L'Hereu Riera

En Patxi estava content, anit, i es veia “legitimat”, va dir, per liderar el tomb que diu que era tan necessari al País Basc, i que ja tocava, segons ell i segons els seus “rivals” del PP, que no s’han menjat un torrat però que tenien tantes ganes com en Patxi de girar la truita.
Tantes ganes en tenien, que el recompte de les urnes basques d’aquest diumenge 1 de març de 2009 és el resultat obvi de les mans i mànigues polítiques i dels jocs de mans judicials que havien perpetrat prèviament ambdues forces polítiques nacionalistes espanyoles, de manera més o menys dissimulada, més barroerament o més finament, amb la llei de partits com a maniobra central, amb la finalitat confessada de “desbancar el nacionalisme basc” del govern i de donar la lehendakaritza a un polític “no nacionalista”, o “constitucionalista”, com en diuen ells: nacionalista espanyol, per tant.
El resultat que dèiem és aquest: 100.000 vots nuls que haurien (d’haver) anat a parar a l’esquerra independentista, 7 escons volatilitzats que s’han repartit -com els soldats romans la túnica del Natzarè- els que sí han pogut presentar-se a les eleccions. L’esquerra abertzale tenia cinc targetes vermelles acumulades, i no ha pogut jugar el partit, i així els altres ho han tingut fàcil per guanyar. Això no sé què deu ser, però el més suau que se’n pot dir és que no és fair play…
Ara bé, anem a pams: eren justes, les targetes vermelles?

La base política de la desqualificació, i que després els tribunals de la justícia estatal van abonar, és el fet que els partits de l’esquerra independentista es neguessin a condemnar explícitament els atemptats mortals d’ETA. “Qui calla atorga” pot ser una dita més o menys encertada, com totes, però com a fonament jurídic sembla com a mínim discutible: ¿des de quan “no dir” és el mateix que “afirmar”, “no rebutjar” que “voler”? Que no és un dret legítim, el silenci? Des del punt de vista moral pot ser repugnant -ho és-, sí, però estem parlant de fonaments jurídics per deixar en fora de joc partits polítics el delicte dels quals, i pels quals se’ls va il·legalitzar, és la seva negativa a condemnar, quan es produïen, els atemptats mortals d’una colla d’assassins, a renegar-ne expressament cada vegada que aquests en cometien un: del “qui calla atorga” els tribunals espanyols van passar a la conclusió que tan terroristes eren els uns com els altres, que eren els mateixos, la mateixa cosa. (I reforçaven i reforcen aquesta idea els nonacionalistes espanyols dient i repetint sense defallir que és així perquè tots volen el mateix: la independència d’Euskadi…).

Com a maquiavel·lisme no és gaire subtil, però sí útil: al País Basc acaba de funcionar perfectament, i la contesa electoral es pot haver tancat en fals, amb uns resultats enganyosos (com ha dit algú, els vots comptats són diferents, però el País Basc continua essent el mateix, i la majoria nacionalista continua intacta en la sociologia basca), però són els que prevaldran -ja veurem com, que la partida de cartes continua- i els que condicionaran la política dels propers temps a Euskadi, i de retruc a Espanya. Una falsedat més sobre les que se sustenta aquest Estat castespanyol de per riure que alguns, amb una (bona) fe digna de millor causa, s’entesten a prendre’s seriosament.
Allò que desconcerta, però, i que acaba revoltant per poc que un s’hi pari a pensar, és que aquestes sentències es pronuncien en un país que es nega a anul·lar els judicis sumaris del franquisme -i en primer lloc el del President de la Generalitat, el 1940-, que es nega a demanar perdó a les víctimes dels seus propis crims, que es resisteix per tots els mitjans i amb totes les excuses a honorar i restituir la memòria dels morts republicans i a promoure la concòrdia mitjançant la justícia, tal com han fet altres països esquinçats, com la República de Sud-àfrica, l’Argentina o Alemanya. Avui mateix eren jutjats a Barcelona uns subjectes acusats d’escampar propaganda nazi des d’una llibreria de la ciutat i de justificar (per activa, no pas per passiva), discutir o negar l’Holocaust, un fet constitutiu de delicte a Alemanya però no pas a l’Estat espanyol (on, segons una sentència del Tribunal Constitucional -aquest mateix, sí- del 2007, el negacionisme del genocidi nazi no és delicte), tan primmirat que és quan li convé…