Sóc del parer que el sentit de viure és quelcom íntim o que potser no existeix, com jo ho penso. Jo penso que com a tal no existeix ‘un sentit de la vida’, però per respecte a la resta d’opinions, també contemplo la possibilitat que siga ‘quelcom íntim’. En qualsevol cas, més íntim que el
M’agrada el següent marisc: Los ‘caragols punxents’, los ‘sors’, les tallarines, los ‘capellanets’ i els musclos. Sobretot los musclos. La resta, no, tot i que si tinc gana, cap avall a l’estómac, també. Recentment he conegut un professional del sector del musclo. Del musclo del Delta. Bé, lo musclo del Delta no és cap Denominació
La mesura del Sénia està entre el poc i el res, però tendint al res durant la majoria de l’any. Em refereixo al seu cabal d’aigua.
Conten a la Viquipèdia que només fa 80 anys que el poble disposa de llum elèctrica, però en realitat avui ja en compleix 91. Que tot va ser gràcies a José Subirats ‘Lo Fino’, que va arrendar un salt d’aigua a Alfara de Carles i va fer les reformes que convenien per a l’estesa del
Quan jo estudiava l’ESO (jo vaig ser dels afortunats de cursar l’ESO en en període ‘experimental’), recordo que un 10% de la nota de cada assignatura equivalia a les ‘Actituds, valors i normes’. A més, hi havia una assignatura anomenada ‘Ètica’. Us parlo dels meus 12 als 14 o 15 anys, abans d’entrar al Batxillerat.
Quan visitem Barcelona, jo, al pis de ma germana, malgrat la gran ciutat, m’hi sento a gust. Al pis dels meus pares, tot i estar a escassos metres en línia recta i ser més gran que el del de ma germana, no m’hi sento tan a gust. Què ho fa? ‘Chi lo sa’.
Allò que és segur és allò que hem estat. Del present, caldria preguntar-nos: Quin present? Ara mateix? Allò segur és allò que hem estat. El futur no existeix, només l’imaginem, i el present ja és passat. O no? L’evidència. Si em diuen que visqui el present, somriuré.
No ofenc a ningú si dic que a Amposta, si li llevessis lo riu, no seria Amposta. Per això Amposta i l’Ebre són u i les Terres de l’Ebre són tots los pobles de l’Ebre.
A un quart de quatre, malgrat el cansament, preferia anar a la platja, a llençar-me de cap a la mar per tractar-me la mica de psoriasi que darrerament m’ha reaparegut als colzes. Però els dies passen i el divendres ja és a prop, per la qual cosa, finalment, he decidit estovar una mica de l’hort
L’any passat no vaig sembrar pataques. Uns dies abans de marxar cap a Montenartró, a l’Escola de Pastors, li vaig donar dos sacs de Kennebec ja grillades i a punt per sembrar a Ximo. Diu que li van sortir bé, però que prefereix les Monalissa. ‘No se passen’, diu. No ho sé, xeic. Enguany, la