El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Migdiada de dissabte a Taradell. Acabo de dinar com un garrinet i estic arrapapat al sofà del menjador com un ós peresós a la branca d’un arbust. Molt bestiar per l’inici d’una entrada del diari, no? Ostres! No m’en recordava, si hi ha la cursa d’ases! Ara entenc el repic de campanes d’aquest migdia! És el cap de setmana de la Festa dels Tonis de Taradell, una de les festes tradicionals de més renom en el calendari de festes populars de la vila de Taradell. Vols acomapnyar-m’hi?

Doncs mentre fem camí cap al Pujaló, t’explicaré quatre cosetes de cultureta popular i tradicional.

I és que, segons conten els que hi entenen, la festa de Sant Antoni se celebra en un moment de trànsit de l’hivern a la primavera, és a dir, de la mort a la vida, una mena de contrapunt a la festa de la Castanyada. És un moment clau per al cicle agrícola.

Ja en temps dels romans, en les mateixes dates que avui acullen la festivitat de Sant Antoni i la Setmana dels Barbuts, se celebraven les "Lupercalia", unes festes que consistien en un ritual de fecundació i protecció dels ramats, en el qual la disfressa i l’embriaguesa hi jugaven un paper molt important i el nom del qual ens remet a la figura del llop. És interessant comprovar com el pèl del llop dels romans es torna en pèl humà per substituir les Lupercalia per la Setmana dels Barbuts. I és que, en aquesta setmana, coincideixen un seguit de sants caracteritzats per llur condició barbuda i una mica asalvatjada (entre tu i jo, la majoria eren una colla de solitaris fugits a les muntanyes a fer d’ermitans). Una santificació dels llops romans, potser?

El contrapunt de la setmaneta en honor de Sant Pau ermità, Sant Maür i Sant Antoni el posa un bon minyó de temps reculats com Sant Sebastià (co-patró de la vila de Taradell), que justament és més aviat finet, tot i que resistent, si em de fer cas al martirologi cristià.

En el cas que ens ocupa, el de la festivitat de Sant Antoni, sembla que va agafar el relleu directe de les lupercalia i que va esdevenir el patró dels animals domèstics i de treball, especialment els de peu rodó. La tradició cristiana conta que sant Antoni, que s’havia retirat a fer d’ermità al desert, va aconseguir, entre altres miracles, de guarir un porquet que era esguerradet. Des d’aquell dia, l’animal el va seguir per tot arreu; motiu pel qual, se’l representa amb un garrinet als peus que el converteix popularment en "Sant Antoni del porquet".

Bé, ja sóm a les envistes del Pujaló. Recuperem el fil de la Festa dels Tonis de Taradell? Vinga, som-hi!

Malauradament, hi arribem una mica tard i la burricada ja trisca pels carrers de la vila en direcció a Can Costa. Seguint els brams de tan nobles bèsties i els crits directius dels seus genets aconseguim d’enxampar-los quan pugen per la carretera de Balenyà cap a la Plaça de les Eres.

Ja de nit, una foguera escalfa els jardins de Can Costa, emplaçament escollit per una altra de les activitats lúdiques de la jornada: El tast del porc. Una activitat que em porta a la memòria la matança del porc a pagès. Una de les grans festes de les masies de la plana, ja que representava tenir un bon rebost càrnic per a la familia i, en moltes cases, per nodrir les quadrilles de segadors que ocupaven els masos a l’estiu. Vaig tenir la oportunitat de viuren una, de matança. Fou en una casa on son massovers encara avui uns tiets per part de pare. Ui, ja he tornat a enfilar-me per les branques pelades de la memòria. On era?

Ah! Sí! Al tast del porc.
Dues llesques de pà, un bon tall de botifarra crua i un bon troç de cansalada o una arangada -a gust del consumidor- a punt per ser cuites a les brasses posades a l’efecte en uns recipients per part de la organització. En una taula dels Jardins, porrons de ví negre de Taradell, un punt d’olí, un polsim de sal i uns tomàquets per sucar les torrades. La veritat un menjar més propi d’esmorzar de caçadors i gent de bosc que de sopar vilatà, però aixó sí, prou bó i amb bona companyia.

I arribem al diumenge, que pels participants al passant dels 3 tombs es desperta amb l’esmorzar a l’Alzinar de la Roca i per mi i la meua companyía es desperta a La Cooperativa de Balenyà amb un esmorzar de forquilla i ganivet. Aixó sí, després d’una bona passejada pels camins gebrats de la part alta del municipi.

El dia és un pèl rúfol i emboirat, com si els aires de la plana vigatana volguessin pujar a les faldes del Montseny a veure el passant. Un passant que encapçalen els abanderats, seguits d’una corrua d’ases juganers portats per la quitxalla de la vila i d’un parell de bous agermanats pel jou i estirant el primer carro, el del sant patró.

Més d’una seixentena de fòtils de transport tirats per cavalls, matxos, ases, euges i mules solquen enguany els carrers de Taradell entre els brins de boira que rep la comitiva. Carros amb llenya, amb botes de ví, amb pà, amb pots de llet, amb canyes, amb cistells plens de grà, fins i tot amb canalla, una tartana i un parell de berlines formen part del passant del 2005. Les voreres son plenes de gent i jo vaig donant un cop d’ull per veure quina montura podria llogar per baixar a Barcelona a treballar.

La decissió és dificil, però els cavallots de pota peluda, els anomenats cavalls de tir pesant, que condueixen el carro de la llenya crec que son els ideals per caminar per damunt dels vehicles del cap i casal i baixar amb seguretat a la feina.

Ja son dos quarts de 7 del vespre i la sirena del Vapor fa el seu primer toc d’atenció. La quitxalla comença a frisar i els pares acaben de lligar les atxes de barballó. La canalla ja seria al carrer llucant en direcció a Santugenia, però la mare els enxampa al cancell per facir-los de roba. Els Reis arriben a Taradell.

A tres quarts de set, la sirena hi torna, el vell senyal lacònic i malengiós que aplegava les obreres a quarts de cinc de la matinada alça de nou la seva veu per cridar el poble a rebre els monarques de la il·lusió. Quin canvi més bell en llur utilitat, quin cant més bonic el que emet aquella antiga veu de l’avern laboral.

A les cases, tot és tràfec. La brillantor dels ulls dels infants en tant assenyalada data eixampla els cors de les mares. A la Plaça, ja hi ha un bon gruix de vilatans a banda i banda de la carretera quan sona el tercer toc de la sirena. Són les set del vespre. Te’n recordes. T’en recordes quan, vivint a pagès, sortiem amb les atxes al camí de davant de casa i veiem els Reis carenant la muntanya aquella d’allà davant? Amb la flama encesa, sabien on trobar-nos, comptant les atxes sabien quants erem. Ja podien venir, la carta era al costat de la llar de foc, la porta restava oberta de bat a bat i la il·lusió no ens deixava dormir.

De la banda de Santugenia, se sent música i cohets. Els grans comencen a alçar els colls. Algun dels més menuts estira els pantalons del seu pare per què el pugi a coll-i-bé. Ja es veu el morro del cotxe dels municipals que obra la comitiva reial. Les atxes s’encenen just davant de la corrua i apareixen els subdits del Rei Melcior amb el rostre tapat a la manera de Damasc. L’ordre és ancestral a Taradell. No recordo haver vist mai en Baltasar encapçalant la comitiva. Aixó sí. La gent el saluda amb més força que a cap dels altres dos. I quins rostres els infants i quins cants que fa el poble: “Els Reis de l’Orient porten coses, porten coses. Els Reis de l’Orient portent coses per tota la gent”. Ja pasa el cotxe que tanca la comitiva. Els Reis abandonen la Plaça i prenen el carrer del Joc de la Pilota.

La gent enfila pel carrer de la Vila. Anem cap a la Plaça de les Eres. Els més gangilasos corren com esperitats. Per què crida aquella mare si el nano no li farà cap cas?

A la Plaça de les Eres, un Sant Josep molt jove, però de barba espesa i una Mare de Déu amb l’infantó en braços, esperen als monarques d’Orient damunt l’escenari fixe que hi ha confrontat amb la Casa de la Vila. És el moment de l’adoració. Els nanos s’amunteguen a les baranes per rebre la caricia d’algun dels reis. La gent més crescudeta aprofita per parlar un tros enrera sense treure l’ull de la seva quitxalla. Se sent la música novament.

Les carroses reials entren pel carrer Sant Sebastià i s’aturen, com cada any, davant per davant de la modernista Villa Maria. Els Reis ja baixen, la canalla ja crida, els Reis saluden i donen les mans. Pujen a l’escenari i adoren la criatura. Any rera any, els Reis tornen a la Vila. Any rera any segueixen un mateix recorregut. Any rera any els rebem amb atxes de barballó. Any rera any se’n van a l’Ajuntament on els rep l’alcalde. Any rera any la megafonia fa que l’alcalde només se senti a ell mateix. A baix, pocs escolten i molts parlen de les seves coses. Ara parla el Rei Melcior en representació dels tres mags de l’Orient. “Hi ha regals per tothom” diu en acabar. I és que no triguen massa els patges reials en repartit joguines a la canalla del poble. Més tard, en acabar la rua, començaran la seva tasca tot anant a les llars dels infants malalts del poble. Després, qui ho sap?

A casa segur que m’hi deixaran un bon tros de carbó ensucrat, és el millor regal de Reis que poden deixar a un convençut republicà.

Peresa, droperia, accídia, poltroneria, ganduleria, indolència, nyonya, emperesiment, galloferia, galvana, enganduliment, empoltroniment,… quants mots per referir-se a un mateix estat, no?

Entre els óssos en diem hivernació i és l’estat en el que em trobo en aquest tombant de calendari cristià (Ara faria un badall, però és que tinc mandra).

“Repugnància al treball, a l’acció; lentitud a obrar”
Pompeu Fabra – Diccionari General de la Llengua Catalana

Sembla ser que el mot en qüestió, originari del grec, vol dir jaç del bestiar, establa (sic) i que a nosaltres ens va arribar a través de l’italià devers l’any 1696 (com ho poden saber aixó?) on la parauleta significava ‘ramat; dropo’. El meu estat actual -iniciat exactament el dia 25 de desembre del 2004 a dos quarts i cinc de vuit de la tarda- té, en aquest sentit, més reminicències gregues que no pas italianes. D’aquesta manera vull significar que m’abelleix veure el món des del meu estable, sense moure’m de casa i veure’l des de la distància. I és que des de tant assenyalada data – l’Avi va morir aital dia de l’any 1933- que no m’he mogut de casa pràcticament. El pràcticament és provocat per un parell de sortides molt aburgesades i pròpies d’estiuejant fetes al castell de Can Boix i a la Font Gran -espais mítics de la història de la meva vila- per tal de no fer un lleig a les visistes rebudes.

I havia de fer tantes coses aquesta setmana, però vés per on, la mandra ha pogut amb les meves forces i l’escalfor del jaç ha guanyat als aires més o menys hivernals de l’entorn de casa. Fins i tot ara, a mesura que escric, m’entra una mandra abassegadora i les paraules s’entrebanquen en el camí que mena del cap als dits colpejadors.

I bé, demà s’acaba un nou any -segons el nostre benvolgut calendari occidental- i tornarà a sortir l’home dels nassos pels carrers de la vila tot just llevada. I haurà boira? És entre la boira com el recordo quan, de menut, l’àvia em despertava i treia el cap per la finestra del seu pis allà, al carrer de Sant Sebastià. Recordo el matí fred i el cop de glaç a la cara quan em girava i veia la dolça mirada d’aquella dona ja gran i corcada, però plena de la saviesa que només l’edat és capaç de donar. A què bé això, ara? Suposo que deu ser fruït de la mandra, la mandra que genera records d’èpoques passades, dels Nadals infantils a Ca l’Àvia, de la “Fantasia” – aquell palau de joguines on podies provar tots i cadascun dels estris que hi havia en exposició a la segona planta i on haviem passat tantes i tantes estones amb els cosins de la Palma -, de les atxes de barballó, d’aquell rei negre, sempre el negre, que et donava una joguina quan li pujaves a la falda i li deies que havies estat bon minyó, dels dinars de Nadal cuinats per aquella cuinera celestial, sublim que era l’àvia Maria, el poema de Nadal i els primers “calés” guanyats d’una mala interpretació improvisada sempre en la mateixa habitació i amb els mateixos cosins i cosines. Ara ja no ens trobem tota la familia en aquell menjador, de fet, aquell menjador ja és foraster, però són un seguit de records, com ho són també les sortides d’estiu a les mil-i-una fonts de Taradell amb l’avi Josep per jugar i berenar i passar la tarda o les visites a casa de la Tieta Carmeta o el “calaboso” de l’antic Ajuntament o el bosc on vivia el drac que haviem arribat a veure -crec que només en la nostra imaginació- o el “camp de futbol” o les pedres que servien de mostrador per jugar a botigues o… Uffff! Quina mandra recordar tantes coses de la dècada dels 70 i els 80 d’aquesta vila. Però bé, avui ha sortit així de melangiós això. Suposo que és l’hivern i el tombant d’any que passaré lluny del jaç, a ciutat, al Poblenou. No ho sé, el que si que tinc clar és que tinc moooooolta mandra.

“Repugnància al treball, a l’acció. Lentitud a pensar, a judicar.”
Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Si vols pots seguir el camí entre Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell…

Els dies 24 i 25 d’agost, Taradell recupera el moment de màxim esplendor de la vila i retorna al segle XVII per reviure les fires d’artesans i pagesos i les bandositats que, aprofitant els boscos de les Guilleries i les faldes abruptes del Montseny, assotaven els camins i pobles de la contrada . Enguany, el bandoler Toca-sons ha retornat a la vila per espaordir els veïns i desponcellar les tendres veïnes. Haurà aconseguit detenir-lo el sometent?

Els segles XVI i XVII van ser segles de puixança econòmica i d’enfrontaments entre veïns per terres, diners o qualsevol altra fotesa. Taradell, vila de paraires i teixidors, però també de nobles senyors terratinents, de ben segur va jugar un paper cabdal en la història del bandolerisme. Els historiadors ens conten que el senyor baró de Taradell, En Carles de Vilademany i de Cruïlles era considerat el capitost dels “nyerros”, facció de bandolers que sembla tenir com a màxims exponents en Rocaguinarda i en Serrallonga. Taradell ha escollit com a bandoler en Jaume Masferrer que responia al malnom de Toca-Sons i que, sense haver fet pas massa més accions que d’altres bandolers de renom, va ser ja ben aviat objecte de romanços i cançons, un tret que, sens dubte, devia pesar en l’elecció d’aquest bandoler com a ànima de la Festa Major de Taradell.

Una bona Festa Major començaria anant a la Plaça de les Eres el dia 24 al vespre per prendre la fresca. De ben segur que més aviat o més tard arribarà de segles reculats algun personatge amb l’ànima sortint-li per la boca al haver-se vist acarat amb la quadrilla del temut Toca-sons. Enguany, han estat un grup de dones de la vida les que, espitregades i sufocades, han donat la mala nova al sometent. De l’Ajuntament en surt l’agutzil que amb la companyia d’un sagal avisa la població de la presencia del malfactor i així és com comença la Festa d’en Toca-sons. Un recorregut pel poble als compassos de la cançó del sometent i amb sorpreses que varien d’any en any menen al públic fins davant de l’església de Sant Genís on l’alcalde lliura la bandera al sometent perquè defensi la població.

El dia 25 al matí es pot començar amb una excursioneta a la recerca del bandoler. De primer, es pot pujar fins a l’Enclusa per albirar l’extensió boscosa de les Guilleries i la paret nord del Matagalls a veure si es veu o se sent algun indici del personatge. Tot seguit es pot anar fins a les Cuines d’en Rocaguinarda -a veure si la quadrilla ha aprofitat aquestes baumes per fer-hi nit i encara en trobem algun fent-s’hi l’esmorzar-. Després, podem acostar-nos al coll de Taradell, lloc on -segons conten els documents del passat- en Montserrat Camprodon, veï de la vila de Taradell, va ferir de mort el bandoler Toca-sons. Des d’allà recorreriem el quart de llegua -dos quilòmetres- que va seguir el bandoler malferit per anar a jaure a la Fossa d’en Toca-Sons on el van trobar amagat sota les balmes que allà hi ha. Si no l’hem vist, el millor és retornar a la vila per visitar el mercat del segle XVII amb les seves parades d’artesans i pagesos i anar a missa de 12 -missa de Festa Major- o a fer el vermut a la Font Gran amb la companyia d’alguna de les dues cobles de sardanes del poble. De ben segur, que la presència del sometent ens farà sentir una mica més segurs.

Un bon dinar a qualsevol restaurant de Taradell o, fins i tot a Puig-l’agulla, i una migdiada -segur que el toc del sometent des del campanar o els trabucs de bandolers i homes de llei ens despertaran- són el preludi per tornar a la plaça de les Eres on la quadrilla d’en Toca-Sons trencarà la festa per fer dansar-nos el seu ball. Sort n’hi haurà de la gent del poble que, novament l’encerclarà i a judici el portarà. El bandoler pel camí intentarà fugir, però el sometent i la gent del poble sempre el sabrà retornar al camí del pati de la Rectoria, lloc on se celebrarà el judici. Enguany, per ben poc, l’han declarat culpable i, condemnat a mort, a la forca l’han portat. Allà ha vist fantasmes i aparicions i s’ha vist entre la vida i la mort, l’Esbart ha ballat la Dansa de la Llibertat i unes donzelles ben maques ben a prop d’en Toca-Sons han remogut els seus encants i amb una capa negre l’han tapat. Quan el botxí ha volgut recuperar el bandoler d’entre les senyores, ja no l’ha trobat. Novament s’ha escapat i dalt d’una muntanya ha aparegut acompanyat de la seva quadrilla. Un castell de focs ens ha regalat el bandoler per cloure la seva visita que, de ben segur, l’any que ve repetirà.

Saps què és la cuca de llum?

Enguany les Festes Majors del Brull i de Taradell han coincidit en el temps. Ambdues festes tenen un seguit de components interessants i novedosos. A Taradell -municipi que supera els 5.000 habitants-, actes tradicionals i novetats conformen un calendari variat i força interessant. A El Brull – municipi de menys de 200 habitants-, sempre hi ha la incògnita de qui hi actuarà el divendres al vespre.

I així és com el divendres 20 d’agost a 2/4 d’11 de la nit em vaig desplaçar amb pares, tiets i nebots fins a l’Hort de la Rectoria del Brull, marc incomparable per a fer-hi festes i celebracions sota un cel ple d’estels i l’absis de l’esglèsia de Sant Martí del Brull de fons.

Si fa dos anys els organitzadors ens sorprenien amb un grup de cançó picant catalana acompanyada de fruits secs i moscatell i l’any passat ho feien amb un combo cubà i un mojito, aquest any, la nit va ser per Semblanza Mexicana, un grup de mariachis afincat a Barcelona que desglossava el seu repertori de “rancheras” impossibles, “corridos” irreverents i tot un seguit de cançons mexicanes que va fer la delicia de grans i petits amb lletres com la de Rosita, “la chica que estaba de suerte, porqué de los tres balazos solo uno era de muerte“.

La fresca de la nit es va disipar a la mitja part amb un bon trago de tequila i un gotet de cervesa mexicana i amb els constants “tourings” del grup de mariachis entre el públic, ara per felicitar un aniversari, ara per atendre una petició. Un tast de música de frontera nordamericana al cor del Montseny.

A Taradell, el teatre del Centre Cultural Costa i Font va acollir el primer dels concerts dels Països Catalans que sembla que tindran continuitat en les properes edicions de la Festa Major. L’actuació d’aquest any va anar a càrreg de Franca Masu, la portentosa veu de l’Alguer criada en el màgic món del jazz i assentada sentimentalment en les cadències lletrístiques de la cançó algueresa d’arrel mediterrània.

Desconeixent-la enterament, l’inici d’un concert de Franca Masu es fa dificil de digerir, peró, de mica en mica i sense que el públic se n’adoni, queda embolcallat per la màgia de la seva veu i de les sonoritats d’un percusionista únic -capaç de combinar mil-i-un elements de percussió en cada cançó-, un guitarra excel·lent i un baix acústic encisador. Si en un principi, la combinació de cançó tradicional algueresa, jazz, folk i sentiment fadístic es fa difícil d’entendre, de mica en mica l’embolcallament és de tal magnitud que no resta altra cosa que reconèixer el talent d’una proposta única i innovadora que dignifica amb escreix el món de la música expressat en català.

En definitiva, dues propostes sentimentals, peró de tall totalment divers per a dues nits màgiques d’estiu a la comarca d’Osona.

M’acompanyes al segle XVII o prefereixes baixar a ciutat?