El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És vora migdia quan sortim del melic de Taradell.

El melic de Taradell és la Font Gran.

De la font, origen de la vila, en surt el fil, avui més ferm, que l’uneix a l’amorosa i propera mare.

Tot xino-xano, i amb bona companyia, resseguim aquest fil sentimental que, en forma de jove i juganera riera, s’endinsa a la vigatana plana.

El Moli de Més a prop, el Molí de l’Esquís,
el Molí dels Capellans. Acolorides flors i dolces papallones que ara
ens avancen, ara es paren, ara tornen a passar. Un xic enllà, el
sorprenent jardí de La Madriguera.
Poc després, el seu ramat d’ovelles. Les passes fan xerrar i els més
joves no deixen d’explicar aventures i retalls d’una curta vida que,
dins la llar, s’enterra en capes de televisió i màquines on es viuen
vides alienes.

Els terrers s’obren en horitzontalitzat paisatge. El cordó es perd
entre les intenses verdors de l’entrecuix d’una mare eterna. I és que
Taradell té una mare amiga en la pagesia de la plana.

Pel Molí de Bellpuig creuem la riera i arribem al Camí Ral. Un tren fendeix l’horitzó proper, mentre correm entre cotxes i ens endinsem a Mont-rodón. A l’altra banda de la via, el mas.

El mas fa olor de festa. Una festa que em
retorna a la infantesa. Una infantesa d’esgüells de porc tret a l’era
en ancestral requesta. Eren temps on cada casa tenia un porc. Eren anys
en què la matança era data assenyalada. El porc nodria lafamília un any
sencer i el dia de la festa, tothom ajudava. I és que la festa era un
dia de feina, un dia de feina a l’era i de més feina a la cuina, si es
pot. Després, venia l’àpat i la celebració.

Avui, però, hi som reunits en renovellada
tradició. Ja no hi ha matança, ja no hi ha l’esgüell del porc tret a
l’era, ja no hi ha el cubell de sang ni l’olor de pèl rostit; però la
festa si que hi és. I per això ens reunim a pagès, sense porc de mas, ens reunim en senglanada.

I és que avui porcs i vaques són part d’una potent i productiva
industria que dóna de menjar a força més gent que la que hi ha al mas i
a la casa. El senglar, però, encara aixafa camps i arruina massos en
bandada.

L’olla ha fet xup-xup, el cuiner ha
treballat tot un dia. Un dia de senglar i patates, de patates i
sofregit, de sofregit i cassola lenta. Una amorosa feina que fa patxoca
en la taula ben parada d’un mas de la contrada. Llarga taula on ens
reunim generacions i generacions: Enguany, no hi ha la iaia. I són els
avis i les àvies, els pares i les mares, els fills i les filles i, com
no, el tiet concu que tot s’ho mira amb el deix de la distància propera.

Des de l’era del mas, hom somriu i contempla els camps que no s’han
trinxat, els terrers que no s’han aplanat, l’ermita que no s’ha
aterrat. I els ulls s’omplen de vida, de vida i d’agraïment a un poble
que, no fa pas massa anys, va reclamar aquest tros de món com a propi.
Però a pagès hi ha sempre el temor, la por d’un oblidat que enguany no
s’ha produït. I és que … com es pot oblidar una mare?

El tren fendeix la plana i el vi recorre la
taula. El vi , el senglar, el cava, el pastís cassolà, la conversa. El
sol de la tarda m’espia traient l’ull a les corts: els porcs em miren,
les vaques em somriuen, les vedelles s’espanten, els godais fan corredisses, …

Damunt d’un turonet, em miro la plana: Camps de teca, bestiar de la
plana. Al fons, la C-17. Darrera el clatell, el Montseny i Taradell.
Carai! Amb Taradell!

Com de menut, m’apropo al paier, la cosinada
ja ha crescut i no hi juguem com abans, ara ho fan els seus fills i
me’ls miro i em sento temptat de llençar-me damunt les bales de paia. Aquella paia humida, aquella paia
que em recorda que sóc dins el ventre d’una mare, la mare terra que em
dóna de menjar, la mare terra que es lliga al poble per un cordó prou
fort com perquè les sirenes del progrés mal entès no l’hagin pogut
tallar.

El Centre Excursionista de Taradell és com la terra. A la primavera abandona l’ensopiment de l’hivern i esclata com jove poncella d’una dolça flor.

I és així. És així com, en la vesprada triada, el local social s’ompla de vida per acollir socis i juntaires, que també són socis, però que potser treballen un xic més amb la felicitat de servir un col·lectiu proper i divers.

I és que és vespre d’assemblea. És hora de passar comptes de la feina feta i d’anunciar projectes, castells en l’aire que, si tot va bé, s’aniran moldejant amb l’ajuda de tots i, sobretot d’aquells que, enguany, han decidit fer pinya a la junta d’una entitat discreta i menuda, potser, però ferma i diversa, com cal.

L’inici del nou curs s’acaba al voltant d’una taula i en animada tertúlia. Una tertúlia regada amb bon cava i servida de quatre plates de catalanes coques de recapta passades pel sedàs sicilià del temps dels almogàvers.

La vesprada, però, no s’allarga massa però, ja que l’endemà la festa continua amb una passejada.

Una passejada per veure com estan les contrades després del cru i cassolà hivern de la plana vigatana.

I és així com, a quarts de vuit del matí, quatre pencaires van carregant els cotxes que muntaran parada i fonda per esmorzar a mig recorregut: Fustes, cavallets, botifarres, porrons, cansalades, càntirs de dolça aigua, graelles, … A les vuit, les portes del Centre són un formiguer.

La gent xerra i fa tabola i es retroba i es saluda i recorda i parlar i… Un xiulet.

L’incombustible Codina dóna la sortida a la caminada, una caminada que s’endinsa pel més nostrat del rerepaís d’aquesta vila osonenca.

Enguany,
ens han portat cap a la Serra per enfilar fins al coll de Taradell,
baixar a la cerca del racó més ben guardat de la contrada: la bauma dels Trabucaires. I creuar cap al camí de Creu de Pedra on l’olor de carn a la brasa ens ha anunciat l’esmorzar.

Un
àpat de botifarra i xerrada, de cansalada i somriures, de pa de
Taradell i bromes, de galetes i xocolata, batuts i, com no, cafès i
copes, que no ens estem de res en aquestes terres per celebrar l’inici
del bon temps!

Cuiners de luxe, cambreres d’ofici, un xic de gatzara i, sant torne-m’hi, que cal cremar el greix que ens hem empassat tots plegats.

I és així, com tot xino-xano,
remuntem cap a Creu de Pedra, baixem a la Collada i seguim baixant un
xic per pujar tot seguit cap al castell de Taradell, les Baumes i ja en tram final, la Serra i el Centre Excursionista, de nou.

La
festa és tanca i comença la primavera: esclat de ponzelles, verdor
d’una terra humida, sol i vida d’un país que, com sempre, reneix als
seus il·lusos enterradors.

Ja de sortida, haig de dir que la meva única relació amb el món dels avions i els seus efectes és l’intens dolor damunt l’ull esquerra que porto des del descens cap al Prat de l’avió de Clickair que em va tornar d’un cap de setmana històric a Brussel·les ahir al vespre.

Fet aquest apunt i retornat a Taradell, em trobo en la necessitat de reflexionar sobre l’aeroport corporatiu a la comarca d’Osona. Un aeroport, l’objectiu del qual, és descongestionar, segons les informacions que hom pot llegir a la premsa, de vols privats i jets corporatius l’aeroport del Prat. Aprofito per recomanar el seguiment que en Toni Reig fa de la informació als mitjans a través del seu Taradell.com.

Amb l’objectiu suara esmentat, la primera reflexió que em faig és si Osona s’està convertint en el nou camp de Tarragona de la Catalunya Interior.

És a dir, que sí, tal i com va passar amb el camp de Tarragona en temps de petroquímiques i nuclears, ara toca que Barcelona dissenyi el futur econòmic d’Osona. Primer, amb un traçat d’alta tensió que asseguri l’abastament energètic, segons diuen, de la sobrepoblada costa gironina i d’un tren d’alta velocitat que, a Osona, no el veurem ni en pintura. I ara, amb un aeroport que, independentment de la seva ubicació, difícilment pot resoldre els problemes estructurals de l’economia d’aquesta comarca.

En temps de crisi és molt senzill argumentar que l’aeroport ajudarà a pujar el Producte Interior Brut (PIB) o que generarà un tou de llocs de treball directes i indirectes. De fet, és l’argument més populista que hom pot trobar i, perdoneu la punxada que aquestes paraules amaguen, però crec que l’argument demostra un baix nivell dialèctic per part de qui l’utilitza. Deixem-nos, però, d’ironies i entrem en economies.

Del Producte Interior Brut (PIB) cal dir, de manera molt resumida, que és un indicador estadístic que s’utilitza per comparar allò que es fa en uns territoris determinats. Però que, el seu ús com a indicador econòmic, és força discutible. Un exemple de mesura del PIB que ajuda a mostrar-ho és el següent: en una empresa d’automòbils el PIB mesura els cotxes que es produeixen, però no els que es venen. No sona estrany això? Quina riquesa es genera emmagatzemant cotxes? Què està passant amb les automobilístiques actualment?

De les respostes a aquestes preguntes se’n pot treure la idea que el PIB no mesura ni el nivell de benestar, ni el nivell de riquesa de la gent d’un territori, sinó el volum de coses que fan, siguin útils o no ho siguin. De fet, hi ha força països on el PIB és força elevat, però el nivell d’atur i de pobresa és força alt, també.

La referència al PIB no sembla un indicador vàlid per mesurar l’impacte real d’un aeroport com el que es planteja per Osona.

Pel que fa a l’altra argument, el dels llocs de treball. Possiblement sigui cert que l’aeroport suposarà un increment de llocs de treball comparable al de l’aeroport de Sabadell (400 llocs de treball dins de les instal·lacions o en empreses que serveixin a l’aeroport). Ara bé, quina és la solidesa d’un sol negoci amb un número gran de treballadors? Quines empreses apareixen dia sí i dia també fent regulacions de plantilla i fent fora treballadors per un o altre motiu? La crisi actual demostra que la cintura de les empreses per superar les crisis és inversament proporcional a la seva dimensió.

Reduir l’atur en base a un únic projecte empresarial és allò que en diuen matar mosques a canonades o, dit d’una altra manera, tenir pa per avui i fam per demà.

La única manera d’assegurar un teixit empresarial ric, divers i consistent és amb petites empreses que treballin en col·laboració entre elles i que tinguin capacitat d’adaptació als canvis, allò que se’n diu cintura i que, hores d’ara, sembla ser l’únic antídot a la crisi.

Quina cintura té un aeroport en una comarca com Osona?

Cal recordar que el principal motor econòmic d’Osona és el sector agrícola i ramader -incloent les empreses industrials i comercials relacionades-. I que, aquest teixit ha anat creixent, en d’altres sectors econòmics que hi són compatibles, com ara el del turisme i la natura o el de les telecomunicacions i els serveis que solen anomenar-se “serveis avançats”. Aquest darrer sector, incipient a Osona, té un alt potencial de creixement en comarques com la nostra, caracteritzades per un bon nivell de vida i un entorn ben cuidat i agradable. Característiques difícilment compatibles amb un aeroport destinat a d’altres entorns econòmics diferents del de la nostra comarca.

L’aeroport demana un preu massa alt pels beneficis que dóna. Genera un seguit d’impactes en la línia de flotació de les oportunitats d’una comarca amb les característiques suara esmentades. De fet, l’aeroport seria una hipoteca per una comarca en transformació i que, de moment, ha fet del seu nivell de vida, bandera.

És comprensible, però, que la roda electoral faci que els governants es fixin més en els beneficis a curt termini que no pas en la solidesa a llarg plaç.

Per què m’haig de preocupar -pensa un governant engavanyat en el dia a dia- en generar teixit empresarial que asseguri que la gent pugui trobar feina en una munió d’empreses o establir-se pel seu compte, si en una sola jugada puc reduir l’atur de la comarca avui mateix?

Per que haig de pensar en el benestar dels meus veïns -es diu tot seguit- si puc mostrar uns números que diguin que la meva comarca és la més ben posicionada de Catalunya en producció de bens i serveis?

I el governant municipal, asfixiat per un finançament injust, resta maravellat per la il·lusió del benefici immediat d’un negoci que, aparentment, li soluciona tots els seus problemes financers.

Però nosaltres, els veïns: ¿Ens hem de deixar entabanar també per la il·lusió del curt termini o serem capaços de tenir la mirada llarga i exigir que treballin per un projecte de comarca de qualitat i amb sentit de futur que asseguri el nostre benestar i el dels nostres fills?

28 de febrer de 2009 – Balenyà.

Vagarejo a les palpentes
com un orat rodamón
per un present
que s’allunya
s’allunya en la foscor

El passat ja és història
El futur no arribarà

Les veus dels que pateixen
em venen a cercar

En el més pregon
de ma follia
no tinc forces
per plorar

Els que poden
no hi veuen
i s’allunyen
per no ajudar

En l’avern de ma follia
em poso a pedalar
i pedalo per un terra
per un terra tou i làs
 
M’enfonso en tomba fosca
I la foscor em fa cridar

Cridar una mà amiga
que’m tregui a ballar

És la mà de la follia
de la follia de Balenyà!!!

Diumenge al matí, prenc els dos llibres que em va deixar un veí del poble del costat. Faig un mos eixut i començo a caminar. Avui volia anar al Gorg Negre, però la mandra em fa baixar a Balenyà. Baixar-hi, això sí, com es feia abans.

Amb el Dalai Lama i l’Albert Saez sota el braç travesso un poble engorronit per una boirina que adorm els carrers. El poble és silenci i calma. Quin plaer de diumenge!

Un gos em borda sense acostar-se gaire. Em deu tenir por. Surto de
Castellets pel sender de vora la carretera i, en arribar al camí de Can
Talaia, em decideixo a baixar per la carretera.

