De visita a la FUNDACIÓ COMAPOSADA

La Fundació Josep Comaposada, vinculada a la UGT de Catalunya, és una referència -potser encara no prou coneguda- de la relació entre el sindicalisme, la llengua catalana i la cultura, i també del treball en l’àmbit de la cooperació.

L’altre dia vaig visitar la Fundació Josep Comaposada [www.comaposada.org] i pensava que podia parlar-ne al bloc. Però abans volia mirar-me una mica alguns dels seus materials. Me’ls va lliurar, amb la seva amabilitat i convicció característiques, el responsable de l’Àrea de llengua i comunicació de la Fundació, l’amic Joan Tudela, a qui conec de fa anys i que em feia d’amfitrió.

Tudela, ugetista de tota la vida, és també un periodista i corredor de fons que destaca, entre altres actius, per la seva sostinguda militància a favor del català. Actualment, publica un aforisme cada dia -és autor d’un llibre amb diverses i reeixides d’aquestes peces breus- al diari digital E-notícies [www.e-noticies.com].

D’entre els materials a què em referia, trobo molt interessants, per la seva contribució a la història i la cultura sindicals del país, dos llibres de l’historiador David Ballester: Els anys de la guerra. La UGT de Catalunya (1936-1939), publicat el 1998, i Els homes sense nom. L’exili i la clandestinitat de la UGT de Catalunya (1939-1976), del 2003. També paga la pena la revista semestral Sud, dedicada a la cooperació internacional des del punt de vista del sindicaclisme. I el mateix Joan Tudela, amb el quadern Llengua i comunicació, fa una aportació particularment útil a les possibilitats -encara no prou reeixides- de "Viure en català" des de l’òptica presencial i també escrita.

Tot plegat no solament estimula, sinó que m’ha fet reflexionar -com a persona vinculada a la cultura i el periodisme- sobre les meves proximitats i/o distàncies amb el món del treball. Les proximitats no són excessives, ho reconec, com tanta gent poc o molt de classe mitjana en una societat com l’actual.

Malgrat tot, quan era més jove m’havia sentit una mica obligat a dur una certa militància sindical, que mai no va anar més enllà de pagar una quota. Com que havia estat afiliat a més d’un partit polític, creia que també havia de ser-ho a algun sindicat. Així, vaig cotitzar durant uns anys per a la SOC (Solidaritat d’Obrers de Catalunya), petita central de caire més aviat nacionalista un dirigent històric de la qual havia estat el coratjós Xavier Casassas. Més endavant, i per una certa bona relació amb un altre sindicalista també desaparegut, Enric Àngela, havia cotitzat al SQC (Sindicat de Quadres de Catalunya). En fi, són, aquestes, batalles molt passades…

Tot i la meva desvinculació relativa de les qüestions sindicals, ja fa anys que m’he tornat -també en aquest terreny- més possibilista. Així, crec que les centrals minoritàries tenen poca cosa a pelar, i les de caire nacionalista, a Catalunya, és difícil que se’n surtin. D’altra banda, valoro l’aproximació que centrals majoritàries com la UGT han anat fent cap a una més estreta implicació en l’espai comú de la catalanitat, per no dir del catalanisme.

Tot plegat ho avalen els fets. Que són protagonitzats per agents tan positius com la Fundació Josep Comaposada -un dels fundadors de la UGT catalana que també destacà com a publicista-, com la branca juvenil ugetista Avalot o com el conjunt de la pròpia central, encapçalada per un dirigent del prestigi -i també la sensibilitat envers Catalunya- de José María Álvarez.

I un darrer i important actiu: la UGT ja fa anys que no és, si més no a casa nostra, una "corretja de transmissió" ni del PSC ni del PSOE. Partits d’obediència nacional catalana com ERC o CDC també hi tenen vinculacions. I tampoc no cal menystenir la tasca, històricament integradora dins el país, de CC.OO., de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Tornant a la UGT, cal dir que, si tingués una sensibilitat diferent, seria gairebé impossible que publiqués una revista de l’interès de Les Notícies de llengua i treball, al consell de redacció de la qual hi figuren Tudela i un altre catalanista de tota la vida, l’amic Josep Puig i Pla, vinculat al socialisme obiolista. Anem, doncs, en la direcció adequada: vincular, tant com es pugui, llengua i treball, cultura i treball, treball i país…

Que, en la tasca de redreçament nacional, no cal deixar cap àmbit al marge. I molt menys encara els que són -teòricament, si més no- "de masses"

          

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*