El món que voldria MONTSERRAT GUIBERNAU (i 2)

La professora Guibernau -que té sobre el món una mirada profunda- voldria un planeta ben articulat entre les seves múltiples identitats, no pas globalitzat a precari, o sigui, sense tenir en compte el que és divers. The Identity of Nations (2007) és el darrer exponent de la seva reconeguda capacitat d’estudi i anàlisi. L’autora és prou conscient que la convivència i el respecte mutu entre les nacions i els estats, per molt que cada cop visquem més en xarxa, continuen sent esports de risc.  

En l’entrevista de Presència, Montserrat Guibernau em va dir moltes coses interessants sobre les nacions sense estat i el món del nostre temps. Destaquem-ne algunes:

“No hi ha cap estat que hagi decidit lliurement deixar de ser-ho per convertir-se en regió, província o comunitat autònoma”.

“Les nacions sense estat s’han de beneficiar del cosmopolitisme, que defensa el respecte a la diversitat i a la democràcia que tant sovint els hi són negades; condicions que elles també han de respectar dins del seu territori”.

“La proposta d’un nacionalisme progressista i modern passa pel disseny d’un estat del benestar òptim, el desenvolupament econòmic del país, la qualitat de vida, un nivell cultural elevat, un territori net i ben cuidat”.

“El més important és que la presa de decisions segueixi la praxi democràtica i que els pobles, les nacions, els estats aprenguin a conviure i a respectar-se mútuament uilitzant el diàleg com a eina. Això és molt difícil, i a hores d’ara gairebé impossible”.

“La política i els polítics es troben desprestigiats; sembla que aquest fet afecta Occident en general”. Tot i així, “estem a punt d’entrar en una nova etapa en què el carisma i el lideratge guanyaran pes en el món polític”. Ni que, en dir això, la Montserrat només pensés en les perspectives obertes per Barack Obama -acabi guanyant, com espero, o no-, ja m’estaria molt bé…

Tot i les possibilitats, que ara tornen a apuntar-se, que a Catalunya pogués acabar guanyant el sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, ella no ho veu tan clar: “La societat catalana està dividida, i el sentiment catalanista no significa el mateix per a tothom”.   

Sigui com sigui, l’horitzó al que aspira nacionalment Montserrat Guibernau constitueix una oportunitat i alhora un repte:  “Si el discurs a favor del dret de decidir es construeix de forma sòlida, realista, ben planificada, sense fer volar coloms i amb lideratge coherent, honest i intel·ligent, les coses podrien canviar. Aquest canvi requereix temps i una estratègia ben construïda”.

Jo, ara mateix, aquesta estratègia i el lideratge que l’ha de guiar no acabo de veure’ls. Vosaltres sí?