És curiosa la distància que hi ha entre el conductor i el vianant.
Anant a peu per una carretera és com millor es copça la fragilitat del
cos humà enclaustrat en la seva veloç crosta metàl·litzada. La inhumana
velocitat d’aquestes bèsties em frapa. Quan les condueixo no en sóc pas
conscient.

Amb els ciclistes ens saludem, amb els dels cotxes… no hi ha temps. Els ocells piulen als arbres: Els farà nossa l’enrenou?

Arribo a Balenyà amb poc més de tres quarts d’hora. Em sopta. Creia que havia anat més pausat, però es veu que no.

Després d’una xerradeta
amb parents i convidats i un got d’aigua, marxo cap a la Papereria.
Dissabte vinent, si tot va bé i no em perdo, baixaré al sopar dels Tonis de Balenyà.

Després, torno a agafar la carretera, però em desvio pel trencant d’Aigües Paitides.
Sempre he trobat curiós aquest arbre que fa desviar un xic el camí avui
asfaltat. Un xic enllà, el camí s’acaba en un camp. Un camp que s’ha
menjat el vell vial. Un vial que segueixo per la vora del camp i amb
els peus dins d’un torrent sec. El tren passa un xic enllà i m’el quedo
mirant una estona. Per què sempre que passa una d’aquestes bèsties m’hi
veig a dintre?

El pont sota la via és ple d’aigua i em
veig obligat a creuar-la per dalt. Sóc a Blanquers i recupero el Camí
Ral. Ciclistes de vestits llampants, famílies en bicicleta i algun
caminant. Vilacís del Camí. L’Hostal dels Frares. El camí s’asfalta i
cau dins Mont-rodón. Un tren passa pel baixador en desús. Un cotxe. Un
pare i una mare perseguint els seus fills. En una casa, música moderna.
En un altre, cops i reparacions. Més enllà, un xiquet amb patinet. Ull!
Que ve un cotxe.

En arribar a la
carretera em molesta la brunzidera dels cotxes. En un moment de descans
circulatori, la travesso. Una mossa fa estiraments: Torna o se’n va a
córrer?

– Bon diaaaaaa.
– Bon diaaaaaa.

So de motors de modelisme.
Un avió atrau els ulls cap a cel. Es creua amb un helicòpter. Sóc a les
envistes de La Verneda. Un xic enllà, n’hi ha dos que mouen els mandos d’aquestes maquetes de l’aire.

El
camp d’aeromodelisme de La Verneda atrau un tou d’afeccionats i hi ha
força cotxes aparcats. Jo segueixo el meu passeig cap al Ral.
Bordadissa de gossos.

– Bon diaaaaa – així allargant la a és com ens saludem per aquests camins.

Un xic endavant, un atleta em fa tenir gelos. És un bon espai per córrer. Ho haurem de provar algun dia d’aquests.

Can
Pla. I un campanar a l’horitzó. Inconfusible i rabassuda figura, sóc a
Santugènia. Un poble en creixement. S’hi fan cases noves i hi ha
quitxalla jugant en un parc.

Em desvio cap a Cal Monjo. Llagostera de Baix amb les seves vaques, El Generó, el Bosquet i, un xic cap aquí, el Vivet. Polígon força mort aquest migdia de diumenge, porta nord de la vila que m’ha vist sortir fa encara no unes hores.

La gana em fa córrer i m’afanyo a entaforar-me entre plats i olles. Sort que hem deixat alguna coseta a mig fer, sinó, sinó… hauríem de cuinar-ho tot.

Avui fa trenta-un anys que t’esperàven: T’esperàven neguitosos. T’esperàven a casa. T’esperàven a… Recordo que feia sol el dia que algu em va dir que ja no hi eres. Suposo que era la mare… o el pare.

Vas anar al bosc, al teu bosc. I ja no en vas tornar. No en vas tornar i et van buscar. Et van buscar i et van trobar. Et van trobar amb la bosseta de bolets i el bastó a les mans, caigut al terra. Et van trobar i… Jo tenia set anys i poc senderi. Tu em vas ensenyar a caminar, a caminar i a estimar els berenars, el berenars i les fonts, les fonts i la Riera de Masgrau, la Riera de Masgrau i el Castell d’en Boix, el castell d’en Boix i la Font de la Vallmitjana, la Font de la Vallmitjana i … Racons, camins, passejades, excursions de mitja tarda. Somnis i jocs sota la teva atenta mirada. Racons d’aquest poble on he decidit plantar-hi estada. Plantar-l’hi malgrat tot.

