El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 01a. Taradell i Balenyà

Toc de sometent!

Deixa un comentari

Jo prou que tenia l’oreia possada al campanar, però, clar, cap allà la banda del Vilar també se senten les campanes de Vilalleons i Viladrau tú? Bé, que fent la beguda de la tarda sóta un roure no l’he sentit, el toc, no? Sort que ha vingut en Ferran de Can Cuní a buscar-me, que si no?

I tot era córrer, llavors, que la colla d’en Toca-sons ja era a la vila fent-ne de les seves. M’han contat que han buidat un bot de ví, que s’han afartat de coca de recapte al forn i que n’han deixat alguna ben satisfeta i tot, tu? I com bramava l’agutzil! Mal ànima! Com hi ha món! A aquestes hores de la tarda i al fill del Virrei bramant com una verra paridora!

El capità ens ha fet formar a la plaça i ens ha fet cantar no sé què del sometent valent i que en Toca-sons ja és ben mort i no sé quines coses més. I vinga corre, i vinga trabucades bandoleres per allà vaig a la vila. Ens els hem trobat, sí! Cara a cara, oi tant!. Però recoi, quina sorpresa. Però si aquell no és en Cintet de Can Sellés, el sastre! Oi tant, que l’és! I aquell, aquell és l’heureu Riera! Va parir, si són tots del poble! Ara si que no entenc res de res. Però no eren uns desmenjats de fóra que ens venien a fer mal! O, però que diu aquell, que m’ha dit que porto banyes de pam. Ja veuràs, ja, fill de la gran bossa. I ja en Toca-sons que galleja i per galls nosaltres que deixem les armes. Amb les mans, com els homes. Va parir! Ah! Que diu que d’un amb un, doncs som-hi, d’un amb un. Ja es barallen per aquí, ja es carden gardeles per allà. Vinga que ja és nostre. Coi! Que fan que se’ns el queden. Ane-m’hi tots, correm. Pam! Pum! Pim! Coi! Però si n’hi ha d’armats. Marxem, marxem, que encara ens cardaran algun tiro al cul.

No hi ha manera. Però clar, és dificil fotre d’hòsties a qui t’era veí. Vols dir que si el Batlle no hagués estat tant dur amb en Cintet de Can Sellés, seria voltant boscos darrera en Toca-sons? Vols-t’hi jugar que l’hereu Riera seria a casa si no hagués estat per aquell dropo que li va robar bous i esquetlles en nom del Virrei? No ho sé, l’Agutzil no para d’escridasar-nos com ahir a la tarda. Però on era en cametes mentres lluitavem a mitja vila, eh? On era? Refotre en el diable i el setial que l’aguanta sota terra!

Que diu? Que en Toca-sons és a plaça i vol fer-los ballar a la seva tonada? Au! Tots cap a plaça que hi tinc la dona i la canalla de festa! Ai! Mare de Déu Senyor que ara si que l’hem feta bona. Prou que corriem, prou! Però hem fet tard. Sort n’hi ha del poble, sort. Distret com estava el bergant amb la seva dansa, que me l’han près, tu. Si, ben amarrat i carregat que me l’han portat a l’Agutzil. Que feliç que estava la minyona del Virrei! I ja el tenim amb nosaltres. L’hem de portar a judici, que si no té desperdici, aquest any també el volen penjar!

Prou que ha intentat escapolir-se el brètol, però tenim tantes ganes que s’acabi la comèdia que no, no marxarà pas, que si marxa encara tocaran altra volta a sometent. A la propera Universitat haig de dir-ho, tu? Quan estem tots a plaça per decidir les coses de la vila, haig de dir que hauriem de fer-ho d’una altra manera. Que jo ja n’estic cansat de correr amatent rera la campana cada cop que sona. Tots els pares de familia deien que hi haviem d’anar! Tots els caps de casa! Però jo no hi veig mai en Carles de Vilademany i de Cruïles amb naltros voltant carrer! I el Batlle que no és cap de familia, també! No, si sempre n’hi ha que se n’escapen i jo ja n’estic cansat, que darrerament tot són bullangues i naltros hem d’anar-les a solucionar. Sort que em enganxat aquest, però s’ha escapat tota la colla. Vols-t’hi jugar que en busquen un altre com a cap?

Uffff! Ja comença el judici. Que diu ara? Que no vol el defensor? Que ho farà un de la colla? Coi! Si hi tenen gent de lleis i tot els corre-muntanyes! Ja en criden tretze pel Jurat i jo que n’acompanyo un. Sembla bona persona, però no el conec pas. Dèu ser d’algun mas!

I el judici que comença i els testimonis que garlen, però ai quina sorpresa que sembla l’Agutzil el culpable! L’advocat i en Toca-sons em volen enrolar el timblar i l’Agutzil destraler que me li fot bastonada: "Tu quiet aquí, que la forca t’espera allí!". L’advocat de la defensa i el fiscal que se les tenen, el jutge no sap que fer, unes mosses han pujat i monten merder! La filla està prenyada i en Toca-sons acusen, però la nena té un pensament i és que a Vic la van farcir i vés per on i vet aquí, que el culpable fou l’Agutzil!"

Ja m’ho semblava a mi que era un mal ànima. Que ha vingut aquí, eaquest faldilletes! Casun l’olla. Haurem d’unir-nos als boscans per defensar el nostre tros de les urpes del Virrei. Jo ja el veig lliure. Que sí, que sí, que ja el veig lliure. La gent del poble clama per la seva ignocència. Ja sento com demanen que pengin l’agutzil! Clar que si. Algú que crida tant i no riu mai no pot ser pas bona persona! Goita com riu el cap dels bandolers! Clar! Com que no té res per amagar!

Però que fan aquests del Jurat! Tenen por a l’autoritat. Em condemnen en Toca-sons, quan la culpa és de l’Agutzil. Tenen por a l’autoritat?

Se sent l’olor de sofre de l’Infern, retronen tambors a la Rectoria. L’Agutzil, el botxí i un company del sometent estan a punt de penjar en Toca-sons. Ai! La mare que és allò!? Que s’han obert le sportes de l’infern! Que surten els diables! Ai! Ai! Ai! Que anem tots de pet a les calderes d’en Pere Botero!

De tant de terrabastall, en Toca-sons ha fugit. Bon vent i barca nova. Al proper toc de sometent seré ben lluny. Que no el senti! Si un cas no portaré més el grà a la sagrera. Ja n’estic ben tip. Muira el Virrei! Muira lo mal govern! El mal govern que omple els boscos de pobres ànimes i mal-factors. Deixem la cama! Fill de les brasses! Que em deixis anar! Ai! Recoi! Que marxo cap a l’infern! Mariona, Carmeta, Pepet! Ajudeu-me que se m’emporta sota les brases!

