ELS TRIBUNALS ESPANYOLS ENS TRACTEN COM A ENEMICS.  

 

Per entendre les decisions dels tribunals de justícia espanyols no s’ha de pensar en termes de justícia. De fet, la primera cosa que em van ensenyar a la Facultat de Dret és que la Justícia no és un problema jurídic sinó un problema filosòfic. Per això és una matèria que – quan jo estudiava, ara probablement encara ho estudien menys – només s’estudiava a dues assignatures – Dret Natural i Filosofia del Dret – que eren dues de les Maries de la carrera, assignatures a que ningú no donava cap importància, de la mateixa manera que a la nostra societat cada vegada es dóna menys importància a les Humanitats i així ens van les coses com ens van, amb una ciència i una tècnica pròpies de societats del futur i uns valors que de tant reaccionaris esdevenes gairebé cavernaris, amb perdó de les persones que habitaven – o haviten a alguns indrets – a les cavernes.

Però – al contrari del que ens volen fer creure els partits sistèmics espanyols ( PP, PSOE, C’s, els seus mitjans d’intoxicació i l’oligarquia espanyola en general ) – les decisions que prenen els tribunals espanyols – per molt constitucionals o suprems que siguin – tampoc no tenen a veure amb el Dret, entent com Dret la llei aplicable a l’estat espanyol. Aquesta llei que ells invoquen com un mantra, com un Déu, com un tòtem al que cal servir per damunt de tot, per damunt dels nostres sentiments, dels nostres ideals, de les nostres conviccions i de qualsevol cosa.

Aquest plantejament dels partits sistèmics espanyols i de la seva oligarquia és una presa de pel per dos motius. El primer és que la llei la fan i desfan ells a la seva conveniència. Vol dir-se que quan una llei no els agrada en fan una de nova. I vol dir-se que quan una llei els agrada, la conserven, per molt franquista que sigui. Per això és una obvietat que ells, els partits sistèmics espanyols i l’oligarquia que els dirigeix, són els responsables de que les lleis actuals de l’estat espanyol siguin com són i no d’una altra manera. Si s’han d’aplicar unes lleis injustes això serà responsable dels que les han aprovat o dels que havent-les pogut canviar no ho han fet. Em sembla d’una claredat cristal.lina.

El segon motiu del perquè l’argument dels partits oligàrquics espanyols és una presa de pel també ens ho explicaven a primer de Dret. I és molt simple i fàcil d’entendre. I, a més, explica totes les barbaritats jurídiques a que ens estan sometent els poders espanyols, l’executiu, el legislatiu i el judicial. Aquesta segona màxima diu que l’important no és tant el que diuen les lleis, sinó com s’interpreten. Qui té el poder d’interpretar les lleis a favor seu, qui té el poder de fer-els-hi dir el que ell vulgui que diguin, és qui té el poder. Les altres interpretacions possibles, per molt raonables que siguin des d’un punt de vista jurídic, polític, filosòfic o social no arriben més enllà del debat o de la queixa perquè els hi manca un element essencial per tal de fer-se efectives: el poder.

Així des d’aquest poder – oligàrquic i al servei d’aquesta oligarquia – hem vist que el poder executiu i el poder legislatiu han fet coses que no diu cap llei que puguin fer, com per exemple cesar el govern de la Generalitat i convocar eleccions. Ja vaig copiar en un article anterior el que diu l’article 155 CE i d’això no en parla en absolut, de la mateixa manera que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que ta rang de llei orgànica, és a dir, les segones en importància després de la constitució, diuen que l’únic que té potestat per cesar el govern i convocar unes eleccions autonòmiques és el president de la Generalitat. Però aquest govern espanyol, aquesta fiscalia espanyola, aquests tribunals espanyols, aquests mitjans de comunicació espanyols que tot el dia ens parlen de llei com si fos un mantra o un tòtem, no han dit res quan s’ha cotmès aquesta il·legalitat evident. El perquè és senzill: formen part del poder i estan en guerra amb nosaltres als que consideren els seus enemics. I com a tals ens tracten, diguin el que diguin les seves lleis.

De la mateixa manera hem d’interpretar les resolucions dels tribunals espanyols respecte dels independentistes catalans. Són un poder – una arma – que l’oligarquia espanyola utilitza en la guerra con contra nostra. Voler trobar una raó jurídica en les seves resolucions és una pèrdua de temps. És evident que ells ens tracten com enemics, com els enemics que volen destruir a l’hora la unitat del seu estat i el seu status quo. Només des d’aquesta lògica bèl·lica dels poders espanyols contra nosaltres es pot entendre el que fan. El govern espanyol, el senat espanyol i els tribunals espanyols. Perquè tots fan el mateix.

Aquests dies hi ha hagut dues notícies rellevants en l’ordre judicial. La primera i més important és que el tribunal suprem ha suspès l’ordre d’extradició del President Puigdemont i dels Consellers que són a Bèlgica. La segona, i més, greu és el manteniment de la presó provisional pels Jordis, el Vicepresident Junqueres i el Conseller Forn.

Pel que fa a la suspensió de l’ordre d’extradició del tribunal suprem és fàcil d’entendre. Els espanyols han vist que tenien les de perdre davant d’un Tribunal neutral – perquè Bèlgica ni està en guerra amb espanya, ni amb Catalunya – i pensant que se’ls veuria el llautó a tot el món, han decidit no arriscar-se a fer el ridícul i a quedar com el que és espanya: un estat autoritari. Això – la suspensió d’una ordre d’extradició – no té cap sentit jurídic, si realment els delictes que han cotmès el President i els Consellers són tant greus que poden ser condemnats fins a 30 anys de presó. Però com que des del punt de vista espanyol no és un judici que hagi de ser just, sinó un judici a l’enemic, s’actua amb el criteri que si Bèlgica s’haguès negat a l’extradició, ells haguessin perdut una batalla. Això té a veure amb la guerra que estem lliurant i no te res a veure amb la justícia. Ni amb el Dret.

Pel que fa als Jordis, al Vice-president Junqueres i al Conseller Forn, el mateix. Un estudiant de segon de Dret sap que la Audiència Nacional no era competent per a instruir el cas i que, per tant, la presó provisional que es va acordar en un primer moment era nul.la. Però allà va voler anar al fiscal perquè sabia que l’Audiència Nacional espanyola és l’hereva de los Tribunales de Orden Público i respira neofranquisme en estat pur. Com l’oligarquia espanyola i els partits sistèmics, però sense tants complexos. I els magistrats del tribunal suprem espanyol també saben que cap dels que han quedat a la presó poden destruir proves del que ha passat, fugir d’espanya (van poder-ho fer i no ho van fer) i reiterar el delicte (dos d’ells per l’obvietat que ja no ocupen els seus càrrecs, els altres dos perquè mai van mobilitzar ningú de manera violent, ni poden amagar proves, ni van fugir d’espanya havent-ho pogut fer ). Pel que fa als que han pogut tornar a casa, ens en felicitem, però no ens enganyen: no hi ha cap gest de magnanimitat, sinó d’intent de dividir-nos i de fer mal. I els han fet pagat una fiança desproporcionada.

Estem en guerra amb ells. Ells ho saben i la practiquen sense manies, utilitzant totes les seves armes contra nosaltres. Ho sabem nosaltres ? Ho entenem nosaltres ? I el més important: què farem per defensar-nos?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *