El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A les nou del matí em presenten l’Alda.

L’Alda és la juganera euga que em farà de companya durant les cinc hores que dura la primera de les rutes d’en Toca-sons a cavall. És la segona vegada que la vida em porta a manar les regnes d’un èquid. I, possiblement, la tercera que em veig damunt d’una bèstia de quatre potes, tot i que de la primera vegada el meu record n’és una fotografia en blanc i negre d’un esquitx damunt d’una mula blanca gegant. Quants anys devia tenir aquella vegada? Bé, és igual. La qüestió és que tornava a encarar-me amb bestiar gros i que aquest fet, afegit al neguit propi de la trobada entre desconeguts, no em feia tenir massa confiança amb la bèstia que em seguia a l’altra cap de la corda fins als estables del Centre Hípic de Malla. Allà, tot fregant amb força els suaus i lluents pels de l’euga, m’ha anat passant el neguit inicial. Tot i que, l’euga, veient-se ja en ruta, no ha parat de bellugar-se i d’anar d’ací d’allà amb un servidor, raspall en mà, darrera seu.

En aquests primers moments del dia, he après que un cavall, malgrat llurs descomunals dimensions, és com un infant, juganer i poruc de mena. Com un infant neguitós davant una nova joguina (en el cas dels cavalls, la ruta que ha de començar), i que demana del carinyo, la confiança i la seguretat del genet que el cavalca. Un genet que li ha de fer de pare cada cop que l’animal topa amb el desconegut. Així, cal donar-li seguretat quan borda un gos o passa a prop d’un ramat de vedells porucs com ell o el tren passa per damunt dels nostres caps i hem de tranquil·litzar-lo en plena galopada.

Si el genet està rigit i neguitós, el cavall està de la mateixa manera i resulta força perillós. Si el genet es relaxa, el cavall pren confiança i és mansoi i agraït amb qui el cavalca.

Ja damunt l’Alda, hem sortit fora, hem voltat una estona i ens han fet la primera de les fotos del reportatge gràfic que ha de servir per donar a conèixer aquesta nova Ruta que, des del Centre Hípic de Malla, volta per paratges encisadors i farcits d’història: L’ermita de Sant Joan, el Mas Colomer -amb el seu ecomuseu, el Pont d’en Gatus i les impressionants gorgues del Gurri, el naixement d’aquest riu osonenc, les restes de Can Moreu -amb la possibilitat d’apropar-se a la Bauma dels Trabucaires-, el Pedró dels Mossos d’Esquadra o el coll de Taradell.

Per dissabte vinent ja tenen un grup per una nova sortida com la inaugural i, amb la col·laboració de la Comissió de la Festa d’en Toca-sons, el bandoler de Taradell, ja es comencen a veure noves rutes de mitja jornada per a experimentats genets, així com rutes de dia sencer fins al veí Viladrau o, fins i tot, rutes de vàries jornades que voltin les Guilleries per retre homenatge al darrer dels capitostos bandolers de la Plana de Vic, el nostre Toca-sons, així com dels seus antecessors, en Perot Rocaguinarda i en Joan de Serrallonga.

Un servidor, cercador d’una part dels camins d’aquesta ruta i guia ocasional de muntanya, ha tingut la oportunitat d’inaugurar la ruta damunt d’una euga que, com la resta d’aquestes belles bèsties, t’ajuden a prendre confiança en tu mateix i a desenvolupar dots de comandament damunt d’expertes cavalcadures.

Una oportunitat altament recomanable per passar una engruna del cap de setmana.

Per a més informació: http://www.hipicvalldecamprodon.com/malla/index.htm

S’està treballant també en les Rutes d’en Toca-sons a peu: Pots demanar-ne informació enviant un correu a la Comissió de Festes d’en Toca-sons (toca-sons@toca-sons.cat) o omplint aquest formulari: http://personal.telefonica.terra.es/web/canpepitu/Contacte.html.

A l’altra banda de la carena per on diuen que ha de passar la línia de molt alta tensió, hi ha un món que parla d’un temps millor. Només cal parar atenció i veure els senyals deixats en aquest lloc per la mà de l’home per veure que el Bosc d’en Masó era un país ric i estimat. Després de sorprendre’m la munió de camins de carro coberts de brolla i mig perduts, ho he comentat a casa. Confirmat: He estat en un indret d’aplec dels veïns de la zona: carboners, boscaters, boletaires, … un aiguabarreig de gent que aprofitava tot allò que el bosc li donava.
Can Moreu encara desprén la fortor de fem d’ovella i conserva el riure gamarús del seu granellut pastor, tot i que tant sols en resten les parets i una mica de pedrís de l’era.

Si es para bé l’orella encara es pot sentir l’esclafit del pedrenyal i la ferum de la pólvora dels trabucs de les partides de la primera carlinada. Si s’és despert per a capir el passat, les veus de trabucaires, sometents i mossos d’esquadra s’escolen endins de la raó i emborratxen el vianant. A la part més alta del bosc, encara hi ha un indret on escoltar renecs dels traginers emprenyats per la feinada de frenar el carro al capdamunt de la baixada. Les roderes encara hi són marcades i hi ha una creu de pedra i tot.

