Translation (traducción):
[En una empresa común, de repente surgen dificultades debido a una compañía indeseable…]
—Tenemos mala pieza en el telar…
—Uhm… eso parece!
Guió i dibus: Min
Translation into Colombian (traducción al colombiano):
[En una empresa común, de repente surgen dificultades debido a una compañía indeseable…]
—Tenemos mala pieza en el telar…
—Uhm… eso parece!
Dejé la estepa
cansado y aturdido,
pasto de la ansiedad.
No hay otros mundos,
pero sí hay otros ojos,
aguas tranquilas
en las que fondear.
Mar antiguo, madre salvaje,
de abrigo incierto
que acuna el olivar.
Muge mi alma, confusa y triste;
ojos azules en los que naufragar.
Te he echado tanto de menos,
patria pequeña y fugaz!…
Que al llegar cruel del norte el huracán
no se apague en tu puerto el hogar.
Mar antiguo, madre salvaje,
en tus orillas de rodillas rezaré.
Tierra absurda que me hizo absurdo,
nostalgia de un futuro azul en el que anclar.
Triste y cansado, con los viejos amigos,
el vino y el cantar;
mientras quede un olivo en el olivar
y una vela latina en el mar…
Viejos dioses olvidados,
mantenednos libres de todo mal.
Mar antiguo, dios salvaje
de la encina y del gris olivar.
[Imatge: txerra cirbián, txerra.info]
Elogi de la semiindependència
«Cada vegada estic més convençut que la forma de vida jurídico-política que millor defineix Catalunya és la semiindependència. És el tret que més ens caracteritza com a poble i el que més feliços ens fa. Ja sé que en ciències polítiques el concepte de semiindependència no deu existir, però els entesos són una minoria i jo em refereixo a la gent corrent, a la societat en general. En les converses de cafè i altres tertúlies espontànies no se sol parlar d’autonomia o de federalisme, i en canvi sí que es debat sovint la indepèndència. La independència de Catalunya és un tema de debat força quotidià que no està situat en l’agenda de les institucions, però sí en l’agenda del carrer. Quan se’n té la més mínima ocasió, les argumentacions partidàries de la independència es posen sobre la taula, i les contràries també. És un fet insòlit. Quan l’horitzó politic oficial no preveu la via independentista, ¿com s’explica que la realitat situï la independència en l’horitzó?
Així, amb la independència passa una mica com amb la llengua. Els uns fan servir habitualment el català i els altres fan servir habitualment l’espanyol, i del conjunt se’n desprèn que Catalunya és un país bilingüe. I aquest bilingüisme, si no acaba fent desaparèixer una de les dues llengües, ens acabarà cohesionant a tots.
De manera semblant, els uns són partidaris de la independència i els altres no. La qual cosa ens converteix en un país semiindependent. I aquesta semiindependència ens acaba cohesionant a tots. Només cal veure que amb cada maniobra d’avenç de l’independentisme s’articulen també maniobres detractores (els uns diuen que cal anar a Brussel·les i els altres diuen que no s’hi ha d’anar, per posar un exemple recent).
A la meva manera d’entendre-ho, aquesta situació és d’èxit per als partidaris de la independència, perquè forcen els que hi són contraris a mobilitzar-se (quan no en tenen cap necessitat, perquè no tocant res ja tindrien la feina feta). Al ritme que anem, dubto que arribem a la independència de Catalunya, però no tinc cap dubte que consolidarem la semiindependència, una condició més digna que la rendició o la derrota. Una mena d’empat tècnic que demostra que ni Catalunya vol majoritàriament la independència ni Espanya la pot evitar definitivament. Una situació de provisionalitat, vaja.
Només caldria una campanya de l’estil “encomana la independència”. Perquè per insistir, que no quedi, eh!».
[Josep M Pasqual, a “L’apuntador”, 2 de març]
“És un conyon, aquest en Pasqual!”, diria el màgic Andreu, segurament, si jo fos ell i si això no fos un post d’aquest bloc sinó l’escenari d’un teatre. Sigui com sigui, l’amic apuntador ens diu que la partida està enrocada, ara com ara, i que això pot anar per llarg. Ens quedem amb aquest semioptimisme irreductible com el del poblat dels gals de l’Astèrix, rodejat d’optimisme romà desbordant -però pallús- per tots costats i amb un cel tirant a color gris pessimista que l’únic que hem de témer és que no ens caigui damunt dels caps (dels caps de la tribu, sobretot).
