Aparqueu, aparqueu, maleïts!
Deixa un comentariCircular per Girona amb un cotxe adaptat (i per les altres ciutats sospito que és igual, però aquesta és la que conec millor, la ciutat per on circulo habitualment) és un no parar de rebre sorpreses, en el sentit emprenyador del terme.
L’última la vaig tenir tot just dissabte passat, quan vaig anar a (intentar) aparcar a la cruïlla dels carrers de la Creu i Migdia: hi ha dues places d’aparcament, davant per davant d’un establiment de menjar. Es tracta d’un lloc molt cèntric, molt buscat, i per tant és fàcil trobar-les ocupades, però aquest dia que dic, essent un dia no feiner cap al tard, les dues places estaven lliures… Però ja diuen que la felicitat no és mai completa: just al costat de l’aparcament, just a l’espai que un discapacitat que usa cadira de rodes necessita per obrir de bat a bat la porta del conductor per poder baixar la cadira, l’espai és ocupat per les taules, cadires i tendals que l’establiment de menjar hi ha instal·lat de cara a l’estiu perquè els seus clients puguin fer el fet a la fresca, sobre la vorera.
Com és, això?, us deveu preguntar. Jo també ho faig, perquè aquí només hi ha dues possibilitats: que els amos de l’establiment hi hagin estès la seva parada de taules i cadires sense permís de l’Ajuntament, i passant olímpicament dels problemes dels automobilistes discapacitats, o bé ho han fet amb el vistiplau del Consistori, cosa que vol dir o bé que en aquella casa no s’assabenten de què vol dir el concepte “aparcament reservat per a discapacitats” que assenyala el cartell plantat al costat, o bé que passen de les necessitats dels conductors discapacitats tan olímpicament com els de l’establiment en qüestió…
I bé, és una anècdota més. Qualsevol minus motoritzat us en podrà explicar un gavadal, però deu ser perquè la permissivitat municipal fa estralls, deixant que els facin els desaprensius que els importa un rave tot excepte poder anar a la seva. Hi ha barruts que aparquen als reservats simplement aplicant el seu enorme morro allà on deixen el cotxe, si de cas sortint amb allò típic de “només són 5 minuts”, en cas que els enganxis i els posis cara de gos enrabiat. Però hi ha tota una tropa de morruts que funcionen (i tothom ho sap, excepte potser els de la casa de la vila, tan diligents en altres temes) fent servir targetes d’aparcament falsificades (és fàcil: només cal un bon escànner i una botiga on plastifiquin documents) o bé la targeta legal de l’avi, del germà o de la tieta discapacitats… Si no és així, la quantitat de discapacitats conductors de cotxe (i molts d’ells de gamma alta, 4 x 4 i furgonetes: una meravella!) que corren per Girona és simplement fantàstica.
I ara que hi som, dues coses més:
El nombre de places d’aparcament reservades que hi ha a l’àrea de Girona ha crescut, aquests últims anys, gràcies a Déu. Però també és cert que n’hi ha un munt que estan tan mal situades, que a l’hora de la veritat resulten inútils, i per tant no s’haurien de computar com a places reservades en els mapes turístics: n’hi ha que estan emplaçades al costat mateix d’un arbre, que no permet obrir la porta, o de la seva base de terra, i no hi pots plantar la cadira per baixar del cotxe, perquè hi quedes clavat i/o desequilibrat; o d’un desnivell de la vorera, i et pots trencar el cap en l’intent. I en altres casos, si no hi ha cap d’aquests obstacles naturals, ja s’encarreguen els veïns de posar-hi els seus, en forma de bicicleta fermada a l’arbre o de moto aparcada despreocupadament damunt de la vorera…
(Ah, i me’n descuidava: també hi ha el cas dels motoristes que s’han especialitzat a aparcar sobre les ratlles blanques paral·leles que hi ha entre dos o més aparcaments, quan són en bateria, que serveixen precisament per deixar lloc per obrir la porta i baixar la cadira, i que ells confonen amb el seu garatge particular, gratuït i a l’aire lliure, alça Manela!
I encara una altra curiositat afegida: ha corregut la brama, i ningú li ha parat els peus, que durant la nit, entre setmana, i tot el dia els caps de setmana la reserva de places per a discapacitats funciona com les de càrrega i descàrrega, això és, que deixa d’estar en vigor, i que per tant es poden ocupar tranquil·lament -impunement-; així, si els discapacitats volen sortir a sopar o de marxa, com tothom, la marxa començarà per a ells amb la cerca i captura d’una plaça lliure on aparcar el cotxe…).
Això que explico passa fins i tot en el mateixíssim carrer Empúries, on hi ha la seu de Mifas (Minusvàlids Físics Associats), i un servidor ha vist més d’una vegada una patrulla municipal passar pel carrer i passar de tot: o no ho veuen (malament!), o ho veuen i se’ls en fot (pitjor!!).