Ahir, vaig tenir la sort d’anar a a explorar aquest món. Anar-lo a explorar i documentar-lo per a dues de les entitats culturals més dinàmiques de Taradell: I és que La Comissió dels Tonis, els pagesos que cada cop la fan més grossa pel gener, enguany té la intenció de presentar la Ruta d’en Toca-sons. I no ho fan sols, sinó que es recolzen en l’entitat que els fa la contradansa a l’estiu, la Comissió de la Festa d’en Toca-sons.

Uns i altres semblen haver-se congriat per a teixir un pont que uneixi les dues locomotores festives i turístiques del municipi: La Festa dels Tonis de Taradell i la Festa d’en Toca-sons, el bandoler de Taradell.

Jo, modestament, els cedeixo les meves cames i la meva curiositat de cercador de camins i caminois per a teixir-los un pont que, de fet, és un camí que, de fet, és una ruta que es vol hàbil per a excursionistes i cavallers.

La idea de la ruta és unir alguns episodis de la història d’aquestes contrades, episodis succeïts al pont d’en Gatus, a can Moreu i la bauma dels trabucaires, al pedró dels mossos d’Esquadra, a la fossa d’en Toca-sons, a Creu de Pedra o en tants d’altres raconets de la capçalera del Gurri i el Bosc d’en Masó.

Quina manera més vella de cloure l’any gregorià! Descobrint les traces dels vells camins coberts per la brolla i les mates, prendre el pols a un terreny que, ara, és solitari; però que fou un niu de vida boscana. Hi ha tants i tants camins en aquest sector que sembla impossible que totes aquestes vides s’hagin fos al ràpid trànsit de la carretera que uneix Taradell amb Seva.

Tant de bó, d’aquestes exploracions i documentacions en surti alguna proposta que torni a omplir de vida aquestes terres tant viscudes i estimades com deixades i abandonades a dia d’avui.

var googleSearchIframeName = “results_017792713693643082296:cvsu5o3b11g”; var googleSearchFormName = “searchbox_017792713693643082296:cvsu5o3b11g”; var googleSearchFrameWidth = 400; var googleSearchFrameborder = 0; var googleSearchDomain = “www.google.com”; var googleSearchPath = “/cse”;

Qui s?ha arriscat a voltar aquest cap de setmana pels boscos de Gasala o de Mansa, possiblement s?hagi vist sorprès pel rebombori de la polvora llançada per les armes d?un passat no tant llunyà.

I és que el Centre Excursionista de Taradell i la Comissió de la Festa d?en Toca-sons s?han conjurat per fer tornar els bandolers a les contrades de Taradell i, de la seva mà, acomiadar la temporada de les ?Sortides de Senders? d?enguany. Temporada dedicada a ?Castells i bandolers?.

Els participants en aquesta darrera passejada, han pogut visitar algun dels punts més emblemàtics del bandolarisme de la zona: Can Moreu, el Pedró dels Mossos d?Esquadra o la Bauma dels Trabucaires conten, encara ara, històries del bandolerisme en temps de carlins. Creu de Pedra, les baumes del castell de Taradell, el coll de Taradell, la vermellenca Trona, l?Enclusa i les Cuines d?en Rocaguinarda parlen dels bandolers de temps moderns.

En un dels punts del recorregut, antiga cruïlla de camins on encara es poden veure els solcs deixats per les rodes dels carros dels traginers que, per allà, hi passaven. Creu de Pedra és un lloc ideal per les emboscades i, els cent caminadors de Vic, Ripoll, Campdevànol, Sant Joan de les Abadesses i Manresa que hi passaven, s?han vist sorpresos per una bandositat nyerra que, tot encerclant-los, els ha deixat pelats de barrets, bastons telescòpics, fruites i aliments, mocadors de paper, algun diner i, fins i tot, un GPS! Davant l?actitud fatxendosa i xulesca d?un dels elements participants que, com feien els antics membres de la Unió de Vic, volien encalçar els bandolers i foragitar-los de la zona, la colla del Fadrí de Mansa no s?ha estat de deixar-lo ben conill i demanar perdó dels seus actes genoll en terra.

Ja més endavant, aquesta mateixa colla els ha permès baixar al seu inaccessible cau, tot i el malestar d?alguns dels seus components que no ha deixat de deixar anar la pólvora de trabucs i pedrenyals en senyal de protesta. La disputa entre les dues faccions bandoleres ha acabat amb la negociació unilateral de dos mata-pans pel retorn de les pertinences dels senderistes a canvi de favors que, en aquest bloc, no poden ser relats. Aquest fet ha provocat la definitiva divisió de la partida. Uns, els que encara resten per les baumes del país, aguarden el retorn d?en Toca-sons per a que els meni de nou als carrers de Taradell. Els altres, indultats com en Perot, naveguen al seu costat pels mars de Nàpols i Sicília, amb una sola idea al cap, però, la de fer-se sometents al retorn de llunyanes terres per encalçar els seus antics companys de colla i fer-los pagar el fel pervocat en tant funesta jornada.

El Centre Excursionista de Taradell i la Plataforma No A la MAT ? Osona ens proposen per aquest diumenge una caminada popular d’uns 10 quilòmetres que recorrerà les zones per on volen passar les línies d’alta Tensió.

La caminada és gratuïta i apta per totes les edats. Ideal per anar amb família i fins i tot amb bicicleta.

La sortida serà a les 9 del mati a la Plaça de les Eres. Durant el recorregut hi haurà diversos punts d’avituallament on s’aprofitarà per explicar l’efecte que tindrà la nova línia sobre l’ecosistema i el paisatge.

M?han contat que va passar a Taradell per la Festa d?en Toca-sons d?enguany, I suposo que deu ser cert perquè jo no hi vaig poder ser. Em van fortar l?ànima un sometent de curta volada i una pedra de molta alçada.

El sometent m?ha contat que aquest any van tenir moments de glòria, però que no van acabar de prendre el bandoler. Tot i que van voltar tot el poble i, fins i tot, van tenir-ne un bon grup de disidents capturat i ben capturat. Refomut abanderat que es deixa fumer com si res. Sinó arriba a ser per ell, encara els haguessim guanyat.

La pedra em va parlar de com es viu la festa des de les altures. D?un judici i molta gent i d?un espectacle màgic, acrobàtic i farcit de sorpreses. Les quatre arcanes que conformen l?esdevenir del món i dels homes van regir els cels de Taradell per una nit i, de la mà de la pedra i d?un bon grup de professionals, van fer volar en Toca-sons fins als cims més alts.

Jo no hi vaig ser, però, m?han parlat d?una festa. I suposo que deu ser cert. A veure si l?any vinent jo també hi puc ser i no em prenen l?alè un sometent de curta volada i una pedra de molta alçada.

Ah! Això sí. Per la nit el Pont d?Arcalís i les Violines van avançar unes hores la sortida que durant aquesta setmana m?ha de portar dels Plans de Boaví a l?Espitau de Vielha o, dit d?una altra manera, de l?esquena de la Pica als peus de les Maleïdes.

Ens trobem a la tornada.

Enguany, la Festa d?en Toca-sons arriba a la seva quinzena edició. El proper dissabte 25 d?agost, el quinzè Toca-sons entrarà de nou a Taradell per fer ballar tota una vila al só del seu trabuc. La Festa d?en Toca-sons pren nous aires, peró.

De sortida, ja tenim un nou web. En Toca-sons arriba al ciberespai i s?expandeix per Internet! Però, a més a més, és motiu de mofa per part dels veïns i les veïnes d?un poble que no li tenen por i que el converteixen en una caricatura gegant: Presentem el gegant d?en Toca-sons! Serà el dissabte 25 a la tarda, a la plaça de les Eres. L?espai on en Peret i el Sots-batlle se les tindran per moure xics i grans a passar-s?ho d?allò més bé. Qui és en Peret?? Qui és el Sots-batlle?? Una primera resposta la trobareu a la Revista de la Festa d?enguany!

Una Festa que comença el divendres 24 a la tarda:

A les 5:
L?agutzil anuncia que els bandolers amenacen de nou la vila i ho fa des de l?Ajuntament i en diversos punts de la població assetjada.

A dos quarts de 7:
El sometent reb, a la plaça de les Eres, al costat de l?Ajuntament, la bandera de mans de l?Excel·lentíssim Batlle de Taradell. És hora de tenir els ulls ben oberts per defensar la vila!

Si el matí de dissabte 25 esteu per aquí, de ben segur que els podreu sentir!
Les primeres trabucades, les primeres recerques, voltar la vila, passejar-se pel Mercat del segle XVII, són feines que ha de fer el sometent. Un matí que també compta amb tot un seguit de personatges curiosos i estrafolaris, gent que ens ve a veure des del nostre mateix passat i que ho fa pels carrers de la Sagrera i del mercat barroc que, pels volts de l?Esglèsia, ens espera.

Després, a quarts de 6 de la tarda, la plaça de les Eres és el punt de trobada de gent gran i de mainada: Un lloc on ballar i jugar de la mà de la Genisenca, els sardanistes i el MIJAC. Balls i jocs interromputs, però no vençuts, per les trabucades dels bandolers.

I és que cap a quarts de set en Toca-sons entra a la vila. Per on? Quin veï de la nostra vila encara al brau bandoler? Ull! Que enguany s?avancen i és que les confrontacions entren en dança. Els sometents els van a l?encalç. Ull! Aquest any les coses van de veres! On es trobaran?? Què passarà?? Venceran els sometents la batalla?? Impediran el pas franc d?en Toca-sons a la plaça de les Eres?? I… qui serà en Toca-sons del 2007??

A quarts de nou el bandoler entre a la plaça de les Eres. Sona la sardana d?en Toca-sons i és el poble qui l?atrapa definitivament… Vols dir?

Després cap a judici. Al Centre Cultural de Can Costa es produirà el desenllaç, la sentència del jurat i un final de festa com cal: Culpable o innocent?? Si és culpable, com fugirà?? Si és innocent, de qui s?en riurà?? Vine amb els ulls ben oberts. Enguany, hauràs d’alçar els ulls ben amunt!!

Els dies 24 i 25 d?agost a Taradell hi ha festa popular i tradicional! I ets convidat!! T?ho perdras??

Divendres passat al vespre va tenir lloc el sopar de col·laboradors i participants en la Festa d?en Toca-sons, el bandoler de Taradell. Aquest àpat marca l?inici de la recta final de la preparació d?una festa que omple de trets modernistes la vila de Taradell.