Em quedo també amb aquest “per insistir que no quedi!” final: nosaltres tampoc no deixarem d’emprenyar, però per defensar-nos, que és una cosa a la qual tenen dret totes les espècies animals, inclosa la nostra, i per tant fins i tot els catalans, que, encara que alguns no s’ho creguin, som persones humanes, i a més som subjectes de dret, encara que tinguem una llengua pròpia que no és oficial a la Unió Europea (d’Estats integristes).
Per insistir que no quedi: aquest cap de setmana, a Brussel·les falta gent!! Que sàpiga Europa que estem aquí envoltats per un bosc d’eucaliptus que se’ns està menjant el terreny, i que és una vergonya que no vegi o, pitjor encara, que no vulgui veure què està passant just davant dels seus nassos. I que si algun dia vol ser un govern de debò, que comenci a governar, que vol dir endreçar, posar ordre a la casa comuna.
«Les ments més privilegiades del país (penso en Xavier Rubert de Ventós, Salvador Cardús, Oriol Bohigas, Montserrat Guibernau, Josep M Terricabras, Xavier Sala Martín, Joan Ramon Resina, Alfons López Tena, Josep Termes, etc) estan d’acord a dir que l’únic futur del catalanisme és l’independentisme», escriu un vell conegut, Edgar Illas, a la seva “galeria” del mateix diari gironí on escriu també en Pasqual…
———> [à suivre]
«Però alhora sembla que és impossible dur a terme aquest projecte de transformació dins les regles actuals de la política. No solament ho impedeixen les lleis de l’Estat, sinó que a més els partits han esdevingut maquinàries fosques tan dependents del circ electoral i mediàtic, que són incapaços d’efectuar transformacions profundes de la realitat social.
Amb la política reduïda a la mera gestió d’aquesta realitat, hem perdut la possibilitat de connectar el filòsof i el polític, les idees i les accions. I per això el principal fenomen polític a Catalunya són les múltiples formes de reivindicació independentista. Com que l’independentisme sí que vol transformar d’arrel la realitat, l’única manera d’aconseguir el seu objectiu és a través d’un gest revolucionari, un gest no previst per les lleis del joc democràtic actual. La tasca de l’independentisme és, doncs, preparatòria. Només un esdeveniment impensat (el sorgiment d’un líder?, un conflicte massa tens amb Espanya?, l’efecte d’un altre independentisme?) podrà traduir els desitjos d’emancipació en un pocés constituent.
Abans que aquest cas s’esdevingui, si és que mai s’esdevé (ja que pot ser que continuem amb el que dilluns en Josep M Pasqual en deia la “semiindependència”), cal que gaudim força de la joia de la lluita i del privilegi de tenir uns intel·lectuals independentistes tan lúcids: uns intel·lectuals amb una lucidesa esmolada per la ràbia permanent que sentim els independentistes contra els poders polítics constituïts».
L’esdeveniment impensat a què es refereix l’articulista podria passar que fos -a mi personalment és el que més em plauria- el convenciment ferm i irreversible de la majoria de catalans (com que des d’Espanya no paren de passar-se de rosca, podria ser molt bé que aconseguissin la unanimitat catalana plena en contra d’ells), i a partir d’aquí que funcionés el joc democràtic.
Ja hem vist, en un escenari menor, vull dir parcial -el de l’esport-, a què són capaços d’arribar, manipulant peons impensables, i sempre d’amagat, els dirigents i directius espanyols. Però aquest, el de la Política en majúscules, tot i ser realment la mamella més important i decisiva, també és la que està més a la vista, sota tots els focus, i no li quedaran gaires eines, a l’Estat espanyol, desposseït del recurs clàssic dels tancs, per mantenir indefinidament els seus privilegis d’explotador inveterat.
Mentrestant, haurem de continuar amb “la joia de la lluita” (és evident que li va la marxa, a l’Edgar!) i comptant amb la lucidesa dels nostres intel·lectuals; i sobretot, no afluixant mai, continuar estirant la corda fins que cedeixi del nostre costat -de més verdes n’han madurat-, i fent tant de xivarri com sigui possible, fins que qui ens hagi d’escoltar ens escolti, i fins que a qui li correspongui corregir aquesta carregosa injustícia històrica la corregeixi, d’una vegada i per sempre.
Deia l’Edgar Illas, fa uns dies :
«Josep-Anton Fernàndez, al seu assaig extraordinari El malestar en la cultura catalana (Empúries, 2008), afirma que la catalanitat es reprodueix no pas segons la lògica reproductiva normal dels estats, que a través d’una sèrie d’aparells (escola, mitjans, etc) procuren que tots els seus ciutadans se sentin fills de la mateixa nació, sinó segons una reproducció homosexual. La catalanitat, diu Fernàndez, “opera per contagi, reconstrucció, seducció o persuasió”, i es pot anomenar “vampírica o homosexual” (…). A partir de les analogies entre heterosexualitat i estat-nació, i homosexualitat i nació sense estat, el llibre conclou que ens cal continuar insistint per aconseguir “les condicions per a la nostra existència plena, legítima, reconeguda”. Però el llibre no especifica si aquest reconeixement ple suposaria deixar de ser homosexuals i independitzar-nos com un estat normal, o bé si suposaria “sortir de l’armari” però mantenint justament la nostra anormalitat. I és aquí on topem amb un dilema bàsic: si bé, per una banda, molts de nosaltres desitgem la normalitat que ens aportaria ser independents, per altra banda també ens costa de renunciar al plaer de ser una anomalia que ens permet lluitar, unir-nos, lamentar-nos i desitjar plegats una emancipació nacional que sabem que, si mai s’esdevé, ja deixarem de desitjar-la».
[“La galeria”, El Punt, 21 de gener de 2009]
Valga’m Déu! No puc estar-hi més en desacord. D’entrada, la comparació utilitzada per l’autor del llibre citat la trobo més aviat desafortunada, tenint en compte que l’homosexualitat és estèril per definició [*]. Però, deixant de banda aquesta singular “reproducció homosexual”, allò que trobo desencertat del tot és la dicotomia “normalitat / anormalitat” tal com s’enfoca, com si la anormalitat formés part dels nostres gens, en comptes de ser una simple situació política circumstancial i a més indesitjable, i com a indesitjable que és -per a qualsevol ciutadà normal-, els que la patim -i no la volem- la podem canviar, i l’hem de canviar.
Els que la patim, sí: un servidor us pot jurar -i amb la mà sobre la Bíblia, si vols, benvolgut Edgar- que no em costaria gens ni mica “renunciar al plaer de ser una anomalia que ens permet lluitar, etc etc…”. A mi, personalment, aquesta fotuda anomalia no és que em permeti lluitar, sinó que m’obliga a fer uns esforços extres que m’agradaria d’allò més poder-me estalviar, i que no desitjo a ningú (excepte als cabronassos que ens forcen a fer-los: així sabrien quin gust tan de sibarites procuren!).
Lluitar?, unir-nos?, lamentar-nos plegats, com si fóssim un cor de plañideras
andaluses?, desitjar plegats, com uns eterns adolescents, l’emancipació
que mai no arriba… per deixar de desitjar-la així que “s’esdevingui”?
Un hom, amb la cinquantena superada, troba que això de la “lluita”
(aquesta parauleta!) és una cosa molt cansada, company, i hom es fa
preguntes com aquestes: Què tal l’emancipació nacional per un dia
d’aquests, com més aviat millor —si pot ser demà, millor que la setmana
que ve? I què tal si ens la procurem nosaltres mateixos, amb les
aliances que calguin, sense esperar que s’esdevingui, però també sense
lluitar més del compte, lluitant sense vessar ni una gota de sang, i
per tant sobrevivint a la llluita, i començant a disfrutar
immediatament de l’avorriment de la normalitat còmodament ajaguts al
sofà de casa?
Ser diferent està bé, però quan pots triar-ho. Aquesta anomalia que ens han encolomat els que no paren de fardar d’homologats jo no la vull per a res; i qui la vulgui, per mi se la pot confitar.
I quant al sexe del nostre país: doncs l’estatal ja va bé…, straight, com diuen els anglosaxons, que potser no és tan divertit com l’altre, però sí que pot ser més fecund i productiu.
Està bé, allò del viatge a Ítaca, i allò altre de “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, i tal i tal, Pasqual; però si em fos donat de triar, ja t’asseguro jo que triaria ser a Ítaca ara mateix, i amb totes les de la llei. Em penso que penso com en Pepe Rubiales, jove: que el pla de pensions de “la Caixa” millor disfrutar-lo mitjanament als 40 anys que plenament als 80…, eh que m’entens?, que diria el mag Fèlix.