——-

La Festa s’ha acabat, aquest diari de dos dies també, doncs. Espero que t’hagi agradat la transmutació d’un pobre vilatà que viu més enllà del 2000 en un encara més pobre vilatà del 1625 -any amunt, any avall-. Època de penuries, en temps de la Santa Inquisicó, de bruixes, bandolers i gent que malvivia. Només va faltar l’espurna de l’allotjament obligatori de les tropes espanyoles en la Guerra amb els francesos. Fou per allà el 1635 i el nostre Bisbe de Solsona i un parell de Virreis més havien passat damunt del poble a mata i degolla. Cadascun amb alguna nova imposició. Nobles castellans, de sang reial, per sotmetre un poble que va dir prou! Naixia un mite i amb ell, un himne

Apa, que l’any vinent i torne’m. Un nou Toca-sons i un nou Agutzil t’hi esperen. Vindràs, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 26 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Va parir.. quin matí!

Deixa un comentari

Corre cap aquí, corre cap allà, trabucada a llevant, trabucada a ponent. Ens han fet voltar tot el poble i part de les masies, fins i tot hem anat al campament de la Vallmitjana. Casunlolla! Sort que n’hi ha que ens han convidat a cafè. Que si no?

I quin carro més animal que ens ha portat, els cavalls anaven desbocats sota el fuet de l’holandès! I com hem caminat, tu! Aixó sí, eh! De trabucades n’hem cardat unes quantes i de gots a totes les fondes del camí, que la vila és gran i la gola seca quant persegueixes bandolers.

Després de recorrer el Mercat de la Sagrera i d’acabar la festa a la Font Gran, ja he pogut tornar a casa on es pero fer un bon dinar i recuperar forces. Que aquesta tarda, diuen que si que es deixarà veure en Toca-sons. Hauré d’anar al camp amb l’arma a l’esquena per si toquen les campanes.

Casun’els’bandolers’l’agutzil-i-tots els que manen! T’ho ben juro si després de seguir-lo i perseguri-lo, l’atrapem, el portem a judici a la Rectoria i surt ignocent, deixo casa, dona i filles i vaig a cercar el Virrei d’una vegada! Casun l’os que no se’ls queda penjat a la gola!

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 25 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Pensaments de Sometent: L’agutzil

Deixa un comentari

Si el capità cridava, carai aquest! Es creu l’amo del món el refutut. Ha arribat de Vic cabalcant el seu cavall com un senyor i va i li carda la bronca al capità perquè no l’hem anat a rebre a l’entrada de la vila. Però que volia el carallot? Arriba davant l’Ajuntament i naltros allà amb files i ell vinga a cridar i renegar. De brètols i totils anamunt, macasun l’os pedrer!

Ara , per naltros, que cridi tot el que vulgui i faci el que li sembli amb el senyor batlle. Quan han pujat a l’Ajuntament hem cardat el camp, a la Taverna, a riure una mica de l’afeminat de les civelles. Però si semblava un mort de tant negre com anava, vatua l’olla!

Ara si! Quant estàvem a mig got, han vingut a buscar-nos. Es veu que entre la gent de la plaça hi havia un parell dels de la colla d’en Toca-sons. En arribar un havia fugit i l’altra, el que han enganxat era mut. Mira que en són de murris aquests bandolers. Va! I li deixen al mut al pobre agutzil! Nosaltres prou que hem rigut, però ell vinga a renegar i a riure-se’n de naltros.

Ja ens diuen que el que s’ha escapat és amagat en alguna de les cases d’allà l’ermita de Santa Llúcia. Ara ens fan anar fins allà a buscar-lo i tu aquesta casa i volsatres aquella i jo que sóc l’autoritat entro a casa teva perquè vull. Mira que n’és d’animal el Virrei d’enviar-nos aquesta soca d’agutzil. No, no. Si al final aconseguiran que tot el poble se’n vagi al bosc que si no fos per la dona i la canalla ja seria a la muntanya de fa temps, però clar… Ui! Em sembla que m’en vaig per les branques com un perdal! Com són els pensaments, eh? Es lliguen i relliguen i quant te n’adones ja ets a Can Seixanta. Vatua el nan buf!

Resulta que mentres erem per les cases, el bergant s’ha escapat cap a la Tomba, prou que l’hem seguit. El capità mana i ens dona de menjar. Bé cal obeir-lo de tant en tant. Però -ara que no em sent nigú- tampoc ens hi hem escarrassat massa, eh!

Coi! I amb el batibull, fins i tot el mut ha cardat el camp cames ajudeu.-me. La bronca de l’agutzil ha estat de les bones, però bé ell canta i nosaltres ens rentem els peus. Saps que vull dir? Que se n’entorni a Vic el mal ànima que encara prendra mal. Recoi de tot!

I després cap a l’Ajuntament altra vegada, el batlle lliura la bandera de Taradell a l’agutzil i aquest al sometent. És la nostra ensenya, diuen. Però només porta les marques dels senyor. La meva ensenya és la terra que em dona de menjar i la gent que em dona vida, la resta són punyetes!

Però au tots darrera la bandera. Va parir! El que hauriem de fer és rebelar-nos d’una vegada i deixar-nos de Virreis, Reis, Reines i gent sense ofici ni benefici. Va parir!

Si no fos per la teca i que la terra encara dona alguna cosota jo ja hi seria. Però bé demà a voltar el poble, a veure si trobem als mal ànimes dels bandolers.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 24 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Pensaments de Sometent: La Lleva

Deixa un comentari

Aquest matí, cap allà al migdia, davant les noves de la proximitat de la colla d’en Toca-sons, hem anat a reclutar vilatants a Mercat. Els timbalers, el notari, el metge, el capità i els quatre que ens ha tocat mantenir el sometent mentres no hi ha perill. Ens hauries d’haver vist, passant per davant les parades!

La lleva ha estat força bona, però, recoi!, com crida el capità. Tot són ordres i manaments. I ara busca’m gent per aquí i ara busca-m’en per allà.

En Geronim Bosch, el notari, ha donat fé de tot, però crec que el capità se l’ha ben rifat. Ara li ha colat una mossa, ara un sagal de quinze anys. Fins i tot, hi hagués apuntat un nadóm, el mal ànima. Que per ell val tothom, tu! Però clar qualsevol l’hi porta la contrària i a nosaltres tenir alguna mossa per allà enmig tampoc ens desagrada, no pas, no. A Micer Jaume Martí -segur que és metge aquest sapastre?- fins i tot se li ha escolat un coix!

Som molts al Sometent enguany, però no sé si sóm gaire bons. Quan hem hagut de formar i caminar es veia ben bé que tots veniem de pagès i que això de les armes no és pas lo nostre. Que ens deixen el volant i l’esclopet i ja la fariem grossa ja, però els trabucs i els pedrenyals de Ripoll no serveixen per portar pà a casa, no. Això sí. Si s’acosta el mal ànima d’en Toca-sons, cal defensar la vila. Que aquest bandarra és capaç de buidar tavernes i porqueres i vés a saber que ens pot passar a tots. Que les conten i de grosses d’aquest trabucaire. No sé, no sé. No sé com anirà això.

Ara som a la Taverna fent el got i gallejant, tot esperant que arribi l’Agutzil que es veu que és el que mana de debó. Bé, de debó, de debó, no ho sé, perquè el capità, que és llest com una fura, diu que l’Agutzil no és pas el que mana més, que damunt hi té el Bisbe de Solsona, que és Virrei de Catalunya. Fixa-t’hi tu, quines coses?.

Però tornem a la lleva. Tanta pressió, tanta pressió no és pas bona. Perquè m’han manat portar la taula del Notari? Que se la porti ell, no? Jo estic per defensar la quitzalla i la dona, la dona i el tros, el tros i la casa, la casa i la vila. No estic pas per fer de mainadera d’aquest llepaplomes vigatà! I després, tot crits i ordres: "Tu cap aquí! Tu cap allà! Portem aquest! Portem aquell" Quin maldecap! Mare de Déu del Santíssim! Tanta pressió, tanta pressió no és bona. I n’he fet de tots colors. Des d’acostar una gallina fins a prendre un nadó dels braços de sa mare! Coi! Que crida més que la dona, aquest! Casundena!

Diuen que l’Agutzil arriba cap al tard per allà els volts de l’Ajuntament. El capità ens ha dit que vol passar revista al Sometent. Revista? Quina revista? Que no és pas l’exèrcit això, home? Què vol revisar aquest taujanàs de Barcelona! Crec que el Batlle no hi toca gaire. Mira, veient tota aquest tropa, no crec pas que sigui tant dolent aquest Toca-sons. En conten de l’alçada d’un campanar, però ja se sap que un es clava un brí de paia al paier i acaben contant que l’han travessat amb la forca! On anirem a parar!

Sa’s què? Deixe-m’ho! Fem una altra ronda i anem cap a casa a dinar. Que a la tarda hi torna ha haver feina i encara haig de donar blat de moro a les gallines.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 24 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Alegria, alegria…

Deixa un comentari

… que ja arriba la Festa Major!

Els carrers ja estan engalanats amb els domassos vermells i els escuts de les cases senyorials de la vila. Ahir ja hi va haver una sessió de cinema a la fresca al Centre Cultural. El cartell que indica l’accés a La Sagrera i al Mercat del segle XVII des de La Plaça ja torna a ser a la carretera de Vic. Avui hi ha el pregó, el fa un bon amic i cosí de ma mare i demà-passat és Sant Genís, patró de Taradell.

 

Coincidint amb la petjada número 100 feta al Cau de l’Ós Bru, comença la Festa Major!

Una Festa que recupera l’esperit de l’època d’esplendor de Taradell, els 1600 i pico. El segle XVII -el dels bandolers, el de les bruixes, el de la Guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus- fou un segle d’expansió de la vila com en donen mostra la majoria de llindes de les cases dels carrers de la Vila i de Sant Sebastià, sobre tot. Un tou de cases mostren amb orgull els seus quasi quatre-cents anys d’existència!

I en aquesta feta cal trobar-hi el centre de la Festa Major. I és que, a Taradell, les activitats dels dies 24 i 25 d’agost rememoren aquest periode de la nostra història a través de la figura del bandolerisme català, d’en Toca-sons, de l’Agutzil i del Sometent que ha de defensar la vila.

Aquest any, faré de sometent! No sé si tindré temps de recollir en aquest Cau, els Pensaments del Sometent. Però ho intentaré.

El jovent com sempre té el Pujoló amb les Carpes i concerts de Dj’s, d’Aisha i Gertrudis i les activiats del Punt Jove i del Consell de Joventut.

També hi ha el tradicional concert de Festa Major a carrec de La Principal de la Bisbal, tindrem sardanes per les dues cobles locals -els Lluïsos i la Genisenca-, directament de les terres de l’Ebre ens visitaran en Quico el Cèlio, el Mut i el Noi de Ferreries, i en un mateix dia comptarem amb Antònia Font i Glissando. Déu n’hi dó!

D’activitats i actes n’hi han un tou, per tothom, per triar i remenar i quedar ben servit.

Bona Festa Major a tothom i -en el meu cas- a encalçar en Toca-sons i tota la patuleia de brivalls que l’acompanyen!

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 23 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Camí vora riera

Deixa un comentari

Recordo el Taradell de les fonts i de l’aigua. Jo era menut quan l’avi em portava a berenar ara aquí, ara allà. Ara, es fa dificil de reconéixer els llocs on paravem a berenar. La majoria són cau d’esbarzers i brolla baixa. Però si uns camins desapareixen, d’altres venen a substituir-los. Aquest relat és el d’un camí vora la riera de Can Masgrau. Hi vols venir?

 

Sortint de Taradell per la carretera de Viladrau hi ha una barrida del poble de gent afable i treballadora, treballadora i somiadora, somiadora i… Bé. De bona gent. Un dels carrers d’aquesta barriada és el Camí de les Gaies, que de carrer passa a camí i de camí a escales i d’escales a senderol tot just passats els horts que els veïns van treballant any rera any des de ves a saber quins temps.

Seguint aquest sender s’arriba a un roquissar vermellós que devalla suaument fins a la riera de Can Masgrau i, al acabar el roquisar, un sender ens porta fins la carretera de Viladrau, just al punt en què es troba un indicador força rovellat del sender que, amb molt bon criteri i força feina, van mantenint els companys del Centre Excursionista de Taradell.

Aquest camí ens pot portar fins al castell, però molt abans d’arribar-hi i, tot just passat el trencant que mena a Can Masgrau hi ha un camí a mà esquerra que ens porta a la riera en un lloc màgic que em porta records agradolços. Agres, perquè encara recordo quan, de ben menut i en companyia de l’Avi Josep (en Pepitu de Cal Sastre o el manyà del Tint), vam viure la caiguda d’un cosí a la riera entre les roques que en aquest punt hi ha encara, ara. I dolços pels berenas de pà amb membrillu (ara en diuen codonyat) que l’àvia Maria ens preparava amb tant d’amor.

Sempre que hi paso, m’hi aturo a recordar l’avi amb el bastó i la cosinada juganera que l’acompanyava i que saltava d’una banda a l’altra de la riera o que jugava a ves a saber quines coses. Ara, la fesomia està una mica diferent. Si més no, no recordo pas que hi hagués el camí que a llevant del roquissar remunta la riera per la banda de les cuines d’en Rocaguinarda (si no són en aquest costat de la carretera de Viladrau, ja m’ho sabreu perdonar, però així és com m’ho contava l’avi i així és com m’ha quedat en la memòria). En qualsevol cas, aquest camí va vorejant la reira per la seva banda esquerra amb uns paisatges més propis dels contes de fades que de les narracions televisades modernes.

Remuntant remutant s’arriba a una pujada força empinada que serveix per remuntar la presa que aguanta l’aigua creant un pantà que aquest segur que no hi era en temps dels meus records. El dia que vaig fer aquesta passejada, hi havia un pare i una filla amb canyes de pescar -no sé si hi ha peixos o estaven passant l’estona-. Però el camí segueix vorejant el pantà fins arribar a una pista que a l’esquerra dèu portar a la carretera i a la dreta va pujant suaument fins a un nou roquisar primer i fins a la plana de Mansa després.

Un dubte. Qui ha reconstruit aquest mas, hi ha posat un roquissar a l’entrada i amb ferro hi ha forkat el nom "Amansa". Sempre havia entès que era Mansa el nom d’aquesta casa, però aixó és una cosa que hauré de comprovar amb algun d’aquests savis populars que tenim en aquesta vila. Segur que en Jaume de Cala Laia, Mossèn Josep o, fins i tot, Mossèn Pladevall en podrien dir alguna cosa i aclarir-me aquesta feta. Els hi hauré de preguntar.

Tot just passat el mas, el camí es bifurca. A l’esquerra s’arriba a la carretera de Viladrau en un punt on una barrera no deixar baixar els cotxes cap aquesta contrada. A la dreta, el camí va pujant i pujant, tot farcit d’amples revolts fins arribar a la Collada. Tot just sota la Collada he vist un arboç i m’ha vingut al cap la imatge aquella tant castellana de l’ós i l’arboç, simbol del municipi de Madrit. Seguim camí.

A la Collada hi ha un tou de camins per fer. Es pot anar fins a la Trona tot planejant. Es pot pujar a l’Enclusa per la via directa. Es pot anar cap al cantó del Villar i de Viladrau. Es pot pujar al Puig Grifó i, seguint camí, anar fins al Coll de Taradell o, fins i tot, voltar cap al Castell. De possibilitats n’hi ha moltes, però tafaner de mena com sóc, he desfet un tros de camí per endinsar-me a la zona d’ensinistrament de gossos de caça que hi ha entre el Puig Grifó i el castell. Cal estar alerta que no estiguin ensinistrant gossos, ja que pot ser perillós. En qualsevol cas, per fer-ho, s’agafa un camí que surt de la pista per la qual hem pujat a la collada per la dreta. El camí va faldejant el Puig Grifó fins que esdevé un sender i, un pic més endavant es bifurca. A l’esquerra es dèu pujar cap a la carena del citat Puig. A la dreta el camí arriba fins al centre de la vall i puja cada cop més embrollat i perdedro fins a les baumes i roquissar que hi ha darrera del Castell de Can Boix.

Des d’allà només cal arribar fins el castell i desfer el camí senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender de Taradell fins arribar al punt de sortida.

Un camí variat i entretingut que ens porta per una de les contrades més boniques del municipi.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 6 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

De noms de lloc oblidats

Deixa un comentari

Quin mal de cap i quina emprenyamenta que em va agafar l’altra dia al pujar per la carretera de Balenyà cap a Taradell!!!!!!!

Jo ja ho sabia que obrien un nou negoci d’aquests d’ara, allà al costat del Golf de Taradell. Però el mal de cap no me’l provocava el negoci, sinó el seu nom. El Serrat del Figaró? Però si som a Taradell, perquè parla del Figaró. En arribar a casa vaig utilitzar el correu electrònic per a preguntar-ho als companys de la local i al cap d’uns dies en vaig trobar la resposta.

Cada poble té una persona que es coneix el municipi pam a pam i que és capaç de respondre a totes les preguntes. A Taradell, aquesta persona és en Jaume de Cala Laia. Per què no vaig caure en preguntar-li jo mateix? La veritat és que no ho sé, però que fou en Jordi qui hi va pensar i l’hi va preguntar.

En Jaume li va dir que, en uns reculls efectuats per Mossèn Vilacís, ja es troba aquest topònim per referir-se a l’indret on s’ubica aquest nou negoci. Tot i que normalment la gent el coneixia per "el Serrat de la Caseta d’En Ballana".

El nom del Serrat del Figaró fa referència al fet que s’hi havien plantat figues de moro. La referència topogràfica semblava correcte, tot i que, en un principi, em feia dubtar de les raons que havien portat als amos del nou negoci a posar el nom d’una població vallesana. Però la relació és la mateixa que es produeix entre la veïna població de Santa Eugènia de Berga i la més llunyana de Berga que no tenen cap mena de relació històrica o tradicional.

Una altra cosa és la correcció ortogràfica del "figaró", ja que si realment prové d’un camp de figues de moro, hauria d’anomenar-se el Serrat del Figueró, no?

I no entro a qüestionar el nom de la població del Figaró-Montmany ja que desconec la documentació històrica sobre la que se sustenta i, en conseqüència, no tinc prou fonaments per saber si, en els documents que fan referència al mas originari del poble del Figaró, el nom que apareix és llatí o català i, per tant, si la grafia que es manté en aquest municipi conserva alguna formula més antiga o es fruït d’una imposició més moderna.

En qualsevol cas, jo ja estic més alleugerit, sabent que el Serrat del Figaró ja existia abans del nou negoci que allà hi han muntat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 2 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Conspiracions més enllà del temps

Deixa un comentari

No sé si t’hauràs adonat que una de les meves dèries és la de resseguir la cadena de persones que m’han precedit damunt d’aquest tros de roca incandescent on encara tenim prou oxigen per respirar. Icària, Icària fou el nom que li vaig donar a una de les més pures representacions d’aquesta dèria. Si ho recordés bé, allà em reclamava nét de Taradell i fill del Poblenou. Doncs bé, aquest “conspiracions més enllà del temps” n’és la continuació. Una dolça i agradable coincidència preparada per les reines de la Rambla, de la Rambla del Poblenou.

Un il·lustre mataroní va tenir la pensada de reunir a la marinera capital del Maresme un seguit de desconeguts, l’única relació comuna entre els quals era tenir coneixença amb l’Òscar o amb algun dels seus amics i amigues. I jo tinc una altra dèria: El coneixement només s’adquireix a través de la gent i trobar-te amb d’altres persones t’obra vies desconegudes i t’ofereix l’accés a un seguit de móns meravellosos i màgics creats per l’experiència d’altri. Com es pot deixar passar una oportunitat així?

Aquell dia ens deviem reunir una trentena de persones amb una trentena de gustos, una trentena d’aficions, una trentena de families, una trentena d’experiències, una trentena d’ànimes, una trentena de trajectòries vitals. Fou una nit agradable en un restaurant de Mataró.

Però com totes les nits es va acabar i l’únic enllaç que en va quedar fou una llista d’adreces de correu electrònic i un seguit de relacions tot just despuntades de nova amistat que van seguir amb correus, noves propostes de trobades, nous elements de reflexió vitalista, noves…

No fa pas massa més de dos dies que m’arribava un missatge d’aquesta faiçó:

“Em sembla que no vam poder parlar el dia del sopar de l’Oscar, però llegeixo els mails que envies i he entrat a la teva web. M’ha fet gràcia algú que ha escrit Icària, Icària. Jo també sóc filla de Poblenou i néta de Taradell. Quina gràcia.”

Senzill, no? Però a mi em confirmava la relació entre Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell. Dos països lligats per un fil invisble d’art i indústria com deia en aquella entrada. M’acompanyes de nou als agradosos anys d’abans de la Guerra?

Sóm en un mas de Taradell, un mas força important de la pujant vila osonenca. En un menjador rústec un home llarg com un santpau i afaiçonat amb un bigoti es belluga neguitós. Allà, una mica més al fons, la mare es mira la seva filla amb ulls neguitosos i preocupats. La juganera joveneta insisteix:

– Vaaaa, vinga mama, que no passarà res! Si seré a casa la Teresa! Què em pot passar allà? A la Gracieta ve que li han deixat anar, no? I a més hi ha Mossèn Pio. Si més ben acompanayda no hi seré!

– Però filla, Barcelona està molt lluny. N’estàs segura que vols anar-hi?

– Oi tant que hi vull anar! Si us plau, si us plau, si us plauuuuuu!!!!!

Qui pot dir que no a la seva filla quan s’hi posa amb tanta força?

Vet aquí que ens trobem a la Maria desfent les maletes a ca la Teresa, en ple barri del Poblenou. Un Poblenou en plena ebullició, les tartanes pels carrers, la Catalana pujant Rambla amunt i Rambla avall, el col·legi de les monges, els cinemes, les fàbriques, els burgesos anant a la Parròquia del Taulat els diumenges al matí i a teatre per la tarda. I allà, al Centre Moral, la colla fa tabola i riu. Les mosses xerrotegen tot mirant-se els noïs que es fan els interessants. Elles riuen divertides. I enmig d’elles la Gracieta de Can Fernandu i la Maria del Reig, els dos àngels, les dues perles, les dues reines més bòniques del Centre. Vitals com elles soles, descobrint la ciutat en la millor época de les seves vides, en plena joventut, amb totes les forces de la vida que tot just despunta a un món màgic i ple d’oportunitats.

La meva àvia (ja deus haver reconegut a la Maria del Reig, oi?) no havia parlat gaire d’aquesta època amb el seu nét, però si que ho havia fet alguna vegada amb la seva filla tot admirant una vella fotografia que va conservar tots els anys de la seva vida i que ha esdevingut un dels millors records materials que tenim d’aquella estimada dona. Coneixia ja en Pepitu de Cal Sastre? No ho sé, crec que no. Si més no en la foto de la colla del Poblenou no el sé reconéixer. Crec que no hi surt.

Bé, la colla del Poblenou, la colla del Poblenou. La foto està feta a Taradell on l’àvia anava al Centre Catòlic, allà, darrera l’Esglèsia de Sant Genís. Bé, ara ja no hi és, però encara recordo d’haver-hi anat al cinema a finals de la dècada dels 70 a veure una pel·li del Mazinger Z. I ara que fa aquest monstre en la història dels anys 20?! Esborrem-lo i tornem a la Gracieta i la Maria.

L’àvia m’havia parlat de com els treballadors descarats els tiraven floretes quan ramblejaven pel Poblenou i com se les miraven els senyors. Fines, pures, amb l’alegria de l’antiga pagesia quan baixava a ciutat, la Gracieta de Can Fernandu i la Maria del Reig eren l’admiració dels poblenovins i l’enveja de les poblenovines. Que coi! Eren joves! Eren a ciutat! Eren temps eixelebrats! Eren…

Cal que et digui que la Gracieta, l’Engracia de Can Fernandu és la Iaia de la Sandra? Cal que et digui que la Sandra és la ponzella que m’escrivia aquell correu fa tant sols uns dies?

Qui ho havia de dir? Qui podia pensar que aquelles dues mosses que anaven a tronc pel Poblenou, netejant el barri amb la seva presència, conspirarien per retrobar-se a través dels seus néts gairebé cent anys després?

Diuen que elles no hi són. No sé si ens ho hem de creure. Per què jo em pregunto: Si verament no hi fossin, ens hagués fet tanta gràcia descobrir-nos hereus de la seva bella amistat?

Néts de Taradell, fills del Poblenou, retrobats a través d’una cadena de conicidències impossibles i d’un parell d’amistats que han esdevingut màgiques per obrir de nou el record vers dues nimfes d’antany.

Vols saber com és la nit de Reis a Taradell? o Prefereixes passejar per la Grevolosa?

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 8 de juny de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Icària, Icària

Deixa un comentari

Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell. Dos països lligats per un fil invisble d’art i indústria. Fill del Poblenou, nét de Taradell. Recordo que, en aquell pis de Can Pep que l’àvia tenia llogat quan jo era menut, em parlava de la visita a ca la germana de Barcelona en aquells agradosos anys d’abans de la Guerra, temps dolços en els que a Europa es barallaven i, als “círcols” i ateneus catalans, germanòfils i francòfils discutien entorn d’una tasseta de te anglès i les indústries locals treballaven a tot drap valent-se de llur pacífica situació.

Quan era al Poblenou, l’àvia anava al Centre Moral que encara conserva edifici i activitats al carrer Pujadas. M’agradava l’àvia. La recordo esllangida i amb el cos solcat pels camins de l’experiència. La recordo vital… i preocupada quan ja no tenia forces per feinejar a totes hores com li agradava de fer. I quan em parlava del Poblenou, dels anys de joventut, de l’avi treballant per aquells verals durant la Guerra Civil i jo pensava en el pare ocupat com a oficial de primera darrera d’un torn del mateix barri, un dubte em creuava el magí: Quina era la pasta que unia el Poblenou i Taradell?

Eren anys de joventut eixalabrada i revolucionària i l’adoctrinament literari, els passejos pel Casc Antic i la recerca de llibres vells dels anys d’il·lusió llibertària i icariana em van menar a descobrir Benguerel.

Xavier Benguerel fou fill de casa afavorida -si més no va tenir temps per dedicar-se al vici d’escriure i relatar experiències d’un barri en ebullició on l’aiguabarreig de caporals i tècnics amb obrers, sense especialitat i vinguts dels mil-i-un punts d’Espanya, creava un ambient propi d’aquests territoris industrials on la fam acompanya als somnis-.

En Xavier sembla ser fill dels amos dels Tallers Benguerel del Poblenou. Per coincidència de dates crec poder afirmar que el seu fill -o un dels seus fills- encara és viu i es dedica al bell art de la composició musical. Si més no noms i biografies coincideixen en els temps de fugida cap a Xile després de la Guerra. Xile, la terra on va veure la llum aquella estripadora obra d’en Cèsar August Jordana que, sota el poètic nom del món de Joan Ferrer, combina en màgica unitat el món dels somnis i el dels carrers…. Ai! Coi! Ja em torno a enfilar per branques secundàries! Sempre badoquejant!

No sé quina fou la relació d’en Xavier amb la fàbrica de Can Benguerel que encara ara treballa arreu del món des de Taradell. Suspito que l’àvia m’hen podia haver explicat alguna cosa, però a vegades no escoltes a la gent i després ho lamentes tota la vida.

No sé si la seva relació amb el poble fou tan sols la del foraster amb possibles o fou la del fill de propietari industrial. El que si que sé del cert és que estiuejava per aquestes terres ja de ben jovenet. Però en Xavier no és pas el protagonista d’aquesta història. Ho son els treballadors de llargues jornades i condicions laborals de plena actualitat en d’altres latituds i els industrials del ram de l’aigua afincats en torres modernistes o neocolonials.

I és que Taradell és terra d’indústries, d’indústries i de treball, com he dit manta vegades ja. I el Poblenou ha estat el Manchester català, la terra de les oportunitats. Un Manchester d’origen tèxtil com els tallers de paraires i teixidors i els tints que hi havia a Taradell. Un Manchester que, com Taradell també, devia patir els anys foscos del canvi de l’artesenat per la maquinària i que, molt possiblement ensems, va viure temps revoltats i complots ludites per acabar amb els enginys diabòlics que prenien feina als obrers.

