TRIESTE AL CCCB… I MAGRIS!

Els pacients del mental de Trieste baixant el Marco Cavallo (un cavall gegant de cartró pedra i color blau fet per ells mateixos com a reivindicació d’una nova manera d’enfocar la malaltia), amb rodes i a empentes, cap al centre de la ciutat, és una de les fotografies que més m’ha impactat de l’exposició sobre la Trieste de Magris que aquests dies es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.  La foto té aquells colors anys setanta i els “malalts” porten pantalons acampanats…

…A Trieste sempre hi han passat coses. A totes les ciutats. Ja n’hem parlat en aquest bloc, de Trieste, de Magris i de l’Imperi dels Habsburg, però avui hi tornem. A l’exposició s’hi parla de Trieste (la seva història lligada a Àustria durant més de cinc-cents anys, el seu paper de port imperial, la barreja de cultures que hi hagué, els grans homes i dones que hi visqueren, el vent, les pedres, les llengües, el port, els dissenyadors, les empreses, els eslovens, els jueus, els cosmopolites, els irredemptistes) i també, esclar, de Magris, s’hi parla (vida, obra, nostàlgia, Danubi, Marisa Madieri, cafè Sant Marco, apunts, objectes personals i una pel.lícula amb guió seu).  Hi ha un Danubi per seguir -a l’exposició, volem dir- i una llibreria de vell per visitar (la de Saba). Veurem Joyce, Svevo, Mussolini, Freud… però ens quedem amb aquell cavall blau (que és al centre d’una de les sales de l’exposició) que simbolitza moltes coses. I amb aquells pantalons acampanats, també ens quedem. Per veure la foto, el cavall i objectes personals de Magris, s’ha d’anar al CCCB. Per la resta, Trieste no és lluny d’aquí. Per visitar el cafè Sant Marco, també es pot fer a l’exposició, però per demanar-hi un beure, el mateix: Trieste no és lluny.

2 pensaments a “TRIESTE AL CCCB… I MAGRIS!

  1. Ostres, Ramon! Quina casualitat, aquest matí hi he estat, a l’exposició. Sóc un lector fervent de Magris, i em picava la curiositat per veure-la, sobretot perquè Trieste és molt més que Magris… A mi m’ha impactat el rebedor de parets i sostres d’un blanc nuclear, preludi del cavall blau, i la sala per on discorre el terra com els meandres del Danubi. El cafè de Sant Marc i la Piazza de la Unitat també m’han agradat força. Tanmateix, no et sembla que avui dia la majoria d’exposicions s’assemblen massa, perquè utilitzen tècniques molt semblants? Ja sé que és un camp on és difícil d’innovar, però vaja…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *