Un últim intent…

 

Hola, sóc l’Albert, bé, vull dir que això ho escric jo, no és cap missatge reenviat. Bé, els darrers dies he anat passant motius per posicionar-se en contra d’aquest estatut que haurem d’aprovar o rebutjar diumenge.

Sembla que la victòria del sí està clara, però la fe és l’últim que es perd, i amb el ferm convenciment que ens l’estem jugant, que tenim una oportunitat històrica com a poble de parlar (no a través dels polítics), insistiré fins a l’últim moment per intentar fer canviar l’opinió d’alguns.

En un primer moment, el sentit del vot de la majoria de gent va en funció de les tendències que corren, de l’ambient que es respira, i evidentment això juga a favor del sí, recolzat per tres dels cinc partits amb representació parlamentària, dels dos majoritaris i amb tot el poder mediàtic a favor. És fastigosament indignant el tractament que han fet de la campanya els telenotícies, només parlant del tema a partir de què han fet cada dia cada un dels partits. En aquest sentit m’agradaria remarcar que el catalanisme cívic, el de les entitats culturals, defensa el No obertament, i això ha estat completament silenciat i boicotejat. Economistes, sindicalistes, arquitectes, antics militants antifranquistes, han creat plataformes i signat manifestos reclamant el no, un no sobiranista.

Aquesta posició del no sobiranista, malgrat totes les adversitats, és un no convençut, militant, conscient, i això és el que pot fer que diumenge hi hagi alguna sorpresa. El no del PP és purament estràtegic de cara a recuperar el govern espanyol, els interessa que guanyi el sí.

El sí, en canvi, és un sí ignorant, resingnat, fins i tot covard, o partidista pel militant convergent de tota la vida.

N’hi ha que els fa cosa votar el mateix que el PP; em sembla un argument infantil, una persona major d’edat i amb dret a vot, se suposa capaç de votar segons li dicti la consciència, no segons el que facin els altres. El PP no podrà apropiar-se’n, primera perquè no s’ho creurà ningú, només a Espanya aquells que també es creuen que a Catalunya ens mengem els nens, i segona perquè les eleccions al Parlament de la tardor posaran cadascú al seu lloc.

Molts parlen que a Madrid no ens acceptaran més, que no si pot fer més, i que aquests petits avenços* s’han d’aprofitar ara que hi ha el Zapatero. I bé, doncs què proposeu? Estem d’acord que cal un nou estatut, sobretot per canviar el sistema de finançament actual que ens ofega, i per això el Parlament de Catalunya aprova una proposta amb el 90% dels vots. Va a Madrid, ens el retallen completament, sense que cap dels objectius principals s’acompleixi, i ens hem de conformar amb les engrunes* que ens queden, perquè ells són els que manen. Doncs no; és el poble català qui decideix, qui l’aprova o no en última instància, i això serà diumenge. És un pessic de sobirania que tenim, en aquest cas una oportunitat històrica.

Si surt el sí donarem legitimitat al joc submís que se’ns imposa des de Madrid, els estarem dient que és això el que volem, continuar sent el pringat de la classe, el que calla i paga, i això ens ho menjarem 25 anys més.

Si surt el no els polítics catalans que s’han venut hauran de tornar a Madrid a defensar l’Estatut del 30 de setembre, perquè és el que el poble vol, així de senzill. I mentrestant, l’Estatut del 79 continua vigent, amb un funcionament que perpetuarà l’Estatut que ve de Madrid.

També n’hi ha que votaran sí perquè "tot s’acabi d’una vegada", però de fet tot continuarà, perquè el model de finançament no canvia, i caldrà continuar negociant i pidolant a Madrid com s’ha fet fins ara, amb els lladrucs de l’Ibarra de torn, amb amenaces, insults i tota la pesca (encara no sé què hi fotem a Espanya). Primer símptoma d’això: La Fernández de la Vega diu que aquest Estatut és per 30 anys i divendres passat en Mas s’apressa a recordar a la ràdio que ni parlar-ne, que la negociació continua i que es continuarà arribant a acords: per això no calia fer un Estatut nou. Dos anys de feina a prendre pel sac, i a tornar a esperar com a mínim 20 anys més.

El 30 de setembre es proposava un nou sistema de finançament en què Catalunya recaptava tots els impostos; cal recordar que la Constitució no n’imposa cap (per tant es podia aconseguir legalment) i que això és el que fan a Euskadi i Navarra. Parlant dels bascos, amb el procés de pau iniciat, ull amb el que poden arribar a aconseguir: d’aquí a uns mesos se’ns pot quedar la cara d’imbècils amb l’Estatut que segurament s’aprovarà diumenge.

L’altre que ha volat és el terme nació; la definició de Catalunya queda textualment idèntica que a l’any 79. Potser va sent hora de dir prou a aquests malabarismes lingüístics per tranquilitzar els intolerants, ja tocaria acabar això d’anar pel món fent-nos perdonar per ser el què som. N’hi hauria prou d’apel·lar a la dignitat per aturar aquesta burla escandalosa…

Bé, la pregunta és senzilla: aproveu aquest estatut bla, bla, bla? Jo ho tinc claríssim, per dignitat i per tombar aquesta presa de pèl votaré no. Espero haver convençut algú més, i si és així, animar-lo a esgotar les últimes hores fent campanya activa perquè aquest país foti un bon pas endavant. També m’agradaria que algú partidari del sí m’intentés convèncer que aquest és el vot que convé a Catalunya i als seus ciutadans.

Doncs res, tenim més poder del que ens imaginem, només cal tenir una mica de fe en la victòria…

Salut a tothom i fins aviat!

Albert.

*Nota: Aquests avenços són molt discutibles, fixeu-vos que el principal argument del PSC-PSOE i de CiU, autors del pacte, són les xifres i percentatges que han pactat entre ells (PSOE guanya estabilitat a Espanya trencant el tripartit, CiU guanya tornar al poder) que no estan escrites enlloc i que dependran de la situació política del moment (us imagineu que torna el PP?, tot quedaria en paper mullat). La principal bandera d’IC-V és el títol de drets i deures, purament símbolic, i que fins i tot aquí han retallat coses; ja em direu, que l’Estatut digui que tenim dret a un habitatge digne, farà que jo dilluns ja pugui anar a comprar-me el piset tranquil·lament? No fotem! Quan el Saura parlava de finançament l’altre dia, citant aquests famosos percentatges, mentia que quedava escrit a l’Estatut. Vaig procurar mirar-me’l i no, no, el finançament continua depenent de la LOFCA (Llei orgànica de finançament de comunitats autònomes) de torn, igual que al 79, i igual que l’Estatut que aprovarà ara Andalusia. Què vol dir això? Doncs que aquest famós 50% de l’IRPF que ha aconseguit en Mas amb gran heroïcitat, s’aconseguirà igualment encara que no s’aprovi l’Estatut, perquè això també ho han pactat amb Andalusia. La nova LOFCA que faran, que dirà que s’ha de cedir el 50% de l’IRPF a les comunitats autònomes, implicarà tant el nou Estatut d’Andalusia com el nostre del 79 si segueix vigent. I això no només en finançament, també en altres temes de competències.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *