocupar l’espai que temps enrere era per
la Colla de l’Enciam -el avis que, cigarret a la boca, miraven al
jovent ballant sardanes i cantaven un himne que -a Taradell- alguns
encara recorden. El patí de la Rectoria va acollir la guitarra d’en
Borja i la veu d’en Feliu. Sensualitat i força, coneixement i
sentiment, barres valencianes, records de l’horta, picades d’ullet
entre dos trams d’una mateixa terra. Un concert farcit de referències a
poetes d’ací, com en Joan Salvat Papasseit, i d’allà, com en Vicent
Andrés Estellés, i volant damunt dels caps de tots els presents l’ànima
sempre present d’una veu i una manera de ser, la de l’Ovidi Montllor.
Un Ovidi que va començar a prendre cos en la interpretació d’un poema
d’en Marc Granell i que es va fer ben present en les versions
feliuenques del Tot explota i de la Semarreta, clàssics d’un home tant
intel·ligent com afamat. Coses de principis, suposo.

L’altra gran
presència de la nit, la dels avis, aquells éssers que semblen estar en
un racó, però que acaben essent referents dels seus nets. En el cas
d’en Feliu, l’avi llauraor que li va ensenyar a escoltar el que diuen
els arbres.

Petit format, fresca muntanyenca i un agradable caliu
en veu i mans d’en Feliu i en Borja. Nit agradable pel dia de ressaca
de la Festa Major. No ho sé, però, escoltant en Feliu amb els ulls
tancats tenia la sensació de ser rodejat de tarongers en una horta
valenciana que sembla que ja no hi és.

Com va dir en Feliu: “Diuen que fem cançó denúncia i això deu ser perquè n’hi ha molts que fan cançó renuncia al nostre voltant”.

Ja ha passat una altra any. Un nou Toca-sons ha estat el putu amo de Taradell per unes hores. Els sometents ja hem plegat les armes i hem retornat de nou al segle XXI i la colla d’en Toca-sons ja torna a barrejar-se entre el veïnat de la vila tot esperant una nova oportunitat per atracar pastisseries, espantar marits i seduir donzells i donzelles.

A vigílies, quatre gotes mal caigudes van estar a punt d’esberlar l’entrega de la bandera per part del senyor de Cantarell, parent i amic del senyor de Taradell. Finalment, però, les trabucades del sometent van sonar amb força, així com les veus potents dels defensors i veïns de la vila que, com si d’un casament es tractés, cridaven a una sola veu: ?Si! Ho prometem!? Bé. Com una sola veu, com una sola veu… N’hi va haver un -i ho ser del cert, perquè el conec com si fos jo mateix- que aprofitant el crit comú no se’n va estar de llançar un ?Si! Ens en riem!? cada cop que les promeses anaven referides a servir al senyor de Cantarell. Eps! No pas a veïns i veïnes, que en això si que hi deixaria la pell!

Aquell dia al vespre, asseguts amb la pipa a la boca, vam rememorar
amb mon pare els temps en què són pare fou sometent dels de debò. Bé,
son pare i l’unclu Sidru i mon besavi també. I és que la família
paterna eren masovers, d’aquella gent que no tenien diners per
estalviar-se la milícia, cosa que feien molts amos, més senyors i algun
que altre menestral de vila. Però bé, això són d’altres històries i ara
som p’en Toca-sons, l’amo de Taradell.

Dissabte al matí, la volta
d’habitud a despertar veïns i veïnes d’aquestes que perden les hores de
la nit a les carpes del Pujoló o en els balls de Festa Major. Com
sempre, el més agraït és anar al camping de la Vallmitjana. Els
campistes de sempre esperen l’arribada del sometent i la quitxalla amb
bicicleta et cerca per despertar aquest o aquell altre que són
enganxats als llençols.

Unes hores més tard, a plaça. A jugar amb
la canalla: curses de sacs, estirar la corda, omplir una olla amb
macarrons, … Sometents repartits a banda i banda i au! ha tornar a
ser mainada i fer l’animal una estona. És en aquests moments quan notes
que l’edat no perdona i el cor no bombeja amb la força dels menuts,
però ens divertim una estona fins que la cobla comença a destil·lar
sardanes. S’obra la ballada amb un bonica dansa d’entrada. Una sardana
de set tirades més tard serveix de preludi a l’anunci de l’entrada d’en
Toca-sons a vila. Qui serà aquest any el temible bandoler?

Sometent en formació, agutzil al capdavant. Comencem a caminar tot entonant una cançó.

Se
senten trabucades. La topada ja s’acosta. No tinc veu de tant cridar i
és que en Toca-sons d’enguany és ben republicà. Ai! Carai! Amb en Toni!
Si que s’ho tenia callat!

En Barrera vola pels aires i l’agafem
de ben poc. Les quatre trabucades ens fan córrer altra cop. El cel
amenaça tempesta. La marinada l’empeny. Via lliure als bandolers que
s’ensenyorejen de Taradell. A la plaça hi ha sardanes i ja hi arriba en
Toca-sons que, com passa en d’altres anyades, fa ballar tothom al seu
só. Ai! Carai! Si en són de murris que l’han tornat a enganyar,
l’apressen en una rotllana i ja no el deixen anar.

El sometent
cap a judici ja el portem ben agafat, tot i les mosses, que ben fartes,
me’l volen alliberar. El cel ja és ben negre. Potser Déu és bandoler? O
seran els cants dels sometents el que no ha pogut suportar? Ai que
perilla la festa! Plou a bots i barrals, la gent s’esvera i marxa: ?Cap
a dins! Cap a dins! Ho farem a dins?. Un sometent pren una cadira, un
bandoler, les cistelles. Sometents i bandolers i d’altres participants
desmunten la parada i, com un de sol, arrangen l’escenari de Can Costa.
L’espai és reduït. Tot són estretors. Els assajos s’han fet amb més
espai! Com ens ho farem? Cal refer-ho tot. La sala s’ompla de gom a
gom. A l’escenari, tothom pren noves ubicacions. Mana la directora! Com
un sol cos, tothom s’amolla a la nova situació. I la cosa va rodada com
si aquell fos el lloc escollit. La gent riu i brama. Agutzil,
Toca-sons, jurat, senyors de Cantarell i actors fan la seva feina com
si el canvi d’ubicació no hi fos. El trabuc d’en Toca-sons, ben
allotjat a l’entrecuix de la filla dels senyors, el salva de la forca.
És l’hora de la dansa de la llibertat. La manca d’espai, li fa guanyar
espectacularitat: ?Semblava que l’escenari s’omplis de colors? em dirà
un dels del públic en acabat. Des de dalt semblava que, a cada passa,
hi hauria algun xoc. Però res. Quina meravella de vesprada! Salvats per
pebrots!

Salvar la festa, salvar el catorzè Toca-sons -el d’en
Toni- de la manera en que s’ha fet, dóna ales a tota una tradició.
L’any vinent en farà quinze i ara ja ho sabeu: La festa continua! Ni
que el cel ens caigui al damunt!

Enllaç al Programa de la Festa Major d’aquest any

Sant Miquel de Balenyà és un poble construït entorn d’una estació de tren. Allà on, temps ha, hi havien camps i pagesos. L’Església parroquial, força moderna, va ser consagrada a Sant Miquel i d’ací el nom modern del que, per molts, és simplement Balenyà.

Avui, Balenyà, el nucli, ja pertany a un sol terme municipal. Això, però, ha deixat fora del mateix domini administratiu a una part important de la seva pagesia. Parts del país de Balenyà encara pertanyen a Malla, els Hostalets o El Brull. Justament és en aquest darrer municipi on hi ha Sant Jaume de Viladrover, església pagesa que fa que la Festa Major de Sant Miquel sigui per Sant Jaume.

Enguany, la Festa Major comença demà divendres amb disco mòbil a la Muntanyeta. L’any passat hi va haver concert, però enguany es deixa la música en viu i es tira pel món dels Cds. El dissabte hi ha el tradicional concurs de dibuix i pintura i, si passeu per la carretera de Seva cap al migdia i sentiu trets, no us espanteu pas, no ha començat la revolució, no. Són els entrenaments del tir al plat.

A quarts de vuit del dissabte, concert de Festa Major a càrrec de l’Orquestra Gironina i a les onze de la nit, el gran ball de Festa Major amb la mateixa orquestra. Fresqueta i musiqueta per passar les nits d’estiu com Déu mana.

El diumenge comença a les vuit del matí amb un dels actes més divertits i gustosos de la Festa Major, l’esmorzar del tir al plat al Pla de les Basseroles. Després el programa presenta una curiositat i és que en el tir al plat no es concreta el lloc on es farà i, segons transcric literalment del programa, ?oeels actes on no es concreta el lloc es desenvoluparan a la Plaça de l’Església”! Ai! Carai! Que tiraran els plats des del campanar? Ull que no entrin balins a casa, doncs!

Xocolatada, missa, pallassos, concursos, canó d’espuma, atraccions, ludoteca mòbil, … Diumenge és el dia central de la festa. I a les deu de la nit, els corridus, les ranxeres i el bon rotllo de la mà dels mariatxis d’El Brull.

Finalment, el dia gran de la Festa Major, el dimarts dia 25, diada de Sant Jaume, el vespre serà per les havaneres de Cavall Bernat i el cremat de la mitja part. Serà a les deu del vespre davant de l’Església.

Cap de setmana de Festa Major de Sant Jaume a Sant Miquel, doncs. Si us hi passeu, que gaudiu de la festa de l’Estació!

NOU!!! PROGRAMA DE LA FESTA MAJOR DEL 2009 al Nou Diari de l’Estació (link)

Sortint de Taradell per la banda del Tint, allà on l’asfalt de la nova Rotonda desapareix i deixa orfe de pas el Pont del Mil·lenni, hi ha l’inici del camí de Can Llebre.

Els vespres d’estiu són temps de passeig. El sol ja desaparegut i un puntet d’aire ajuden a treure’s la son de les orelles i voltar el terme de Taradell. Ahir vaig decidir-me a acompanyar els pares en una d’aquestes sortides. Ells em van ensenyar el camí d’anada i jo els vaig mostrar el millor camí de tornada.

Com et deia, el camí de Can Llebre surt de la que serà la Ronda de
Ponent del municipi. Aquella carretera que, feta amb presses i mancada
de reflexió, va aixecar les queixes d’uns veïns desinformats. Coses de
l’alcalde. Manca de transparència. Les paraules mai són sobreres. Si la
reflexió s’ha fet bé, el diàleg és més senzill i planer. Però voler
tirar pel dret mai és una bona estratègia política. La política és
gestió d’afers públics i els afers públics afecten a persones. Amb les
persones, tan sols hi ha un camí, parlar-hi, raonar-hi, enraonar-hi,
per arribar a acords que permetin actuar amb pau i concòrdia. Quan la
política no neix del diàleg i la reflexió, els seus resultats mai són
bons i sempre
acaben generant problemes allà on només hi ha lloc per
les solucions. Abans de seguir el camí, deixeu-me dubtar que
el nyap urbanístic de la Ronda de Ponent tingui ara com ara
una solució adequada per un poble com el nostre. Quants
bunyols, quant afegits urbanístics calen abans que l’alcalde
es decideixi a escoltar els nous veïns de Taradell?.

El Camí de Can Llebre transita pel capdamunt del bosc que, un tros
avall, està farcit dels molins que, temps ha, servien al municipi.
Camins i més camins baixen al torrent de Taradell, l’anima del nostre
poble estimat. Després d’unes quantes passes, la nova Can Llebre –
edificació moderna que ha substituït l’antic mas rònec – t’apareix
davant dels ulls. Ara hi tenen piscina i tot. Abans bestiar i un plat a
taula pel caminant. Temps moderns, costums perdudes. Les pors s’han
menjat l’hospitalitat. El camí fa un revolt. A la dreta, més enllà d’un
camp, hi ha les cases del barri de la Madriguera, menjadora d’algun
propietari que va saber seduir
algun polític local per treure rendiment a terrenys improductius a peu
de carretera. Una baixadeta no gens pronunciada i l’impressionant casal
de la Madriguera amb la seva galeria coberta, les naus del bestiar,
jardins i reixats. Conten que la ruïna dels antics propietaris en va
facilitar la compra. Els pares, que porten uns quants anys més voltant
aquest país, em deien que abans aquesta casa no tenia valles que la
separessin del veïnat ni el portal ni tan sols els jardins hi eren. Ara
és com una fortificació gens acollidora. Per sort, però, els amos
d’aquest casal ens han deixat pas franc fins a la Font del Llop i cal
agrair aquest gest envers la gent que, de temps llunyans, s’ha apropat
a aquest indret.

Quants records d’infantesa porta el dringar de l’aigua que surt per
ulls, nas i boca d’aquest animal de ferro. La font és enganxada a la
propietat per la banda de Taradell. Un sostre resguarda el visitant de
la calor. La imatge en
colors sèpia de l’avi Josep i l’àvia Maria asseguts al pedrís amb les
mans enllaçades, la bassa farcida de peixos i les dues mosses juganeres
i corrents pels voltants de la font ha farcit les explicacions
emocionades d’una àvia de setanta anys ben viscuts i aprofitats. Amb la
mare ens conjurem per
portar-hi la canalla a berenar alguna d’aquestes tardes d’estiu. Els
peixos del llac semblen alegrar-se d’aquesta conspiració i s’acosten a
saludar-nos. Peixos vermells, blancs, foscos, daurats. Algun fa més de
dos pams de llarg! Seran, potser, els peixos que va veure la Maria de
les trenes en temps de fam i postguerra?

Enfilem el camí de tornada per l’impressionant camí arbrat que
serveix d’accés principal a aquest casal. Just a l’inici del mateix,
una pista asfaltada, em diu mon pare que porta a la que fou la casa de
la tia de Puigmorenc. Un altre casalot ple de records del meu terrer.
Donant-li voltes al magí penso que potser és aquesta la drecera que em va contar per telèfon un lector de la Revista fa uns dies ja. Hauré d’investigar-ho, hauré de recórrer aquests cantons de pagès per comprovar-ho.

Fent camí de retorn a casa, mare em diu que abans no es parlava de
masos i cases. Quan se sortia de vila, la gent anava a pagès. D’aquesta
en ser una, contada per Mn. Vilacís, i és que es veu que Taradell va
estar apunt de la fractura, com passa a Voltregà i en d’altres llocs de
la comarca. Ben just vam estar de ser dos municipis diferents: Taradell
i les Masies de Taradell. Durant uns anys, la meva vila va tenir dos
camps de futbol. Un, el de la Rectoria, era el del poble; l’altra, dalt
del Puig, era el dels pagesos.

L’enfilall de records ens menen, com no!, als avis de Taradell. Mira
que les van passar magres! L’avia Maria, vers el 34, va tenir una
criatura i amb vint mesos escassos veu com se li fon als braços. El
primer fill, el meu tiet desconegut li fuig. Comença la Guerra Civil i
ella està embarassada de ma mare. Es porten dos mesos de conflicte quan
la té a casa. L’avi Josep d’un lloc a un altre, fent de mecànic ara
a Barcelona, ara a Vic, ara a Taradell. Es necessiten diners i volta
que volta per cercar-los. En Pepitu de Cal Sastre no va anar a fer el
soldat. A casa sempre hem estat gent de pau i això sempre ha portat
problemes. Era a punt de marxar cap a França quan l’àvia va agafar el
tifus amb una criatura menuda arrapada a les faldilles. L’avi va deixar
la colla de fugitius i va tornar al costat de la seva dona. Els que van
marxar, van ser caçats com conills a la frontera per la policia
republicana. Ell se’n va salvar per l’amor a sa muller. Arriba l’any 38
i neix la segona filla d’aquell matrimoni menestral. Quan neix, l’avi
no és a casa. Treballa a Barcelona. Anys convulsos, records de família
que s’esborren amb els anys. Després la postguerra, la fam, les
acusacions, l’ajuda al germà d’Esquerra que tant els havia ajudat en
temps de guerra. Amb pare, parlem de l’avi Jaume i de la
guerra vista des de pagès. L’àvia Pepeta sola al mas, tirant la casa
endavant amb la canalla menuda – pare és del dia de reis del 36 -.
L’avi Jaume al front, fent el soldat. Obeint ordres de mandos republicans fins aquell Nadal del 38 quan l’Arriba’spaña dels moros acabava amb tres dies
de dubtes per iniciar un temps de suplici. El recordo tant callat a
l’avi Jaume! Tocats per la guerra. Tocats per l’aixecament d’aquells
que van convertir els sentiments en diners i els diners en dolor i
ràbia. Vencedors? Vençuts? Se’n podria fer una bona història de
l’esdevenir d’aquells temps! Potser m’hi posi algun dia. Potser no. No
ho sé. Refent i recordant i aprenen i estimant, ens trobem als carrers
de casa. És fosc i no trobo la lluna.

La cerco pel cel, però no hi és. El Matagalls
encès me’n dóna una pista, Un nuvolet, un borrissol de boira tenyit de
colors salmó em diu que avui la lluna s’ha adormit. Abraço un fanal de
carrer i contemplo la màgia de la natura propera en tot llur esplendor.
Al cim de la veïna muntanya si dibuixa la fulla d’una navalla lleument
rovellada. La navalla esdevé arc: L’arc, mig formatge. El mig formatge,
un pa sencer. La lluna, mandrosa, es desperta a l’horitzó. Hipnotitzat
pel sol de mitjanit, contemplo la bellesa d’aquest regal de la natura i
somric per sota el nas. Mirant-la tant plena i rodona,
he pensat en la muntanya que se’m faria la vida sense ella.
Boig per tu, com m’agrada el meu petit camí!

El sopar d’en Toca-sons
Divendres al vespre, sometents i bandolers, gent del poble i agutzil vàrem trobar-nos per a fer-la petar als jardins de Can Costa i Font. No falta gaire per la propera Festa Major i cal tornar a posar les cares de la gent del Taradell actual en les robes que, per un dia, els retornen quatre segles enrere. Ahir no portàvem pas el vestuari d’abans, però si que van començar a córrer les llistes, les converses, els homenatges, els retrats de tretze anys de Toca-sons, les xiulades amistoses al president de la Comissió, els crits a favor i en contra del darrer Toca-sons,… Entre queixalada i queixalada, entre glop i glop alguns parlàvem d’ara i d’altres ja començaven a fer anar al senderi per buscar noves facècies, noves aventures, noves raons per un nou Toca-sons. Qui ho serà aquest any? Qui serà l’agutzil? Furgàvem el més lleu senyal en els rostres dels convidats al sopar d’en Toca-sons, però -com sempre- Taradell és poble d’actors i ningú va deixar anar ni la més lleu mostra dels nervis que, any rere any, pateixen els protagonistes de torn. Vés a saber! Potser n’hi era al sopar cap dels dos bergants!

Aperitius sobre la taula, carn a la brasa, paraules, unes gotes de vi, mirades, gelat, històries, cafè, records i licors. En acabat, com no?, recollida de taules, cavallets i cadires. Entre tots, la cosa és més ràpida, es fa amb més alegria i, no es fa tant feixuga la via.

50 anys d’ofici de Mn. Baucells
Dissabte al vespre, un bon grapat de veïns vam decidir-nos d’acompanyar un dels nostres mossèns locals. Cinquanta anys d’ofici celebrava l’ànima de la Revista Taradell i arxiver major de la Catedral de Barcelona. Un home d’aquells que ha sabut fer anar el magí sense abandonar la fe. No sembla incompatible pensar i creure quan topes amb personatges d’aquesta mena. I a Taradell, això és més fàcil de veure i és que hem tingut i tenim la sort de comptar amb els que, en la meva modesta opinió, poden considerar-se els tres "mossèns del coneixement": Mn. Joan Vilacis -fundador de la Revista Taradell, furgador de la història de la vila i poeta, va ser capaç d’aprofitar les escletxes d’una dictadura per encabir el català en la premsa escrita-; Mn. Antoni Pladevall -tafaner de la historiografia local, patrimonialista i gran orador-; i Mn. Josep Baucells -capaç de reviure la vida de l’Edat Mitjana en la seva tesi doctoral, mantenidor de la Revista més antiga en llengua catalana i arxiver catedralici-.

La celebració eucarística ha estat concelebrada per Mn. Josep i sis companys d’ofici que l’han acompanyat en els seus 50 anys de camí eucarístic. Amb la Genisenca, cobla local, i el Cor de l’Església, la missa ha guanyat en qualitat musical i varietat. L’Ave Maria de la neta de l’homenatjat ha estat sublim i els sentiments d’una llarga vida en companyia d’un bon gruix de gent, ha fet que es trenquessin els protocols habituals d’un acte d’aquestes característiques i que la proximitat entre el púlpit i la nau fos inexistent. Sobretot en el repàs final a la seva infantessa, allà al carrer de Seva; i en els parlaments dels companys de la lleva del 53, els que havia portat per tot Europa.

