El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els gronxadors valsets de Cavall Bernat encara resonen a les orelles del mariner de la muntanya. Taca els ulls i es veu a la seva barqueta somoguda per l’onatge de la mar propera. Amb la presència del militar de Mutricu i de tants i tants compositors d’havaneres, boleros, sardanes marineres i valsets, ahir es va acabar la Festa Major de Sant Miquel de Balenyà del 2006. Ho va fer després d’un d’aquests espectacles de la natura en forma de cap de tempesta que, sorgida dels cims alts de la capçalera del Ter, arriben fins al més que mil·lenari i ancestral Gurri. Allà, i abans d’arribar a l’Estació de Balenyà, el cap de tempesta del Ter s’atura, deixa el seu darrer ruixat i reprèn el camí dels cims que l’han vist nèixer. La canícula del dia, vaporitzada d’aquesta manera per les llàgrimes dels gegants del Ter, deixa pas a la fresca que acompanya les veus, la guitarra i l’acordió dels components d’un grup mariner i tavernari:

Va sortir de Jamaica
rumb a Nova York
un vaixell de vela
un vaixell de vela
carregat de rom.

Què fou d’aquell vaixell
que mai va tornar
la culpa la va tenir
el senyor capità
que es va emborratxar.

Que importa el vaixell
que importa el vaixell
que es va perdre
sento el pilot
sento el pilot
i la tripulació.

Pobres mariners
germans meus del cor
que la mar brava,
que la mar brava
se’l va empassar.

Senyor capità
deixeu-me pujar
a hissar la bandera
al pal més alt
del seu bergantí.

Durant
aquests dies la música ens ha tornat visita d’aquelles terres que van
acollir compatriotes catalans durant les èpoques més fosques del nostre
país. Les havaneres d’aquest vespre ens han portat aromes de mar, la
dolçor de la Lola i l’escalfor de mariners i cubanes. Però diumenge fou
dia de mariatxis, també. De mariatxis que ens van permetre recordar la
gràcia d’aquest poble ancestral que de l’inconformisme n’ha fet humor i
sàtira punyent a través d’un cançoner popular que ha donat la volta al
món i part de l’estranger.

Diumenge l’espectacle es va fer curt, massa curt. Les veus, la gràcia i les danses jalisqueñas
van ajudar a passar la calorada. Unes vegades, el cap se’n volava cap
als Pirineus – les cames em demanen moviment a crits; i els meus ulls,
veure més cims, valls i fondalades – i, d’altres, prenia els senders
del cor i les complexitats de l’amor clos dins l’ànima i no correspost.
Llavors, s’entristia un punt i reviscolava amb les lletres de Pablo
Tamagnini passades pel sedàs de les veus melòdiques dels mariatxis de
la Politècnica:

Jo sé bé que ja sóc fora
però el dia en que jo em mori
sé que hauràs de plorar.
Plorar i plorar.
Plorar i plorar.

Diràs que no m’estimares
però estaràs molt entristida
i així et quedaràs.

amb diner i sense diner faig sempre el que em va bé,
I el meu verb és la llei, no tinc trono ni tinc reina
Ni ningú que em comprengui… Però segueixo sent El Rei.
I segueixo sent El Rei, El Rei segueixo sent.

Una pedra en el camí
Em va ensenyar que’l destí
Era rodar i rodar
Rodar i rodar

Després em va dir un arrier
Que no cal arribar el primer
Sinó que s’ha de saber arribar.

amb diner i sense diner faig sempre el que em va bé,
I el meu verb és la llei, no tinc trono ni tinc reina
Ni ningú que em comprengui… Però segueixo sent El Rei.
I segueixo sent El Rei, El Rei segueixo sent.