A la calor de la xemeneia
les llumetes de les tardors
van morint abans de fer el cim
i lliurar-se a la intempèrie gèlida,
a la gloriosa nit serena, amigable,
disfressada d’adúltera i embruixada.
I passada la mitjanit
tornen los xiscles dels xiquets
que dansen les corrandes
i les cançons dels feligresos,
unes cançons santes cantades per tots
los que surten als carrers
amb les ampolles de barreja a la mà
a celebrar que arribarà el sol
i l’enemic del fred encara serà lluny.
Però heus ací com la pluja,
abans no arribe este sol,
xoparà els carrers i els terrats
i els vells somriuran des dels balcons
recordant les històries dels milicians
quan anavem guanyant.
I tot lo dia que mos espera
es vestirà d’una nostàlgia dolça i regalada
i en acabat ningú voldrà tornar a casa
i la vida esdevindrà una sublim posta
i una desig compartit d’anar-hi anant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!