Aquells que conegueu aquest bell indret de la comarca d?Osona o que
porteu temps tombant pel Cau segur que n?heu sentit a parlar. Aquells
que sigueu nous o passeu per primer cop per aquests llocs, potser
necessiteu de quatre apunts per coneixer una festa que enguany
acompleix els quinze anys d?existència.

En Toca-sons, conjuntament amb en Perot Rocaguinarda i en Joan Sala, és
un d?aquells personatges que van voltar pel terme de Taradell en època
de disputes entre nyerros i cadells. De fet, En Carles de Vilademany i
de Cruïlles, baró de Taradell, fou protector de bandositats nyerres i
és normal que, amb un senyor d?aquesta mena, els boscos de la vila
servissin per amagar-hi partides de bandolers. Les Cuines d?en
Rocaguinarda en són una mostra, però també ho és la Sala de Viladrau,
llar d?en Serrallonga; o el mateix casal d?Espinzella, residència
?rural? dels barons de Taradell.

La figura d?en Toca-sons és lligada a la vila de Taradell, sobre tot
arrel de la seva captura, una captura que, segons conten els
historiadors locals, es produïr en un temps en què el bandoler era
encalçat per la justicia i es movia en soledat. Qui ha passat a la
història com a capturador del personatge és en Montserrat Camprodon,
veí de Taradell que, segons veus ben informades, va aprofitar els
diners rebuts en recompensa per la seva valerosa acció per bastir el
que encara avui, però no per gaire temps, és l?Escola del carrer de la
Vila, l?antiga escola de les Dominiques.

La Festa d?en Toca-sons reviu un periode d?esplendor de la vila. El
segle XVII és l?època de creixement del nucli principal del municipi.
Temps de bruixes i bandolers, però també de paraires i teixidors. El
mercat modernista que se celebra a redòs de l?esglèsia parroquial, a
l?antiga Sagrera medieval; grups de teatre amateurs; gresca, disbauxa i
trabucades. Elements d?una festa on el protagonista és un veí del poble
?i ja en van quinze- que representa la figura del bandoler escollit fa
un bon grapat d?anys per repetir i repetir la història d?en Toca-sons,
però amb un final que sempre és sorprenen. En Montserrat Camprodon no
venç el bandoler, com a molt ho fa el poble mitjançant la representació
d?un altre fet històric que, si bé fou protagonitzat per un altre dels
mitificats personatges locals, s?escau molt bé en una festa on la
Sagrera, la Plaça de les Eres, el poble sencer i Can Costa bullen amb
la figura del bandoler.

Abans, però, el sopar de divendres, la liturgia del retrobament i
l?inici de les enraonies: Qui serà el bandoler d?enguany? Quin final de
Festa es farà per celebrar el quinzè aniversari? Quins personatges
voltaran el poble per reviure un temps d?esplendor local en una nació
decadent i dominada pels senyors?

Les respostes es troben el 26 d?agost a Taradell. Sigueu-hi benvinguts!

El Club Patí Taradell deixa de patinar per la primera nacional catalana i encara el seu stick cap a la "Primera División". El club presidit per en Lluís Rodriguez ho ha aconseguit a la segona i amb dues jornades d’antel·lació. Diuen que a la tercera va la vençuda, però, faltant encara un parell de jornades per acabar la lliga, l?equip blanc-i-blau s?ha assegurat la primera plaça de la màxima categoria nacional catalana i un accés directe a la segona divisió del hoquei estatal.

El Taradell de hoquei portarà l?any vinent el nom de Taradell, i de qui el vulgui patrocinar, arreu del país. I tot després de la segona punxada consecutiva del Piera i de la contundent victòria del Taradell a Sant Feliu de Codines (1 a 7).

Els dos darrers partits del Taradell a la Primera Nacional Catalana seran el proper cap de setmana a la pista del Congrès i el primer cap de setmana de juny, a casa, al Poliesportiu del Pujoló contra el Mollet. Caldrà anar a veure’ls, no?

Passat
La democràcia de partits a Taradell es va despertar l?any 1987, després de 17 anys de llistes independents que, de ben segur, molts taradallencs encara recoden. Des d?aquell moment, dues llistes han participat activament en la vida política de Taradell: Una, la de Convergència i Unió, ha mantingut el govern municipal des d?aleshores amb un únic candidat a l?alcaldia, en Josep Munmany. L?altra, la d?Esquerra, ha tingut una vida més atzarosa i tant sols ha governat ?en coalició amb la Convergència d?en Munmany- durant el període 1999-2003.

L?any 1999 apareixia una tercera força al municipi, el Partit Popular. En aquella ocasió

populars van treure 39 vots. Uns resultats que gairebé van doblar l?any 2003, arribant als 59 sufragis.

Justament l?any 2003, la vida política taradallenca s?obria a noves opcions polítiques. El PSC feia llista i obtenia 150 vots.

Tal i com podem veure en aquest treball, publicat al web local d?Esquerra, els resultats de les dues forces majoritàries es van anar escurçant fins l?any 1999. L?any 2003, l?increment d?Esquerra fou paral·lel a un increment de sufragis de la coalició conservadora, el que va tornar a incrementar lleument la forquilla entre els dos partits dels 275 vots del 1999 als 586 del 2003.

