I Panxacontents i vençuts, més perduts que mai en l’ambició i la candidesa dels aplaudiments sords. Així acabarà la xerrada. II És fosca la nit. La nit té llums just allà on es troben les hores. Des de l’amor t’ho dic: No temis mai per l’absència. Riu, respectuosament, i respecta altres criteris. III T’odien? No,
Veus? No hi seré. M’estimo més la solitud a la publicitat. Veus? Temen. M’estimo més el silenci a l’escarni. M’estimo més l’espera sense pensar-hi gens. Veus? Camins per recórrer. La seua arrogància, el seu negoci amb la terra.
A la calor de la xemeneia les llumetes de les tardors van morint abans de fer el cim i lliurar-se a la intempèrie gèlida, a la gloriosa nit serena, amigable, disfressada d’adúltera i embruixada. I passada la mitjanit tornen los xiscles dels xiquets que dansen les corrandes i les cançons dels feligresos, unes cançons santes
La meua vida és mel, és l’esbarzer que alimenta les cabres a darrera hora i el seu repòs a la pleta. És la tardor, la recerca d’una drecera que dugue al bell mig del misteri que em retorna a la pau de Déu. I Déu, que sempre hi és, em retorna al meu centre i
Les paraules s’arrosseguen, lentes, fins esdevenir absurdes. De seguit, noto la candidesa de la peresa, una punta de tristesa, una fibló antic clavat en la mirada meua, feixuga, com vençuda. Això no solventarà pas lo fred de la vesprada, ni la claror opaca dels núvols que no entenc com graviten o rarament cauen pels carrers