L'Hereu Riera

«…I val a dir, ara que parles de l’efemèride futbolística [el 0 a 5 que el Barça de Cruyff, Reixach i companyia va engaltar al Real Madrid al seu propi feu, el 1974], que, agnòstic no sols en matèria de religió tradicional, sinó també en la fe aquesta prou més nova del futbol, aquella golejada ha estat l’única avinentesa de vibració personal en això dels onze galifardeus contra tants altres clavant-li puntes de peu a una bimba (¿cal afegir que per causa sobretot del putejament posterior a què la militarada [de la caserna de Madrid on l’autor feia la mili] va sotmetre els soldats catalanets i la subsegüent venjança d’aquests consistent a guixar Madrid 0 – Barça 5 a totes les portes de WC amb insults contra els catalans?).
El creient, així com tots els altres contertulians, fan llavors per convèncer el descregut de les virtuts simbòliques del club que diu ser-ne més i de com aquest, avui dimecres [27 de maig, dia de la final a Roma], juga tots saben què i contra qui de tan important i decisiu. L’ateu futbolístic se sent immune a un tal proselitisme. Desitja el millor a la causa futbolera dels seus companys. Però els recomana eutrapèlia en cas de victòria. I, sobretot, ironia i distanciament relativitzadors en cas de derrota.
Ai del païset que fa de la pilota un Ersatz de tantes servituds com l’aclaparen i de tantes defeccions substantives com pateix! Ai dels qui fan dependre benestar emocional propi i col·lectiu de l’encert d’uns mercenaris a sou d’un muntatge al servei de l’estupidització de les masses!».
[“País i pilota”, de Josep Morgades, a El Punt del 27.5.2009]

Quina ràbia de tiu! Ha aconseguit, a l’hora de bescantar l’esport més popular, el futbol, i desmarcar-se’n -uix, quin horror!-, col·locar en una columna de 50 ratlles tots els tòpics que han remenat els intel·lectuals des que algun d’ells, emulant Marx i essent tan genial com ell, va dir que el futbol era l’opi del poble… I ho ha anat a fer -aquest que hem citat aquí dalt-, el dia més inoportú, és clar, o oportú, segons com es miri; en tot cas, el dia que els seus comentaris podien fer més ràbia…
Com que, malgrat tot, em sento immune al seu proselitisme ateista en allò referent a aquesta religió “prou més nova” (?!) del futbol, m’estaré de retopar-li els llocs comuns amb què es regala (llàstima que s’ha descuidat d’adjectivar amb la locució “vestits amb calça curta” els “onze galifardeus” que claven puntades de peu a la pilota, per fer-ho més complet), però no d’afegir-hi algunes petites observacions.
Veient el menyspreu dels seus comentaris (¿amb quin permís, per cert, es permet de tractar els catalans de “catalanets”, i Catalunya de “païset”, si es pot saber?), no és estrany que no hagi tingut en compte per a res altres aspectes que altres analistes han tanmateix enumerat: els valors del treball, l’esforç, la feina ben feta, la disciplina, el treball en equip, l’esperit de superació, la confiança en un mateix -i cap xuleria, res d’anar de sobrats-, la fe en les pròpies possibilitats, el rigor amb què Guardiola i els seus homes han portat la temporada fins a culminar-la amb aquests èxits tan sonats, i tan legítimament celebrats per ells i els seus seguidors; l’autoestima col·lectiva que han provocat amb la seva feina i els bons resultats que ha donat; la maduració dels joves del planter i la moderació dels cracs vinguts de fora; la funció indiscutiblement integradora que el Barça fa (novament, com temps enrera) amb aquesta enorme onada immigratòria que ens ha arribat aquests últims anys; la sublimació de la violència potencial de les masses a través de l’esport; el camp de futbol com a representació incruenta dels vells camps de batalla; la lluita entre feres convertida en joc de cavallers; l’afició als colors del club com a aglutinadora del sentiment de pertinença (que no necessàriament ha de ser excloent, com van demostrar bascos i catalans a València el dia de la final de la Copa del rei: algú n’ha dit “orgull identitari de braços oberts”); i fins i tot el fet que el futbol pot tenir (beneïda blasfèmia!) un punt d’art, i que les seves estupiditzades masses de seguidors poden arribar a alguna mena de gaudi estètic!…
I podríem continuar: el civisme de l’afició blaugrana, al Camp Nou o en les expedicions amb l’equip; l’alegria de la mainada, compartida amb els seus pares, contents com nens el dia que el seu equip guanya; la comunió dels nanos amb els seus companys d’escola vinguts d’altres terres; l’alegria dels avis, que havien conegut les èpoques magres del Barça per obra i gràcia del règim franquista, que sabia molt bé -molt millor que alguns intel·lectuals molt pagats de si mateixos- que el Barça és més que un club en la mateixa proporció que Catalunya és menys que un estat, i que així serà encara un temps, primer perquè Franco no se’n va sortir, i després perquè Catalunya, que va sobreviure a Franco (com fa amb tots els seus enterradors), no és encara un país normal, és a dir, un Estat dins els Estats Units d’Europa.