Present
Llistes renovades per, com deiem l?altre dia, viure un duel d?alçada. Un duel que aquesta setmana se centrarà en els tres debats televisius de la comarca. Dimecres al vespre, en Lluís Verdaguer i en Toni Casassas es veuran les cares a OsonaTV; dijous al vespre, ho faran al Canal Taronja (tinc entès que hauran gravat un fals directe el dia 15); i divendres al vespre, serà l?hora de veure?ls per El9TV.

Un duel que, a nivell creatiu i innovador, ja ha guanyat Esquerra amb material propi (inclosos imans de campanya als cotxes o un canal de clips a YouTube, davant d?una CiU que ha penjat banderoles, cartells i pancartes fetes a Barcelona, fetes pel partit i sense un estil propi i diferenciat per Taradell.

Aquest diumenge al migdia, Esquerra va trencar de nou la campanya visitant el barri de Mont-rodon. Mai ningú havia baixat a cara descoberta per fer campanya a Mont-rodon i Esquerra ha volgut demostrar el seu interès pels barris anant al que està més lluny del nucli gran del municipi i presentant-hi part del seu programa.

Dissabte que ve, a les 7 de la tarda, Esquerra tornarà ha trencar la campanya, mostrant un programa farcit de propostes i que tindrà una presentació diferent, propera, fresca, en un format que, deben segur, tornarà a mostrar la il·lusió i la capacitat de la llista republicana per construir poble i tornar aquell caliu associatiu que va caracteritzar els primers anys de democràcia a Taradell.

Aquesta nit, a l’hora de les bruixes, comença la campanya electoral de les Eleccions Municipals del 2007. El centre de Taradell, els llocs més concorreguts del poble comencen a estar farcits de propaganda electoral. Els més matiners vam ser els d’Esquerra, CiU va passar el seu corró banderolístic un parell de dies més tard i avui ha estat el PSC qui s’ha fet amb un bon tram de carretera. A Taradell seren les primeres municipals amb sis candidats per ocupar l’alcaldia del municipi. Sis llistes electorals en un municipi que encara no ha arribat als 6.000 habitants. Fins ara, tant sols dos partits han ocupat places al Ple Municipal: CiU i ERC-AM. Els seus candidats en Lluís Verdaguer i en Toni Casassas. Fem un repàs de l’estat de la qüestió política i electoral de la vila.

Com deiem, en aquestes municipals es presenten, a més a més, de les dues candidatures potents del municipi (la CiU d’en Lluís Verdaguer i l’Esquerra d’en Toni Casassas), quatre candidatures que no estan representades al consistori taradallenc i que se’ls ha vist ben poc participatives en la vida política del poble.

Dues d’elles, la del PSC i la del PPC, ja es van presentar fa quatre anys i es van emportar un centenar de vots cadascuna. El fet d’haver-se presentat, però, no els dóna massa avantatge en l’electorat local en tant en quant no han fet un seguiment directe de l’esdevenir social i polític de Taradell en la darrera legislatura municipal i aixó els deixa a remolc d’aquells que, per activa i per passiva, han ofert informació i han mostrat la seva manera de fer a la gent de Taradell. De fet, no se’ls ha vist massa pels plens als candidats d’aquestes dues llistes. Una mancança de rodatge polític municipal que hauria de ser un handicap pels socis catalans dels dos partits espanyols.

Les altres dues candidatures aterren per primera vegada a Taradell:

– PxC –la plataforma populista i xenòfoba sorgida de les catacumbes de la ademocràcia vigatana i que, aixó sí, a Taradell l’encapçala una persona força coneguda – i

– la Unió de Jubilats de Taradell – una agrupació d’electors liderada per un, creiem, exmilitant de la coalició conservadora, en Joan Jolis, que compta en les seves files amb gent que ha treballat abastament el camp associatiu i cívic del municipi i que té força experiència en gestió associativa local -.

De les dues coalicions majoritàries, n’hi ha una, CiU – la que ostenta la majoria absoluta al consistori taradallenc- que, malgrat el relleu al capdavant de la candidatura, ha fet una llista continuista on els números dos, tres i quatre de les passades eleccions ocupen la primera, la segona i la tercera plaça de la llista en les eleccions actuals. A més a més, tant sols hi ha tres baixes de regidors: L’actual alcalde i dos dels regidors amb més temps al consistori. Dues persones que han decidit deixar la política activa al municipi per d’altres tasques més personals.

Una altra punt de continuitat de la llista rau en els dos noms que tanquen la candidatura. Dos pesos pesants de la coalició a Taradell: En Josep Munmany, l’alcalde sortint, un home que, diuen les males veus, ha vist frenades les seves aspiracions d’ocupar càrrec públic al Consell Comarcal, primer, i a la Generalitat poc després; i el rei de les truites amb pernil estatutàries, en Quico Homs, diputat que ha fet carrera política en el sindicalisme universitari amb companys que han sortit tocats del fracàs de l’1 de novembre a les catalanes.

