El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Mens sana..
Dijous a la tarda férem la preparació per la Marxa taradallenca tot carregant una part del gavadal de teca que, des del Centre, oferirem als participants en la clàssica osonenca. Per fer boca, vam omplir dues furgonetes de productes energètics i variats. El local ja era ben ple d’estris quan descarregàvem i desàvem cada fòtil al seu control.

Divendres al vespre vaig apartar-me una mica de la classe per gaudir de les xerrades que, amb bon criteri, s’han organitzat a la biblioteca de Taradell. Aquest divendres anava de metges de poble dels segles XVII i XVIII, els temps en què la medecina començava a prendre aires científics i els metges, com els farmacèutics, eren uns homes polifacètics i, segons com es miri, una mica sociòlegs. No només estudiaven el cos de les persones, sinó que també n’estudiaven l’habitat i, en alguns casos, entraven en política per a gestionar-los i, si els era possible, millorar-los.

Dissabte al matí, a les hores menudes, vam apropar-nos amb el pare a la casa on, la generació del meu besavi, n’era masovera. El Mas Boladeras és una masia que conserva l’estructura tradicional amb algun afegitó força modern. És voltada de prats verds i boscos frondosos i té unes vistes espectaculars sobre la plana moianesa i els contraforts de Sant Llorenç del Munt. L’Unclu Sidru encara hi anava a caçar conills i perdius quan la família ja s’havia traslladat a la Plana de Vic. Un altre tros d’arrels capturada en fotografia i memòria.

…in corpore sano
A quarts de sis del matí em sona el despertador. És dia de Rupit. Ja era hora! Endormiscat miro si tinc el missatge dels companys de viatge. Han sortit de Mataró a un quart menys cinc. A les sis ens trobem a la sortida i…

…prenem el darrer auto a Rupit. El dia clareja quan, encara adormits, comencem una de les marxes més boniques i dures que es poden fer en aquest país hores d’ara. Vint-i-set anys fan que al Centre ens hi posem les piles i que, any rere any, la caminada vagi prenent aquella saviesa de qui en porta uns quants a l’esquena.

Abans de Rajols ja és de dia. Un dia clar i força fred, l’airet finet ens manté la roba al cos fins ben bé Vilanova de Sau. Abans, però, ens embadalim novament amb les vistes dalt dels cingles. Malauradament hem de petjar asfalt. L’amo de Rajols ha fet gala de la seva gasiveria i del seu mal geni i no ens ha permès l’accés a una propietat que sembla no pertànyer a cap dels municipis veïns. Però bé, les vistes suavitzen l’asfalt i amb un tres i no res ens plantem a Tavertet. Primera parada: Te calent i pastes de full.

La baixada fins La Riba és espectacular, l’esmorzar, deliciós. Vilanova, el Salt de la Minyona, La Mina. Arribem a Sant Julià a quarts de tres. M’hauré d’esperar més d’una hora! N’hi ha que no s’han llegit l’hora de tancament a Taradell i que han decidit gaudir del dia i esmerçar més de dotze hores en fe un recorregut de nou hores escasses.

Per fi, passen els 823 participants que han arribat dalt del castell del poble veí. Alguns abandonen a dotze quilòmetres de l’arribada, d’altres s’ho pensen, alguns segueixen. Arriba el darrer home escombra. Li agafo el relleu i apreto a córrer per encalçar als més lents. L’hora d’espera m’ha tingut massa estona sense moure les cames i ja tinc ganes de fer l’animal! Em sento ple de vida i força descansat després de la trentena llarga de quilòmetres que separen Rupit de Sant Julià i tinc ganes de provar cor i cames.

El recorregut de Sant Julià a la Collada és un recorregut que es fa en poc més d’una hora. Però fent d’escombra d’una marxa popular no es pot fer amb menys d’hora i mitja. Estirant ara l’un, ara l’altra, aconsegueixo arribar a destinació a dos quarts de sis de la tarda. Si fóssim estrictes en els horaris, haurien de deixar-ho a la collada, però tous nosaltres i tossuts ells, segueixen camí fins a la vila. Amb un esforç i un automatisme caminaire que els fan mereixedors del record final, tot i que al Centre ja pleguem veles.

Jo arribo vora les sis al local, ara xerro amb un, ara amb l’altre. Ara prenc un tall de coca, ara aixeco alguna caixa, ara… Parlem d’allò que ha anat bé i d’allò que hauríem de millorar. De millorar per oferir una millor XVIII edició d’una clàssica osonenca que recorre tot el llevant de la Plana de Vic i travessa tres espais naturals d’interès notable.

Ah! Per cert, passant pel salt de la Minyona acompanyat de l’Anscari, el sofert cap de colla dels Momerotes, m’ha aparegut l’avi Txondu per dir-me que necessiten gent als Menestrals i que en la darrera assemblea dels muntanyencs han decidit deixar el Can Pepitu per un més integrador Guilleries que els permeti picar a les portes de Santa Coloma de Farners, si cal.