Está el enemigo?

El passat dimarts, festa de la Comunitat de Madrid, la seva presidenta Cristina Cifuentes va fer un discurs -més aviat arenga- poc amable amb alguns milions de catalans entre els quals m’incloc. Mentre celebrava un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol -els fets del 2 de maig- recordava l’aixecament del poble de Madrid contra l’invasor francès, gairebé cridava a la revolta contra els enemics de l’Espanya actual, és a dir, els contraris a la seva sagrada unitat, en altres paraules, els indepes.

Resultat d'imatges de cristina cifuentes discurso dos de mayo 2017

En fi, les comparacions històriques les carrega el diable. Els mites fundacionals de les nacions modernes és el que tenen: tergiversació d’esdeveniments històrics per muntar un relat d’acord amb les necessitats polítiques del moment. En primer lloc, els madrilenys no es van aixecar pròpiament contra els francesos: la majoria de tropes napoleòniques que en la primavera del 1808 es trobaven a la capital de regne eren regiments polonesos que apareixen al famós quadre de Goya dels afusellaments- i egipcis -els famosos mamelucs-. En segon lloc, no eren pròpiament invasors: la presència d’exèrcits multinacionals, en aquells moments aliats de la corona espanyola, havien estat convidats pels Borbons a fi d’envair Portugal -aleshores aliat dels britànics i objectiu sempitern de l’irredempt nacionalisme espanyol-. L’aixecament popular contra la presència de tropes estrangeres, si despullem la història de romanticisme i anem a una anàlisi més contextualitzada, es produeix per un cúmul de circumstàncies que poc tenien a veure amb la bandera: la por de l’església a la pèrdua d’estatus en una societat molt religiosa, la tendència dels exèrcits a robar i saquejar, i la incompetència supina de la monarquia espanyola hi van tenir més a veure que un anhel d’independència. Per cert, que la independència d’Espanya mai no va ser qüestionada per Napoleó, tret de Catalunya, que va ser annexionada a l’imperi poc després. El propi concepte “Guerra de la Independència” és una creació posterior de la historiografia espanyola romàntica.

Resultat d'imatges de fusilamientos del 2 de mayo goya

En realitat, el que passa a Espanya aleshores és que esdevé l’escenari d’una guerra mundial amb presència de tropes estrangeres (britànics, irlandesos, suïssos, francesos, alemanys en què el poble tracta de sobreviure com pot a la rapacitat dels exèrcits que viuen del que roben a la població local. De fet, els aliats britànics de la Junta de Cadis, comandats per Wellington, robaven tant o més que els napoleònics.

Tanmateix, tornem a l’origen del discurs de Cifuentes. Aprofitant el mite romàntic del 2 de maig, incitava els madrilenys a combatre els nous enemics d’Espanya, entre els quals, els qui volen trencar la unitat del seu país, és a dir, els independentistes, és a dir, jo.

Mentre sentia Cifuentes no puc evitar pensar en Gila, aquell humorista que els franquistes van afusellar, encara que com explicava sovint “me habían fusilado mal”. Amb el seu casc i un telèfon, Cifuentes podria trucar-me i disparar aquella frase que havia fet famós Miguel Gila “¿Está el enemigo?”.

La retòrica de Cifuentes recorda molt a la dels llibres d’història de l’Espanya franquista de primària en què diferenciava entre los “buenos y los malos españoles”

Mai m’hauria imaginat que seria elevat a la categoria d’enemic. De fet, la retòrica de Cifuentes recorda molt a la dels llibres d’història de l’Espanya franquista de primària en què diferenciava entre los “buenos y los malos españoles” (vaja, he adquirit la categoria de “malote”). Llibres en què s’explicava que Espanya era unitat de destí en l’universal, cridada a esdevenir far d’occident, i que sempre havia de lluitar contra la “pérfida Albión” la “perversa Rusia”, i la “AntiEspaña”, que posteriorment es caracteritzava com els “rojos, masones y separatistas”.

¿Está el enemigo? El problema de Cifuentes, com en el cas de Gila, és que l’enemic no parlava mai. En el cas de l’humorista madrileny, perquè era una simulació, un antagonista imaginari que li servia de contrapunt còmic, en el cas de la presidenta de la Comunitat, perquè no deixen parlar mai els independentistes, i de fet, no escolten ningú que pensi diferent que ells. Els indepes, com és el meu cas, no som enemics de ningú, sinó amics de la democràcia, és a dir, de resoldre els problemes mitjançant acords, i sobretot, urnes. El problema és que de vegades, la democràcia és enemiga del nacionalisme totalitari, és a dir, aquell que pretèn que una nació quedi subjugada a una altra, aquell que funciona com el supremacisme d’un grup nacional sobre altres, aquell que actua com una fanàtica creença religiosa insensible a la raó democràtica, aquella que manipula la història per justificar interessadament un statu quo. ¿Está el enemigo? Sí que hi és: l’enemic, pel que sembla, es diu democràcia.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*