[Dibuix de l’entradeta: Ivà, a www.delcomic.es]
_________________________________
[*] Precisament en aquesta característica incideix la teoria de Joan G Basté a El gran amuntegament
[Olot, Bassegoda, 1987], segons la qual l’augment de l’homosexualitat
en una població animal, com ara la humana, seria un mecanisme
d’autoregulació quan aquesta població creix desmesuradament; no és una
teoria gaire romàntica, per als apòstols d’aquesta llibertat sexual en concret, però sí que sembla prou versemblant…
3 de febrer
El govern català acorda que dóna i donarà suport oficial a la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2016. Fixeu-vos en una cosa: Ni en el finançament ni en cap altra qüestió important no hi pot haver relació bilateral entre Catalunya i Espanya, però l’extorsió, econòmica o psicològica, sempre ho és, de bilateral.
[Del “Diari de redacció”, de Lluís Simon, a El 9 Esportiu]
Què és, això? Qui ens hi ha donat espelma, en aquell enterrament? Que potser ens necessiten per a alguna cosa? Que no tenen el que volen? Encara els hem d’ajudar més? Que no els hi paguem nosaltres la festa, potser? Que no els hi pagarem aquesta, si sona la campanada, com ens vam pagar la nostra del 1992?
Per als que no se’n recordin i per als que no hi eren: ens la vam pagar nosaltres (com tenim per costum), la festa olímpica -i paralímpica- del 92, però vam haver de sentir-los dir una vegada rera l’altra, sense cap rubor (i cap polític català va tenir la decència de fer-los callar, en representació nostra, amb un parell de conceptes elementals d’economia domèstica), que els JJ OO es feien a Barcelona pagats amb els diners “de todos los españoles” (sic!), quan són “todos los españoles” que celebren cada any, pagats per tots els catalans (per tots els països catalans!), uns Jocs Olímpics financers que farien al·lucinar en Bernard Madoff, el crac de Wall Street del 2009.
Però deixem-nos d’històries i anem al present: ¿Encara no ens ha maltractat prou, el govern encapçalat per aquell suposat Bambi que ha resultat ser la serpent Kaa del conte d’en Rudyard Kipling? Que potser no ens han humiliat fins a nivells sadomasoquistes, perquè ara hagin d’anar aquests nostres representants a fer-se els simpàtics i a fer el paperina amb una gent que porta a l’esquena un dipòsit de mala llet per funcionar, que monologa en comptes de dialogar i que mossega els seus servidors “compatriotes” de la perifèria per demostrar-los agraïment i lleialtat?
En política hi hauria d’haver un sistema equivalent a l’apostasia, per poder desapuntar-te dels teus representants quan no solament no parlen ni actuen en nom teu, sinó que amb el seu comportament delirant et fan sentir vergonya aliena… ¿No havíem quedat que ens convenia deixar de mirar cap a Madrid i girar la vista cap a Brussel·les? ¿No dèiem que anar a Europa passant per Madrid era fer una marrada absurda…, una manera estúpida de perdre el temps i la cartera, amb els documents i els diners a dins?
Va passant el temps i no n’aprenen. Potser els ajudaria una mica si llegien aquestes ratlles del llibre Ni som, ni serem, d’en Xavier Roig, “un executiu internacional” que ja avisava el 2002 que Catalunya perdia eficàcia (i pel que es veu, també altres coses):
“Conten -de fet ho explica Francesc Cambó a les seves notables memòries- que el rei Alfons XIII el va cridar un bon dia a Palau. El Borbó, fent honor a la subtilesa que sempre caracteritza la nissaga, va engegar-li: “Si renuncies a la teva catalanitat, et faig primer ministre” [Presidente del Consejo, aleshores]. Ja ho veuen, unes condicions específiques, perfectament clares.
(…) Sempre entra dins el possible que anar a Madrid per triomfar sigui un símptoma de progrés inequívoc. Que hi ha aspectes que han canviat? Segur. Però la qüestió, després dels segles, encara és molt viva. És convenient que els catalans participin en els afers de govern a Madrid? Vistos els resultats, jo els diria que no està clar. Perquè el problema, siguem sincers, és que no se sap ben bé a qui beneficia la participació.
(…) La realitat, almenys en termes d’eficàcia pràctica, per ara, acostuma a ser de resultats més aviat prims; i mostra obertament la inutilitat dels enviats. Perquè, si bé el catalanisme polític ha entrat en un període de clara inoperativitat (una incompetència que no té precedents històrics), també caldrà ser realistes i reconèixer, per contra, que l’espanyolisme polític s’ha tornat molt més eficaç.
