L'Hereu Riera

Circular per Girona amb un cotxe adaptat (i per les altres ciutats sospito que és igual, però aquesta és la que conec millor, la ciutat per on circulo habitualment) és un no parar de rebre sorpreses, en el sentit emprenyador del terme.
L’última la vaig tenir tot just dissabte passat, quan vaig anar a (intentar) aparcar a la cruïlla dels carrers de la Creu i Migdia: hi ha dues places d’aparcament, davant per davant d’un establiment de menjar. Es tracta d’un lloc molt cèntric, molt buscat, i per tant és fàcil trobar-les ocupades, però aquest dia que dic, essent un dia no feiner cap al tard, les dues places estaven lliures… Però ja diuen que la felicitat no és mai completa: just al costat de l’aparcament, just a l’espai que un discapacitat que usa cadira de rodes necessita per obrir de bat a bat la porta del conductor per poder baixar la cadira, l’espai és ocupat per les taules, cadires i tendals que l’establiment de menjar hi ha instal·lat de cara a l’estiu perquè els seus clients puguin fer el fet a la fresca, sobre la vorera.
Com és, això?, us deveu preguntar. Jo també ho faig, perquè aquí només hi ha dues possibilitats: que els amos de l’establiment hi hagin estès la seva parada de taules i cadires sense permís de l’Ajuntament, i passant olímpicament dels problemes dels automobilistes discapacitats, o bé ho han fet amb el vistiplau del Consistori, cosa que vol dir o bé que en aquella casa no s’assabenten de què vol dir el concepte “aparcament reservat per a discapacitats” que assenyala el cartell plantat al costat, o bé que passen de les necessitats dels conductors discapacitats tan olímpicament com els de l’establiment en qüestió…
I bé, és una anècdota més. Qualsevol minus motoritzat us en podrà explicar un gavadal, però deu ser perquè la permissivitat municipal fa estralls, deixant que els facin els desaprensius que els importa un rave tot excepte poder anar a la seva. Hi ha barruts que aparquen als reservats simplement aplicant el seu enorme morro allà on deixen el cotxe, si de cas sortint amb allò típic de “només són 5 minuts”, en cas que els enganxis i els posis cara de gos enrabiat. Però hi ha tota una tropa de morruts que funcionen (i tothom ho sap, excepte potser els de la casa de la vila, tan diligents en altres temes) fent servir targetes d’aparcament falsificades (és fàcil: només cal un bon escànner i una botiga on plastifiquin documents) o bé la targeta legal de l’avi, del germà o de la tieta discapacitats… Si no és així, la quantitat de discapacitats conductors de cotxe (i molts d’ells de gamma alta, 4 x 4 i furgonetes: una meravella!) que corren per Girona és simplement fantàstica.
I ara que hi som, dues coses més:

El nombre de places d’aparcament reservades que hi ha a l’àrea de Girona ha crescut, aquests últims anys, gràcies a Déu. Però també és cert que n’hi ha un munt que estan tan mal situades, que a l’hora de la veritat resulten inútils, i per tant no s’haurien de computar com a places reservades en els mapes turístics: n’hi ha que estan emplaçades al costat mateix d’un arbre, que no permet obrir la porta, o de la seva base de terra, i no hi pots plantar la cadira per baixar del cotxe, perquè hi quedes clavat i/o desequilibrat; o d’un desnivell de la vorera, i et pots trencar el cap en l’intent. I en altres casos, si no hi ha cap d’aquests obstacles naturals, ja s’encarreguen els veïns de posar-hi els seus, en forma de bicicleta fermada a l’arbre o de moto aparcada despreocupadament damunt de la vorera…
(Ah, i me’n descuidava: també hi ha el cas dels motoristes que s’han especialitzat a aparcar sobre les ratlles blanques paral·leles que hi ha entre dos o més aparcaments, quan són en bateria, que serveixen precisament per deixar lloc per obrir la porta i baixar la cadira, i que ells confonen amb el seu garatge particular, gratuït i a l’aire lliure, alça Manela!
I encara una altra curiositat afegida: ha corregut la brama, i ningú li ha parat els peus, que durant la nit, entre setmana, i tot el dia els caps de setmana la reserva de places per a discapacitats funciona com les de càrrega i descàrrega, això és, que deixa d’estar en vigor, i que per tant es poden ocupar tranquil·lament -impunement-; així, si els discapacitats volen sortir a sopar o de marxa, com tothom, la marxa començarà per a ells amb la cerca i captura d’una plaça lliure on aparcar el cotxe…).
Això que explico passa fins i tot en el mateixíssim carrer Empúries, on hi ha la seu de Mifas (Minusvàlids Físics Associats), i un servidor ha vist més d’una vegada una patrulla municipal passar pel carrer i passar de tot: o no ho veuen (malament!), o ho veuen i se’ls en fot (pitjor!!).
L’altra cosa que volia dir és que quan et trobes una plaça reservada ocupada per algun energumen sense permís hi ha la possibilitat, és clar, d’agafar el telèfon (el mòbil, forçosament) i avisar la grua municipal. Però, a banda que sigui lleig que un es vagi xivatant a l’autoritat, la trucada va a compte del pobre discapacitat (que sol ser pobre, a més, curiosament); això d’una banda, però el pitjor és que, primer, l’estona d’espera també va a compte del discapacitat, i segon: on esperes, mentrestant, amb el teu cotxe, sense fer nosa als altres cotxes?
Hi hauria una manera efectiva per tenir tot aquest ramat de vividors amb l’ai al cor, si més no, i que a la llarga escarmentessin: que existís un número de telèfon gratuït al qual es pogués trucar per cridar la grua. Alguna vegada ho hem suggerit als responsables de la cosa, en reunions i altres fòrums on s’han tractat aquestes qüestions, dins de la qüestió més ampla de la supressió de barreres per a la mobilitat, però amb l’èxit que és palès: cap.
Si hi ha algú que pensi allò que hem arribat a sentir expressat en veu alta -i amb un parell de pebrots-, que els minus som “uns privilegiats”, li recomanaria que llegís el cartell que acompanya aquest text. Podria ser fins i tot que l’entengués.

—Què és un llegat solidari?

«Imagina poder estendre la teva solidaritat a les pròximes generacions i contribuir a fer un món millor per a tothom.
Imagina poder contribuir a un món en què cada vegada
més nens creixin sans i sentint-se segurs en el seu entorn, puguin anar a
l’escola i tinguin una oportunitat en fer-se grans.

»Un món on sigui més factible posar fi a la gana i la pobresa i on el desenvolupament sostenible asseguri els
recursos per a tothom.

»Un món en el qual es respectin els drets
humans. On l’atenció sanitària arribi a tots els racons i es
destinin més mitjans a eradicar malalties com la malària, la
tuberculosi i la VIH/SIDA.

»Un món ple de boscos, de mars vius, que es mogui amb energies netes i on el clima segui predicible.

»Fes testament i inclou-hi un llegat solidari. Així,
sense perjudicar els drets dels teus hereus, contribuiràs a més a
deixar un món millor».

Sona bonic, oi? I sembla realitzable… Ho és: aquest és el text de presentació de la campanya que estan portant a terme una colla d’entitats agrupades en el portal LegadoSolidario.org per recollir fons per als seus programes de cooperació (al marge dels clàssics, diguem-ne, com ara l’administració -cosa que posa en contradicció el mateix concepte d'”ONG”, ‘organització no governamental’-, les quotes dels socis, botigues i carnets solidaris, etc).
 

Per convènce’s que no estem parlant de cap utopia, només cal fer un cop d’ull a la plana web de Legado Solidario, on les entitats implicades (entre elles Acción contra el Hambre, Aldees Infantils, Amnistia Internacional, Ajuda en Acció, Intermón Oxfam, Medicus Mundi, Unicef, etc) expliquen l’objectiu d’aquesta iniciativa i les possibilitats que obre de cara al futur, i a més, explica la manera de redactar un testament, com es pot fer per deixar una part de l’herència personal a aquest fons de redistribució solidària.

La idea no és pas nova, per bé que ho sigui dins el món de les modernes ONG: va ser a través dels llegats i les donacions voluntàries que els grans ordes medievals, com el dels templers, per exemple, van arribar a conèixer èpoques de bonança, i fins i tot d’esplendor. Per no parlar de la institució “no governamental” per excel·lència, l’Església, en les seves diferents i nombroses branques al llarg de la història i al llarg i ample del món…
És una bona notícia, doncs, que aquest importantíssim recurs es converteixi en font de finançament per als organismes que lluiten avui per corregir els desequilibris del món i les seves nefastes conseqüències, sobretot en la salut de les persones i del planeta.
I és una important acció, també -i això seria encara més destacable-, pel fet que pot representar un pas cap a una nova organització de la societat sobre unes bases més racionals i justes. Perquè, si això funciona (i té tots els números perquè sigui així), la pregunta és òbvia:
¿No aniria tot millor si s’estengués la iniciativa fins a convertir-se en la manera de funcionar normal, si sistemàtitzéssim el mecanisme de l’herència, de manera flexible però generalitzada? ¿No aniríem millor si l’herència fos un dret garantit per a tothom, el més elemental i general dels drets humans? La resposta em sembla que és encara més òbvia.

Al bosc, els arbres caiguts nodreixen els altres que queden dempeus, vius, i també els que naixeran al cap de poc: amb la seva desaparició física els deixen l’espai vital i la llum del sol que els cal per créixer, i els alimenten físicament amb les seves pròpies restes. La mort dels vells troncs és promesa de nova vida. A més de la memòria biològica per als de la seva pròpia espècie, deixen en herència l’oportunitat de viure a totes les altres, indistintament.
Les plantes representa que no pensen, i tanmateix la societat vegetal ho fa millor que la nostra, la societat humana, elitista i discriminatòria, profundament injusta des del naixement fins a la mort dels seus membres (tant els més vigorosos com els més poc desenvolupats, els més rics i els més pobres), i més enllà, mantenint i perpetuant aquest disbarat com un dret (valga’ns Déu!), el dret successori (que té la virtut d’hipotecar tots els altres)… L’home poderós (en l’escala que sigui, a qualsevol nivell de poder i riquesa) troba perfectament lògic que de la seva desaparició se’n beneficiïn sobretot -i només ells, si pot- els seus plançons, que ocupin ells en exclusiva l’espai vital que ha deixat lliure.
A la selva, la lluita per sobreviure és ferotge, però els arbres, immòbils i muts, ens donen una lliçó de vida que els humans no aprenem de cap manera.
I així anem…

Com a espècie eminentment estúpida i autodestructiva encara no hem fet el cim, però: l’últim esglaó consisteix a cremar el Llibre de la Selva, i de moment no ho hem aconseguit del tot. Però ja hi estem posats, i aviat acabarem la feina.

Grité, grité,
¿no lo ves?,
está muriendo lentamente
Mama Tierra, Mother Earth…

Translation (traducción):

[En una actuación estelar, el ilusionista Florentino vuelve por sus fueros]

—Alehooop!!

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[En una actuación estelar, el ilusionista Florentino vuelve por sus fueros]

—Alehooop!!

S’ha passejat per Catalunya durant tota la campanya electoral com un cuirassat enfrontat a una tribu d’indígenes, anant de perdonavides i rient-se dels dards llançats contra ell pels seus lil·liputencs rivals. “Fa temps que no parlo amb el meu rebesavi”, li va engaltar a l’Oriol Junqueras, que d’altra banda l’hi havia posat fàcil, recordant-li a ell i fent saber a tothom en un context que no tocava el passat esclavista de la família del professor atòmic. El gran animador d’aquesta pansida campanya que avui acaba no s’ha pas estat d’anar disparant els seus petards aquí i allà, cal suposar que amb gran regocijo dels seus coreligionaris d’Espanya endins, que es deuen fer creus de poder tenir entre les seves files un fenomen com aquest, que sembla sortit de la vitrina d’una facultat d’antropologia.
Però de fet, potser de tan gat vell com és, tot allò que diu comença a sonar a déjà vu…
Com els deu manaments, els seus també s’enclouen en dos: PP i PSOE; la resta sobra. I encara aquests dos perquè es poden encloure en un de sol: Espanya. No hi ha res més a l’horitzó: només foteses que no cal ni considerar, ridiculeses que s’escombren amb un bufet; sense perdre mai el somriure, però, això sí, el somriure foteta dels que se saben dotats d’una ment superior, tan superior que no els hi cap al cap…
A partir d’aquí, aire!: allò que convé als seus arguments imperials i/o de classe (com l’invent genial de la Nación española o el no menys enginyós de l’energia nuclear) és “fantàstic”, i tot allò que li va en contra són “fantasies”, “utopies”: el feminisme radical, l’ecologisme, el nacionalisme (no espanyolista) o l’independentisme… tot són “fantasies ideològiques”, és clar, o fantasies a seques [*]. I el que cal és el vot útil: Voteu PP (o PSOE, com a màxim), que així ens entretindrem a Europa estirant la manta cadascú cap al seu costat durant 5 anys més, a veure qui pot més (i pot més el PPE), i mentrestant quedarà intacte allò que cal que hi quedi per damunt de tot: ES-PA-NYA.
Però…, hi ha una cosa que grinyola, aquí: avui o ahir li sentíem dir, replicant als il·lusos que pretenen que el català sigui llengua oficial al Parlament europeu, que si això és el que volen, que facin per maneres que Andorra entri a la Unió Europea, i problema resolt! Ai carai!, que diria el senyor Marcel·lí Virgili. A què s’ha vingut a referir, amb això? Perquè, seguint el fil d’aquest argument, el senyor ALEIX Vidal-Quadras dóna la raó als qui pensen que l’autonomia que ens cal és la de Portugal -o la d’Andorra, pel cas-, i que si no, no cal que s’hi matin els beneitons com l’Oriol Junqueras i tots els que lluiten pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya, convençuts del fet cada dia més evident que l’autonomia espanyola, a més de ser de via estreta, és una via morta, i que per tant no porta enlloc…
A veure si serà veritat que el nostre home està perdent facultats, que no és tan brillant com era, i que, com diu el meu articulista de capçalera, últimament fa pensar en un capellà que ha perdut la fe i no es creu allò que predica, però que no deixa de predicar per no defraudar els seus feligresos.
Mentrestant, però, s’ho cregui més o menys, no perd cap oportunitat de disparar amb bala contra el seu propi poble, i si pot, li impedirà com sigui que surti del gueto, i la llengua del seu poble, si d’ell depèn, no sortirà mai del clos familiar, que és el màxim que ell li els seus poden tolerar.
Segur que el nostre Vidal-Quadras, aquest amb qui compartim -encara que sembli mentida- espai i temps, fa molt que no parla amb el seu rebesavi esclavista, però el que sembla segur també és que n’ha heretat els gens.
Però les coses són com són, i no com se les imagina el rebesnét. I la dura realitat és que poques coses hi deu haver en aquest món més patètiques que un esclavista esclau, o que un esclau esclavista, tant se val.

[*] Ahir, últim dia de campanya, l’entranyable cridaner afònic va arrissar el ris amb els seus jocs de paraules, afirmant que “l’energia nuclear és un element fantàstic per a la demagògia”, i va atribuir la culpa de l’accident de la central nuclear de Txernòbil al “sistema polític totalitari” de la Unió Soviètica. No seré pas jo que defensi l’experiment socialista de matriu russa, però que jo sàpiga la central nuclear de Three Miles Island es troba als Estats Units d’Amèrica…, per no mencionar les modèliques centrals nuclears espanyoles, que si no n’ha petat alguna fins ara deu ser perquè Déu no ho ha volgut, i que duri. (Què se’n farà de la de Garoña, per cert? Ens hi apostem un pèsol que li allargaran la vida 10 anyets més, com han demanat les empreses titulars, Endesa i Iberdrola?).

