El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Taradell. 11 de maig de 2006. Capvespre. Un grup de veïns desinformats es reuneixen davant una política dada, beneïda i aprovada en Sessió Plenaria de l’Ajuntament. Per què no eren al Ple on s’aprovaba l’obra provisional que els fa passar la nova ronda de ponent per davant de casa?

Taradell. 11 de maig de 2006. Capvespre. Plenari de l’Ajuntament. Nova picabaralla entre el Secretari de la Corporació i el cap de l’oposició municipal. El motiu: La manca de transparència del Consistori Municipal i els entrebancs que es posen a l’oposició per aconseguir la documentació necessària per exercir la seva feina amb garanties.

Grans obres. Grans decissions de les cúpules polítiques. Enrebassat llenguatge jurídic en els Plenaris. Manca de publicitat de les sessions plenàries i dels temes que s’hi tracten. Per mostra un botó, quan s’assebenten els regidors de l’oposició dels temes a tractar en el plenari? La mateixa setmana en que se celebra! Quan se n’assebenten els veïns? Anant a les dependències municipals el dia abans o anant directament al Plenari.

Taradell té emissora de ràdio municipal, té un servei de notificacions i avisos municipals que informa de les inauguracions, de les festes, de… La ràdio retransmet els Plenaris de l’Ajuntament, però algú els informa amb suficient antel·lació del que s’hi tractarà? El servei de notificacions i avisos, que reperteix propaganda a totes les llars de Taradell, no pot informar als veïns afectats del tractament d’una qüestió que els afecta en el plenari municipal?

Deixo de banda la pàgina web de l’Ajuntament, ja que és una concesió a la galeria i un sistema de venda dels atractius turístics i els actes del Punt Jove, de Can Costa i de la Biblioteca. Per què no s’utilitza aquest servei per comunicar-se amb el veïnat, també? Per què no s’hi expliquen els plenaris? Per què no s’hi mostren els projectes municipals?

La democràcia demana de quelcom més que de partits polítics i decissors públics. Democràcia és promoció de la participació veïnal en els afers públics, promoció de la participació i difusió i captació de la informació i els coneixements necessaris per prendre aquestes decissions. Ara com ara, a Taradell, d’aixó res de res.

Els plenaris, amb el seu llenguatge excesivament jurídic, són infumables per qualsevol persona que no estigui habituada a tractar aquestes qüestions. Cal regenerar els Plenaris, fer-los més comprensibles, anunciar-los amb suficient antel·lació -si més no als afectats- i disposar de tota la documentació necessària per fer-ho.

Taradell necessita una obertura democràtica.
Taradell necessita transparència.
Taradell necessita més vies de comunicació amb els veïns.

Malauradament, la gent de la oposició no té accés a tota la informació necessària per a poder fer aquesta tasca. S’intenta, però Ca la Vila fa olor de resclosit i cal obrir-ne les finestres.

Ara com ara, cal començar per deturar les obres de les Rondes (malaguanyats diners perduts!) i fer un planejament urbanístic com cal amb la participació real i directa dels veïns de Taradell: Més enllà del que la legislació estableixi, ens atrevim a promoure sistemes de participació que incloguin reunions veïnals, tria de projectes entre tots, prioritzacions compartides? Hi ha sistemes testats en d’altres ajuntaments. Som capaços de fer-los servir a casa nostra?

Ara com ara, cal prendre mesures disciplinàries contra un funcionari que s’aprofita de llur plaça municipal per demandar a aquells que denuncien la manca de transparència municipal i dubten d’algunes actuacions. No és normal que l’oposició es preocupi per la legalitat de les actuacions municipals? És normal que el Secretari de la Corporació, enlloc d’intentar ser més curós en la seva feina, es dediqui a denunciar a representants polítics del municipi?

Calen nous aires. Cal transparencia. Cal participació ciutadana. Cal professionalitat.

Diumenge, el darrer diumenge d’abril, el Roses visita el camp de La Roureda de Taradell. El Taradell ha fet una d’aquelles campanyes impressionants, màgiques, d’aquelles que agrada seguir per l’emoció de saber-se al capdavant de la classificació i ben a punt de pujar de categoria. Avui hi volia anar, però després de comprar pa i voltar una mica el poble m’he tornat a enmadrir i sóc a casa. Sóc a casa, escoltant el partit per Ràdio Taradell, la nostra emissora municipal.

El Taradell és segon i els locutors habituals, encapçalats per la Laia Miralpeix, fan comptes del que resta per pujar de categoria. Quedarem segons, el primer lloc és lluny i els de darrera ens apreten amb força, però quedarem segons. Ens quedarem jugant la Copa Catalunya i promocionant per pujar de categoria. Però, renoi, quina temporada.

Recordo quan, amb 6 ó 7 anys, l’avi em portava a futbol a Taradell. Després hi vaig jugar a Barcelona, a l’escola, al barri. I vulguis o no vulguis, tants anys de futbol te’n fan ser un seguidor. Un seguidor moderat, senyorial, d’aquells que no s’inmuten gaire, no criden. Si tingués diners suposo que seria un d’aquells aficionats de llotja i cigar. Bé, això és ara perquè…

Carai! Els del Roses han salvat un gol d’en Jordi Moretó quan ja entrava! No. Si encara empatarem, avui!

Bé, el que deia. Ara sóc ben poc radical, però sempre he recordat les batucades a les Rambles de Barcelona de la torcida brasilenya l’any del Naranjitu, els paquets de Fortuna en les mans de la culerada durant la celebració de la victòria de Basilea. Amb 22 anys vaig arribar a casa cap a les 7 del matí després d’una nit de celebracions per la primera Copa d’Europa del Barça. Barça i Taradell. Taradell i Barça. De quin equip vaig veure el primer partit? Va ser el Barça per la tele? Va ser el Taradell a La Roureda?

Escoltant el futbol els records se m’acumulen. Recordo els moments amargs de l’equip de l’esco…

Gooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool d’en Moretó! Goooooooooooooooooool del Taradell!. Oéoéoéoé oé oé. 1 a 0. Ja guanyem!

Veus ara ja no els recordo els moments foscos del cole. Recordo un partit del Taradell i l’avi amb el Correo Catalán sota el braç. Recordo una espectacular aturada del porter del Taradell. No recordo contra qui jugava aquell dia. Avui juga contra el Roses. L’equip del poble dels calamars i les sípies del pare.

De petit, em feia alineacions d’equips de futbol, els ordenava damunt del paper, feia estadístiques dels partits. I ho feia de ben petit, eh! El temps em passava volant, tirant d’imaginació les hores pasen tant ràpid!

Fins i tot, m’havia arribat a inventar partits: El Taradell contra la selecció alemana del 74, el Barça contra el Colo-Colo, el… Suposo que deus saber qui guanyava sempre, no? Partits i més partits, campionats i més campionats escrits en trosos de paper, radiats en la meva imaginació infantívola. Amb un boli i un paper era capaç de fer del Taradell el campió d’un Mundial. Fer números, tàctiques, estrategia, estadístiques. Imaginar pasades increïbles, la plàstica d’una rematada de cap i l’estirada d’un porter. Posar l’emoció de la pilota, dels tres pals, de… Deixar-ho tot en un bocí de paper, en un foli rebellit. Quants d’aquests papers encara deuen descansar a la vella calaixera del pis de l’àvia, allà, al carrer de Sant Sebastià?

A Taradell el futbol sempre ha estat força proper a l’esglèsia. De fet, el primer camp amb cara i ulls va ser l’Esbarjo Festiu, el camp de la Rectoria. Era l’any 1916 i encara no hi havia, crec, un equip de futbol al poble. Després va arribar el Genisenc, C.F.

Gooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool d’en Serrabasa! Gooooooooooooooooooooooooooooooool d’en Taradell. Minut 38. 2 a 0. Això ja està coll avall.

El Taradell segueix jugant i Ràdio Taradell segueix amb la retransmissió del partit. Ja et diré com ha acabat això, vaig a fer-me el dinar que començo a tenir gana, tu!

Aquest cap de setmana he estat força enfeinat. Divendres al vespre i dissabte m’ha tocat fer d’amfitiró (per bé que no en solitari, és clar) a dos actes on han vingut bona gent de la comarca d’Osona -en el primer-, i de tot Catalunya -en el segon-. Tant en un cas com en l’altre, la fita s’ha asolit amb escreix més que notable. Tothom ha trobat a Taradell, gent amb trempera i ganes de viure. Pels comentaris dels participants, crec que vam aconseguir que la gent es trobés com a casa o, fins i tot, millor.

Divendres al vespre, la gent de la Plataforma
va farcir, amb bon criteri, el Centre Cultural de cartells contra el
desgavell dels despatxos -cal tenir-ho present i no deixar la lluita,
ja que sempre es perd la lluita que s’abandona-. Divendres al vespre,
l’acte va començar amb un emotiu record per un home massa sensible per
aguantar les fuetades d’una funesta realitat que s’entesta i
s’enorgulleix de menjar-se les utopies. Una pèrdua irreparable d’un
desconegut company de viatge que, a més a més, havia fet de l’ajuda als
altres la seva professió. Divendres al vespre, els ulls de tothom
reflexàven l’encert d’un sacrifici proper, el d’en Josep-Lluís, l’home
que va demostrar amb escreix que les conviccions van per davant dels
calerons i que parlant la gent s’entén. El temps acaba posant tothom al
seu lloc i, malgrat que els seus mitjans intentin amagar el gest, la mà
estesa d’en Josep Lluís ha estat atesa per aquells que podien fer
alguna cosa per tornar tots els colors del verd als veïns del Pirineu
atlàntic. Divendres vam sortir tard, però contents de saber-nos bona
gent amb ganes de xerrar amb qui ens ho demani per bastir un món
acolorit, ric i divers com pocs.

Dissabte va ser dia
d’excursionistes sense muntanya. La trobada va començar cap a les 10
del matí, però, mandrós de mi, no hi vaig arribar a l’hora i vaig poder
ajudar a recollir les restes de l’esmorzar previ a la sortida
d’orientació fins al Castell de Can Boix. I ara porto caixes cap aquí,
i ara bucs cap allà, i ara carretejo una pantalla, i ara li canto les
quaranta amb un que es creu massa el que li diuen per la tele, i ara
penjo una pancarta, i ara penjo un anunci, i ara… arriba l’hora de
dinar. Ufff! Dinem a la una, quan els caminadors ja han arribat i
esperen a les portes del Centre per omplir la sala gran on servirem la
teca. La tarda serà llarga i aquests moments de descans i d’aliment van
bé per relaxar una mica el cos i riure una estona amb la resta de
voluntaris del Centre. I sant torne-m’hi que no ha estat res! Ara plats
cap aquí, ara plats cap allà, ara un acudit, ara una ampolla d’aigua,
ara una de vi, ara un postre, ara els cafès, ara… Entre cursa de
relleus i d’obstacles acabem tots asseguts i felicitats pels nouvinguts
a Taradell. Si la Federació està de festa i naltros els hi hem de donar
un cop de mà, ho fem sense protestar. Malgrat el cansament d’una
jornada a peu dret, estem força contents i cofois de la feina feta.

A
la nit hi ha sopar, però el cansament pot més que la voluntat de
celebrar l’èxit de la jornada i m’en torno a casa baldat, però amb el
somriure d’haver donat un cop de mà en un dels actes d’aquest terrós
que porto a la sang. Com s’ho fa la Carme per aguntar tot aquest trot?
I és que ella ha d’anar al sopar i demà tindrà una nova activitat del
Centre. Tot un cap de setmana de feina per una entitat! Aquesta gent
són d’admirar! Com la resta de companys de viatge, com aquesta junta
del Centre Excursionista sempre disposada a esmerçar els seus esforços
pel bé de la gent i la muntanya. Són, i torno a dir-ho, d’admirar!

Dissabte hi trobo a faltar la gent de la plataforma.
Una trobada com aquesta és un lloc ideal per trobar complicitats amb
amants de la natura. Però no els trobo per enlloc i penso que han
perdut una gran oportunitat de tenir molts més companys de viatge en
aquesta lluita per les nostres carenes, els nostres boscos i el nostre
oxigen.

El diumenge ja és més tranquil. Em llevo amb la resaca
del canvi d’hora. Com més creixo, més m’afecta. Però és llei de vida
moderna i de rellotge. Què hi podem fer? Esmorzo amb tranquil·litat,
tot admirant les curses dels conills, un ocell que pren fang d’un basal
pel seu niu, un gos que corre com un esperitat darrera un pal. Una
xerrada amb els veïnat sobre gaies, torracollons i urbanisme. Jo no crec que ho vegi, però vosaltres veureu les cases arribant fins més enllà de… Ara com ara queden aquestes estones de xerrera de diumenge al sol.

Poc
més tard, ha estat l’hora de fer la passejada per bastir un nou article
de camins a la Revista Taradell. Fet el camí, aquest cop fins a
Vilalleons, i tornat ja a casa, m’he posat a escriure i recordar aquest
primer cap de setmana de primavera on Taradell ha estat per dues
vegades punt de trobada de gent de bé, de gent amb ganes de fer i de
dir, de gent amb ganes de caminar sense presses per un mateix camí.

Ho sento, però tanta grip del pollastre no em farà agafar por. No, ara no. Sinó me’n dóna l’excés de verbalisime desenfrenat d’aquells que cerquen la confrontació entre les persones, tot aprofitant el desconeixement de les realitats alienes, tampoc m’en faran agafar de les aus migratòries que any rera any han tornat a Taradell des del sud d’Àfrica.

Si les orenetes que nien a casa em porten la grip aviaria aquesta,
benvinguda sia. Potser mori, però ho faré contemplant el vol dels
ocells que porten el bon temps enganxat a les ales i que amaneixen
d’art els cels de la meva vila.

Ho sento de debó, però no crec
que la fí de la humanitat l’hagin de portar les aus migratòries. Si més
no, no aquestes. Si de cas seran d’altres aus, les rapinyaires aus de
llengua de serp que viuen de l’insult i les mitges veritats, que neguen
l’identitat de les persones, que malviuen de cites a la igualtat i la
llibertat per empresonar llengues, paraules, expressions, persones i
mantenir desigualtats que semblen desconèixer.

Deixem’ho! Torno
a ser a Can Costa, a la biblioteca. Dissabte al vespre baixaré a
Barcelona, a la caminada aquesta que omplirà els carrers de la ciutat
d’un tèl d’aire fresc i necessari. I diumenge potser m’acosti fins a
Sant Llorenç de Montgai. Si hi vaig, portaré els papers de l’avi Jaume.
L’avi era massover i els seus papers eren tant irrellevants que va
poder llegar-los als seus parents quant ens va deixar ara farà una
vintena d’anys. Ni ells els van voler!

Si diumenge vaig fins a
Sant Llorenç, transcriuré els papers de l’avi Jaume i ho faré amb les
meves impressions d’unes terres que, si ara estan a un parell d’hores
en cotxe, pel meu avi debien ser l’aventura més llarga que havia fet en
sa vida. Si més no el que el va portar més lluny del Mas. I és que
aquells eren temps on, quan es volia dir que algú venia de lluny, es
deia que venia de "més enllà de Calaf".

Espero les orenetes,
tant com els rossinyols que van haver de marxar a l’exili i que
mantenen encesa una identitat semblant a la meva en llocs tant
allunyats d’aquesta terra com Austràlia o Mèxic.

Per cert, vull donar les gràcies a la gent de Lletra, espai virtual de literatura catalana de la UOC per la cita a una de les meves petjades. Ho fan en la fitxa d’un company vençut, en Xavier Benguerel.

Ahir vaig tenir la oportunitat de gaudir de nou dels voltants del meu poble en la companyia  de dues barcelonines juganeres i rialleres com poques. Vam pujar a l’Enclusa, vam baixar al Pont d’en Gatus, vam vorejar el Casal de Mont-rodón i el Camp de Golf de Taradell i vam acabar prenent quelcom a Can Toneu tot veien els jaios jugant a cartes.

En un tram de camí planer, vam començar a xutar una revellida pinya i a mi em va venir al cap els partits de futbol al campo los palos, on els veïns d’una barriada obrera de Barcelona havien delimitat un cap de futbol amb pals de fusta d’aquests que s’utilitzàven per passar els cables de l’electricitat. Un parell de porteries possiblement comprades a partir d’alguna colecta entre els veïns o cedides pel Distrito i, anys més tard, una barraca que feia les funcions de vestuari, completaven les “flamants” instal·lacions esportives on un parell de cops a la setmana baixàvem els nanos del barri a entrenar-nos a futbol sota les ordres d’aquell tros de pa ple de bona voluntat que era en Buendía.

En conservo una fotografia encara d’aquell equip de futbol de barriada barcelonina i en recordo especialment dos moments que ens van fer força feliços per la novetat que suposava: En un cas, el desplaçament a jugar fora del nostre barri – el desplaçament més gran que solíem fer era al camp de la Catalana, allà darrera la Mina-; i, en l’altra, el dia que
vam jugar en un camp de gespa.

La primera aventura de l’Atlético Diagonal va ser el partit que vàrem jugar a La Palma de Cervelló contra l’equip del meu cosí. No en recordo el resultat, però si les paraules que ens va dir el Buendia abans de sortir a jugar en un camp de futbol que, a naltros, ens va semblar tot un estadi: “Uala, pero si tiene gradas y to, colega“. Aquell bon home que ens dirigia i ens feia de pare i d’entrenador alhora ens va dir: “Hoy vais a tener el orgullo de jugar contra los colores del Barça, así, que venga, a pasarlo bien!”

Després del partit vam anar els dos equips a un bosc proper i vam dinar de puta mare. Crec que els companys de l’equip deuen tenir alguna memòria d’aquesta feta. Ho deuen recordar encara i cadascun deu tenir alguna anècdota d’aquest llarg desplaçament de l’equip.

La segona aventura va ser el campionat de futbol que vam jugar al camp de gespa de la Fecsa, allà sota mateix de les tres xemeneies. Suposo que deviem jugar-hi la Macosa -l’equip on tothom volia jugar perquè tenia equip de segona o tercera regional i això ja t’assegurava ser un futbolista professional (eps! tal com ho veiem llavors, eh!)-; l’equip de la Fecsa
-on plantejar-se jugar-hi ja era una quimera-, el Trajana o la Catalana i nosaltres. Vam quedar últims, però a la copa posava que havíem quedat quarts i ho vam celebrar com un gran èxit encara que haguéssim perdut els dos partits que havíem jugat.

Recordo que el dinar va ser dintre l’empresa, en un menjador -suposo que el dels treballadors de l’empresa- on estàvem els quatre equips i hi havia un xivarri impressionant.

Els jugadors bons podien fer carrera anant a la Macosa -l’equip de Can Girona, la fàbrica que hi havia on ara es pot passejar pel Parc de Diagonal Mar- o al Monopol -l’equip del Poblenou que també permetia la continuïtat d’una carrera futbolística de barriada a la Barcelona de principis dels vuitanta-. Quan després d’un partit, als vestidors, algú et deia que havia vist un ojeador del Monopol, sempre tenies l’esperança de trobar-te’l a la porta. Però mai hi era.

Anys han passat des dels temps de l’Atlético Diagonal. Les muntanyes de runa a les platges de Barcelona on la imaginació podia més que les pudors del clavegueram de la ciutat han donat pas a una nova realitat. Ha desaparegut el Campo la Bota, el camp de futbol on sempre et guanyava el Mediterráneo o l’equip que jugava de local perquè no tenies nassos de jugar una mica bé. Encara recordo els dos xavals damunt la tàpia del camp, jugant amb una navalla i insultant-nos. Sempre tenies la sensació que, si guanyaves, hauries de sortir cames ajudeu-me. Per sort, no hi vam guanyar mai. Però que, coi, tu eres un privilegiat, vivies en un dels pisos de la Cooperativa i no en una barraca enmig d’un fangar!

Records de la infantesa d’un fill d’emigrants osonencs en un barri de currantillos immigrants d’arreu d’Espanya. Sempre he cregut que l’apreci personal pel Real Betis Balompié em ve dels aperitius que ens pagava l’equip d’entrenadors als bars del barri després dels partits de futbol al Campo los Palos allà, a l’ara tant xic Diagonal Mar.

En arribar al Pont d’en Gatus vàrem deixar la pinya en una banda del camí i amb la pinya vàren marxar els records del Raya Azul, el millor equip de futbol del món, el nostre Atlético Diagonal.

Aquesta no és una petjada gaire habitual al Cau. Però hi ha vegades en que toca deixar les muntanyes, la colla, la vila i reconéixer la feina d’algú que no té por d’arremangar-se fins els colzes, picar pedra a cops de mall i rebre’n les conseqüències.

Jo no sóc qui per jutgar la tasca que fan alguns per aquest "dialecto de las montañas propio del Pirineo" -extracte d’un missatge que circula per internet d’algú que creu que d’aquesta manera ens insulta, pobre noi-, però sense la veu independent dels Països Catalans mancarà un bocí de denúncia, un bri de consciència al clatell. Ens tocarà llegir els racons dels diaris com feia ell per escatir l’estat de la nostra llengua.

I és que se’ns jubila en Ramon i ho fa tot recordant, en un article publicat el passat 2 de febrer- que després de 67 anys sembla que el món no es vol moure i que la llengua dels 10 milions segueix essent el màxim perill que té la parla dels 300 milions (segons ens diuen i ens repeteixen a tort i a dret).

Benauradament en Ramon no se’n va del tot i el seguirem tenint amb les seves opinions des d’un bloc. Benvingut a la comunitat blocaire catalana, Ramon. Espero tenir noticies del teu nou mitjà i que aquesta "jubilació" et permeti seguir ironitzant com un David davant d’aquest Gol·liat que no descansarà fins veure’ns a tots "marchando todos juntos, y yo el primero, por la senda constitucional".

La Festa Major d’Hivern de Taradell se celebra a les acaballes de la Setmana dels Barbuts, la Setmana que, tradicionalment, és la més freda de l’any i que, això és cosa del santoral cristià, està colrada d’ermitans resistents i ferrenys que, males llengues diuen que substitueixen les tradicionals festes dels pobles europeus en regraciament dels adormits óssos.

En qualsevol cas, la Festa Major d’Hivern de Taradell se celebra el dia 20 de gener tot cincidint amb la diada en honor de Sant Sebastià, aquell sant que es representa sempre de cos nu i nafrat per la tortura rebuda dels soldats imperials.

Bé, en qualsevol cas, els actes previstos de Festa Major són els següents:

A les 10 del matí, repartiment de Xocolata i Coca per a la mainada al carrer Sant Sebastià.

A 3/4 d’11 del matí, sortida de l’Ajuntament dels PABORDES DEL BALL DEL CIRI, i les autoritats en comitiva, acompanyats de la Cobla Genisenca

A partir de les 11 del matí, Parc Mòbil Infantil als jardins del Centre Cultural Costa i Font. Al programa facilitat per l’Ajuntament diu que l’entrada és gratuïta.

A les 11 del matí, sortint de la Plaça de les Eres, CERCAVILA amb els gegants i capgrossos, acompanyats pels Grallers de la Colla Jove de Geganters de Taradell.

A les 11 del matí, Ofici Solemne, en honor a Sant Sebastià presidit per Mn. Carles Giol, rector de Sant HIlari Sacalm.

A les 12 del migidia, BALL DEL CIRI a la Plaça de les Eres.

A 2/4 d’1 del migdia, DANSES POPULARS a càrrec dels grups infatil i juvenil de l’Esbart Sant Genís i SARDANES amb la Cobla Genisenca.

A 2/4 de 7 de la tarda, TEATRE al Centre Cultural Costa i Font, Arcs Estudi presenta "El malalt imaginari" i "Metge a garrotades" dins de l’Exercici Molière. La direcció és a càrrec d’en Manel Gausa.

A les 10 de la nit, Sopar de Joventut a la Carpa de Can Costa i Font.

A partir de la 1 de la nit, FESTA JOVE a la Carpa de Can Costa i Font.

El preu de la festa és de 5 euros i de la festa més el sopar de 12. Les entrades anticipades es venen al Karra, a Can Tuneu i al Bar Taradell.

La petjada número 150 al Cau de l’Ós Bru no l’escric des de casa. Avui m’he decidit a passar algunes estones de les tardes a la Biblioteca de Taradell i la bona iniciativa de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació per dotar els seus centres d’una Xarxa de Connexió Sense Fils a Internet em permet escriure des d’aquest lloc. Des de la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell.

Si senyor. Avui escric des del Cabirol Volador, el portàtil amb wi-fi que vaig comprar deu fer cosa d’un any per mirar de trencar la reclussió casolana i aprofitar les estonetes lliures que la feina em deixa per escriure, passar l’estona, llegir e-books o enviar correus a tot bitxo vivent.

Ostres tu! Mira que en sóc d’aficionat a les maquinotes aquestes. I això que la tecnologia no m’acaba de fer el pes, però em permet llegir i escriure i amagar defectes escandalosos o virtuts increibles que podrien ferir la sensibilitat de qualsevol interlocutor.

En qualsevol cas, aquesta experiència la repetiré de tant en tant. M’és força senzill aturar-me a Can Costa tot tornant amb en Pastures de la feina o de l’Estació de Balenyà o de casa algun parent o de…

Bé, tu. Us deixo que estava donant-li voltes i modelant el treball de recerca. Quines festes que m’esperen, casun l’olla! Però jo m’ho he buscat. No tinc set de coneixement. Doncs, au! A estudiar sempre i gaudir amb el cervell que el que és el cos….A veure si els Reis em porten la punyetera armònica i em deixo d’estudiar d’una vegada que encara em rebenterà la closca de tantes coses que hi dec tenir ficades.

De moment, diumenge descans i a dinar amb els castellers que suposo que ja no se’n deuen ni enrecordar d’aquella vella agulla de castell de nou.

Dimarts és el dia de Santa Llúcia. Pels descreguts o pels mancats de cultura tradicional catalana, us puc dir que és aquella santa que, entre d’altres vexacions i tortures, li van arrancar els ulls. Feta de la qual s’en deriva el patronatge sobre les modistes, els oftalmòlegs i d’altra gent que fa de la vista una part important del seu ofici. De fet, la Capella de Santa Llúcia de Taradell fou construïda al segle XVII -i espero no equivocar-me, perquè com ja saps m’agrada tirar de memòria-, una època on Taradell estava ben nodrida de professionals del fil i l’agulla i de bona part dels oficis que volten l’art del vestir. De fet, fou època d’esplendor i creixement de la vila i la construcció de la capella en fou una bona mostra.

En qualsevol cas, una de les festes tradicionals de Taradell és la Fira de Santa Llúcia que any rere any se celebra als voltants de la citada Capella. La Fira disposa de firaires de diversos rams i amb genero variat, i compta també amb algunes parades prou nostrades com ho són les de l’Agrupament, la colla de geganters o el MIJAC, per posar-ne tres exemples.

Avui, doncs, ha estat dia de fira a Taradell. Sempre es fa coincidir amb el diumenge més proper a la diada de la Santa. Jo hi he passat en les hores del migdia, cercant potser l’escalf del sol que, avui, ha estat més migrat que en d’altres jornades. No pels núvols, no. Sinó per la fredor hivernal que hem tingut durant tot el dia.

Entre xerrades i salutacions, he anat tombant de parada en parada entre la gernació congregada en tant bonic i reduït espai. I, con no pot ser d’una altra manera, hi he deixat uns quants diners. No m’he pogut estar de fer-me amb el Calendari de Taradell que, per l’any 2006, tindrà a la flora taradellenca com a protagonista i, com ja és habitual, em servirà de calendari de les principals activitats del poble per tenir constància dels dies que val la pena rondar per la vila.

Tions, figures de pessebre fetes a mà, licors artesans, instruments musicals, formatges i d’altres aliments, alguna paradeta de roba d’hivern, els cistellers de sempre. Molta parada de la rica artesania local i alguna parada forana han amanit una Fira que té en les campanes de la capella un dels seus principals atractius per la quitxalla.

I és que, per la Fira de Santa Llúcia, les portes de la capella són ben badades i qualsevol menut té via lliure per fer voltar les campanes del campanar d’espadanya d’aquest indret.

Jo no he tocat les campanes, però si que m’hi he assegut una mica per escapar-me del fred del carrer i per donar-li una mica a la memòria…

Quantes vegades havíem vingut amb l’àvia en aquesta Capella? Quantes celebracions hi hem fet? No les sabria pas recordar, però n’he tingut algunes imatges assegut en una de les cadires i mirant l’acolorida talla de la santa que ens ha de conservar la vista. Bé, la Santa i, si haig de fer cas de l’àvia, les pastanagues, que també hi ajuden.

I dos bons amics de Barcelona. Bé. Dos bons amics, no. Un bon amic i una bona amiga que van pujar a Taradell el dissabte al vespre i que van poder gaudir de dos dels ambients més futboleros de la nostra vila. Primer, l’ambient de Can Costa de la mà de l’ADF de Taradell. Eps! Amb porra i pantalla gegant incloses, eh! Com ha de ser! I després l’ambient de la Cantina de l’Hotel Rosa. Un ambient popular i familiar, però de forquilla i ganivet. Per cert, si hi aneu fan unes pizzes de pa boníssimes!

Dissabte vaig entendre que a futbol hi pot jugar un equip sol contra un porter. Si més no aquesta és la impressió que em va donar el que vaig veure.

Però anem a la Rupit Taradell que, de fet, era l’objectiu d’aquesta petjada. Si l’escric i la publico és que sóc a Taradell. Em miro i remiro la bossa que m’han donat a l’acabar la sortida i veig que sí, que l’he acabada. Potser les petites molèsties de les plantes dels peus també m’anuncien que he conclòs una jornada que ha començat amb el despertador tocant-me els nassos a les 5 de la matinada, un cafè que crec que no m’ha despertat gaire. Als meus companys de camí crec que tampoc i amb la baixada a la parada dels autos de Can Prat on estava habilitada la sortida de Taradell. Arribar i moldre! Un autocar semblava que ens estava esperant per pujar-nos fins a Rupit. Rupit de nit.

A les 7 del matí hem començat a caminar d’allà el pont de fusta i camí de Tavertet se’ns ha fet de dia amb l’espectacle del sol despuntant rere les muntanyes per amagar-se tot seguit en els núvols i més endavant jugant a fet i l’amagada i donant impressions celestials amb el seu reflex damunt les boires que hi ha allà, ben avall, agombolades a les valls de sota dels Cingles de Tavertet.

Després de Tavertet, primer avituallament, un bon té calent que va de conya a aquestes hores del matí. I poc després la baixada cap a La Riba, una baixada que impressiona quan la prens i que no entens per on pot baixar el camí. Després es converteix, però en un sender força agradable que voreja parets pròpies dels ciclops i els gegants.

Són dos quarts de deu quan arribem a La Riba a esmorzar: Una coca de les més bones del país -el gust me n’indica l’origen en un dels forns de Taradell, però poruc com sóc no en diré el nom- i unes peces de xocolata ben bones també. Per veure sucs o batut de cacao.

Una proposta: Podrien fer una pista sense asfaltar per fer-la caminant i que porti de l’Hotel al Pantà de Sau?

Una altra proposta: Poden posar escales mecàniques fins al mirador que hi ha a la banda de Vilanova de Sau?

De moment anem força bé quan passem pel Cementiri i anem fent camí. Eps! Apartem-nos que aquest bon home que ens passa tant ràpid és el que ens ha controlat la tarja a la sortida de Rupit!

A Vilanova, hi havia una nova parada, amb galetes i sucs. I en Joan s’ha parat a comprar el diari. Avui val la pena fer-ho, no?

A la pujada cap al Salt de la Minyona el terra, remenat de senglars, presentava força bolets. Algun l’he trobat familiar, però avui vaig de caminador i, mal que em pesi, els deixo. Quina sort que he tingut, quan dalt la pista m’he trobat un taradellenc amb un cistell que anava a cercar-los! Feia tanta pena que es perdessin les dolces menges de tardor!

Nova teca, aquesta de taronges i pomes, al Salt de la Minyona. Som a mig camí i les pujades i baixades comencen a pesar a les cames, però encara estem sencers i amb ganes de fer camí.

L’espectacularitat de les roques d’aquest sector i un nou avituallament a La Mina -aquest de iogurt ensucrat- ens han deixat a Sant Llorenç dels Munts on algú ha notat la similitud de nom entre aquest Sant Llorenç i el Sant Llorenç del Munt que hi ha per la banda de Terrassa. Molts quilòmetres pel mateix sant i tant poca diferència, no?

Fem camí vers Sant Julià, on ens han de fer dinar. Tornem a pujar i baixar fins que el caldo ens han donat. Màgic. El caldo enmig d’una caminada és una molt bona pensada. Bé, el caldo i l’entrepà de botifarra. Bé, l’entrepà de botifarra i els càntirs d’aigua, Bé. Els càntirs d’aigua i els porrons de vi. Bé. Els porrons de vi i el cafè, el cafè i la llet, la llet i els licors. Els licors… i això ja és massa. Amb diari inclòs, tu!

És força tard, però, hem arribat a les 3 de la tarda i la distància que ens separa de Taradell és d’uns 13 quilòmetres encara. A més, l’asfalt i la passejada per Sant Julià fins a aquest espai davant per davant de les runes del castell ens han deixat força baldats. N’hi ha un que s’ha de posar una pomada en un dit i una altra que ha de seure. Per mi, el caldo, l’entrepà, el traguinyol de vi i el cafè em fan l’efecte de la poció màgica aquesta dels gals.

El tram de Sant Julià a Puiglagulla és molt bonic. La solució per superar l’Eix Transversal és ideal, malgrat el soroll dels vehicles que passen rabents sota els nostres peus. Se senten els lladrucs dels gossos del Santuari. Ja hi som. Quantes vegades que hi hem esmorzat aquí!

Ara falta fer un camí que podria fer amb els ulls clucs fins a la Collada i d’allà baixar cap al camí que amb l’avi fèiem per pujar al Castell de Can Boix. Bufar i fer ampolles. Bé, el primer no ho sé, però tinc la sensació que els meus peus estan en la tasca de fabricació de les citades ampolles. Pugem vers el Puig Grifó, el voregem, ja som al coll de Taradell. Que fàcil que és el recorregut assegut en una cadira i picant les tecles de l’ordinador, oi? Però és que passat el Coll de Taradell no pugem a Can Boix i la baixada és tant temptadora que ens posem a córrer. Taradell és a quatre passes i són vora les cinc de la tarda. Ara corre’m, ara caminem. Allà es veu l’Institut de Taradell i el Centre, la seu del Centre Excursionista de Taradell, la darrera taverna de la jornada. Aquí hi és tot: Repetim de coca, mengem un entrepà, ens afartem de sucs i riem una estona. Són dos quarts de sis de la tarda i ja estem endrapant de nou en una de les sortides més ben preparades que es fan a casa nostra. Ui! No sé si sóc la persona més imparcial per fer aquesta afirmació. Jo sóc membre d’aquest col·lectiu.

Ves a saber si l’any vinent m’apuntaré a viure-la des de l’altre costat de la barrera: Traginant caixes i caixes de menjar, muntant taules i tendals, coent botifarres, fent d’home escombra. Déu n’hi do de la feina que fan per les 800 persones que fem aquests 43 quilòmetres i escaix, no?

La veritat és que, un cop fet, ja tinc ganes de tornar-hi. I és que ja ho diuen: “Un dia de senderisme, una setmana d’alegria”. Demà començaré a comprovar-ho.

El divendres vaig anar a la Biblioteca a ordenar els documents que m’he anat baixant per conéixer que diu l’academia global sobre l’ús de les noves tecnologies als Ajuntaments. Què diu i quin enfoc estan prenent els estudis i les investigacions científiques entorn de les Administracions Locals d’arreu del món. I la veritat és que hi ha una mica de tot i moltes ganes de fer feina sobretot en l’estudi de la participació ciutadana i dels canals de comunicació entre la ciutadania i l’administració, dels seus interessos col·lectius que els és més propera. A quarts de vuit però, ho vaig haver de deixar: La Mercè Aranega venia a la Biblioteca a regalar-nos la seva veu i la seva capacitat de convertir les paraules en personatges i situacions tangibles.

Bé, el mèrit era compartit entre la Mercè, en Pere i la Caterina. La Mercè Aranega em va permetre reviure dues de les històries que m’es m’agraden d’en Pere Calders, històries acolorides i plenament iròniques sobre la manera de ser de les persones i de les situacions que es generen en aquest anar i venir tant humanitzat.

De les dues històries que va llegir jo em quedo amb la de l’home que guanya la loteria. No en desvetllaré més, però sempre que la llegeixo amb ve al cap la història que li va passar a un parent meu que, després d’anys i anys de sacrificis, va arribar a guanyar una de les curses més importants del calendari ciclista internacional. Recordo que l’únic telèfon que sortia a la guia de Barcelona amb el seu nom era el de casa, doncs mon pare és el seu padrí i el noi -ara granadet, ja- té el seu mateix nom.

Nosaltres vam rebre trucades d’arreu demanant diners per mil-i-una desesperades situacions a aquell jove ciclista vingut de les multituds anònimes després d’anys i anys de curses, de perdre nits i disbauxes com la resta del jovent, de suar i suar en proves de totes les categories possibles arreu del país. No sé si la seva història va acabar igual que la del personatge de Calders, però és una història que, a mi, em fa rebutjar loteries i riquesses. Prefereixo viure amb la modestia dels ningú que, no sé sap mai, potser són més persones que qui es creu tocat per la gràcia dels déus i les andròmines.

En acabar les dues històries d’en Pere, la Mercè es va endinsar en la foscor, la brillant i radiant foscor de na Caterna Albert. Victor Català va bastir les seves històries en negre i la història de "La vella" et deixa el cor glaçat i et mostra que, fet i fet, les coses no han canviat pas tant entre aquelles darreries del vuitcents que va viure aquest monstre de les lletres i el que fem avui en dia amb la gent gran.

En la història de Victor Català, tothom es lamenta de la mort de la vaca prenys i del porc i de la casa que es cremen, però el lector, vestit de vella immòbil, gaudeix de la llenca de cel que ningú més mira i pateix en veure’s incapaç de fugir de les flames que tot ho envolten. Que injust que és el comentari que molts hem fet en situacions similars, del veïnat. Tots hem dit alguna vegada allò de era el millor que li podia passar tal i com estava, oi?

Potser ho tornaré a dir una altra vegada, però na Caterina em va recuperar aquell mínim de dignitat humana amb una història tan brutal, tan bèstia, tan plena de sentit que em va fer reviure la lectura de l’obra cabdal de l’escriptora ampurdanesa. I és que mai he sentit tanta solitud com després de la mort del pastor a l’obra més coneguda d’aquesta autora que va haver de canviar-se el nom per rebre el reconeixement dels lectors del seu temps.

En definitiva, un vespre inesperat a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font que, per cert, està retent homenatge al més gran visionari de tots els temps, en Jules Verne, la barba més respectada i imaginativa dels països francesos.

Una petjada telegràfica per una iniciativa que m’ha agradat força. L’Ajuntament de Vic disposa al seu lloc web d’un servei per a compartir el cotxe en trajectes per la comarca. I dic per la comarca perquè el servei va més enllà de la ciutat de Vic i permet fixar itineraris entre poblacions d’Osona i com deia aquell "fins a l’infinit i més enllà".

La recerca pre-doctoral, la vida política local i les obligacions comencen a apretar en un final d’any que es presenta tant fernètic com interessant, però em fa fer petjades tant breus com aquesta.

Per cert, algú se n’ha adonat que la primera xerrada sobre l’Estatut a Madrid és el Dia de Difunts?

Aquest matí he anat caminant des de la Font Gran de Taradell fins al Turó del castell de Tona. Un camí que es mou pel marge ponentí del terme de Taradell i que tradicionalment ha estat utilitzat per la gent de Taradell per anar als Aplecs Sardanistes del Castell de Tona. Tradicional terra de pagesos, triangle màgic personal -Tona, Taradell i Sant Miquel de Balenyà-, ara sembla ferit de mort per la mà del progrés (?) que farceix aquest territori de Camps de Golf, restaurants de renom i naus industrials i polígons. És imparable el procés? És obligatori que Osona esdevingui un nou Vallès? Si ha de ser així, només demano que no sigui ara, que no sigui encara, que trigui encara un temps i que passejar per aquestes contrades encara sigui un anar de mas en mas fins a la propera i veïna població de Tona. En qualsevol cas, les rodes ja han manllevat el terreny als peus en aquesta contrada i les pistes són el camí més comú per creuar els camps entre turons d’aquesta part del país del qual en sóc una petita peça. Deixem-nos de reflexions i mirem de seguir aquest camí, el camí de l’Aplec del Castell de Tona.

 Sortint de l’ombra del mil·lenari Plàtan de la Font Gran cal remuntar un pany de camí empedrat en direcció al poble. Allà, tot seguint les marques del Sender de Taradell, voregem la Riera que ens queda a l’esquerra. La Riera de Taradell, juganera en aquesta època de l’any, ens acompanyarà fins més enllà del pont per on, temps a venir, ha de passar l’anomenada Ronda de Ponent. Nosaltres i passarem per sota tot just superat el Molí de Més A prop.

D’allà el Molí de l’Esquís, embrutit per construccions de maó, cal desviar-nos del camí per creuar novament la riera de Taradell. Tot aquest tram de camí no és gens perdedor degut als senyals de la gent del Centre Excursionista de Taradell. No trigarem gaire, just en el punt on s’inicia la propietat del Molí dels Capellans, en desviar-nos per un costerut corriol que ens pujarà fins la Plana de la Madriguera. Mirador excepcional de la Plana de Vic que en dies clars ens permet resseguir tot el Cadí encimbellat pel Pedraforca.

Els senyals ens guiaran pel tombant d’aquesta carena, deixant la carretera de Mont-rodón dessota mateix. Ja tindrem temps de baixar-hi, per creuar-la i endinsar-nos pels camps que volten la Riereta, aquesta sí, ben seca. Després de fer un tram de pista planera, anirem pujant fins al Puig. I, seguint encara, els senyals del Sender de Taradell, podrem admirar aquest casal voltat de camps.

Deixades les boscúries de mà esquerra podrem gaudir d’una magnifica panoràmica del poble de Taradell. Avui hi ha caçadors per aquesta zona, caçadors voltats de gossos, i la boira no deixa veure gaire les vistes que són tradicionals d’aquesta zona.

Arribats en una cruïlla, prenem el camí que, a mà dreta, ens anirà baixant fins creuar el Gurri i després de prendre una drecera que ens estalvia un tros de camí, deixem les marques del Sender de Taradell per prendre una pista que rodeja el Turó de Mont-rodón per la cara nord i va baixant fins a l’impressionant Granja de El Camp, tota farcida de bestiar i que sembla quelcom més que una casa de pagès. El Camp es mostra com una veritable explotació agrícola i ramadera, com una vera indústria del sector primari.

El camí segueix un trossic més, fins arribar a una pista asfaltada que, cap al nord, ens portaria al barri de Mont-rodón i que prendre’m cap al sud, a l’esquerra, per anar fent el camí de Tona. Abans però, seguint-la una mica al nord ens trobem Can Vilacís del Camí, un mas que sembla força acollidor i tranquil, i l’Hostal dels Frares que no ha perdut encara el seu estil hospitalari que, de ben segur, en d’altres temps tingué.

El camí de Tona, però, no mena pas cap aquesta direcció. Cal prendre el camí en direcció contrària per arribar a una nova cruïlla de pistes. Per un costat es va al Blanquer, per l’altra a Can Perdalers. El tren passa rabent a la nostra dreta i nosaltres prenem el camí que, passant per sota la via, ens fa vorejar aquesta darrera casa. Davant nostra es veu ja el poble de Tona i el seu turó més característic. Passem davant per davant del Tussell i arribem a la nova pista que uneix el Mas El Colomer amb Tona.

Aquí, si heu fet les gestions oportunes, podeu donar una bona ullada al Museu del Blat que en Joan del Colomer va anar bastint i que ara és un espai de mostra de guarniments i eines del camp que mostren la tradicional vida a pagès i serveixen d’homenatge a la pagesia d’aquestes terres.

Al costat de la paret del Colomer, un camí entre dos camps que passa pel costat d’un hort ens deixa a El Verinal i a un parell de fàbriques càrniques i de pinsos que són la porta a la ja ben propera població de Tona. Hi entrem per un carrer que ens deixa a l’antiga nacional, just on hi ha el trencant que mena al Parc de la Ferreria. Aquí només cal seguir els indicadors de la Ruta dels Turons que ens permetran anar pujant pel Passeig de la Suïssa, entristir-nos pel lamentable estat de la Font que dóna nom al Passeig i anar avançant cap al centre de Tona fins al trencant que, vorejat el turó del castell, ens anirà apropant al Santuari de Lurdes de Tona. La pujada final al castell va ampliant els horitzons visuals i ens mostra diverses perspectives de la població i de la comarca fins arribar a la Tunda que sembla donar nom a la població, a l’Església de Sant Andreu del Castell i a la torre d’aquest vell castell de Tona.

Des d’aquí dalt, Taradell es mostra llarg i esllanguit damunt de la pedra grisa i, gairebé imperceptible, es veu onejar la senyera de l’Enclusa. Un diàleg de molts anys entre dos turons. Un diàleg no tant vell entre dues senyeres. Seguint la llargada del poble, ens apareix el Matagalls en tota llur contundència per la cara nord i la dolça baixada vers coll Formic per la cara sud i, passat aquest coll, el Pla de la Calma, sembla una línia immortal entre dos parèntesi muntanyencs, el turó de Coll Formic i el turó de Tagamanent. Una vista molt especial pel final d’un camí fet per un territori afaiçonat per la mà de l’home.

M’havia proposat de fer una petjada al cau cada dos o tres dies. I m’havia proposat de fer-ho amb els ingredients de sempre -natura, Taradell, muntanya, boscos, castells i vida- cuinats a la manera de l’ós. Però vet aquí que aquesta tarda, després de donar unes voltes als possibles articles del número d’octubre de la Revista Taradell, m’he quedat amb la ment en blanc i no m’ha sortit cap tema que em fes prou peça.

L’actuació de castellers de Barcelona a Llinars de diumenge podria ser un bon motiu, però és millor esperar a les Festes de la Mercè i comentar els castells d’aquest diumenge des de les construccions que es fasin per la diada capitalina.

La Festa Major del Poblenou i els ja tradicionals xiulets a les autoritats que, any rera any, tapen les paraules del Regidor del Districte de Sant Martí segur que ja han rebut algun comentari per part d’algun dels diaris de Barcelona. Si no és així, són uns fets tant habituals que ja han perdut tota la seva força revolucionària. Com veurien aquesta resposta puntual que és repeteix any rera any, els anarquistes i els revolucionaris idealistes que van viure en aquest barri barceloní a finals del vuitcents i principis del noucents?

Que avui és 12 de setembre i es rememora la desfeta de la societat de la llum i el coneixement enfront de la societat de les tenebres i la ignorància? No, aquesta ja va tenir el seu espai en aquest mateix cau fa un any.

La Diada Nacional de Catalunya, un nou acte de remembrança per les llibertats i els drets històrics d’un poble i els defensors d’aquests drets davant l’absolutisme bàrbar, ja ha estat comentat abastament per molta gent de més volada i per mi en la petjada del dia 10.

Que dimecres començo el Seminari de Recerca en temes de Govern electrònic al Doctorat i de la meva mània sobre el paper dels petits municipis catalans a l’anomenada Societat-Xarxa?

De què parlar? Què pot interessar a un lector d’aquest diari personal? Que pot permetre’m jugar amb les paraules i fer-les corre damunt de la pantalla i davant dels ulls d’una lectora de diaris personals?

Possiblement, el tomàquet de més d’un quilo que vam agafar ahir a l’hort o les tavelles de mongetes d’un pam que vam treure també de l’hort en la jornada de diumenge donarien peu a una narració breu sobre els bons resultats que dóna la feina pacient, metòdica i ordenada d’un hortalà al seu hort i de la capacitat d’aprofitar les pluges amb sistemes de recollida d’aigua realment imaginatius.

No ho sé, però miraré de fer un divertiment minimalista a partir d’una bota de vi, la bota del racó. Comencem?

"En fa tants i tants d’anys que fou vestida que, amb prou feina, recorda qui la va parir. En aquells temps, els traginers traginaven per camins terrers, els boscos eren plens de pencaires i curulls de salvatgines, l’escalf de la llar era la llenya i els cossos del bestiar ajaçat a la planta baixa de la casa i l’olla. Ai! L’olla! L’olla sempre era damunt del foc, fent la xup-xup al caldo i omplint la cuina d’aquell aroma que ara només sentim molt de tant en tant i quan són festes molt assenyalades.

En aquells anys mossos, la bota seguia totes les fetes de la llar des del seu racó, el racó més fresc i ombrícol de la casa. En aquells anys va aprendre a ser pacient, a escoltar-ho tot des de la fosca del seu racó i a cuidar com una mare el ví novell que l’amo en ella hi ficava. De tant en tant, com ara, rebia la visita d’algun humà que li buidava una mica les tripes per omplir el porró de ví o, si havia tronat, per cremar una micona de lluquet al seu interior.

Ara, la bota ja no és al mas, que és en una casa de poble. I, tota revellida, recorda tota aquella colla d’anys que ha viscut ja. Està cansada, fa massa temps que converteix el ví novell en bon ví de taula. Està cansada i no li agrada gens aquella aixeta que hi té posada. La vol expulsar, li fa nosa. Li fa nosa perquè és massa moderna. On és la seva vella aixeta? La troba a faltar, feia tants anys que estaven juntes! I on és el mas? I l’olla? I la cuina?

La bota està trista, ja no hi ha traginers, no sent el dringar dels carruatges i tan sols se sent cansada i vella, i vella i malalta, quan l’empudega el fum d’aquell cotxe que entra al garatge on la tenen ficada."

No n’estic gaire convençut, però bé, he passat una estoneta jugant amb els mots i espero que tú -amable lector, amiga lectora- em sàpigues perdonar l’eixutesa dels mots que aquesta petjada han deixat avui en aquest cau.

L’estiu escola les darreres hores amb crits desesperats i llàgrimes a dojo. Ara, iniciat el mes de setembre, dono crèdit a la veu saberuda del meu veï i els seus atàvics coneixements de les pells de ceba amb sal. Setembre i octubre seran mesos d’aigua, d’aigua de debó em va dir quan tothom parlava de sequera. D’aigua que pot fer mal.

Aquesta passada nit, l’estiu ha bramat com mai damunt les cases de Taradell. Però aquests brams, de moment, són crits de joia per mi. Són crits de joia que anuncien l’esclat d’una de les menges més saboroses de la tardor. L’aigua és l’aliment dels bolets. I ara és el temps del Reig, el pare de tots els bolets.

Ahir fou un dia fosc i tenebrós, l’ombra del dubte aparegut diumenge a Calldetenes es va allargar en d’altres facetes de la meva vida actual. El deseiximent i el tantmenfotisme personal arribaven a nivells desesperats. Possiblement, a ciutat, aquest estat anímic s’hagués solucionat amb un viatge iniciatic als temples del consum. Conec molta gent que cobreix les ombres personals amb compres i més compres. Però aquí, a Taradell, a finals de l’estiu, les ombres, les boires es poden escampar tot passejant amb el cistell a la mà. Boscos de Taradell! Caus de llegendes! Catau de fruits saborosos i màgics de tardor!

La tardor ja s’apropa, les orenetes ja fa temps que han marxat, les mores -nascudes en plena canícula estival- prenen mesures sobrehumanes i un punt de sabor místic, d’una dolçor melosa. És temps d’anar al bosc. D’anar-hi amb els ulls fitant el terra, saltant branques i troncs i molsa i gespa. D’anar-hi a jugar a fet i l’amagada amb els follets i llurs vivendes. És temps del Reig, del bolet dels cèsars, del bolet dels déus i del seu soci màgic, místic i diuen que perillós, el reig bord, l’amanita muscaria, el bolet dels follets i dels barrufets, també.

En aquest moment màgic de transició de l’estiu a la tardor, el reig apareix en tota llur esplendor pels boscos del Montseny i rodalies. El reig, nascut d’un ou blanc de bellesa indescriptible, ens mostra llur cama de color groguenc i el seu barret ataronjat, sublim. És un bolet tant gustós com senyor. Només neix ara, aquesta setmana, la propera a molt estirar i després ja deixa pas a la resta de bolets que en processó omplen els boscos fins ben entrat l’hivern quan el fredeluc tanca aquest periode de magia continguda i esclat dels boscos.

La tardor dona d’altres fruits boscans, també. És el millor moment per a gaudir i perdre’s en les boscuries. Això sí, sempre vigilant, sempre amatent: La terra és sàvia i posa paranys a aquells que han volgut separar-se’n en escreix i ara hi volen tornar de mala manera.

Per mi, però, comencen les tardes en llibertat, a les boscuries, a la recerca dels bolets i, sobre tot, del reig, el bolet que ha encés l’espurna versaire d’en Celdoni Fonoll d’aital manera:

Ets bo i ets bonic,
el roure t’agrada,
també el castanyer
i en fresca sureda
tens un bon recer

Les teves virtuts
ja els Cèsars sabien
i ets tan exquisit
que cru hem de menjar-te
o lleument fregit

Quan minva l’estiu,
ça i llà apareixes
si el ploure ha estat just,
Ou de reig finíssim
d’aroma i de gust.

Com els d’enguany, com els que vam collir a la vesprada d’un dilluns tenebrós de setembre. La posta de sol de la jornada, la tardor d’enguany i la saviesa d’un home colrat d’anys però sempre jove van permetre la màgica troballa i el menjar dels cèsars.