Coneixement i futur. II

Sembla que, finalment, s’han acabat les oposicions a places d’ensenyament a primària i secundària, al País Valencià. Un procés inacabable i ple de situacions, com a mínim, sorprenents.

D’entrada, sobtava el nombre de places. Després de molts anys sense convocar-ne, aquest any van eixir més de quatre mil places. Moltíssimes. Per exemple, només de Física i Química, una disciplina que gràcies a les successives reformes educatives ha esdevingut quasi marginal, més de dues-centes places. Ara, caldria trencar una llança en favor da’aquelles persones que aquest any estan acabant la carrera. O que estan en primer, o segon o tercer de carrera. I que, si enguany es cobreixen totes les places disponibles, es trobaran barrat l’accés a l’ofici de docent per a molts anys.

Ací els deixe un enllaç a la ordre de la Conselleria on es convocaven. Després es van arribar a publicar dues correccions d’errades, però això ja ho considerarem un tema “menor”. Segurament, molts de vostès ja s’hauran assabentat de les mil i una malifetes que han comés els membres dels diferents tribunals d’oposicions. Des d’aquella opositora a la qual li varen perdre un examen fins als de Valencià, que han segut poc menys que crucificats perquè suspenien amb sis faltes d’ortografia. En realitat no era així,  però tant és. El cas era presentar, pel què es veu, als opositors com a uns màrtirs en mans d’uns sàdics. El que no ha semblat qüestionar-se ningú és com es pot permetre que cap ensenyant, no només els de Valencià, es puga permetre que escriga amb faltes d’ortografia.

El cas és que els nombrosos tribunals d’oposicions a Secundària, formats per funcionaris professors de Secundària, han hagut de fer una feinada molt grossa a canvi de res. De moment.

Cada especialitat tenia nombrosos tribunals. A Castelló, a València i a Alacant. I per damunt de cada tribunal hi havia una comissió de coordinació que era qui donava les directrius en cada moment.

Per aquells de vostès que no hi sàpiguen, els explicaré que a una oposició per a professor de Secundària hi ha bàsicament dues proves. La primera, destinada a avaluar els coneixements reals de la matèria que té cada opositor, i la segona, destinada a avaluar les aptituds com a ensenyant. Perquè seria possible que una persona amb molts coneixements tinguera molt poca facilitat de paraula, o molt poca empatia envers la gent en general.

La primera prova tenia, a la vegada, dues parts: la primera, el “tema”. D’un temari de 75 temes, el president del tribunal, en presència dels opositors, en sortejava cinc. I després, cadascú tenia dues hores per a desenvolupar el tema per escrit. Suposant que una persona només s’hagués preparat un sol tema, quasi tenia un 7% de probabilitats d’encertar-lo. A la segona part, hi ha la part “pràctica”. En el cas de Física i Química, es tractava de dos problemes i una qüestió de Física i un altre tant de Química. Aquesta part pràctica la preparava la “comissió de coordinació” i arribava a les seus dels tribunals a punt de fer-se l’examen. Eren els mateixos per a tots els tribunals.

A la segona part, on només hi arribaven els opositors que havien superat aquesta primera prova, cadascú tenia una hora per a defensar una programació (un esquema molt detallat de tot allò que un faria al llarg d’un curs a un nivell determinat de ESO o de Batxillerat) i també un tema que se sortejava abans de fer l’examen. D’un nombre de temes de entre deu i quinze, l’opositor tria tres nombres a l’atzar. I d’aquests, en triava un. Val a dir que la programació i els temes els havia preparat l’opositor mateix.

En realitat, la immensa majoria d’opositors que han superat la primera prova, han acabat aprovant la oposició. Gairebé tot allò que ha anat apareixent als mitjans de comunicació feia referència a la primera prova, que és aquella en la qual han quedat descartats la major part d’opositors.

Arribats fins ací, un parell de detalls.

En una oposició, qualsevol oposició, hi ha més aspirants que llocs de treball disponibles. De manera que no es tracta de “aprovar” un examen. Mai. Sempre es tracta de fer-ho millor que tota la resta. És exactament igual que en una competició, on es tracta de guanyar. Per aquesta raó, quan es desenvolupa el “tema”, sempre cal desenvolupar-lo al major nivell possible. I no deixant cap part sense tractar. I això s’ha de fer en dues hores. No és una tasca fàcil. I la única manera de fer-ho bé, és tindre uns coneixements sòlids d’aquell tema que es tria. Perquè la tria també és arriscada. Si hi ha un tema molt “fàcil”, és molt probable que molts opositors el trien també. Per això, si triem aquest, ha de ser perquè estem convençuts que en sabem molt, d’aquest tema. El que no es pot fer és escriure un tema qualsevol a un nivell de tercer curs de ESO. Per dues raons:

En primer lloc, perquè en aquesta prova, la primera, es tracta de demostrar els coneixements reals de la persona sobre el tema que ha triat. I malament anirà si només pot acreditar uns coneixements justs i sovint amb errades. O amb faltes d’ortografia.

I, en segon lloc, perquè si no elevem tant com podem el nivell del nostre tema, podem estar segurs que la resta dels opositors sí que ho faran. I ens deixaran enrere.

Pel què fa a l’examen de problemes, val a dir que tots ells eren fàcils. Molt fàcils. De nivell de segon de Batxillerat com a molt. Com a mínim, els de Física i Química. De manera que no hi havia excusa per a no fer un bon examen de problemes.

Com això s’allarga, deixem per a una segona part el què resta per explicar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *