El camp de l'Erra

Telers, bitlles, retort, filats, xeca, xeca, xeca….xeca, xeca, xeca, després dels cants del pinsà, el verdum, la cadernera i el lluer, i el xiscle de les orenetes a coberts i sotateulades, aquest és el so més carecterístic d’aquests dos pobles grans del Lluçanès, que un dia van ser industrials com el que més. Sonen les sirenes i les bates blaves, verdes, del color que siguin, enfilen el caminet, l’avinguda, el que faci falta, per arribar dins aquelles naus que sacsegen cos i ànima amb la seva sístole-diàstole creadora de teixit. Això va unir dos pobles lluçanesos, els que més gent nova van rebre, els que més feina oferien; els va entreteixir, com ordit i trama. Ara les coses han canviat, però el passat ens dibuixa i ens condiciona i, arrelades a aquells telers, les persones es poden projectar cap al futur. Tots dos pobles són també balcons, grans balconades al bell mig del Lluçanès, la Vila de Prats, i balconada impressionant sobre la Plana de Vic, el poble de Sant Bartomeu del Grau. I des de tan amunt, les coses es veuen clares: compartim un espai geogràfic ben definit, uns problemes molt semblants, una manera de ser i de viure i, en el cas d’aquests dos pobles grans, una memòria molt forta del tèxtil, de les bates verdes i les casaques blaves, de la borra, del gesticular de lluny per fer-se entendre, del jersei tirat a les espatlles a les cinc del matí, de l’entrepà de truita amb regust de gasoil de grans tràilers, de l’arribada massiva de nous habitants, nous alumnes a les escoles, noves maneres de veure el món, noves oportunitats de créixer i compartir. Prats potser és la terrassa de l’àtic, mentre que el mirador del Roc Llarg a Sant Bartomeu és la gran balconada de l’ai al cor. Quina comarca no farem si estem tots units amb la idea que tenim una oportunitat única de decidir treure el cap als mapes, mostrar-nos tal com som, disposar d’uns diners a la butxaca amb la possibilitat de decidir si convé més invertir-los en això o en allò (i salvar la feina de serveis socials, promoció econòmica i turística, ocupació, i més, que havia començat a fer el consorci, un ens gestat en part a Sant Bartomeu, i que ara està en perill). El lluçanès és més que una comarca, el Lluçanès és una marca. Avui dia és molt més interessant tenir una posició clara en la ment de les persones que no pas saber on vas o deixes d’anar a mercat. Tenir una marca en un món fluid, líquid, és tenir un gran què. Per això em sorprendria pensar que els de Sant Bartomeu no s’adonessin de la gran oportunitat que se’ls presenta, de formar part d’una MARCA potent, clara, que ven paisatge, tranquil.litat, bons aliments, camins ramaders, feines de futur i un passat ric en experiències. Els lluçanesos necessitem aquest pont immens que ens comunica amb la Plana de Vic, amb la conca del Ter, amb la Catalunya que ja mira cap al Pirineu Oriental i cap a l’horitzó de la costa, aquest poble de Sant Bartomeu del Grau, amb tota la seva riquesa paisatgística i patrimonial, les seves grans cases, els seus prats, les seves capelles romàniques, i segurament ells necessiten aquesta marca capitanejada per la dinàmica vila de Prats (dos cops cremada, però cada vegada ressorgida de les seves cendres, tossuda i valenta), que els permetrà deixar de ser un bonic racó d’Osona, entre tants, per passar a ser porta de llevant i balconada d’una comarca nova, relacionada amb el benestar i les noves oportunitats en un món que canvia molt de pressa però que en alguns punts s’aferra a les seves essències.

Continuarà…