Recordo el balancí. El balancí i l’aparell on escoltaves la televisió,
l’aparell per la sordesa i el Correo Catalán, el Correo Catalán i el llibre d’en
Gaziel, el llibre d’en Gaziel i unes ulleres, unes ulleres i…

Aquell vespre no vas tornar, però. No vas tornar i l’àvia treia el cap
per la finestra, treia el cap per la finestra i patia. Patia i …
Patia com la collada de nets que vas deixar òrfes d’avi. Jo tenia set
anys, tu més de seixanta. Però el teu record no m’ha abandonat mai.

Fa poc més d’una setmana que vas passar pels nostres cors, per les
nostres ments. Et vas fer present, gairebé vas prendre de nou cos
material en les nostres entranyes.

Et vas fer quasi-corpori als boscos de Fredes, lluny de casa, Et vas fer present al Pinar Pla, al Racó de Patorra.
I ho vas fer amb una força que ha fet que aquest any se’ns hagis fet
més present que mai. Per això ahir, al cementiri hi érem tots.

El Racó de Patorra
és una fonda afrau farcida de pinetells i rovellons. Una afrau on l’expert
boletaire s’emborratxa i s’emborratxa i es troba més a prop del cel que
mai. El Racó de Patorra és un iman de boletaires. Un iman
que els atrau. Els tarau i els reté. Els reté i els fa perdre. Els fa perdre el nord
amb una força impròpia, primitiva, ancestral, gairebé sobrehumana!

El Racó de Patorra, avi, em va fer reviure la teva perdua amb una
força… amb una força tal que creia que la història tornava a
repetir-se. I és que tal dia com avui de fa trenta-un anys ens vas
deixar a les vores de Taradell. I fa vuit dies, el més brau dels teus
deixebles va estar a punt de seguir les teves passes. Així ho vam
sentir, així ho vam notar, així… Però no vam deixar que et seguís. No
encara.

Ahir, vam anar a buscar bolets. Hi vam anar amb els besnets que la besavia
va conèixer, peró que tu no hi vas ser a temps. Vam anar-hi amb el teu
deixeble i et vam portar un present, un present que et deixo en aquest
cistell, en aquest cistell farcit de rossinyoles de pi i un peu de rata. T’en recordes dels peus de rata? Era el bolet que em feia més gràcia, tot esfilegarsat com un corall groguenc.

Et recordo en la pública intimitat d’aquest
bloc. Et recordo amb la serenor que ens va donar el Delegat de la
Generalitat Valenciana. Et recordo amb la racionalitat que hi van posar els
Bombers Voluntaris de Morella. Et recordo amb l’enteresa d’esperit que
hi va posar la teva filla. Et recordo amb la calculadora fredor d’un
net aclaparat pels dubtes i amb la ferma voluntat de recuperar un pare
fugisser. Et recordo amb l’orientació, l’orientació d’un gendre, un
gegant entre gegants que va saber sortir de la trampa parada per
aquestes males bèsties de tant gustós sabor, aquests éssers impúdics
que s’amaguen dins de pinetells i rovellons, de bolets del Racó de Patorra,
un indret embruixat, un indret que tenia la voluntat d’apropar-te el
teu gendre i manllevar-nos-el als que som encara dins aquest sac de matèria, dins d’aquesta terra d’oblit.

I…

– l’agraïment de la Comissió: http://www.toca-sons.cat/2008.html

– Uau! Dos entrades en menys d’una hora! Quina bèstia!!!

– No. No és això. És la necessitat d’anar fent l’aterratge al Taradell del segle XVII. I és que diumenge, quan l’avió aterri a l’Aeroport del Prat, Taradell estarà en plena Festa Major. Una Festa que té un referent recurrent i màgic: En Toca-sons, el bandoler de Taradell.

Enguany, amb sorpreses, més teatre i molt de festa de carrer. T’apuntes a visitar-me en ple segle XVII?
Si vens: fes-me un petit favor: I és que la festa és més festa si el públic si fica i juga a ambientar el carrer.

Unes es­pardenyes de set vetes, uns pantalons de vellut, una faldilla llarga… En Toca-sons ho deixa a la vostra imaginació. La Comissió hi posa 3 premis. Tres guardons a les les 3 millors caracteritzacions.

Només cal que et presentisa la parada d’en Toca-sons que hi haurà al matí al mercat del segle XVII i a la mateixa parada, però a la plaça de les Eres per la tarda. Ens deixes un nom i un telèfon i et fem una foto perquè en quedi constància. Al final de la festa, a Can Costa, anunciarem els guanyadors.

Aquesta, però, no és la única novetat. N’hi ha més: Les vols conèixer? Doncs troba-les a http://www.toca-sons.cat/2007.html

Ens veiem al segle XVII. Ens veiem a Taradell.

Un centenar de persones s’apleguen a la plaça de l’Esglèsia de Balenyà, el poble dels mil noms.