L’altra cosa que volia dir és que quan et trobes una plaça reservada ocupada per algun energumen sense permís hi ha la possibilitat, és clar, d’agafar el telèfon (el mòbil, forçosament) i avisar la grua municipal. Però, a banda que sigui lleig que un es vagi xivatant a l’autoritat, la trucada va a compte del pobre discapacitat (que sol ser pobre, a més, curiosament); això d’una banda, però el pitjor és que, primer, l’estona d’espera també va a compte del discapacitat, i segon: on esperes, mentrestant, amb el teu cotxe, sense fer nosa als altres cotxes?
Hi hauria una manera efectiva per tenir tot aquest ramat de vividors amb l’ai al cor, si més no, i que a la llarga escarmentessin: que existís un número de telèfon gratuït al qual es pogués trucar per cridar la grua. Alguna vegada ho hem suggerit als responsables de la cosa, en reunions i altres fòrums on s’han tractat aquestes qüestions, dins de la qüestió més ampla de la supressió de barreres per a la mobilitat, però amb l’èxit que és palès: cap.
Si hi ha algú que pensi allò que hem arribat a sentir expressat en veu alta -i amb un parell de pebrots-, que els minus som “uns privilegiats”, li recomanaria que llegís el cartell que acompanya aquest text. Podria ser fins i tot que l’entengués.
He llegit amb interès la teva publicació, i entén el teu problema i els de tots els minusvalids en el tema dels aparcaments. El meu consell es que no estiguis callat, i que lluitis per els teus drets com a minusvadid de mobilitat reduïda per a poder aparcar per la ciutat amb un mínim de dignitat.
Ara bé, cal saber que també per a les persones sense minusvalia de mobilitat (perdó, perque jo només ho sóc sensorial, i put caminar i mourem bé), els aparcaments de un lloc com a Girona es veritablement un problema. Recordo que quan vaig anar a la assemblea de MIFAS al cèntric hotel Carlemany, en un dissabte de primavera, un cop arribat a Girona, me vaig passar més de mitja hora buscant aparcament, i el que amb sort vaig trobar, estava a més de 2 kms del hotel, i me va suposar un passeig de una mitja hora per a poder arribar fins al hotel. Portar-lo a un pàrking de pagament més a prop, me suposava, per dir-lo de alguna manera, com pagar el seu temps en or, del molt car que és el preu de aparcar en aquest llocs, i jo no sóc ric. Això indica que en un dia normal de feina, Girona es un autèntic caos en quan fa als aparcaments, i de alguna manera alguna gent (molta, se arrisca a aplicar la llei de la selva, o quan menys el ingeny o la picaresca, com es el cas de les targetes falsificades). La gent, per la raó que sigui, necessita aparcar, i els aparcaments son una cosa cada vegada més escassos. Davant de la gravetat del problema, la gent acaba per perdre el sentit comú, i lògicament cadascú va a per la seva.
Es cert que se ha de respectar el espai que correspon al minusvalid, però jo també demanaria al minusvalid, que en la mesura que fos possible, si veu una altra plaça de aparcament, que la aprofiti, perque així altre minusvalid que de veritat el necessiti, podrà tenir la plaça al seu abast.
Per altra banda, penso que el principal culpable del problema son els ajuntaments ila Generalitat , perque son les dues institucions que tenen les competències en matèria de aparcaments. La realitat demana més plaçes de aparcaments a les entrades de pobles, als espais abandonats, i a algunes placetes que remodelades podrien servir també per a aparcaments, així com una nova normativa que exiguis que la construcció de nous pisos anés acompanyat del fet que el sotan, i les primeres i segones plantes del edifici, fossin dedicats a espais comuns de aparcament públic, que donessin fluïdesa circulatòria per els carrers. Si continuen fen malament les coses, en quan fa al tema dels aparcaments, es inevitable que la gent perdi la noció del sentit comú, i que cadascú aparqui com pugui, amb el risc de multes i altres problemes de convivència. Si jo fos l’alcalde de Girona, per exemple, tot el parc de la Devesa el convertiria en un ordenat aparcament públic, perque la gent pogués tenir aquest espai que necesita el seu cotxe per a aparcar, i de aquesta manera fos més fácil trobar aparcament per la resta de la ciutat. Sé que aixó no seria suficient, però amb imaginació i paciencia, sempre se podem trobar solucions als problemes.
Espero que no et desanimis, i que segueixis fent una exposició dels problemes que detectis, i que continuïs lluitant per a donar-los a conèixer per tal de que la gent que et llegeix pugui perdre consciència, i a quins tenen el poder, els estimuli a adoptar algunes solucions que puguin ésser beneficioses per a tothom.
Una cordial salutació,