L’altra coalició, Esquerra Republicana de Catalunya – Acord Municipal, ha optat per una llista de renovació. Tant sols es mantenen 2 dels 5 regidors presents al Consistori municipal en aquesta darrera legislatura: Un, el candidat a l’alcaldia, en Toni Casassas, qui no ha perdut el temps i s’ha preparat dins l’administració per ocupar el càrrec d’alcalde de Taradell amb ampli coneixement de les fons de recursos existents; i l’altra, un dels homes que potser sàpiga més de política i vida cívica a Taradell, en Jordi Freixas. Darrera els dos militants d’Esquerra hi ha una llista potent i variada on s’ha intentat recollir totes les sensibilitats presents a Taradell. Persones de procedència diversa i formació complementaria que, amb més o menys durada, han superat, o van superant, amb bona nota el pas necessari per la vida associativa del municipi. Pas previ i imprescindible per tenir el pols del poble i poder exercir funcions públiques municipals amb coneixement de causa.

Un fet remarcable de la llista republicana és la seva obertura més enllà de la militància política de partit. Tant sols quatre dels tretze membres de la llista són militants d’Esquerra. A més a més, la llista presentada a la Junta Electoral de zona és la que compta amb més noms: 23 persones del poble s’han decidit a recolzar-la. I és que Esquerra ha optat per dotar de força simbòlica i representativa als deu suplents de la llista i no a persones que ocupen llocs de representació política i, per tant, de feina continuada al Consistori, com s’ha fet en el cas convergent. El motiu? La voluntat republicana que els tretze de la llista treballin activament pel poble amb il·lusió i ganes i posant tots els seus coneixements i recursos al servei de Taradell. La imaginació esmerçada en la precampanya i la feina feta en els darrers quatre anys a l’oposició municipal avalen la llista més potent per construir el Taradell del segle XXI, el Taradell de les persones.

Aquest vespre comença l’esprint final a Taradell, CiU i ERC tenen una avantatge notable sobre la resta de llistes. Els primers suposen la continuitat de persones i estils, els segons són l’aposta fresca i renovada per un canvi d’estil a Taradell. A molta distància hi ha un segon grup format per les llistes foranes: PSC, PPC i PxC. I una notable incognita serà el paper de la UJT, la llista dels avis i les àvies de la vila, gent coneguda del Taradell de sempre que entren a la batalla electoral amb l’etiqueta de ser la llista d’en Jolis. D’aquí quinze dies en sabrem el resultat.

El proper diumenge 13 de maig, hi ha el 53è. Aplec de Mont-rodon

Aquesta setmana és de descans. De descans i reflexió. Estic força
cansat i crec que em pot anar bé una aturada total abans d’enfrontar
les tempestes del futur proper.

Divendres vaig sortir de la feina amb una sensació d’alliberament total que no és pròpia del bon obrer, mesell i servil. Cal prémer l’accelerador? Cal deixar el niu? És l’hora de fer-ho? I que passa amb els estudis deixats de banda per un excés de feina i l’imperiosa necessitat de menjar? A més, dijous vaig refermar la meva petita història de l’aneguet lleig. Al Poblenou hi vaig trobar estimació, també entre bona part de la gent de Barcelona Activa, però les persones es guïen per la parla i aquí, a Tardell, la gent parla la mateixa llengua, la llengua que em feia passar-les magres en les classes de català i castellà quan era un infant. Perquè a Tardell, no tenim ulls ni orelles, que tenim uis i oreies, no vivim a Taradell, sinó que ho fem a Tardell i no baixem a l’ampla i diàfana Santa Eugènia, sinó que ens plau visitar la més propera Santugènia. Als gitanos ens agrada lloar la nostra vila i en parlem a balquena amb qualsevol que ens en doni peu. I, com tots els osonencs, no esternudem ni tossim, que aquí, eixabuirem! Jesús!

Certament, el Poblenou barceloní m’ha donat vida, experiències, amistats –moltes amistats que no sé cuidar prou bé-, fins i tot una part de paisatge urbà carregat de significació social i obrera. Un paisatge que es desfà sota el ciment de la innovació i les noves tecnologies. Un ciment que enterra endins la nostrada Rosa de Foc. Però el Poblenou no m’ha donat la parla, ni els boscos, ni els cels, ni un paisatge i un passat familiar arrelats amb força al roquissar amagat sota el nou asfalt de la vila feta damunt la pedra i de la terra seca dels terrers de la Plana.

Sobre el futur em tocarà pensar-hi aquesta solitària setmana de descans. Vuit dies per donar-li voltes. Per enfilar-me pels camins de les il·lusions perdudes.

Malauradament, el jersei se m‘ha fet curt i els braços, sense anar més lluny del que pertoca, es veuen sortits de les mànigues poc més d’un pam. No he estirat pas més el braç que la màniga, però és que ara les mànigues s’escurcen i no es poden fer tantes coses amb els mateixos diners. Volia reflexionar al Port dels tres païssos germans. Allà on vaig prendre la primera gran decissió, en temps de crisi – la del 99 -, però donaré unes quantes voltes per les terres que envolten el meu terrós.

M’enfilaré a indrets des d’on mirar la vila de Taradell. Vès a saber com es veu des de Sant Sebastià, des de la Creu de Gurb, el castell de Centelles, o els Gavadons. Potser visiti als irreductibles lluçanesos, també. Fa tants i tants anys que no m’enfilo per les antípodes comarcals de Taradell!