Quatre taules, ampolles d’aigua, algun porró de ví, … La gent es
porta el menjar, el cava i els vicis.Una tarima, dos altaveus, un equip
de música cedit per algun veï. El focus de l’esglèsia dóna llum a les
taules, les cadires i la gent que, asseguda, parla i riu. De fons la
remor dels trons dels més gangilasos, les fonts de llum dels més
menuts, alguna bengala i unes quantes piules. És Sant Joan, la festa
del foc i dels Països Catalans.

En aquest llogarret d’Osona, no domina el foc, però. Hi mana el
caliu, la flama encesa, íntima, íntegra d’un petit poble que volen que
sigui barri, però no n’és. A Balenyà tenen flama pròpia, la del Canigó
també hi arriba i s’agermana amb la llum que construeix qui s’estima
Balenyà.

Els grans parlen a taula. Parlen del poble, dels voltants, de camins
d’ara i abans, de l’estació del tren, dels veïns que hi van ser, que hi
són i, fins i tot, dels que vindran. El menjar córre amunt i avall
entre les taules, com la canalla per la plaça. De tant en tant, la
corrua de quitxalla puja a l’escenari, agafen el micro, es presenten i
fan el número. Un número improvisat, ara un ball, ara un joc, ara un
brindis de Sant Joan.

La nit s’escurça amb la mainada juganera corrent amunt i aball. De
cop, n’hi ha una que puja a l’escenari, menuda i decidida, pren el
micro i diu: Ja s’ha acabat”.

A toc de veu, la gent s’aixeca i segueix fent sentimental rotllana
mentre plega taules i cadires. La nit s’estira, mentre la gent recull,
s’escull i s’en va.

I és que, quan falti un minut per les dotze de la nit, estarem en ple solstici d’estiu.

Aprofitant la coca de Sant Joan de la feina, penjo aquest apunt sobre un vespre màgic. I és que seixanta segons abans de la mitjanit, canviarem d’estació, deixarem la plujosa i verda primavera per posar-nos a tallar el blat en mànigues de camisa, barret de palla i espardenyes. Començarem a voltar de mas en mas a la recerca de camps per segar. Ai! Somnis de pagès!

Aquest vespre estarem navegant per la nit més màgica de l’any. La més màgica i una de les més místiques. La mitologia de la pura natura més ancestral i primitiva.

Malgrat que la modernor cristiana ha traslladat la festivitat al 23 de juny, uns quants arreplegats ens n’anem de garrotines a un mas boscà. Després, en acabar la festa més nostrada, pot ser que m’en vagi a cercar el sol vers llevant. Sota la bauma, potser, em trobaré amb la part més primitiva i irracional del meu planeta. M’hi trobaré per somniar amb bruixes i màgia, màgia i misteri, misteri burleta d’una virginal i jove natura que no s’atura.

Avui és la nit més curta de l’any, una nit per viure als boscos, als boscos amenaçats pel mal progrés dels facinerosos enrampats!

Diumenge a la tarda el cel xopa la terra per a que tregui llavor.

Al vell teatre de la Rectoria, una quarantena del veïnat s’apleguen entorn del caliu d’un poble que se’n sap, però no li diuen. Flama encesa de rimes i solfa, sentiments i proximitat. Escenari improvisat, quatre cadires i molt carinyo. Es respiren aires de llibertat.

Per la quitxalla que vam ser en temps de colònies i il·lusions, aquest pastor de poc ramat sempre serà en Toti, l’entranyable Mossèn Jordi de la Parròquia de Sant Miquel.

Ja és gran i potser repapiege, però a les taules s’enfila talment com un sagal. Presenta l’acte, n’és l’anfitrió. Més tard ens recitarà poesies sobre aquells que el progrès els ha tret el pa.

El bressol d’una gran veu, un rossinyol etern. Pulmons immensos, cor serè. Un escalf de sentiments que brolla com aigua clara. Refilet celestial que a tots els presents abraça. La cançó és d’en Llach i parla d’un país petit, tot i que, com diu la Veu, també podria parlar d’un poble molt més xic. Cantants propers, anònimes veus. Un homenatge sincer an Lluís Mas i Sellés.

Surten veïnes a l’escenari. Ho fan d’una en una i reciten. Les rimes són encertades, el poble les demana. Bona feina de poetes que estimen el terròs dels mots i s’emocionen.

No sé si plorava perquè plovia, petit poema xinès. La Veu que torna a la gola records de pàtria enyorada. Imatges d’infantesa, carrers d’un poble sincer, calça curta i força gresca. Jo me l’estimo també.

La jornada continua i passa com el vi bó. A l’escenari hi actua un pagès dels de debò. Veu clara i cor alegre, en Josep Maria Puigdomènech té aires de Jaume Arnella. Canta a la vida, a la seva dona, an Casldàliga i a un pastor proper. Acaba amb una de gossos on repassa tots els masos i ens agombola encara que ja siguem gangilasos.

