Vida nova damunt els vells arbres caiguts
Deixa un comentariAl bosc, els arbres caiguts nodreixen els altres que queden dempeus, vius, i també els que naixeran al cap de poc: amb la seva desaparició física els deixen l’espai vital i la llum del sol que els cal per créixer, i els alimenten físicament amb les seves pròpies restes. La mort dels vells troncs és promesa de nova vida. A més de la memòria biològica per als de la seva pròpia espècie, deixen en herència l’oportunitat de viure a totes les altres, indistintament.
Les plantes representa que no pensen, i tanmateix la societat vegetal ho fa millor que la nostra, la societat humana, elitista i discriminatòria, profundament injusta des del naixement fins a la mort dels seus membres (tant els més vigorosos com els més poc desenvolupats, els més rics i els més pobres), i més enllà, mantenint i perpetuant aquest disbarat com un dret (valga’ns Déu!), el dret successori (que té la virtut d’hipotecar tots els altres)… L’home poderós (en l’escala que sigui, a qualsevol nivell de poder i riquesa) troba perfectament lògic que de la seva desaparició se’n beneficiïn sobretot -i només ells, si pot- els seus plançons, que ocupin ells en exclusiva l’espai vital que ha deixat lliure.
A la selva, la lluita per sobreviure és ferotge, però els arbres, immòbils i muts, ens donen una lliçó de vida que els humans no aprenem de cap manera.
I així anem…
Com a espècie eminentment estúpida i autodestructiva encara no hem fet el cim, però: l’últim esglaó consisteix a cremar el Llibre de la Selva, i de moment no ho hem aconseguit del tot. Però ja hi estem posats, i aviat acabarem la feina.
Grité, grité,
¿no lo ves?,
está muriendo lentamente
Mama Tierra, Mother Earth…