La nit sempre és breu
23 d'abril de 2020
0 comentaris
La nit sempre és breu. Les roselles dels camins. Vaig dormisquejant.
La nit sempre és breu. Les roselles dels camins. Vaig dormisquejant.
Quin dia, diumenge, que penso que és dilluns. Vet aquí, ja és de nit, ja marxa, ja se’n va, bona nit plujosa.
Les grans catedrals. Els barris perifèrics. Els masos rònecs.
El silenci d’aquesta nit, vigília del darrer comiat, la barra de sempre. Dia de convit, amic. Mos beurem la ratafia, la cervesa de blat, la cervesa negra, la lluna plena. Diumenge de Ressurrecció. Escoltem els Doors, diem bona nit als que marxen perquè natros ací mos quedem, a la barra de sempre. Dia de convidar,
Sigues més pacient. Aviat florirà l’alfals. Un abril plujós.
‘Tirsis: Pastors, coroneu d’heura el naixent poeta, pastors d’Arcàdia, a fi que d’enveja les illades de Codrus rebentin; o bé, si Codrus el lloa més que no li plauria, cenyiu el meu front de valeriana, no sigui que la seva mala llengua nogui el poeta futur.’ Virgili: Bucòliques. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1956.
‘Mopsus: No, m’estimo més assajar els versos que fa poc he gravat damunt la verda escorça d’un faig i on, tot component-la, he anotat també la música que alterna amb ells. Tu, després d’això, invita Amintas a contendre amb mi. Menalcas: Com el salze vincladís cedeix a la pàl·lida olivera, com l’humil espígol als purpuris