El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ja ha passat una altra any. Un nou Toca-sons ha estat el putu amo de Taradell per unes hores. Els sometents ja hem plegat les armes i hem retornat de nou al segle XXI i la colla d’en Toca-sons ja torna a barrejar-se entre el veïnat de la vila tot esperant una nova oportunitat per atracar pastisseries, espantar marits i seduir donzells i donzelles.

A vigílies, quatre gotes mal caigudes van estar a punt d’esberlar l’entrega de la bandera per part del senyor de Cantarell, parent i amic del senyor de Taradell. Finalment, però, les trabucades del sometent van sonar amb força, així com les veus potents dels defensors i veïns de la vila que, com si d’un casament es tractés, cridaven a una sola veu: ?Si! Ho prometem!? Bé. Com una sola veu, com una sola veu… N’hi va haver un -i ho ser del cert, perquè el conec com si fos jo mateix- que aprofitant el crit comú no se’n va estar de llançar un ?Si! Ens en riem!? cada cop que les promeses anaven referides a servir al senyor de Cantarell. Eps! No pas a veïns i veïnes, que en això si que hi deixaria la pell!

Aquell dia al vespre, asseguts amb la pipa a la boca, vam rememorar
amb mon pare els temps en què són pare fou sometent dels de debò. Bé,
son pare i l’unclu Sidru i mon besavi també. I és que la família
paterna eren masovers, d’aquella gent que no tenien diners per
estalviar-se la milícia, cosa que feien molts amos, més senyors i algun
que altre menestral de vila. Però bé, això són d’altres històries i ara
som p’en Toca-sons, l’amo de Taradell.

Dissabte al matí, la volta
d’habitud a despertar veïns i veïnes d’aquestes que perden les hores de
la nit a les carpes del Pujoló o en els balls de Festa Major. Com
sempre, el més agraït és anar al camping de la Vallmitjana. Els
campistes de sempre esperen l’arribada del sometent i la quitxalla amb
bicicleta et cerca per despertar aquest o aquell altre que són
enganxats als llençols.

Unes hores més tard, a plaça. A jugar amb
la canalla: curses de sacs, estirar la corda, omplir una olla amb
macarrons, … Sometents repartits a banda i banda i au! ha tornar a
ser mainada i fer l’animal una estona. És en aquests moments quan notes
que l’edat no perdona i el cor no bombeja amb la força dels menuts,
però ens divertim una estona fins que la cobla comença a destil·lar
sardanes. S’obra la ballada amb un bonica dansa d’entrada. Una sardana
de set tirades més tard serveix de preludi a l’anunci de l’entrada d’en
Toca-sons a vila. Qui serà aquest any el temible bandoler?

Sometent en formació, agutzil al capdavant. Comencem a caminar tot entonant una cançó.

Se
senten trabucades. La topada ja s’acosta. No tinc veu de tant cridar i
és que en Toca-sons d’enguany és ben republicà. Ai! Carai! Amb en Toni!
Si que s’ho tenia callat!

En Barrera vola pels aires i l’agafem
de ben poc. Les quatre trabucades ens fan córrer altra cop. El cel
amenaça tempesta. La marinada l’empeny. Via lliure als bandolers que
s’ensenyorejen de Taradell. A la plaça hi ha sardanes i ja hi arriba en
Toca-sons que, com passa en d’altres anyades, fa ballar tothom al seu
só. Ai! Carai! Si en són de murris que l’han tornat a enganyar,
l’apressen en una rotllana i ja no el deixen anar.

El sometent
cap a judici ja el portem ben agafat, tot i les mosses, que ben fartes,
me’l volen alliberar. El cel ja és ben negre. Potser Déu és bandoler? O
seran els cants dels sometents el que no ha pogut suportar? Ai que
perilla la festa! Plou a bots i barrals, la gent s’esvera i marxa: ?Cap
a dins! Cap a dins! Ho farem a dins?. Un sometent pren una cadira, un
bandoler, les cistelles. Sometents i bandolers i d’altres participants
desmunten la parada i, com un de sol, arrangen l’escenari de Can Costa.
L’espai és reduït. Tot són estretors. Els assajos s’han fet amb més
espai! Com ens ho farem? Cal refer-ho tot. La sala s’ompla de gom a
gom. A l’escenari, tothom pren noves ubicacions. Mana la directora! Com
un sol cos, tothom s’amolla a la nova situació. I la cosa va rodada com
si aquell fos el lloc escollit. La gent riu i brama. Agutzil,
Toca-sons, jurat, senyors de Cantarell i actors fan la seva feina com
si el canvi d’ubicació no hi fos. El trabuc d’en Toca-sons, ben
allotjat a l’entrecuix de la filla dels senyors, el salva de la forca.
És l’hora de la dansa de la llibertat. La manca d’espai, li fa guanyar
espectacularitat: ?Semblava que l’escenari s’omplis de colors? em dirà
un dels del públic en acabat. Des de dalt semblava que, a cada passa,
hi hauria algun xoc. Però res. Quina meravella de vesprada! Salvats per
pebrots!

Salvar la festa, salvar el catorzè Toca-sons -el d’en
Toni- de la manera en que s’ha fet, dóna ales a tota una tradició.
L’any vinent en farà quinze i ara ja ho sabeu: La festa continua! Ni
que el cel ens caigui al damunt!