A la sortida, els companys del Centre Excursionista tenien preparat un aperitiu més que quantiós i els "incansables" han fet i desfet sense problemes. Emocions, estimació, amor fraternal i un tec com cal en honor del, com deia un dels convidats, "Senyor Director", que per això la seva publicació és la més antiga que es publica encara en llengua catalana i ell ja porta 25 anys al front de la mateixa.

Castells a Vic
A la fresca del matí de diumenge condiciono el garatge per rebre’ls. Tot ben remullat. Uns tocs d’insecticida. Uns cavallets i la vella porta de mon cosí a mode de taula. A quarts d’onze, esmorzat i tranquil, baixo cap a Vic. Avui els castellers de Barcelona pugen a Osona. És Festa Major i som convidats. Assegut a la terrassa del Montserrat, faig temps tot glopejant una canya. Com va anar l’assaig d’ahir? Vam fer un parell de folres, però la torre de set estava força malament, tremolava molt i estava oberta. Intercanvis d’impressions abans d’una actuació. Obren plaça els amfitrions amb un cinc de set, segueixen els verds més madurs amb un tres de nou folrat. És el torn del nostre quatre de vuit. Va força bé i es descarrega sense gaire problemes. S’encara la segona ronda amb un quatre de vuit que desferma l’alegria dels taronges locals, un quatre de nou amb folre vilafranquí. Nosaltres encarem la torre. Els cops de mans que sacsegen la meva rengle de laterals m’indica que la cosa no va bé. Es carrega i cau..Massa anys a l’esquena del gat vell amb el que feia la cervesa! La tercera ronda veu un tres de set aixecat per sota de la gent d’Osona, un cinc de vuit penedesenc i un cinc de set dels capitalins. S’acaba amb els pilars de comiat i l’espadat de set capitanejat per l’incansable Fèlix Miret.

Dinar amb amics
Reunim la tropa de visitants de Can Pepitu i anem a casa. És hora de dinar i la calor a la capital d’Osona esberla cervells i esgota tot bitxo vivent. No sóc bon amfitrió i l’ajuda dels meus pares m’és útil per a poder servir un dinar com Déu mana. Macarrons, carn a la brasa, vi d’agulla zamorana, postres deliciosos i un cafetó amb hamaca. La felicitat deu ser molt semblant a aquesta estoneta d’amistat, sensualitat i quitxalla juganera de totes les edats.

Volant a la fresca
A la fresca deixo envolar els pensaments, els enllaço, els separo i els torno a ajuntar.

Vespres taradellencs
aires del Montseny
lluna creixent
converses al vent

de toda vida
de tota mort
de tot amor

A voltes veig
el teu rostre
em fuig
es gronxa.
.
M’il·lumines
te’n vas.

Ens podrem trobar
alguna vegada?

Osona fou terra de pagesos i de bestiar. D’aquelles cases de masovers en resten les parets, els amos i un munt de records, però la terra cada cop té menys gent que l’assaoni i la mimi com es mereix. Parelles de joves veïns dels pobles de les rodalies van llogant aquells vells espais de vida i treball i els converteixen en segones, i a vegades primeres, residències.

Aquest diumenge ens trobàvem una bona colla de Mauris en una d’aquestes raconades plenes d’història, en un d’aquests masos menuts que hi ha entre Sant Miquel de Balenyà i Seva. M’agraden aquestes trobades familiars. M’agrada sentir les rialles dels parents, escoltar les seves veus, viure bocins de les seves vides i veure la felicitat dibuixada en els seus rostres.

Hi he baixat a peu i crec que avui he trobat el camí més dreturer per unir dos bocins del meu cor: Sant Miquel de Balenyà i Taradell. Només cal baixar fins al Pont d’en Gatus, pujar cap al Pla de Terrades i, un cop allà, prendre un senderol senglaner que entre terrers i boscúries et deixa a les vores d’un camp. Sense petjar-lo, cal vorejar-lo fins a un punt on una palanca de fusta permet el pas del Torrent de l’Amat. Un nou camp per vorejar i ja ets a les envistes de Can Carlets. Jo avui he anat en direcció a Seva, però seguint per la pista asfaltada cap al Riquer ets a un cop de roc de Sant Miquel de Balenyà. Aquest és el camí! El convit de ma cosina m’ha permès descobrir-lo.

Tornem, però, al mas. Encara conserva les antigues corts dels porcs, ara ben netes. A peu pla, un rebedor, la cuina – menjador i els antics corrals de vaques, vedells i gallines. Ja hem tingut tiets i tietes parlant dels seus temps de joventut i explicant els seus records. A dalt, racons i raconets, habitacions i espais plens de vides. I just damunt la porta d’entrada el festejador. Aquells més grans ja sabeu de què us parlo als més joves us deixaré que tireu d’imaginació, si podeu.

Hora de dinar. Rotllana de taules parades a la llissa, porrons de vi, unes amanides i una bona paella feta per un d’aquells cuiners que saben del seu ofici i els agrada mostrar-lo a amics i parents. Si en Lluís dels Caçadors fos més jove, hi hauria una colla de cuiners de renom que passarien gana, us ho ben asseguro.

Les sobretaules en família i a la fresca de la llissa d’una casa antiga s’allarguen i s’allarguen. El temps s’atura. El cistell de cireres d’un parent, les pastes de full de la millor pastisseria de Taradell, el cafè, les gotes, les veus, els acudits… Tot fa que els rellotges deixin pas als sentiments. Què es pot demanar més quan la família es reuneix i mostra la felicitat en els seus rostres?

Vespres de pagès, el sol es pon, però un diumenge entaulats i en família em fa reprendre la setmana amb la força que dóna saber-se branca d’un arbre viu, d’un gran i frondós arbre amic: La meva llarga, àmplia i variada família.

Feia força dies que volia passar-me pel Pavelló a veure un partit de hoquei patins. Però ja fos per l’horari, ja fos per la mandra, ja fos per… No hi acabava d’anar mai.

Aquest cap de setmana, aprofitant la visita d’un cunyat que entrena a un equip penedesenc m’he acostat pel Pujoló i he pogut gaudir d’un esport electric, màgic, mític. Que lent que és el basquet! Un partit com el d’aquest diumenge a Taradell fa afició i ganes de tornar-hi.

I és que s’enfrontaven dos dels tres equips que lluiten per la única plaça d’ascens a primera divisió estatal.

El passat cap de setmana el Taradell va perdre al camp del GEiEG, el tercer en discordia. Però aquest equip ha perdut contra el Capellades i aquesta derrota, unida a la victòria del Taradell, ha tornat a posar en primera posició a l’equip blanc-i-blau. Aquest any si! Espere-m’ho!

En la meva primera experiència com a espectador en hoquei sobre patins entre equips seniors i en directe, el hoquei se m’ha presentat com un esport diabòlic per la seva rapidesa i pel contacte físic entre jugadors, però d’una plàstica increïble. Que poc que m’agradaria ser àrbitre d’aquest esport i quines gardeles que carden els jugadors! Un porter de hoquei, per molt protegit que vagi, ha de tenir una seguretat de ferro. Un jugador de hoquei ha de tenir un nervi temperat, una rauxa increible i un seny experimentat que l’ajudi a destriar les millors opcions de joc.

M’ha agradat també veure el dialeg entre els jugadors d’un equip per generar jugades i ocasions de gol, la força física que tenen per córrer el camp, l’habilitat amb l’estic per conduir la pilota i fer passades de gol.

He xalat com mai amb les graderies del Pavelló plenes de gom a gom. Ara manquen el Blanes, El Vendrell i el Roda. Tindrem un equip campió de la 1ª Nacional Catalana? L’any vinent podrem veure partits contra equips d’arreu de l’Estat? L’Ajuntament es mullarà per un jugadors que passejaran el nom de Taradell en la categoria d’argent del hoquei estatal? L’esport rei d’Osona i de Catalunya té una cantera de luxe en l’equip de la meva vila.

Tant de bó puguem gaudir de moltes més tardes de gloria i emoció al Pavelló del Pujoló.