ELS GEMECS DE LES ONES
El ventre de la tardor queda obert, a l’espera dels primers núvols
extraviats del camí que els conduïx a l’exili de l’estiu. Les vesprades
succeïxen per elles mateixes, alliberades de la mà protectora del Sol
que
desitja acompanyar-les fins la porta de la foscor anhelada.
El paisatge es trastorna. Tremolen les muntanyes malgrat que no ho
perceben els passos que guarden dibuixats.
Totes les aus són iguals en les vesprades noves,
sobrevolen la serp del
temps que dormisqueja.
A cada costat de l’horitzó, la capritxosa realitat busca construir-se
d’una manera diferent a la antiga tardor
del passat.
Els amants es busquen, novament.
Els edificis entretanquen les seues finestres.
Els parcs inauguren els somriures de les boques gastades.
Un carrer es tanca per a ser el drecera a cap lloc.
El futur és el cantó més pròxim.
Ressonen els gemecs de les ones i l’arena, òrfena del mar, es
refugia
en la costa a què besa.