Els amos del Poblenou foren els amos de Taradell i els taradallencs somiadors compartiren sirenes i il·lusions amb els treballadors poblenovins i veieren junts les joies de les madames i les propietats dels amos. Mirall de luxe compartit, somnis de princeps blaus i princeses toves…

Els bons tècnics del poble baixaven a treballar al Poblenou, els bons tècnics del Poblenou pujàven a treballar a Taradell. I és que del Poblenou vingueren i al Poblenou baixarem. I aquest barri de Barcelona, que ha mantingut sempre la dualitat d’una petita burguesia industrial i un proletariat reivindicatiu, ha tingut una curiosa relació amb la vila tèxtil que, allunyada dels canvis tecnològics que sacsejaren el segle XIX, va trobar en les indústries poblenovines una taula de salvació on agafar-se i sobreviure. I aquella vella relació, unida pel fil del tèxtil, es manté al cap dels anys per un fil mundialitzat. La filatura pròpia de les classes mitjanes que viuen de la seva feina i de les hores que deixen en cases alienes o en espais de treball que els son llunyans.

Una mica el què hem fet sempre: Treballar i somniar. Somniar i recordar. Recordar i retrobar.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 11 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

L’home resolt fa lo que vol

Deixa un comentari

Com diuen els furgadors de papers vells, el segle XIX fou un segle negre per Taradell, un segle ple de desgràcies i de fam. Ara, però, no és moment de parlar de temps dificils, sinó dels alegres anys 20, la "belle èpoque" taradallenca, l’època en que arriba l’enllumenat públic, arriben els industrials i arriba l’arquitectura modernista. I de les cases d’aquells anys, n’hi ha una que crida l’atenció dels passavolants per llur gràcia. Saps quina és?

Si vens de Balenyà en direcció a Santugenia creues tot el poble, arribes a la Plaça i a mà esquerra et sorpren una cantonada plena de giragonses i ben esvelta. És una de les cases fruït d’aquesta època joïosa de Taradell.

Doncs bé, a una pregunta d’un visitant d’aquest quadern i, aprofitant una nova visita de Mn. Pladevall a Taradell en motiu de les xerrades d’història local que han muntat la gent de la Biblioteca del poble, vaig preguntar-li sobre l’autoria d’aqueix edifici…

Hi ha alguna cosa que no sàpiga aquest home? Quant temps porta furgant documents i treballant la memòria de la contrada?

Jo no en tinc tanta de memòria, però crec que em va dir el següent:

– Sí, home. Aquella casa és obra de Miquel Pallàs, mestre de cases de Sant Hilari que tenia tres paletes a Taradell. Quan aquests paletes no tenien feina, els feia treballar en aquesta casa i la gent se n’enreia de la casa que feia. Per aixó en aquella cúpula que hi ha dalt de tot si pot llegir:

"L’home resolt fa lo que vol"

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 7 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

La nova veïna

Deixa un comentari

“Se sentia paradoxalment més segur quan no tocava de peus a terra”
Pere Calders (1964) L’ombra de l’atzavara

Per fí ha tornat! En el darrer número de la Revista de la vila, ja la trobaven a faltar. Ben entrada la primavera i encara no s’havia decidit a parar a casa nostra. Però ara ja és aquí i ha recuperat el seu estatge a casa meva. Vols saber qui és?

Amb l’esquena d’un negre lluent, el cap amb tocs castanys i la panxa de color de palla, la veïna ha pujat des del Nord d’Àfrica a la recerca d’aliment. És àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta, sempre queda elegant. I el seu cant és fresc i durador. La meva nova veïna és matinera com ningú, es conforma al que la vida li dóna, distingeix qui li vol bé i qui li vol mal. I és l’alegria de la casa mentre dura la calor i els jorns son allargassats. Quan comenci la tardor, tornarà a marxar amb les seves companyes cap a terres més càlides. La oreneta de xemeneia, la meva bona veïna, ha fet niu en un lloc arrecerat de casa. De fet, i com ho fa sempre, són un parell les orenetes que estan tot el dia traginant palletes i arreglant-se el niu que deixen parat d’un any per l’altra.

Les recordo l’any passat, quan, en vol rasant, cercàven el seu niu. Enguany han estat més discretes i ja el primer dia s’han parat damunt del fil de la llum. Com pot ser que recordin amb tanta precisió allà on tenen el niu? On és el mapa? On és la bruixola? On és el GPS? On és la carretera d’asfalt que les condueixi a la segona residència?

Veritablement la natura és sàvia i la oreneta torna a parar a casa per pondre els seus ous i tenir nova descendència. Per mi, una nova companyia i una font per badar, per badar com sempre.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 28 d'abril de 2005 per Lluís Mauri Sellés

De l’Enclusa estant

Deixa un comentari

“¡Cims del nostre terme! ¡Gegants de pedra viva! ¡Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva, mirant-nos cara a cara: l'”Enclusa” i el “Castell”. Son vida i son guiatge del llibre de la història forjada de proeses amb rims d’amor i glòria, per fills que antany vivien al nostre Taradell”
J. Vilacís Prev, Gegants de pedra viva

Pujar a l’Enclusa sempre és tot un espectacle, ja sigui des de la collada, des del Bou, des de la Trona o des de l’Hostalet del Bou, el paisatge ha enamorat la vista de molta gent de Taradell. Jo hi pujo tot just ara, m’hi vols acompanyar?

 

L’Enclusa es dóna al Matagalls com l’inici d’un pont mai acabat que cerca el seu amic proper. Quan hi pujo, tant sovint com la vida em deixa, és per venerar els cims del Montseny proper i llurs parets encimbellades. El Matagalls Xic encara cobert d’arbres, les tres punxes arrodonides i amorosament pelades pel cru hivern del pare Matagalls amb llur creu damunt la testa i, d’enllà, al fons, a les terres de llevant, la salutació a mà estesa de Les Agudes, els dits impertorbables de roca massissa del Mont del seny.

La màgia de l’Enclusa no clou pas aquí, girant al cap a ponent, et sorprèn l’altivesa del Pedraforca que dona inici a les neus del Cadí a cos sencer. El Puigmal, juganer, s’amaga rera els arbres amb llur gegantina colla d’amics, el Finestrelles, l’Eina, el Nou Fonts, el Nou Creus, la Fossa del Gegant i els Torreneules que s’esmunyen entre els arbres d’aquesta carena osonenca. I d’allà de Bellmunt encara hi treu el cap el Costabona acompanyat més lluny encara d’una muntanya que sembla petita i plana, blanca d’hivern colrada com totes sos companyes, que ens recorda el dolç refilar del rossinyol emigrat. El Canigó treu el caparró entre cingles propers i ens fa abaixar el cap vers la propera terra. Sota l’Enclusa, un paradís.

Un paradís conreat per la mà de l’home al voltant d’un mas antic voltat de bosc. Mansa. El cant d’una merla, l’esquella d’una vaca, la remor del progrés de la Plana que es confon mansament amb el vent que fa voleiar la senyera. Senyera, senyora que senyala els boscos propers. La màgia dels arbres, refugi de bandolers, de follets, de bruixes i misteris. Les roques de la collada del Vilar donen una dimensió arcana a la vella cruïlla de camins ancestrals.

Roca, roca, roca, bosc i gent conformen la terra humida de Taradell. La vila s’esllavisa vers la Plana en una imatge que m’enamora día sí i dia també. L’espectacle d’un poble vist Gurri enllà, venint de l’Estació de Balenyà.

Del Pont de Can Caseta al coll de Sant Marçal, del Pont del Gurri a Sant Marc. Un espai propi i compartit per generacions i generacions de bosquetans que troba en l’Enclusa el més bell dels centres possibles. ¿Van ser aquestes les terres somiades pels pastors provençals? ¿Van ser aquestes les noves que els portàren els traginers de la llana?

Del segle XIV que van començar el camí vers ponent al segle XIX que masovers de terra endins van baixar de Sant Feliuet per atrapar un somni ja oblidat per 500 anys de pagesia. Vila de la feina, Vila de l’aigua, Vila de la Font, Vila sense senyors, Vila de treballadors, Vila de gent de bé. Aquella que un dia un pastor va sentir contar a un traginer que hi havia paraires que, preparant i cardant la llana, si guanyaven tant bé la vida i aquell pastor, una mica llunàtic, va voler ser paraire, deixar el ramat de moltons per vendre’n la llana. Cinc segles van fer del pastor un masover i del masover un torner i del torner un….

L’Enclusa fa voleiar les idees com les ales d’aqueix ocell convertit per sempre més en pedra per una bruixa propera que des de la Trona se’l mira. I enfilant-se com notes musicals al voltant del vell compositor de sardanes, el País del Badar Sempre s’adorm sota el mantell porpra de la posta de sol, mentres hom s’allunya vida enllà.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 21 d'abril de 2005 per Lluís Mauri Sellés

La Font Gran ha creat la vila

Deixa un comentari

Ens deia l’altra dia un reconegut historiador local de la nostra vila.

Antoni Pladevall i Font, així amb els dos cognoms, és un savi saberut que ja en vida té una Biblioteca amb qui comparteix nom i cognoms. El noi de Can Parrella, una mica granadet ja, ha esdevingut una eminència per la historiografia local d’Osona i part de l’estranger. Ma mare m’explica que en Toni era un marrec de calça-curta, una mica més gran que ella, que vivia a Can Parrella, una casa veïna d’allà el carrer de la Vila. També m’explica que ja de ben petit s’entestava a llegir i prendre notes. És aquesta entrada un homenatje al nen de Can Parrella? És una reflexió sobre Taradell feta pel nét d’en Pepitu Sellés, el manyà del Tint? O és un collaret de raons al més tradicional estil Francesc Pujols? Vés a saber. Però la història parla de paraires, de paraires i d’aigua. De pararires, d’aigua i d’alguna cosa més. Per cert, ja saps el que és un paraire?

Doncs un paraire, com ens deia el passat divendres en Toni Pladevall a la Biblioteca de Taradell, és una persona que prepara la llana perquè els teixidors en facin vestits. Segons el Pompeu vermell la feina del paraire és un art, peró com ens deia en Parrella, un art força lucratiu, perquè de la feina dels paraires en vivien els teixidors i cada paraire en podia tenir com a mínim dos esperant sense fer res que el primer acabes la feina. El pas de sagrera a vila el va portar el sector de la llana i l’aigua del riu. A què sinó el creixement inicial de la població riera amunt i no seguint el camí ral?

I en parlar de la llana, em venen a la memòria els Mauri de Montalhón, els pastors provençals que baixaven els ramats de moltons dels veïns del País de Sault fins més enllà de Tortosa per les carrerades de Ponent. I és que la llana a Taradell hi arribava bruta i rebregada des de terres ponentines.

Jugant amb les històries de gent corrent sota el mestratge d’una retòrica viva com la de Mossén Pladevall (com hagués pogut estudiar un xaval de vila empobrida sense entrar al seminari?) el cap em porta a filar prim de paraires a paraire.

I és que aquella vila de paraires i teixidors va esdevenir amb el temps una vila industrial i d’estiueig. L’aigua ens va portar els industrials de Barcelona a la recerca d’una terra humida que els permetes treballar els teixits i teixint i teixint va arribar l’electricitat i amb l’electricitat les màquines i amb les màquines en Pepitu de Cal Sastre, aquell marrec que no volia seguir l’ofici de son pare i que volia ser "com aquell senyor", aquell senyor que havia passat davant la sastreria amb una barra de ferro sobre l’espatlla. I en Pepitu va anar a Barcelona, va tenir un dels primers tallers de cotxes de Taradell i va compaginar la feina com a encarregat de les màquines de Can Sert amb el teatre. L’avi treballava el ferro i ja de gran també feia balcons. Quan camino pel poble m’agrada mirar les balconades de ferro treballat i intentar escatir si en alguna hi puc veure la mestria de l’avi.

Els primers vilatans eren paraires i teixidors, el besavi era sastre en vila industrial i l’avi "filava" ferro per cotxes, màquines i balcons des d’una de les casetes d’encarregat de Can Sert ja en la seva vellesa.

La Font, potser la primera imatge que recordo de la vila, és en l’origen de la sagrera original i del poble posterior. La Font és en l’origen del Tint d’amunt i del Tint d’avall. La Riera ha estat font de disputa tradicional entre veïns i forasters. I ara, després d’uns quants anys, jo desfaig el camí per ser pararire de relats, d’històries contades a través de la Xarxa des d’aquest quadern o des dels espais dels que, com el meu avi amb les màquines del Tint, en tinc cura.

I que bonic que era passejar per la Font Gran a l’estiu!

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 16 d'abril de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Cap a Mercat, 20 anys després

Deixa un comentari

Què no has baixat mai a Mercat? Es fa dos cops a la setmana: Els dimarts i els dissabtes i, una vegada a l’any, el Mercat prèn més volada. És el Diumenge de Rams, el dia en què el mercat agrícola i ramader desborda els límits de la plaça i omple el Passeig de vehicles per particulars i el Firal del Sucre de tractors, maquinària agricola, bestiar i teca. Aquest cap de setmana he baixat a mercat. M’hi vols acompanyar?

De sempre el dia del Mercat del Ram no ha estat pas el diumenge sinó el dissabte, em diu un dels companys de visita a Vic, un home d’una certa edat i nascut ben a prop de la ciutat de les fires. Recordo que el pare hi venia a peu amb el burret carregat desde Balenyà. Sí, sí, i allà a l’entrada al poble per la carretera de Taradell hi havia els burots, que feien pagar un tant per peça que entraves a ciutat en dia de mercat i que s’ho miraven tot, em diu la dona que ens acompanya. Després hi havia els bous. De fet, les anelles encara hi son davant per davant de la Jazz Cava… i a la Plaça dels Martirs era on hi havia els porcs. De fet, se’n deia la plaça dels porcs.

La bullidera de gent que omple el Passeig ens estreny en el nostre caminar i dificulta la vissió dels cotxes que els concessionaris de Vic hi tenen en exposició. De bestiar a cotxes, un canvi força comú en els temps que corren. A Plaça, hi ha el mercat d’habitud, un mercat on les clàssiques parades dels pagesos que venen planter i llavors, verdures fresques, flors i pollets es complementen amb una fornada de parades de roba, una de llibres vells i alguna de fòtils de col·leccionista. Baixant cap al carrer Verdaguer, ens trobem les parades de palmes i palmons. De fet, el nom del Mercat sembla provenir d’aquestes parades que fornien el dissabte dels estris per celebrar el diumenge de Rams com mana la tradició bimil·lenària. El meu contertuli recorda com se les tenien els pagesos de la comarca amb els carteristes que pujaven de Barcelona. Recordo, em diu, que un dia en van perseguir un fins a Balenyà. Es veu que havia volgut fugir en tren, però els pagesos van pujar-hi també i el van llançar fora a l’Estació de Balenyà. Allà trompada va i trompada vé, el van deixar mig difunt al lladre i encara n’hi va haver un que va dir: "I ara si vol que se l’emporti la bòfia i el torni a deixar, però ja se’n recordarà de Vic, ja". Resten, doncs, en la memòria de la gent experimentada els records de les batusses dels pagesos amb els lladres del cap i casal que volien fer-la a algun ausetà.

Avui, sota el sol d’aquest dissabte, ens trobem veïns del poble, parents i coneguts i fent-la petar aquí, fent-la petar allà ens anem acostant al Firal del Sucre a veure camions, tractors, màquines de batre, vaques de llet més netes que de costum, vedells, porcs, cavalls i, fins i tot, algun ase (sense volguer faltar a ningú, és clar). Peró el sol comença a picar amb força i la gana inicia el seu camí amb un rau-rau a l’estòmag que cal cobrir. Entomem el camí del Passeig i tornem a recuperar el cotxe en un descampat proper que demà és diumenge i a la plaça s’hi faran castells.

—-

Aquest diumenge havia pensat de començar el dia amb un bon esmorzar a Puiglagulla, peró la son ha guanyat la gana i m’he despertat un pèl tard. Aquest diumenge també havia pensat de baixar caminant a Vic, però la mandra m’ha fet agafar el cotxe. No sé, suposo que lo millor de planificar és justament això, pensar en el que faràs per després fer-ho tot al revés.

He arribat en un Vic menys poblat que el dissabte. De fet, he pogut deixar el cotxe en els llocs més propers a la carretera, sense descobrir la grandària de l’aparcament que m’havia obligat a recorrer un dissabte refartot. Al Passeig encara hi ha els cotxes i aprofito que he arribat d’hora per badar amb els vehicles clàssics i amb alguna d’aquestes bestiotes que fan ara per anar per la muntanya. A plaça, un concurs de llenyataires amb una imatge molt americana i un grup de country fan les delicies de la gent que s’ho mira asseguda sota el sol. I, cap a quarts de dotze, s’han començat a sentir les gralles tot desfent el carrer Verdaguer fins davant l’Ajuntament. Bon indici d’una nova matinal castellera, la meva primera trobada d’enguany amb la colla del cap i casal de Catalunya ben rebuts per Sagals i Nyerros i amb un acompanyament del nivell dels malves.

Els companys de l’arxiu ens havien informat que feia 20 anys justos que no pujàvem a Vic, era pel Mercat del Ram i la tècnica d’aquells moments s’havia plantejat una actuació de luxe per aquelles èpoques: el 4 de 7 amb l’agulla, el 3 de 7 aixecat per sota i el 5 de 7. Aquella trobada, però, sembla que no va anar massa bé. De fet, només el darrer d’aquests tres castells va poder carregar-se i el mal gust de la diada i una crisi a la colla sembla que els va fer desistír de tornar a pujar a la Plaça Major de Vic. 20 anys després d’aquella "derrota" a la Plana de Vic i amb un grapadet de membres de la colla fent vida per aquestes agradoses terres, els companys castellers de la plana ens han convidat a pujar a Mercat. Ha estat amb 20 anys de retard doncs que hem pogut oferir als vigatans l’actuació promesa al 1985. Una actuació tant bonica pels espectadors com pesada per la gent de la colla i és que es tracta de tres castells que no son gens còmodes de treballar des de la pinya. No hi ha lloc, les postures son complexes s’ha d’aixecar un pes força alt amb molt afinura, … Però el 4 de 7 amb agulla és com una flor que s’obra en primavera per deixar veure la teca de les abelles, el 3 de 7 per sota és un castell fet al revés que sempre és sorprenent i el 5 de 7 és una construcció massissa, ferrenya, ferma i amb dues aletes -una característica no massa habitual en el món dels castells-.

Finalment, doncs, el sol i els castells han marcat el meu retorn a l’activitat castellera i han permès oferir una actuació curta, neta, sense caigudes i força bonica, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 20 de març de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Privilegiada torre de guaita

Deixa un comentari

Hi ha vegades en que la descoberta de paisatges i espais màgics es pot fer sense sortir de casa. Amb un polsim de natura en estat pur i unes gotes d’imaginació personal es poden prendre imatges com la que tens aquí al costat. Saps d’on és?

No sé si has acceptat el meu joc i t’has endinsat pels camins de la memòria i les teves experiències a la recerca d’un polsim de màgia personal o simplement t’has decidit per un apàtic “No ho sé”. En qualsevol cas, t’explicaré cap on he anat jo i acabaré per dir-te quin és l’origen d’aquest retrat.

La veritat és que sembla una torreta de guaita d’alt d’un cim proper a un incendi o un volcà. Quan la torno a mirar, però, em recorda la casa del botxí que hi ha a les afores de Cardona. I és que es veu que en els temps en què es va construir aquella casa, el botxí no podia viure dins de les muralles de la vila perquè la seva professió no era ben vista pel comú dels vilatans i només li era permès de viure fora muralles. Si més no, això és el que em van contar quan vaig anar a passar-hi uns dies per tal de documentar-me per una d’aquestes històries interminables que els aprenents de novel·lista comencem, però no sabem acabar mai. Hi vaig anar a passar-hi uns dies per tal de veure de primera mà el Parador Nacional de Cardona -on s’allotjava el protagonista de la meva història mai acabada-, les Mines de Sal -la mística de les quals encenien el cervell del protagonista amb un tou de perills ocults i amagats- i els vorals de la darrera vila ocupada pels Borbons d’ellà el segle divuit.

Però res d’això s’amaga darrera la faisó d’aquesta fotografia. La realitat és molt més senzilla i és que l’enrogiment del cel ha tornat negres les vivendes de la vila de Taradell i el campanar de l’esglèsia de Sant Genís sobresurt per damunt les cases i dona aquesta sensació de torre de guaita encimbellada damunt d’un terrer erm i pelat.

I és que, sovint, les coses no son com les veiem i som nosaltres qui els donem sentit. Si més no això és el que m’ha passat pel cap quan aquest rúfol diumenge d’hivern he recuperat aquesta vella fotografia del meu arxiu digital.