CESARIA EVORA, peus nus de Cap Verd sobre el món

Ja us he explicat algun cop que, en temps de tanta descàrrega de música per Internet, jo practico compulsivament un esport potser més tradicional: l’obtenció en préstec de CD’s a la xarxa bibliotecària pública. Aquest joc tan senzill m’està donant, des de fa alguns anys, satisfaccions que no tenen preu. La darrera, la gran, molt gran, Cesaria Evora, la intèrpret que ha situat l’arxipèlag atlàntic i africà -i abans colonial i portuguès- de Cap Verd al cor musical del planeta.
A Cesaria Evora [www.cesaria-evora.com] li diuen la diva descalça -perquè sempre canta amb els peus nus-, i també la reina de la morna pel tipus de lletres que diu en el dialecte crioll que parlen els naturals de Cap Verd. Lletres que evoquen, singularment, l’amor i la distància…

¿I per què, als escenaris, la Cesaria no té ni per pedestal les sabates, que diria Jordi Coca tot referint-se a Joan Brossa? Doncs en solidaritat i homenatge als sense sostre i les dones i nens pobres del seu país. D’unes illes que són deu, situades a uns 500 km. a l’oest de Dakar. Un món que -com els temes que interpreta Evora- té aire africà, regust portuguès i projecció sudamericana, sobretot al Brasil. Unes cançons plenes de malenconia, properes al fado i també al blues.

Nascuda l’any 1941 en una família humil i òrfena de pare als pocs anys, va començar a triomfar internacionalment a Lisboa fins a obtenir, més tard, un gran reconeixement a França. El 2004 va guanyar un premi Grammy al millor àlbum de world music contemporània. Sí, aquest apartat sonor que serveix per designar la diversitat musical i cultural al marge de la tendència anglosaxona dominant. I ja sabeu: a la world s’hi poden trobar rastres d’art i de vida no solament intensos i contrastats, sinó tan i tan interessants…

El so capverdià de la dama negra -aquesta sí que ho és de veritat, i no, ja us ho deia, com l’Obama- parla, en general, de la llarga i amarga història d’aïllament del país -que avui també és destí turístic-, d’un tràfic molt dolorós de comerç d’esclaus i d’una emigració molt notòria que va fer estralls.

És una música emocional, servida per la veu afinada d’una artista de delicada sensibilitat. I una de les coses que més m’agraden de la Cesaria és que canta amb una fluïdesa natural, d’una manera no gens forçada. Sovint no es pot dir el mateix, i, en aquest sentit, posaré els exemples de dues cantants i artistes emblemàtiques: la portuguesa Dulce Pontes o la nostra Maria del Mar Bonet. Les tres són grans, molt grans, però em sembla que la Cesaria guanya les altres dues -i segur que es podrien posar altres exemples en ambdós sentits- en naturalitat.

Jo he portat a les màquines de casa el recopilatori Best of Cesaria Evora (RCA, 1998). Són 17 temes en general deliciosos, començant pel famós Bésame mucho que no em fa oblidar la versió del nostre (també gran) Moncho-, el subjugant Sodade -en tinc una versió també magnífica de Dulce Pontes- o la tan sensible cançó Luiza, i la festa continua… En fi, que hi ha teca per a estona, cançons per llepar-s’hi els dits.

En temps d’una crisi econòmica que sembla cada cop més clara, i a més amanida amb vagues del transport, mirem de no desabastir la nostra ànima -si és que això de l’ànima existeix- trobant-li, amb el concurs d’artistes i ciutadanes de la talla de Cesaria Evora, els refugis més adients…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*