El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si fa dos anys fou l’algueresa Franca Massu qui obria els Concerts dels Països Catalans des de l’Alguer i l’any passat fou el torn dels mallorquins Antònia Font i dels catalans Glissando, enguany ha estat l’any d’en Feliu Ventura de Xàtiva.

Deixàvem també Can Costa per ocupar l’espai que temps enrere era per
la Colla de l’Enciam -el avis que, cigarret a la boca, miraven al
jovent ballant sardanes i cantaven un himne que -a Taradell- alguns
encara recorden. El patí de la Rectoria va acollir la guitarra d’en
Borja i la veu d’en Feliu. Sensualitat i força, coneixement i
sentiment, barres valencianes, records de l’horta, picades d’ullet
entre dos trams d’una mateixa terra. Un concert farcit de referències a
poetes d’ací, com en Joan Salvat Papasseit, i d’allà, com en Vicent
Andrés Estellés, i volant damunt dels caps de tots els presents l’ànima
sempre present d’una veu i una manera de ser, la de l’Ovidi Montllor.
Un Ovidi que va començar a prendre cos en la interpretació d’un poema
d’en Marc Granell i que es va fer ben present en les versions
feliuenques del Tot explota i de la Semarreta, clàssics d’un home tant
intel·ligent com afamat. Coses de principis, suposo.

L’altra gran
presència de la nit, la dels avis, aquells éssers que semblen estar en
un racó, però que acaben essent referents dels seus nets. En el cas
d’en Feliu, l’avi llauraor que li va ensenyar a escoltar el que diuen
els arbres.

Petit format, fresca muntanyenca i un agradable caliu
en veu i mans d’en Feliu i en Borja. Nit agradable pel dia de ressaca
de la Festa Major. No ho sé, però, escoltant en Feliu amb els ulls
tancats tenia la sensació de ser rodejat de tarongers en una horta
valenciana que sembla que ja no hi és.

Com va dir en Feliu: “Diuen que fem cançó denúncia i això deu ser perquè n’hi ha molts que fan cançó renuncia al nostre voltant”.