El camp de l'Erra

Des de Perafita es veu Santa Eulàlia de Puig-oriol i des de Santa Eulàlia es veu Perafita. Això és una cosa poc corrent al Lluçanès, a diferència de l’Empordà, on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, que cantava aquell; aquí els serrats i serradets deixen els nostres pobles en una aparent gran solitud. Això ens ha fet més autònoms, més desconfiats potser també? Hem de comportar-nos com diu aquella dita una mica rància, allò de amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat? Em sembla que no. Sigui com sigui, cada poble té pobles veïns i cada municipi termeneja amb altres i sempre hi ha cosetes. Perafita i Santa Eulàlia (i per extensió tot el municipi de LLuçà) són dos pobles que podríem considerar del cor del Lluçanès, del nucli dur, el rovell de l’ou i, com tots els veïns, alguna vegada s’han mirat de reüll. Cada poble ha anat a la seva i els models de desenvolupament són un xic diferents: potser Perafita s’ha mostrat una població més dinàmica en alguns sentits i Santa Eulàlia i Lluçà, en canvi, han jugat a conservar, experimentar (si es pot dir així) i a promoure la idea de territoris serens. Pensant en una dimensió comarcal, qui sap si són estratègies complementàries. No ho sé. Jo el que veig és que els poblets lluçanesos ens necessitem els uns als altres perquè tots junts amb prou feines fem un poble gran. Per això a vegades tinc por que, si no ens defensem, si no ens espavilem, si no competim aviam a quin poble vota més gent per dir un sí ben gros a la comarca, un dia vindrà algú i dirà: “Vinga, aire, au, a espabilar-se, Perafita, Sant Martí, Lluçà, Merlès…, a partir d’ara tots aquests poblets rònecs s’ajuntaran en un macromunicipi de nom Lluçanès del Mig, o Pesantllumès. I a callar.”  I altres barrabasades perquè són capaços de tot. Ai no ho sé. Penso que si ens ajuntem, si mancomunem serveis com ja s’ha estat fent amb el consorci, si consolidem i fem créixer el consorci convertint-lo en un modest però clar consell comarcal, aquest perill l’allunyarem. Perquè sempre serà millor mantenir una forta identitat de municipi i aquella mica de sana competència i, al mateix temps, treballar plegats amb els veïns per optimitzar recursos; vaja, que seria una manera de poder repicar sense deixar d’anar a processó. Els serrats, ja ho hem dit, amaguen uns pobles de la vista dels altres, per això de tant en tant val la pena enfilar-s’hi: sempre es veuen coses. Dius Perafita i et ve aquella olor del sucre amb l’anís sortint del forn, de records de draps de llana (l’estamenya, que també és el nom dels cotxes de línia que anaven a Vic), de pedra ben treballada, d’aquelles llindes de les cases amb l’any i potser el símbol d’un mestre d’obres o una creu. Santa Eulàlia segueix el traçat del camí ramader que li dóna aquest aire cançoner i lleuger, de poble de pas. Al mig hi ha el pou, que trenca la monotonia, i vinga cases velles, noves, petites, més grosses, amb el Serrat de Cal Jep Sant que ho domina tot i on cal pujar si es volen veure a l’hora, només girant una mica el cap, el Cadí, el Pedraforca, el Puigllançada, el Puigmal, els Munts, el Montseny, Montserrat, Sant LLorenç de Munt i les teulades del poble. Des de la plaça, que és un mirador, quan ens hi aboquem sempre sabem quin temps fa a Perafita. I els de Perafita, que tenen la sort de viure en un dels pobles de més anomenada de la comarca, deuen fer el mateix. Deuen mirar si el Castell de Lluçà porta o no porta capell. Si vénen núvols o si manxa el vent de ponent perquè llavors aquells núvols, que ja són sobre Santulària, amb poca estona els tindrem aquí. Del Castell i el Monestir de Lluçà, ànimes de la comarca, n’haurem de parlar un altre dia, avui tenia ganes d’ajuntar aquests dos pobles que tota la vida han format part del meu paisatge. L’un de la vora i l’altre una mica més de lluny.

Continuarà…