Coca i embotits, xocolata i pernil, porrons de cava i fibra tendre. Tot per moure la massa d’un poble que té mil noms, però que, per aquell que se l’estima, només n’hi ha un: Balenyà!

Divendres al vespre, Can CostiFont acull dos actes:

– La Ràdio presenta l’Exposició del seu 25è. Aniversari: Molts records, sons que es creuen i fòtils del ram ajuden a escatir la gesta que es commemora.

– En paral·lel, el Centre Excursionista presenta un dels secrets més ben guardats de la contrada: Quin és el renovat recorregut del nou Sender de Taradell?

Dono un cop d’ull al primer i m’endinso en el segon.

Arribo un xic d’hora i aprofito l’estona per amarar-me de versos: És Abril Poètic a la Biblioteca i l’art de la rima hi fa acte de presència en acurada presentació. Les autores, i algun autor, són veïnes i veïns del poble. Ai, Taradell, Taradell, vila de lletraferits!

De mica en mica, arriben els protagonistes: en Josep Munmany, l’alma mater d’un projecte coordinat amb aires d’esquirol; en Jordi Baucells i Colomer, biòleg amb arrels al Feu i Can Talaia; el sempre tafaner Mossèn Pladevall, amb qui intercanviem quatre impressions sobre Internet i els projectes que, com sempre, porta entre mans; la Carme, amb els nervis propis d’una posada en escena que ha de dirigir; el sempre fibrat Conrad Blanch, alpinista i excursionista amb qui ens uneixen els aires d’una vila que ens va ajudar a retornar la salut; i, aterrant a corre-cuita, Mossèn Baucells, alumne de Mossèn Vilacís i director actual d’una de les capçaleres històriques de la premsa local: la Revista Taradell.

Entre el públic, un munt de socis, cares conegudes, companys de camí, regidors de govern i força veïns. Arriben caixes: guies i mapes. Darrere seu: la premsa… i les autoritats oficials que venen del Consell Comarcal.

Comença l’acte i, a la taula, dos del clero, dos que en saben i dos que no ho sé. De peu, l’única dona que avui ha de xerrar. La Carme pren el micro i es posa a parlar.

Dolços mots d’agraïment, entre ells a dos llegendes: Joan Montaña i Josep Camps, anònims mantenidors eterns del vell recorregut que avui canvia. En acabar, un avís: Si no ens volem perdre, esperem una mica que acabin de marcar.

Tot seguit, el vocal de la FEEC que porta la cosa dels senders, ens fa conèixer quelcom més: I és que amb el llibre que fullejo s’inicia una nova etapa en les guies de senders. A partir d’ara, s’aixeca el cap del camí per mostrar el gruix del territori que es trepitja. Les noves guies fan les funcions d’ulleres al passat: natura, cultura, història, … Coneixement i riquesa!

Seguidament en Conrad Blanch es pregunta si l’excursionisme està en qüestió. I respon que, amb una sala tan plena, ja es veu ben bé que no.

La guia, diu l’alpinista més nostrat, termeneja dues propietats: la de l’esport competitiu, de resquitllentes; i la del lleure vivencial, humanista, turístic, de proximitat, ben de ple. En el seu parlament, infla els pulmons d’un país que treu pit: Terra variada, saludable, “on vaig aprendre la calma” d’uns camins de pau i repòs. La descoberta d’un mateix i d’un territori es reflexen, segons la seva intervenció, en el renovat sender i els documents que l’acompanyen. De fet, confessa en veu alta, els camins que voregen la vila i l’art de buscar bolets van ajudar-lo a superar una sotragada i el van animar a enfrontar-se al repte de l’Everest. La plaça que ho commemora és un dels espais referenciats en la guia.

Després d’en Conrad, assistim a un refiladís duet que ens fa un tast ben sublim: Si el fill del Feu i Can Talaia, com juganera oreneta, s’envola pels aires de la natura d’un país afaiçonat per mà humana; en Ton de Can Parrella, en contradansa, refila com rossinyol l’alegre càntic de la història.

Del concert, dues perles:

– “Si no coneixes el passat, no tastes de debò el lloc on ets”
– “La Font Gran és mare del nostre poble i el Plàtan monumental, arbre de la llibertat”.

I després, Mossèn Baucells. Com metòdica formiga amb botes de gegant posades, salta de nom en nom, d’indret a indret, de vinya en vinya que ja no hi és. El mapa és una primícia en presentació innovadora. Fruit degotat del saber,  recull destil·lat per alambí de tres vasos (Mn. Vilacís, Mn. Baucells i l’Arquitecte Solagran), la toponimia del veïnat. El dipòsit: la Revista. En les ombres, Gamma d’Arquitectura i en Mauro Mas.