Es va apaivagant a poc a poc, fonent-se en ecos, la gran festa blaugrana de maig del 2009, com la ressaca d’una onada gegant, i mentre anem paint aquella experiència i processant-la en record de dolç sabor, al qual poder recórrer sempre que ens vingui de gust com si fos la bóta del racó, anem processant també la gran quantitat de reflexions que aquesta somoguda ha provocat en les ments del país i de fora. La sorpresa ha sigut majúscula, i doncs no n’hi havia per a menys!
Circumscrivint-nos a l’àmbit gironí, únicament, en el diari d’avui en Miquel Pairolí assegura que el futbol s’ha convertit en “l’instrument de la catarsi i de l’oblit”, i que és “més que mai l’opi del poble”…, i plany el pobre intel·lectual a qui no agradi el futbol i no en tingui ni idea, perquè el prendran per “un elitista estirat, tancat a la seva torre de vori, o bé per una reminiscència d’altre temps”.
Bufa!, si no fos per què, gairebé que m’hauria de sentir al·ludit, ja que en el meu post anterior hi havia alguns d’aquests elements. Però només alguns, perquè de fet allà on pica fort el professor Pairolí és en la “bombolla” (una altra!) que s’ha creat artificialment sobre el joc de la pilota, l’exageració mediàtica, i sobretot la renúncia al sentit crític d’opinadors que l’haurien de mantenir per no perdre el món de vista. En aquest parell de punts hi estic d’acord, però no pas en els altres. Entre el pensament inflat com un bunyol i sense capacitat d’incisió i la pikheria d’esquerres d’alguns prohoms amb tribuna, crec que hi ha tot un munt de valors i matisos que no es poden pas menysprear ni fer-ne befa fàcil.

En la darrera de les cròniques dominicals que escriu a El Punt de Girona, David Marca es remunta als temps foscos de l’últim dictador espanyol per asseverar que l’obra mestra de distracció política per als mal alimentats espanyols va ser el futbol, i assegura que ara la història es repeteix, amb els catalans que ens tenen distrets “vestint-nos el barcelonisme de catalanisme polític i europeisme” i amb el cervell rentat vivint en un món on Messi i companyia són déus i el Barça és el paradís (altre cop la metàfora religiosa, que sembla inevitable…).
Continuem un xic més amb la foto en negatiu d’en Marca: “Hem avançat ben poc pel camí de la lliure voluntat. Franco la imposava i ara, democràticament, ens deixem conduir com pollades d’aneguets arrenglerats. Però el més greu no és aquest fet indiscutible. L’avorriment polític generalitzat ha assolit cotes tan altes entre la societat, que acceptem que ens resolguin [?] els dilemes vitals (…). Ben dirigits, la majoria de catalans ja ha escollit: res de lluita i responsabilitats, anar tirant, bona vida i futbol. L’únic dilema és saber qui és millor: Cristiano Ronaldo o Messi. A Roma, dos a zero? Que bé!”.
El dit acusador sembla prou explícit, doncs: la culpa de tot no és pas del futbol, no, però sí que la té del fet lamentable que s’esmussi l’esperit crític dels ciutadans (inclosos els que pensen, es veu) i que siguem capaços, gràcies als seus efectes anestesiadors, d’empassar-nos gripaus grossos com camions… Ai, mare de Déu, quines ganes de tirar aigua al vi!, no fos cas que el poble tingués de tant en tant una alegria gratis i completa… Sospito que si ara intercanviéssim els escenaris històrics del Carnestoltes, posem per cas, i aquesta festa tingués el vigor i la disbauxa que la caracteritzaven, alguns opinadors contrastats opinarien que fóra gràcies a la vàlvula d’escapament del Carnestoltes, precisament, que l’Església tindria muntada i assegurada per anys la seva gran infraestructura de poder social, econòmic i polític… Si poden, no pararan fins que el futbol es converteixi també en una sopeta insípida i de consum perfectament regulat, un pàl·lid reflex del que hagi pogut ser en temps més primitius com els actuals…

A les antípodes d’aquesta visió magra i avara del miracle, n’hi ha d’altres per sort més lluminoses. Sense anar més lluny, en el mateix diari però del dia abans, l’Enric Ramionet parlava de somnis mediàtics just al costat de la columna on Josep M Fonalleras subscrivia la idea llançada per The Guardian, es veu, encara que sembli mentida (que s’han tornat bois, aquests britànics?!!), de fer de la Ciutat Eterna la seu permanent de la Copa de campions, vist com s’ha vist que la final d’aquest any ha unit gent del nord i gent del sud d’una manera tal, que no hi ha eleccions europees que ho puguin superar…
«El futbol proporciona aquestes glòries incruentes i permet coronar i exaltar conqueridors que tornen triomfants a casa sense haver devastat cap país en nom nostre. La qual cosa, si es contempla amb perspectiva històrica, no és cap ximpleria», escriu en Ramionet, parlant d’aquest esdeveniment farcit d’èpica, lírica i drama…

«Com no perdre el ritme cardíac quan en Cristiano Ronaldo s’aproximava serrant les dents a la nostra àrea? Com contenir l’esclat d’alegria quan el menut Messi volava per rematar de cap a la xarxa? Com no sortir als carrers a victorejar els herois i no sentir-nos al setè cel blaugrana? S’hauria de ser de gel, o del Madrid, per mantenir la tebior en un moment de tanta càrrega emocional i històrica. O haver passat els darrers anys lluny de la terra baixa, refugiat en una cova, física o mental. Coses dels temps».

Un altre text que no em resisteixo a transcriure aquí és tret (igual que la foto, presa per Toni Albir, de l’Agència Efe) del bloc de l’amic Carles Puigdemont, que fa una divagació tan curiosa com interessant al voltant de la barretina dels catalans i de la que duia, amb tanta naturalitat com el Gran Barrufet dels contes del gran Peyo, en Messi durant la rua que va dur els campions pels carrers de Barcelona fins a l’estadi blaugrana:

«Penso en tot això després de veure,
admirat, que Lionel Messi no ha tingut cap mania a lluir un barretina
durant la celebració de la Champions al Nou Camp. Segurament això només
ho pot fer algú a qui no li pesi la càrrega amb què un concepte fals i
provincià de progrés va condemnar tota una sèrie d’elements, símbols,
tradicions, cuines, productes, llenguatge, accents, arquitectures,
paisatges… que ens havien caracteritzat durant segles. El cas és que
aquesta sobtada reivindicació inconscient i efímera de la barretina
m’ha suggerit el nom [‘La barretina mecànica’] que m’agradaria per al projecte d’en Pep
Guardiola. Perquè en el símbol i en el mateix mot de la barretina hi
trobem molts valors, usos i expressions que s’escauen al millor Barça 
de la història.

»Un Barça davant del qual nosaltres i el
món sencer es treu la barretina. Un equip que sap treure’s el barret
davant del rival. Uns jugadors i un entrenador que recuperen la
cortesia i l’educació que durant una època s’expressava amb el delicat
llenguatge dels barrets i llurs jocs d’ales. I que al camp fan el que
els passa per la barretina. Un Barça que reivindica les arrels com a
forma per entrar de ple en la globalitat i la modernitat, fent-hi
aportacions genuïnes i no pas calcs adotzenats d’un sistema i
llenguatge universals.

»Felicitats a tots els jugadors, equip
tècnic i directiva pel bon joc, pel bon exemple i per haver sabut
triomfar amb honor, orgull i brillantor».

A propòsit de la barretina, fa temps que penso —i aprofito per dir-ho ara i aquí— que el dia que, per alguna casualitat de les que fan voltes pel món, es posi de moda al Bronx i a tot Nova York, els catalans la redescobrirem, la reivindicarem i potser la comprarem en massa a la multinacional Nike (que es pronuncia ‘Naiki’, per cert, segons els més viatjats).

Però tornem al futbol del Barça, i ara per tancar amb fermall d’or el tema. I vull fer-ho desgranant uns versos de l’Oda a Pep Guardiola d’en Narcis Comadira, una peça del gran poeta gironí que no li sabia i que he descobert justament gràcies a en Miquel Pairolí, al seu bitllet del 30 de maig. Les estrofes 4 i 5 fan així:

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t’has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius “aquí”. I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant.

Aquests darrers versos, observa en Pairolí, són heroics, elegíacs i alhora profètics, en tant que el Guardiola que retraten no és l’entrenador del primer equip, sinó el noi de Santpedor quan era jugador de l’esquadra blaugrana. Torno la paraula a en Miquel: «Esmenten el “subtil estrateg”, “l’heroi del present” i contenen el mot “Romandràs”, la primera meitat del qual designa el nom de la Ciutat Eterna. Tenen aquest do, els poetes. I mentrestant riuen entendrides les mares catalanes».

«…I val a dir, ara que parles de l’efemèride futbolística [el 0 a 5 que el Barça de Cruyff, Reixach i companyia va engaltar al Real Madrid al seu propi feu, el 1974], que, agnòstic no sols en matèria de religió tradicional, sinó també en la fe aquesta prou més nova del futbol, aquella golejada ha estat l’única avinentesa de vibració personal en això dels onze galifardeus contra tants altres clavant-li puntes de peu a una bimba (¿cal afegir que per causa sobretot del putejament posterior a què la militarada [de la caserna de Madrid on l’autor feia la mili] va sotmetre els soldats catalanets i la subsegüent venjança d’aquests consistent a guixar Madrid 0 – Barça 5 a totes les portes de WC amb insults contra els catalans?).
El creient, així com tots els altres contertulians, fan llavors per convèncer el descregut de les virtuts simbòliques del club que diu ser-ne més i de com aquest, avui dimecres [27 de maig, dia de la final a Roma], juga tots saben què i contra qui de tan important i decisiu. L’ateu futbolístic se sent immune a un tal proselitisme. Desitja el millor a la causa futbolera dels seus companys. Però els recomana eutrapèlia en cas de victòria. I, sobretot, ironia i distanciament relativitzadors en cas de derrota.
Ai del païset que fa de la pilota un Ersatz de tantes servituds com l’aclaparen i de tantes defeccions substantives com pateix! Ai dels qui fan dependre benestar emocional propi i col·lectiu de l’encert d’uns mercenaris a sou d’un muntatge al servei de l’estupidització de les masses!».
[“País i pilota”, de Josep Morgades, a El Punt del 27.5.2009]

Quina ràbia de tiu! Ha aconseguit, a l’hora de bescantar l’esport més popular, el futbol, i desmarcar-se’n -uix, quin horror!-, col·locar en una columna de 50 ratlles tots els tòpics que han remenat els intel·lectuals des que algun d’ells, emulant Marx i essent tan genial com ell, va dir que el futbol era l’opi del poble… I ho ha anat a fer -aquest que hem citat aquí dalt-, el dia més inoportú, és clar, o oportú, segons com es miri; en tot cas, el dia que els seus comentaris podien fer més ràbia…
Com que, malgrat tot, em sento immune al seu proselitisme ateista en allò referent a aquesta religió “prou més nova” (?!) del futbol, m’estaré de retopar-li els llocs comuns amb què es regala (llàstima que s’ha descuidat d’adjectivar amb la locució “vestits amb calça curta” els “onze galifardeus” que claven puntades de peu a la pilota, per fer-ho més complet), però no d’afegir-hi algunes petites observacions.
Veient el menyspreu dels seus comentaris (¿amb quin permís, per cert, es permet de tractar els catalans de “catalanets”, i Catalunya de “païset”, si es pot saber?), no és estrany que no hagi tingut en compte per a res altres aspectes que altres analistes han tanmateix enumerat: els valors del treball, l’esforç, la feina ben feta, la disciplina, el treball en equip, l’esperit de superació, la confiança en un mateix -i cap xuleria, res d’anar de sobrats-, la fe en les pròpies possibilitats, el rigor amb què Guardiola i els seus homes han portat la temporada fins a culminar-la amb aquests èxits tan sonats, i tan legítimament celebrats per ells i els seus seguidors; l’autoestima col·lectiva que han provocat amb la seva feina i els bons resultats que ha donat; la maduració dels joves del planter i la moderació dels cracs vinguts de fora; la funció indiscutiblement integradora que el Barça fa (novament, com temps enrera) amb aquesta enorme onada immigratòria que ens ha arribat aquests últims anys; la sublimació de la violència potencial de les masses a través de l’esport; el camp de futbol com a representació incruenta dels vells camps de batalla; la lluita entre feres convertida en joc de cavallers; l’afició als colors del club com a aglutinadora del sentiment de pertinença (que no necessàriament ha de ser excloent, com van demostrar bascos i catalans a València el dia de la final de la Copa del rei: algú n’ha dit “orgull identitari de braços oberts”); i fins i tot el fet que el futbol pot tenir (beneïda blasfèmia!) un punt d’art, i que les seves estupiditzades masses de seguidors poden arribar a alguna mena de gaudi estètic!…
I podríem continuar: el civisme de l’afició blaugrana, al Camp Nou o en les expedicions amb l’equip; l’alegria de la mainada, compartida amb els seus pares, contents com nens el dia que el seu equip guanya; la comunió dels nanos amb els seus companys d’escola vinguts d’altres terres; l’alegria dels avis, que havien conegut les èpoques magres del Barça per obra i gràcia del règim franquista, que sabia molt bé -molt millor que alguns intel·lectuals molt pagats de si mateixos- que el Barça és més que un club en la mateixa proporció que Catalunya és menys que un estat, i que així serà encara un temps, primer perquè Franco no se’n va sortir, i després perquè Catalunya, que va sobreviure a Franco (com fa amb tots els seus enterradors), no és encara un país normal, és a dir, un Estat dins els Estats Units d’Europa.

El Barça, amb tots els seus èxits, no farà pas que aquest païset de
merda ple de catalanets es tregui de sobre el pes mort que li va caure
a sobre fa 300 anys i que li xucla la saba, però tot fa bullir l’olla,
i mentrestant és a través del Barça i dels seus mercenaris, i no pas del Govern del país i els seus ministres (ni tan sols el d’Afers Exteriors),
que arreu del món la gent aprèn a situar Barcelona i Catalunya en el
mapa i a percebre claríssimament que el Barça és un club català; que
són “catalans” aquest equip campió d’Europa i els jugadors que
l’integren, dels millors del planeta, i atenció: que la llengua del
club i dels jugadors de la casa és el català, igual com va ser el
català, amb l’anglès i l’italià, llengua oficial a l’Estadi Olímpic de
Roma. (Un estadi, posats a dir, on la rojigualda va brillar per
la seva absència, igual com passa al Camp Nou i a San Mamés, i com va
passar a Mestalla el dia memorable de la xiulada antimonàrquica).
Tant
s’ha dit i repetit per tantes i tantes emissores d’arreu del món
(excepte Espanya, que viu en un altre món), que allò era cosa de
catalans, i no pas “d’espanyols”, que la mestressa de la Comunidad es
va veure obligada a venir a Catalunya el dia abans (amb l’excusa de les
eleccions europees) i vestida de Cobradora del frac a reclamar el
percentatge corresponent per poder alimentar la Bèstia: “Que el
Barcelona és (al fin y al cabo) un equipo español, y yo lo que quiero
es que gane y que se traiga la Copa de Europa para Españaaaaaaaa!”. I doncs és claro que sí, doña Esperanza!, ben dit, sí senyora, que l’esport també dóna dividends, i no són pas pocs!
Tot
això, però, són coses sense gaire importància, i que per tant passen
per ull d’alguns dels nostres intel·lectualets més il·lustres. Fa temps
un pensador d’aquest país va dir que el Barça és (com) “l’exèrcit
desarmat de Catalunya”, una sentència que pot semblar una broma, però
que té una part absolutament certa. Però a aquest presumpte savi, a més del futbol, també
li agradava molt el bon vi i la bona taula, i les
novel·les de lladres i serenos, de manera que no és pas cosa
d’agafar-se’l gaire seriosament…
Els nostres savis de debò
continuen al peu del canó, inabastables a les passions d’estofa
popular, posats dempeus dalt de les seves boniques torres de marfil, com
levitant sobre els caps de la gent, igual que Jesús de Natzaret caminant
sobre les aigües del llac de Tiberíades. Encara que, vistos de la vora
amb una bona ullera de llarga vista de la marca Agnostix, més aviat semblen en Simeó l’Estilita, penjats dalt de les seves columnes i predicant al desert.

Amb dedicatòria, per veure si troben el camí de la glòria: una oportuna Roser canta, en el lloc adequat i en el moment just, Barcelona crida gol

__________________________________________________

[Foto de l’entradeta: del bloc d’en Xino-Xano]