L’ESTATUT KITSCH

A finals dels anys setanta va aparèixer una gravació, un casset, que molta gent tenia a casa o al cotxe. El meu pare també el va comprar. Era El ball de l’Estatut, de Rudy Ventura i el seu Conjunt. El recordeu? Era molt xaró, una mica kitsch, ho reconec, però també reconec que el vaig arribar a escoltar moltes vegades…

El casset (o la cassette) tenia versions de l’Estaca, els Segadors, l’Emigrant, tot això barrejat amb temes més aviat frívols, com La Monyos, Mustafà Català, la tieta i la trompeta i la Loles…en fi, tot un fenomen musical i pseudocultural que crec que és significatiu d’aquells temps de transició. Una de les cançons catalanes que jo vaig descobrir gràcies a la gravació del Rudy Ventura va ser El cant del Poble. Recordo que un avi que vivia amb nosaltres, en sentir que aquesta cançó sonava ben alta al radiocasset, ens va dir que allò no es podia cantar, que estava prohibit. La meva germana gran i jo li vam recordar que Franco feia dos o tres anys que havia mort i, per demostrar-li que no passava res, vam sortir a la plaça Major i vam cantar ben alt allò de “Ningú ens prendrà la nostra llibertat!” Crec que el disc, com molts de la Trinca i d’altres, va arribar a ser un fenomen popular, que va arribar a totes les capes de la societat i que va complir la seva funció d’animar les festes, recuperar algunes velles cançons i, per què no, potser va ajudar a decantar alguna gent en favor de l’autogovern. Tot això m’ha vingut al cap ara que fa tres anys -concretament ahir- de l’aprovació al Parlament de l’Estatut, que s’havia de dir Estatut de Miravet, però que tothom coneix com Estatut del Trenta de Setembre. La Montserrat Caballé va anunciar un dia, davant de l’Albert Om a El Club, que Maragall li havia demanat de fer una cosa molt important un cop l’Estatut fos aprovat. Evidentment que devien pensar en alguna creació molt diferent d’això del Ball del Rudy Ventura, ai uix!, però a mi de seguida em va  venir aquest disc al cap (amb perdó). Després, Estatut, Maragall i Caballé han anat per altres camins….mare de Déu, com canvien els temps! Avui dia seria inimaginable treure una gravació com aquella i molt menys que arribés a ser popular. I no rigueu, no, que segur que també l’heu escoltat més d’una vegada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *