El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sortint de Taradell per la banda del Tint, allà on l’asfalt de la nova Rotonda desapareix i deixa orfe de pas el Pont del Mil·lenni, hi ha l’inici del camí de Can Llebre.

Els vespres d’estiu són temps de passeig. El sol ja desaparegut i un puntet d’aire ajuden a treure’s la son de les orelles i voltar el terme de Taradell. Ahir vaig decidir-me a acompanyar els pares en una d’aquestes sortides. Ells em van ensenyar el camí d’anada i jo els vaig mostrar el millor camí de tornada.

Com et deia, el camí de Can Llebre surt de la que serà la Ronda de
Ponent del municipi. Aquella carretera que, feta amb presses i mancada
de reflexió, va aixecar les queixes d’uns veïns desinformats. Coses de
l’alcalde. Manca de transparència. Les paraules mai són sobreres. Si la
reflexió s’ha fet bé, el diàleg és més senzill i planer. Però voler
tirar pel dret mai és una bona estratègia política. La política és
gestió d’afers públics i els afers públics afecten a persones. Amb les
persones, tan sols hi ha un camí, parlar-hi, raonar-hi, enraonar-hi,
per arribar a acords que permetin actuar amb pau i concòrdia. Quan la
política no neix del diàleg i la reflexió, els seus resultats mai són
bons i sempre
acaben generant problemes allà on només hi ha lloc per
les solucions. Abans de seguir el camí, deixeu-me dubtar que
el nyap urbanístic de la Ronda de Ponent tingui ara com ara
una solució adequada per un poble com el nostre. Quants
bunyols, quant afegits urbanístics calen abans que l’alcalde
es decideixi a escoltar els nous veïns de Taradell?.

El Camí de Can Llebre transita pel capdamunt del bosc que, un tros
avall, està farcit dels molins que, temps ha, servien al municipi.
Camins i més camins baixen al torrent de Taradell, l’anima del nostre
poble estimat. Després d’unes quantes passes, la nova Can Llebre –
edificació moderna que ha substituït l’antic mas rònec – t’apareix
davant dels ulls. Ara hi tenen piscina i tot. Abans bestiar i un plat a
taula pel caminant. Temps moderns, costums perdudes. Les pors s’han
menjat l’hospitalitat. El camí fa un revolt. A la dreta, més enllà d’un
camp, hi ha les cases del barri de la Madriguera, menjadora d’algun
propietari que va saber seduir
algun polític local per treure rendiment a terrenys improductius a peu
de carretera. Una baixadeta no gens pronunciada i l’impressionant casal
de la Madriguera amb la seva galeria coberta, les naus del bestiar,
jardins i reixats. Conten que la ruïna dels antics propietaris en va
facilitar la compra. Els pares, que porten uns quants anys més voltant
aquest país, em deien que abans aquesta casa no tenia valles que la
separessin del veïnat ni el portal ni tan sols els jardins hi eren. Ara
és com una fortificació gens acollidora. Per sort, però, els amos
d’aquest casal ens han deixat pas franc fins a la Font del Llop i cal
agrair aquest gest envers la gent que, de temps llunyans, s’ha apropat
a aquest indret.

Quants records d’infantesa porta el dringar de l’aigua que surt per
ulls, nas i boca d’aquest animal de ferro. La font és enganxada a la
propietat per la banda de Taradell. Un sostre resguarda el visitant de
la calor. La imatge en
colors sèpia de l’avi Josep i l’àvia Maria asseguts al pedrís amb les
mans enllaçades, la bassa farcida de peixos i les dues mosses juganeres
i corrents pels voltants de la font ha farcit les explicacions
emocionades d’una àvia de setanta anys ben viscuts i aprofitats. Amb la
mare ens conjurem per
portar-hi la canalla a berenar alguna d’aquestes tardes d’estiu. Els
peixos del llac semblen alegrar-se d’aquesta conspiració i s’acosten a
saludar-nos. Peixos vermells, blancs, foscos, daurats. Algun fa més de
dos pams de llarg! Seran, potser, els peixos que va veure la Maria de
les trenes en temps de fam i postguerra?

Enfilem el camí de tornada per l’impressionant camí arbrat que
serveix d’accés principal a aquest casal. Just a l’inici del mateix,
una pista asfaltada, em diu mon pare que porta a la que fou la casa de
la tia de Puigmorenc. Un altre casalot ple de records del meu terrer.
Donant-li voltes al magí penso que potser és aquesta la drecera que em va contar per telèfon un lector de la Revista fa uns dies ja. Hauré d’investigar-ho, hauré de recórrer aquests cantons de pagès per comprovar-ho.

Fent camí de retorn a casa, mare em diu que abans no es parlava de
masos i cases. Quan se sortia de vila, la gent anava a pagès. D’aquesta
en ser una, contada per Mn. Vilacís, i és que es veu que Taradell va
estar apunt de la fractura, com passa a Voltregà i en d’altres llocs de
la comarca. Ben just vam estar de ser dos municipis diferents: Taradell
i les Masies de Taradell. Durant uns anys, la meva vila va tenir dos
camps de futbol. Un, el de la Rectoria, era el del poble; l’altra, dalt
del Puig, era el dels pagesos.

L’enfilall de records ens menen, com no!, als avis de Taradell. Mira
que les van passar magres! L’avia Maria, vers el 34, va tenir una
criatura i amb vint mesos escassos veu com se li fon als braços. El
primer fill, el meu tiet desconegut li fuig. Comença la Guerra Civil i
ella està embarassada de ma mare. Es porten dos mesos de conflicte quan
la té a casa. L’avi Josep d’un lloc a un altre, fent de mecànic ara
a Barcelona, ara a Vic, ara a Taradell. Es necessiten diners i volta
que volta per cercar-los. En Pepitu de Cal Sastre no va anar a fer el
soldat. A casa sempre hem estat gent de pau i això sempre ha portat
problemes. Era a punt de marxar cap a França quan l’àvia va agafar el
tifus amb una criatura menuda arrapada a les faldilles. L’avi va deixar
la colla de fugitius i va tornar al costat de la seva dona. Els que van
marxar, van ser caçats com conills a la frontera per la policia
republicana. Ell se’n va salvar per l’amor a sa muller. Arriba l’any 38
i neix la segona filla d’aquell matrimoni menestral. Quan neix, l’avi
no és a casa. Treballa a Barcelona. Anys convulsos, records de família
que s’esborren amb els anys. Després la postguerra, la fam, les
acusacions, l’ajuda al germà d’Esquerra que tant els havia ajudat en
temps de guerra. Amb pare, parlem de l’avi Jaume i de la
guerra vista des de pagès. L’àvia Pepeta sola al mas, tirant la casa
endavant amb la canalla menuda – pare és del dia de reis del 36 -.
L’avi Jaume al front, fent el soldat. Obeint ordres de mandos republicans fins aquell Nadal del 38 quan l’Arriba’spaña dels moros acabava amb tres dies
de dubtes per iniciar un temps de suplici. El recordo tant callat a
l’avi Jaume! Tocats per la guerra. Tocats per l’aixecament d’aquells
que van convertir els sentiments en diners i els diners en dolor i
ràbia. Vencedors? Vençuts? Se’n podria fer una bona història de
l’esdevenir d’aquells temps! Potser m’hi posi algun dia. Potser no. No
ho sé. Refent i recordant i aprenen i estimant, ens trobem als carrers
de casa. És fosc i no trobo la lluna.

La cerco pel cel, però no hi és. El Matagalls
encès me’n dóna una pista, Un nuvolet, un borrissol de boira tenyit de
colors salmó em diu que avui la lluna s’ha adormit. Abraço un fanal de
carrer i contemplo la màgia de la natura propera en tot llur esplendor.
Al cim de la veïna muntanya si dibuixa la fulla d’una navalla lleument
rovellada. La navalla esdevé arc: L’arc, mig formatge. El mig formatge,
un pa sencer. La lluna, mandrosa, es desperta a l’horitzó. Hipnotitzat
pel sol de mitjanit, contemplo la bellesa d’aquest regal de la natura i
somric per sota el nas. Mirant-la tant plena i rodona,
he pensat en la muntanya que se’m faria la vida sense ella.
Boig per tu, com m’agrada el meu petit camí!