(…) Per poc realisme que s’hi vulgui aplicar, tothom podrà comprendre que la idea de tenir una pota catalana a Madrid per garantir un cert benestar ha quedat desfasada de forma palmària -de fet, ja hi va quedar fa anys. I és que aquesta imperiosa necessitat d’anar a Madrid a influir-hi arrenca del moment en què la incipient indústria catalana necessitava estar protegida, i en aquell temps a Madrid s’entestaven a remoure els aranzels.
(…) Aquest plantejament [proteccionista], dins d’Espanya, només el van defensar els empresaris catalans, que per tal de materialitzar-lo van haver d’anar allí on es feien les lleis i on es declarava la guerra: Madrid. La falta de comprensió davant del problema econòmic global era de tal magnitud, que era com si s’anés a una cort estrangera.
(…) Davant d’aquest estat de coses, s’establí una mena de pacte implícit que deia si fa no fa: “Vosaltres, catalans, podeu col.locar les mercaderies dins d’Espanya amb facilitat. Mentrestant, nosaltres mirarem que els de fora no us emprenyin”. (…) El pacte, encara que no de forma explícita, portava una torna, una clàusula no escrita que consistia en el fet que els catalans renunciaven, a canvi de proteccionisme, als excessos de “diferència”. (…) Per afegitó, el paquet d’acords incorporava també l’aspecte crematístic: a canvi del proteccionisme, Catalunya vessaria a l’Estat part dels beneficis obtinguts, i finançaria l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i càrregues diverses. No s’enriquien, els industrials catalans? Doncs a col.laborar!”
El capítol del llibre d’en Roig i Castelló -totalment recomanable- continua amb unes sucoses observacions sobre l’envitricollada psicologia dels “catalans enviats a Madrid”, i particularment dels polítics catalans que hi van “a defensar els interessos de Catalunya”, amb el to autocrític amb què esta escrit tot el volum, suposadament en un exercici d’honestedat per respondre’s “si compraria Catalunya” en el cas que ell pogués ser “realment imparcial”… En aquest sentit, una de les notes que apunta és aquesta: “La màfia siciliana ens escandalitza. Seria interessant recordar que quan la màfia es va consolidar, Sicília era catalana”. Cagumdena!, ara resultarà que Catalunya, ja prou pecadora i pecaminosa, porta penjada a més aquesta important medalla…
Curiosament, però, el mes passat van venir a rebre el V Premi Vázquez Montalbán dos periodistes italians, el veterà Candido Cannavò (que traspassaria poc després), de La Gazzetta dello Sport, i Roberto Saviano, autor del llibre Gomorra, sobre la camorra napolitana —que l’ha amenaçat de mort per haver revelat els seus secrets. Saviano va dir, en roda de premsa, que anéssim amb compte, que Catalunya s’havia convertit en lloc preferent per a les activitats delictives d’aquella gentussa…
Doncs bé: serà així com diu en Saviano, i potser allò de Sicília ho van patentar realment els catalans medievals, però ¿per què deu ser que mentre llegia aquests paràgrafs d’en Xavier Roig sobre el proteccionisme de la Cort espanyola envers els productes fabricats pels industrials de Catalunya em venien al cap tota l’estona els mètodes mafiosos descrits per en Saviano al seu llibre i els que hem vist tantes vegades a les pantalles cinematogràfiques: uns pinxos que en sa vida havien treballat i que cobraven impostos impunement a una gent honrada que, contràriament, no paraven de treballar, i això, aquest robatori, només a canvi de “protecció”… d’ells mateixos, és a dir, a canvi de no complir l’amenaça -velada o descarada- de destrossar-los la paradeta i no deixar-los treballar i guanyar-se la vida honradament!
No va per aquí el negoci d’en Robert amb les cabres que tenim muntat amb els nostres “socis” de Madrid, estimats i espavilats governants nostres?
[Dibuix de l’entradeta: el jove advocat Joaquim Ruyra “traient pit / i anant a triomfar a Madrid” (abans de quedar-ne “desenganyat / i com un gat escaldat”). Auca de Joan Vilamala (text) i Jaume Gubianes (dibuix), a www.auques.net]
En Patxi estava content, anit, i es veia “legitimat”, va dir, per liderar el tomb que diu que era tan necessari al País Basc, i que ja tocava, segons ell i segons els seus “rivals” del PP, que no s’han menjat un torrat però que tenien tantes ganes com en Patxi de girar la truita.
Tantes ganes en tenien, que el recompte de les urnes basques d’aquest diumenge 1 de març de 2009 és el resultat obvi de les mans i mànigues polítiques i dels jocs de mans judicials que havien perpetrat prèviament ambdues forces polítiques nacionalistes espanyoles, de manera més o menys dissimulada, més barroerament o més finament, amb la llei de partits com a maniobra central, amb la finalitat confessada de “desbancar el nacionalisme basc” del govern i de donar la lehendakaritza a un polític “no nacionalista”, o “constitucionalista”, com en diuen ells: nacionalista espanyol, per tant.
El resultat que dèiem és aquest: 100.000 vots nuls que haurien (d’haver) anat a parar a l’esquerra independentista, 7 escons volatilitzats que s’han repartit -com els soldats romans la túnica del Natzarè- els que sí han pogut presentar-se a les eleccions. L’esquerra abertzale tenia cinc targetes vermelles acumulades, i no ha pogut jugar el partit, i així els altres ho han tingut fàcil per guanyar. Això no sé què deu ser, però el més suau que se’n pot dir és que no és fair play…
Ara bé, anem a pams: eren justes, les targetes vermelles?
La base política de la desqualificació, i que després els tribunals de la justícia estatal van abonar, és el fet que els partits de l’esquerra independentista es neguessin a condemnar explícitament els atemptats mortals d’ETA. “Qui calla atorga” pot ser una dita més o menys encertada, com totes, però com a fonament jurídic sembla com a mínim discutible: ¿des de quan “no dir” és el mateix que “afirmar”, “no rebutjar” que “voler”? Que no és un dret legítim, el silenci? Des del punt de vista moral pot ser repugnant -ho és-, sí, però estem parlant de fonaments jurídics per deixar en fora de joc partits polítics el delicte dels quals, i pels quals se’ls va il·legalitzar, és la seva negativa a condemnar, quan es produïen, els atemptats mortals d’una colla d’assassins, a renegar-ne expressament cada vegada que aquests en cometien un: del “qui calla atorga” els tribunals espanyols van passar a la conclusió que tan terroristes eren els uns com els altres, que eren els mateixos, la mateixa cosa. (I reforçaven i reforcen aquesta idea els nonacionalistes espanyols dient i repetint sense defallir que és així perquè tots volen el mateix: la independència d’Euskadi…).
Com a maquiavel·lisme no és gaire subtil, però sí útil: al País Basc acaba de funcionar perfectament, i la contesa electoral es pot haver tancat en fals, amb uns resultats enganyosos (com ha dit algú, els vots comptats són diferents, però el País Basc continua essent el mateix, i la majoria nacionalista continua intacta en la sociologia basca), però són els que prevaldran -ja veurem com, que la partida de cartes continua- i els que condicionaran la política dels propers temps a Euskadi, i de retruc a Espanya. Una falsedat més sobre les que se sustenta aquest Estat castespanyol de per riure que alguns, amb una (bona) fe digna de millor causa, s’entesten a prendre’s seriosament.
Allò que desconcerta, però, i que acaba revoltant per poc que un s’hi pari a pensar, és que aquestes sentències es pronuncien en un país que es nega a anul·lar els judicis sumaris del franquisme -i en primer lloc el del President de la Generalitat, el 1940-, que es nega a demanar perdó a les víctimes dels seus propis crims, que es resisteix per tots els mitjans i amb totes les excuses a honorar i restituir la memòria dels morts republicans i a promoure la concòrdia mitjançant la justícia, tal com han fet altres països esquinçats, com la República de Sud-àfrica, l’Argentina o Alemanya. Avui mateix eren jutjats a Barcelona uns subjectes acusats d’escampar propaganda nazi des d’una llibreria de la ciutat i de justificar (per activa, no pas per passiva), discutir o negar l’Holocaust, un fet constitutiu de delicte a Alemanya però no pas a l’Estat espanyol (on, segons una sentència del Tribunal Constitucional -aquest mateix, sí- del 2007, el negacionisme del genocidi nazi no és delicte), tan primmirat que és quan li convé…
Translation (traducción):
[En medio de un panorama político complicado, hallamos en plena jornada electoral al Sr. Arrigorreguigoitia, presunto ciudadano vasco, decidiendo el sentido de su voto…]
Guió i dibus: Min
Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):
[En medio de un panorama político complicado, hallamos en plena jornada
electoral al Sr. Arrigorreguigoitia, presunto ciudadano vasco, decidiendo el sentido de su
voto…]