I, vés a saber, si m’atreveixo a creuar la comarca seguint el Sender d’en Perot, aquell fil invisible de barroera i afamada tradició que uneix el mas lluçanès on va obrir els ulls aquest bandoler amb el seu amagatall en les terres nyerres de Taradell.

Per si de cas, m’enduré sac i funda. Vés a saber si em plaurà dormir a sol i serena per alguna d’aquestes raconades del país proper.

Divendres, 7 del vespre. El sol fuig i en Llogari es desperta de la llarga migdiada, després d’una altra atrafegada setmana de feixuga feina i equilibris financers.

En Llogari no s’empolaina gaire, tot i que va a sopar. Creu, i ho diu sovint, que empolainar-se és amagar-se sota una capa d’hipocresia i que si vas amb bona gent, no cal enganyar-los amb un luxós embolcall per un producte que és com és.

En Llogari, no prén el cotxe. Li agrada caminar de nit i veure el món a la manera d’en Wells. El seu cap recorda fil per randa les paraules del narrador de La Guerra dels Móns després de l’impacte de la primera nau marciana damunt la terra::

“Potser jo sigui un home d’excepcional sentit de l’humor. No sé fins a quin punt les meves experiències poden ser idèntiques a les de la resta de la gent. A vegades he sentit la viva sensació de desprendre’m del món que em rodeja colocant-me en un lloc llunyà, fora del temps i de l’espai, més enllà de la vida i de les coses”

I somriu, veient-se surant damunt del camí que, per darrera dels antics camps de les germanes Reig, el deixa ben a prop del local del Centre.

És d’hora. En Llogari sempre arriba d’hora. No s’acostuma a la impuntualitat espanyola. Pensa que ell és català i que els catalans, a diferència dels espanyols, tenen un cert respecte pels temps aliens i arriben sempre puntualment a les cites. La realitat no li ha tret mai les quimeres.

Sopar
El sopar comença tard i s’allargassa en una successió de plats que sembla no tenir fi, Sort n’hi ha de la conversa. En Llogari ha perdut els costums de joventut i als prostres ja s’adorm. No sap si són els postres, l’excés alimentici o les copes d’un vi blanc amb un punt d’agulla que ha recomanat el cambrer de l’Olla de Sant Pere.

Estació
Amb els ulls revellits per un sopar sense hores, en Llogari prèn el cotxe i baixa a Vic. Recull un antenista i el deixa a les portes de Can Costa. Avui, el comando dels tecnòlegs eixampla una mica més el pulmó del coneixement a Taradell. Una nova antena de Guifi.net, Més robustesa per la xarxa social, més espai per una xarxa que va més enllà de la comercial Internet, més lloc per l’esperit dels pioners d’aquesta història. Si no tingués son, potser es quedaria a donar un cop de mà.

Assemblea
El local és ple, però som pocs. Ella diu que som 600 socis, però a la sala n’hi ha una vintena. Arreu les entitats estan farcides de gent, però en els llocs de decissió i feina sempre som pocs. Encara que n’hi ha que diguin que som molts. Passava als castellers, passa als excursionistes, passa a… Misèries de la vida dels que no se’n saben estar de servir als altres sense demanar res a canvi i no entenen perquè tant sols són ells els que tenen aquesta necessitat genètica.

En Llogari sempre es decep en arribar en un lloc d’aquests. La seva realitat sempre veu assemblees multitudinàries i participatives on tothom hi diu la seva i té ganes de treballar. Sempre somia en trobar deu mil col·laboradors per cada àrea i acaba trobant-se que tant sols n’hi ha un amb una idea que ha de portar fins les últimes conseqüències i, gairebé, morir amb ella. Ai! Pobre Llogari, la realitat dels altres sempre el colpeja amb la força del progrés, entestat a ser servit, però no a servir.

Eclipsi
En Llogari sopa una mica tot veient futbol. Sempre futbol. Se’n cansa i surt al carrer amb una cadira per mirar la lluna tot traient núvols d’aromàtic tabac. Avui és nit de misteri. És nit d’eclipsi. En Llogari torna al seu món, a la seva realitat. En Llogari s’allunya de les coses per veure-les bé i en perspectiva. Li agrada allunyar-se i somiar.

En Llogari omple la pipa i s’asseu. L’espectacle el deixa adormit malgrat el fred i somia en blanc i negre:

Botifarrada
En Llogari s’adorm i arriba tard. A corre-cuita s’aixeca i sense el necessari cafè, corre com un esperitat cap al Centre. Serà la seva primera botifarrada del soci i vol donar un cop de mà, però la son el pot i veu com marxen els pencaires tot just arribar. La foto de grup l’agafa amb lleganyes als ulls, unes lleganyes que ja no li marxaran fins després del cafè que fan després del tec de la Trona. Malgrat la son, xerra una mica, no gaire. N’hi ha d’altres que de tant parlar en diuen de l’alçada d’un campanar. Baixant per la Codina ja pensa en la migdiada.

Calçotada
En Llogari està cansat. Sap que té calçotada castellera, però enguany, com el darrer any, faltarà a la cita. Uns amics també l’han convidat a dinar, però fins i tot està cansat per les amistats de sempre. I li sap greu.

Teatre
Diumenge, 6 de la tarda. En Llogari es desperta de la llarga migdiada. És hora de teatre amb cafè. Avui surt “La Guilla” d’en Toni. D’en Toni i del GOTTIC. Avui toca teatre a Taradell. I, per primer cop enguany, en Llogari s’apropa a les sessions de teatre per treure el nas en un bocí de creativitat taradallenca. Riure. La millor manera per acabar el cap de setmana i tancar el llum amb un somriure els llavis. Demà, serà un altre dia.

Taradell és vila privilegiada. La bona tria dels taradallencs o una casualitat de la natura i l’urbanisme, l’han fet obrir els braços de nord a sud, deixant un bon tram de bosc just allà on la plana del Ter comença a elevar-se per bocabadar al visitant amb el Montseny i les Guilleries.

Taradell té força atractius notables. Un dels més visitats per autòctons i forans és el castell de Can Boix, una construcció milenària que sembla que en temps reculats formava part d’un conjunt de punts de guaita que hi havia per aquestes contrades. Els forans i la gent amb fums l’anomenen castell de Taradell, però a peu plà sempre ha rebut el nom de la casa de pagès que, primer en el mateix indret, i després una mica més avall va aprofitar les roques de la construcció per a fer-hi vivenda.

Hom no pot deixar d’admirar l’habilitat dels constructors d’un castell encimbellat damunt d’una roca i tampoc s’està de preguntar-se on carai van fer-hi els fonaments per durar el temps que dura.

Tradicionalment, al castell s’hi pujava des de la cantonada de Ramon Pou amb el carrer de Dalt o de Sant Sebastià. Es creuava la Serra i es baixava cap a Masgrau. Allà, el caminant, feia una aturada a la fresca Font d’aigües límpides i cristallines i, si tenia temps, també s’apropava fins les gorgues que la riera i té fetes. Després s’agafava la pista que anava guanyant alçada fins al peu del turó on s’aixeca la roca que té el castell com a anxaneta.

No fa gaire, però, Masgrau va tronar a la vida, l’amo n’ha començat a treure rendiment silvícola i ramader, i el visitant es veu impedit per creuar aquesta propietat com havia fet antany. L’alternativa primera fou prendre el camí des de la carretera de Viladrau o travessant les gaies de Can Mascarell. Però la pista forestal va començar a aixaragallar-se per la força de l’aigua, el pas cada cop es feu més difícil i ningú s’ha cuidat d’arreglar un camí que ja és perdut per vehicles rodats i que es fa de pas complicat pels veïns de més edat.

Aquest diumenge, hom ha tingut la pensada de fer cas de les enraonïes muntanyenques i ha provat un nou camí que, de primer, ampla, i, després, estret, va enfilant-se per aquests racons, lluny del brogit dels motors i ben a prop de les vistes a la plana vigatana; al pantà d’en Joan Reig, batlle recordat; i al tram de vila conegut com a carretera de Viladrau o barri de Sant Quirze.

Si em promets que tot el que hi portis t’ho entornaras cap a casa, encara que estigui buit de contingut alimentici, t’explicaré com prendre aquest nou camí de pujada.

Per prendre aquest sender, cal sortit de la carretera de Viladrau, just en l’indret on el sender de Taradell creua la carretera de Viladrau. En aquest punt se segueix la pista que, indicat amb el nom de Masgrau, ens ajuda a creuar la riera. Seguint les marques del sender i sense desviar-nos de la via principal, trobem l’indret on la Font de Masgrau és coberta de branques deixades per tapar-ne possiblement la ubicació. Vora aquest punt, comença el tros més aixargaiat del camí al castell. És aquí on ens desviem a mà esquerra, tot prenent un camí força ampla que una mà amiga ha netejat recentment, convidant a prendre’l per llur suavitat.

No hi ha pèrdua possible. Tant sols cal anar seguint aquest camí que, ben aviat, esdevé sender i va guanyant alçada suaument. L’indret és bonic i la tranquil·litat, fins ara, assegurada. Val la pena perdre-hi la noció del temps per una estona i deixar-se portar per l’entorn.

Just damunt del pantà d’en Joan, el camí sembla perdre’s, però no. És que gira de cop cap a la dreta i s’aixeca dreturer com una torrentera seca. Aquest pas no és gaire llarg. Ràpidament, torna a aposentar-se i a planejar. Quan ens n’adonem, ja veiem l’indicador del Sender de Taradell (un pal de fusta amb una llauna verda on hi ha el mapa d’aquest camí senyalitzat). Després d’una mitja horeta, som al peu del turó del castell. Aquí tan sols cal anar seguint el camí de sempre i donar un tomb pel castell o acostar-nos fins al roquissar o apropar-nos a la creu o mirar de trobar els cims que marca l’indicador del Centre a un company desaparegut o mirar el monòlit commemoratiu del mil·lenari de la construcció.

Avui, però, hom ha escollit d’apropar-se al seu cau embaumat que, mirant a llevant, li ha permès de seguir les evolucions d’aquells que ensinistren els gossos caçadors. Un espectacle que, a Taradell, ocupa un bosc ben bonic i tranquil amagat de mirades tafaneres.