Parlen polítics, s’acaba l’acte. Copa de cava i a sopar. És tard i jo me n’excuso. I és que l’endemà al matí amb un savi de peu pla, ens n’anem a buscar murmures i, com no, cap a esmorzar.

Forquilla i ganivet a taula. Gent del poble, gent afable. Ai! Delícia de pagès amorosament cuinada que despertes en un ós el bell art de la passejada:

Refent el sender vell
de Viladrau a Taradell,
si el pensament no té cura
s’inflama amb la natura.

Fulles menudes
estiren branques,
i, com gotes, transparenten
la llum que les alimenten.

Terra humida. Ha plogut?
La ventada ha arrancat arbres!
Més que pluja, un bufarut!

De cop, un esquirol
corre, salta i ja s’enfila.
Fa el que vol
i se’n refila.

En l’horitzó,
serenades,
nevades testes són plantades
damunt ses faldes colrades.

Retall d’història,
Pont de la Sala,
amagat en les boscúries
renova velles penúries.

Passa el temps?
No me n’adono!
D’un sospir
sóc al Castell.

De Taradell,
l’altiu campanar
xic em mira
sense refilar.

Arcaic Canigó,
qu’al Puigmal espantes,
amb el baf de ton dragó,
en núvols el tanques.

L’aigua i el vent. El vent i algun llamp. Algun llamp i el tro llunyà.
Les flors dels cirerers dancen tant com les del lil·lar i les gotes d’aigua repiquen als vidres de les finestres de la llar. Crec que se’n deia pluja d’aquest efecte meteorològic, però n’havia perdut el record.

Plou i trona i l’agua regalima de les canaleres del sostre.

Els torrents i rieres de Taradell són tributàries del Ter, el riu que desemboca en bona part de les goles de la gent de Barcelona.

Ha estat mitja horeta de viva pluja amb espectacle de llums i sons. De cop, ha parat i ara, després d’uns minutets, hi torna amb la suavitat d’una pluja que fa saó.

Després, només en resta l’olor de terra molla.

La Festa Major d’Hivern de Taradell es caracteritza sobre tot per ser una festivitat on els balls tradicionals hi tenen un paper cabdal. De fet, l’Esbart Sant Genís, en plena celebració del 50è aniversari de l’agrupació, va sorgir al voltant del tradicional Ball del Ciri que centra els actes d’aquesta jornada.

Enguany, la Festa va començar divendres al vespre amb una celebració, la del cinquè aniversari de la Biblioteca local, que va servir d’homenatge a la persona a qui el govern del moment va voler dedicar, amb molt bon criteri, la nova seu dels llibres a Taradell: Mossèn Antoni Pladevall, o com ell digué en l’acte suara esmentat, "en Ton de Can Parrella". I és que, com deia en el número 696 de la Revista Taradell, Mossèn Pladevall és un dels tres "Mossèns del Coneixement" que ha donat el poble de Taradell.

L’acte, agombolat en l’emotivitat que els homenatges porten aparellada, va comptar amb l’assistència de dos amics de l’homenatjat: en Max Canher, iniciador incombustible de mil-i-una iniciatives de l’estil de l’Enciclopedia Catalana o del Departament de Cultura de la Generalitat; i de l’Albert Manent, prolífic escriptor maresmenc i company de fatigues dels suara esmentats prohoms en els anys en què arremangar-se era, i potser encara ho és, una obligació nacional.

També vam gaudir d’un d’aquells plaers cada cop més escadussers en els actes propers: La veu d’una soprano de nivell i les notes de peces d’aquesta música que més que clàssica n’haurien de dir eterna.

Records i més records d’un reconegut historiador local, d’aquells que tafanegen la història a la menuda i són capaços de transmetre’n les pedres i la il·lusió, i mossèn, d’aquells que saben ser-ho des de la modèstia intel·ligent, que les circumstàncies de la vida van endinsar en el món de la política amb una Direcció General de Patrimoni d’un incipient Departament de Cultura en plena creació.

L’acte va cloure amb un brindis que, ja de nou en plena celebració dels cinc anys de la seu de la cultura de Taradell, va canviar tinta i paper per cava i canapès.

Diumenge al matí, va ser l’hora del Ball del Ciri, cerimonial festa que es remunta als temps d’expansió econòmica del municipi, els anys en què paraires i teixidors s’aplegaven sota l’advocació d’algun patró o patrona dels que a l’Església hi tenien el seu altar. Emmarcats en el 50è. aniversari de l’Esbart esmentat al principi d’aquest relat, l’acte va permetre de mostrar la vitalitat de la institució i l’amor del poble per les danses amb un multitudinari Galop d’entrada, tant propi de la institució dansaire taradallenca.

El sublim concert de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà va cloure aquestes festes que, fetes a continuació de la Festa dels Tonis, agermana vilatans i pagesos en ple mes de gener.