El Barça, amb tots els seus èxits, no farà pas que aquest païset de
merda ple de catalanets es tregui de sobre el pes mort que li va caure
a sobre fa 300 anys i que li xucla la saba, però tot fa bullir l’olla,
i mentrestant és a través del Barça i dels seus mercenaris, i no pas del Govern del país i els seus ministres (ni tan sols el d’Afers Exteriors),
que arreu del món la gent aprèn a situar Barcelona i Catalunya en el
mapa i a percebre claríssimament que el Barça és un club català; que
són “catalans” aquest equip campió d’Europa i els jugadors que
l’integren, dels millors del planeta, i atenció: que la llengua del
club i dels jugadors de la casa és el català, igual com va ser el
català, amb l’anglès i l’italià, llengua oficial a l’Estadi Olímpic de
Roma. (Un estadi, posats a dir, on la rojigualda va brillar per
la seva absència, igual com passa al Camp Nou i a San Mamés, i com va
passar a Mestalla el dia memorable de la xiulada antimonàrquica).
Tant
s’ha dit i repetit per tantes i tantes emissores d’arreu del món
(excepte Espanya, que viu en un altre món), que allò era cosa de
catalans, i no pas “d’espanyols”, que la mestressa de la Comunidad es
va veure obligada a venir a Catalunya el dia abans (amb l’excusa de les
eleccions europees) i vestida de Cobradora del frac a reclamar el
percentatge corresponent per poder alimentar la Bèstia: “Que el
Barcelona és (al fin y al cabo) un equipo español, y yo lo que quiero
es que gane y que se traiga la Copa de Europa para Españaaaaaaaa!”. I doncs és claro que sí, doña Esperanza!, ben dit, sí senyora, que l’esport també dóna dividends, i no són pas pocs!
Tot
això, però, són coses sense gaire importància, i que per tant passen
per ull d’alguns dels nostres intel·lectualets més il·lustres. Fa temps
un pensador d’aquest país va dir que el Barça és (com) “l’exèrcit
desarmat de Catalunya”, una sentència que pot semblar una broma, però
que té una part absolutament certa. Però a aquest presumpte savi, a més del futbol, també
li agradava molt el bon vi i la bona taula, i les
novel·les de lladres i serenos, de manera que no és pas cosa
d’agafar-se’l gaire seriosament…
Els nostres savis de debò
continuen al peu del canó, inabastables a les passions d’estofa
popular, posats dempeus dalt de les seves boniques torres de marfil, com
levitant sobre els caps de la gent, igual que Jesús de Natzaret caminant
sobre les aigües del llac de Tiberíades. Encara que, vistos de la vora
amb una bona ullera de llarga vista de la marca Agnostix, més aviat semblen en Simeó l’Estilita, penjats dalt de les seves columnes i predicant al desert.

Amb dedicatòria, per veure si troben el camí de la glòria: una oportuna Roser canta, en el lloc adequat i en el moment just, Barcelona crida gol

__________________________________________________

[Foto de l’entradeta: del bloc d’en Xino-Xano]