És senzill i atrevit alhora recórrer el migdia per camins esborrats, rocosos, inhòspits, transhumants. Però agraït és, també, descobrir la remor dels segles ben arran de terra, i assumir tot d’una un colossal encontre emocionant amb l’aire que et narra memòries vençudes per l’oblit. Emprendre la història pels verals és cosa de viure. La silent
Camina la nit, tant sola i lenta, camina la nit d’esquena a la mar. Dormen els ocells, però els mussols viuen i aguaiten tant sols com les àguiles que esperen clarors per saltar a volar sense témer res. La nit camina, no l’altura el temps que passo despert esperant el sol. No espero res més,
Abraça ben fort el matí, aquest matí ennuvolat, i passegeu per nous verals, descobriu camins inhòspits, marrades deshabitades, i treieu el nas a altres temps, i pareu l’orella, escolteu, asseguts al peu d’un arbre o asseguts en un marge antic. El món haurà girat del tot i sentireu un gran enyor, estranyats, una gran buidor
He tornat. Només per uns minuts, abans no surte lo ‘cotxe de línia’ que em durà de nou al poble. Però per uns minuts, després de dinar amb la família i brindar per natros, he tornat a Can Deu, el Cívic de Les Corts, del barri. Des d’aquesta taula on ara escric vam viure moltes
Després va dirigir els seus esforços a organitzar la situació de la república. Va reformar el calendari, que des de feia molt de temps havia estat capgirat per culpa de la llicència que tenien els pontífexs d’intercalar-hi mesos, fins al punt que ni les festes de la sega coincidien amb l’estiu ni les de la
Vides nòmades. Camins verges, d’un sol ús. Enamorades. Dona estrangera. Explica’m el teu secret. Vull saber el teu nom.
Quan poc a poc l’ofec em dugue a la saviesa oculta per comprendre-ho tot, quan los braços cansats i vençuts per la gravetat s’alliberin del meu cos i la claror s’anticipe, l’amor em posarà ales tant fràgils com una vida viscuda conscientment. Potser no em deixaré endur fins ben passat el migdia. Esperaré que Déu