L'Hereu Riera

Es va apaivagant a poc a poc, fonent-se en ecos, la gran festa blaugrana de maig del 2009, com la ressaca d’una onada gegant, i mentre anem paint aquella experiència i processant-la en record de dolç sabor, al qual poder recórrer sempre que ens vingui de gust com si fos la bóta del racó, anem processant també la gran quantitat de reflexions que aquesta somoguda ha provocat en les ments del país i de fora. La sorpresa ha sigut majúscula, i doncs no n’hi havia per a menys!
Circumscrivint-nos a l’àmbit gironí, únicament, en el diari d’avui en Miquel Pairolí assegura que el futbol s’ha convertit en “l’instrument de la catarsi i de l’oblit”, i que és “més que mai l’opi del poble”…, i plany el pobre intel·lectual a qui no agradi el futbol i no en tingui ni idea, perquè el prendran per “un elitista estirat, tancat a la seva torre de vori, o bé per una reminiscència d’altre temps”.
Bufa!, si no fos per què, gairebé que m’hauria de sentir al·ludit, ja que en el meu post anterior hi havia alguns d’aquests elements. Però només alguns, perquè de fet allà on pica fort el professor Pairolí és en la “bombolla” (una altra!) que s’ha creat artificialment sobre el joc de la pilota, l’exageració mediàtica, i sobretot la renúncia al sentit crític d’opinadors que l’haurien de mantenir per no perdre el món de vista. En aquest parell de punts hi estic d’acord, però no pas en els altres. Entre el pensament inflat com un bunyol i sense capacitat d’incisió i la pikheria d’esquerres d’alguns prohoms amb tribuna, crec que hi ha tot un munt de valors i matisos que no es poden pas menysprear ni fer-ne befa fàcil.

En la darrera de les cròniques dominicals que escriu a El Punt de Girona, David Marca es remunta als temps foscos de l’últim dictador espanyol per asseverar que l’obra mestra de distracció política per als mal alimentats espanyols va ser el futbol, i assegura que ara la història es repeteix, amb els catalans que ens tenen distrets “vestint-nos el barcelonisme de catalanisme polític i europeisme” i amb el cervell rentat vivint en un món on Messi i companyia són déus i el Barça és el paradís (altre cop la metàfora religiosa, que sembla inevitable…).
Continuem un xic més amb la foto en negatiu d’en Marca: “Hem avançat ben poc pel camí de la lliure voluntat. Franco la imposava i ara, democràticament, ens deixem conduir com pollades d’aneguets arrenglerats. Però el més greu no és aquest fet indiscutible. L’avorriment polític generalitzat ha assolit cotes tan altes entre la societat, que acceptem que ens resolguin [?] els dilemes vitals (…). Ben dirigits, la majoria de catalans ja ha escollit: res de lluita i responsabilitats, anar tirant, bona vida i futbol. L’únic dilema és saber qui és millor: Cristiano Ronaldo o Messi. A Roma, dos a zero? Que bé!”.
El dit acusador sembla prou explícit, doncs: la culpa de tot no és pas del futbol, no, però sí que la té del fet lamentable que s’esmussi l’esperit crític dels ciutadans (inclosos els que pensen, es veu) i que siguem capaços, gràcies als seus efectes anestesiadors, d’empassar-nos gripaus grossos com camions… Ai, mare de Déu, quines ganes de tirar aigua al vi!, no fos cas que el poble tingués de tant en tant una alegria gratis i completa… Sospito que si ara intercanviéssim els escenaris històrics del Carnestoltes, posem per cas, i aquesta festa tingués el vigor i la disbauxa que la caracteritzaven, alguns opinadors contrastats opinarien que fóra gràcies a la vàlvula d’escapament del Carnestoltes, precisament, que l’Església tindria muntada i assegurada per anys la seva gran infraestructura de poder social, econòmic i polític… Si poden, no pararan fins que el futbol es converteixi també en una sopeta insípida i de consum perfectament regulat, un pàl·lid reflex del que hagi pogut ser en temps més primitius com els actuals…

A les antípodes d’aquesta visió magra i avara del miracle, n’hi ha d’altres per sort més lluminoses. Sense anar més lluny, en el mateix diari però del dia abans, l’Enric Ramionet parlava de somnis mediàtics just al costat de la columna on Josep M Fonalleras subscrivia la idea llançada per The Guardian, es veu, encara que sembli mentida (que s’han tornat bois, aquests britànics?!!), de fer de la Ciutat Eterna la seu permanent de la Copa de campions, vist com s’ha vist que la final d’aquest any ha unit gent del nord i gent del sud d’una manera tal, que no hi ha eleccions europees que ho puguin superar…
«El futbol proporciona aquestes glòries incruentes i permet coronar i exaltar conqueridors que tornen triomfants a casa sense haver devastat cap país en nom nostre. La qual cosa, si es contempla amb perspectiva històrica, no és cap ximpleria», escriu en Ramionet, parlant d’aquest esdeveniment farcit d’èpica, lírica i drama…

«Com no perdre el ritme cardíac quan en Cristiano Ronaldo s’aproximava serrant les dents a la nostra àrea? Com contenir l’esclat d’alegria quan el menut Messi volava per rematar de cap a la xarxa? Com no sortir als carrers a victorejar els herois i no sentir-nos al setè cel blaugrana? S’hauria de ser de gel, o del Madrid, per mantenir la tebior en un moment de tanta càrrega emocional i històrica. O haver passat els darrers anys lluny de la terra baixa, refugiat en una cova, física o mental. Coses dels temps».

Un altre text que no em resisteixo a transcriure aquí és tret (igual que la foto, presa per Toni Albir, de l’Agència Efe) del bloc de l’amic Carles Puigdemont, que fa una divagació tan curiosa com interessant al voltant de la barretina dels catalans i de la que duia, amb tanta naturalitat com el Gran Barrufet dels contes del gran Peyo, en Messi durant la rua que va dur els campions pels carrers de Barcelona fins a l’estadi blaugrana:

«Penso en tot això després de veure,
admirat, que Lionel Messi no ha tingut cap mania a lluir un barretina
durant la celebració de la Champions al Nou Camp. Segurament això només
ho pot fer algú a qui no li pesi la càrrega amb què un concepte fals i
provincià de progrés va condemnar tota una sèrie d’elements, símbols,
tradicions, cuines, productes, llenguatge, accents, arquitectures,
paisatges… que ens havien caracteritzat durant segles. El cas és que
aquesta sobtada reivindicació inconscient i efímera de la barretina
m’ha suggerit el nom [‘La barretina mecànica’] que m’agradaria per al projecte d’en Pep
Guardiola. Perquè en el símbol i en el mateix mot de la barretina hi
trobem molts valors, usos i expressions que s’escauen al millor Barça 
de la història.

»Un Barça davant del qual nosaltres i el
món sencer es treu la barretina. Un equip que sap treure’s el barret
davant del rival. Uns jugadors i un entrenador que recuperen la
cortesia i l’educació que durant una època s’expressava amb el delicat
llenguatge dels barrets i llurs jocs d’ales. I que al camp fan el que
els passa per la barretina. Un Barça que reivindica les arrels com a
forma per entrar de ple en la globalitat i la modernitat, fent-hi
aportacions genuïnes i no pas calcs adotzenats d’un sistema i
llenguatge universals.

»Felicitats a tots els jugadors, equip
tècnic i directiva pel bon joc, pel bon exemple i per haver sabut
triomfar amb honor, orgull i brillantor».

A propòsit de la barretina, fa temps que penso —i aprofito per dir-ho ara i aquí— que el dia que, per alguna casualitat de les que fan voltes pel món, es posi de moda al Bronx i a tot Nova York, els catalans la redescobrirem, la reivindicarem i potser la comprarem en massa a la multinacional Nike (que es pronuncia ‘Naiki’, per cert, segons els més viatjats).

Però tornem al futbol del Barça, i ara per tancar amb fermall d’or el tema. I vull fer-ho desgranant uns versos de l’Oda a Pep Guardiola d’en Narcis Comadira, una peça del gran poeta gironí que no li sabia i que he descobert justament gràcies a en Miquel Pairolí, al seu bitllet del 30 de maig. Les estrofes 4 i 5 fan així:

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t’has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius “aquí”. I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant.

Aquests darrers versos, observa en Pairolí, són heroics, elegíacs i alhora profètics, en tant que el Guardiola que retraten no és l’entrenador del primer equip, sinó el noi de Santpedor quan era jugador de l’esquadra blaugrana. Torno la paraula a en Miquel: «Esmenten el “subtil estrateg”, “l’heroi del present” i contenen el mot “Romandràs”, la primera meitat del qual designa el nom de la Ciutat Eterna. Tenen aquest do, els poetes. I mentrestant riuen entendrides les mares catalanes».