COM LA SEGARRA A LA PRIMAVERA

Hi ha coses que s’haurien de fer cada any, si es pogués. Anar a Venècia a primers de setembre, per aquella llum. Seta a primers d’estiu, olor de mar i d’ostres. Maig a la Camarga, amb el verd, els cavalls, les caravanes dels gitanos…

No cal dir que al Lluçanès és tot l’any: un camp gebrat sota els peus, Pirineus al fons ben blancs, el Montseny també nevat a l’esquena. Amb tramuntana, Montserrat a l’abast de la mà. Camps de blat, d’ordi, fent onades, una mar embravida voltada de gallerets, d’un final d’abril plujós. Camps de rostoll, cants de cigales, parrupeig de tórtores, bales rodones d’estiu. Fulles, molsa i olor de camagrocs. Una bromosa. En fi, fulles de roure escampades. I hi ha uns llocs on s’hi ha d’anar -o bé només passar- a la primavera. Llavors tot el que és secà ja no ho és. Uns castells, uns pobles encimbellats, uns cels molt inacabables amb uns núvols, encastellats, també, encimbellats, igualment que la terra. És la Segarra. Feixes, camps, marges, quatre arbrots, un poble, un castell, una promesa de bonança…que potser no acabarà sent. O bé sí. La Segarra, amb aquest nom tan ressec, tan fort, és el lloc on s’ha d’anar cada primavera. L’Eix desdoblat és la nostra ruta 66. Agafeu el cotxe, deixeu-se estar d’aires condicionats, abaixeu vidres, poseu música de la bona i vinga, la Segarra. I més enllà.

8 pensaments a “COM LA SEGARRA A LA PRIMAVERA

  1. Nosaltres vam tenir l’oportunitat de passejar-hi l’estiu passat, i amb guies ‘autòctons’. 

    La terra de Manuel de Pedrolo, del paller de pedra, de torres, castells, planes, secà, com tant bé ho descrius tu. Una bona terra a conèixer. Ara, hi hauré de tornar en primavera…

    Isaac

    PD: comparteixo totalment que al Lluçanès, la màgia és tot l’any 😉

  2. Bon dia.

    Parlant de La Segarra voldria recomanar un llibre deliciós que narra les estampes d´infància del periodista Lluís Foix per la zona de la vall del riu Corb. Zona propera a la que es descriu en l´entrada del bloc.

    El llibre porte per títol “LA MARINADA SEMPRE ARRIBA” de Lluís Foix. (Editorial Columna)

    Una abraçada.
    Santi.        

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *