L'Hereu Riera

Deia l’Edgar Illas, fa uns dies :
«Josep-Anton Fernàndez, al seu assaig extraordinari El malestar en la cultura catalana (Empúries, 2008), afirma que la catalanitat es reprodueix no pas segons la lògica reproductiva normal dels estats, que a través d’una sèrie d’aparells (escola, mitjans, etc) procuren que tots els seus ciutadans se sentin fills de la mateixa nació, sinó segons una reproducció homosexual. La catalanitat, diu Fernàndez, “opera per contagi, reconstrucció, seducció o persuasió”, i es pot anomenar “vampírica o homosexual” (…). A partir de les analogies entre heterosexualitat i estat-nació, i homosexualitat i nació sense estat, el llibre conclou que ens cal continuar insistint per aconseguir “les condicions per a la nostra existència plena, legítima, reconeguda”. Però el llibre no especifica si aquest reconeixement ple suposaria deixar de ser homosexuals i independitzar-nos com un estat normal, o bé si suposaria “sortir de l’armari” però mantenint justament la nostra anormalitat. I és aquí on topem amb un dilema bàsic: si bé, per una banda, molts de nosaltres desitgem la normalitat que ens aportaria ser independents, per altra banda també ens costa de renunciar al plaer de ser una anomalia que ens permet lluitar, unir-nos, lamentar-nos i desitjar plegats una emancipació nacional que sabem que, si mai s’esdevé, ja deixarem de desitjar-la».
[“La galeria”, El Punt, 21 de gener de 2009]

Valga’m Déu! No puc estar-hi més en desacord. D’entrada, la comparació utilitzada per l’autor del llibre citat la trobo més aviat desafortunada, tenint en compte que l’homosexualitat és estèril per definició [*]. Però, deixant de banda aquesta singular “reproducció homosexual”, allò que trobo desencertat del tot és la dicotomia “normalitat / anormalitat” tal com s’enfoca, com si la anormalitat formés part dels nostres gens, en comptes de ser una simple situació política circumstancial i a més indesitjable, i com a indesitjable que és -per a qualsevol ciutadà normal-, els que la patim -i no la volem- la podem canviar, i l’hem de canviar.
Els que la patim, sí: un servidor us pot jurar -i amb la mà sobre la Bíblia, si vols, benvolgut Edgar- que no em costaria gens ni mica “renunciar al plaer de ser una anomalia que ens permet lluitar, etc etc…”. A mi, personalment, aquesta fotuda anomalia no és que em permeti lluitar, sinó que m’obliga a fer uns esforços extres que m’agradaria d’allò més poder-me estalviar, i que no desitjo a ningú (excepte als cabronassos que ens forcen a fer-los: així sabrien quin gust tan de sibarites procuren!).

Lluitar?, unir-nos?, lamentar-nos plegats, com si fóssim un cor de plañideras
andaluses?, desitjar plegats, com uns eterns adolescents, l’emancipació
que mai no arriba… per deixar de desitjar-la així que “s’esdevingui”?
Un hom, amb la cinquantena superada, troba que això de la “lluita”
(aquesta parauleta!) és una cosa molt cansada, company, i hom es fa
preguntes com aquestes: Què tal l’emancipació nacional per un dia
d’aquests, com més aviat millor —si pot ser demà, millor que la setmana
que ve? I què tal si ens la procurem nosaltres mateixos, amb les
aliances que calguin, sense esperar que s’esdevingui, però també sense
lluitar més del compte, lluitant sense vessar ni una gota de sang, i
per tant sobrevivint a la llluita, i començant a disfrutar
immediatament de l’avorriment de la normalitat còmodament ajaguts al
sofà de casa?

Ser diferent està bé, però quan pots triar-ho. Aquesta anomalia que ens han encolomat els que no paren de fardar d’homologats jo no la vull per a res; i qui la vulgui, per mi se la pot confitar.
I quant al sexe del nostre país: doncs l’estatal ja va bé…, straight, com diuen els anglosaxons, que potser no és tan divertit com l’altre, però sí que pot ser més fecund i productiu.
Està bé, allò del viatge a Ítaca, i allò altre de “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, i tal i tal, Pasqual; però si em fos donat de triar, ja t’asseguro jo que triaria ser a Ítaca ara mateix, i amb totes les de la llei. Em penso que penso com en Pepe Rubiales, jove: que el pla de pensions de “la Caixa” millor disfrutar-lo mitjanament als 40 anys que plenament als 80…, eh que m’entens?, que diria el mag Fèlix.

[_{Dibuix de l’entradeta: Ivà, a www.delcomic.es}]
_________________________________

[*] Precisament en aquesta característica incideix la teoria de Joan G Basté a El gran amuntegament
[Olot, Bassegoda, 1987], segons la qual l’augment de l’homosexualitat
en una població animal, com ara la humana, seria un mecanisme
d’autoregulació quan aquesta població creix desmesuradament; no és una
teoria gaire romàntica, per als apòstols d’aquesta llibertat sexual en concret, però sí que sembla prou versemblant…