L’espill del matí reflecteix lo cel de les grunetes. L’ànima i el cos dels migdies muts pertanyen al sol que ens amoroseix les nafres del cor. Vindrà la vespra i potser una altra nit que engolirà els verbs de les aurores. Clourem el cicle sense haver sentit el missatge ocult dels nostres anhels, però vindrà
La quietud del cel. La penombra del molí. L’estrany silenci.
Les gotes de la pluja se les ha engolit lo sol i els camps s’han cobert de llum groga i verda de l’ordi que contempla un nou estiu des de la seua quietud, als secans d’Ulldecona. I per la lluna d’agost colgarem a la terra la llavor de la tardor perquè tot mor i reneix
Llanço l’àncora sobre la claror d’aquest capvespre de núvols grisos i pluja fina. Unes grunetes celebren xisclant que arriba la nit i som a l’abril. Els gats somriuen, les sargantanes senten la tardor en els seus somnis de calma i quietud. Tot ve a renéixer, lo sol avança cap a la ratlla de tot horitzó.
Tot queda enrere. Les quatre estacions de l’any. Tot ve a renéixer.
Deixo el mar de banda, los paisatges marins, los canyars del verger, les aus de les cales, la nit, la salabror, deixo la gaiata a n’esta voreta on comença el meu hort i la nova claror de la primavera. Deixo l’esperança i somric als núvols que no porten aigua. Deixo els meus estalvis, miro enrere,
Recordar el centre. Veure volar a l’àguila arran del sol d’Ares. — Remenant fotografies, avui he retrobat aquesta que em va fer ma mare amb la meua gossa d’atura Lia, que va passar uns dies amb en Juli, un gran pastor i un campió en el món dels concursos amb gossos d’atura. Aquesta fotografia em