Aqueix geni del cinema que va ser en Charles Chaplin va fer una memorable pel·lícula que era una sàtira i una crítica dels “temps moderns”, o més aviat la deshumanització del treball, l'intent desesperat dels empresaris per fer que els seus treballadors rendeixin més, costi el que costi, sigui robotitzant les fàbriques o explotant els treballadors. Un obrer (Chaplin) és escollit com a “conill d'Índies” per provar un nou sistema d’allò que he dit abans, però entre el ritme altíssim de feina i el sistema que falla lamentablement li tornen boig i acaba sense feina. Per una altra banda, una noia (Paulette Godard, “El gran dictador”) s’hi troba en la misèria i sobreviu com a pot. El mestre torna a donar-nos escenes antològiques d'un difícil equilibri pel que hi ha d’arriscades i úniques, com la bogeria laboral a la fàbrica del protagonista i la encara més antològica escena, que és la primera en què en Chaplin parlava, cantant una cançó amb frases intraduïbles barrejant diverses llengües, italià, francès i què sé jo. Com va fer a “Llums a la ciutat”, és sobretot muda (en Chaplin va trigar a adaptar-se al cinema sonor) amb algunes parts sonores. En Chaplin va mantenir encara al seu immortal personatge d’en Charlot a la següent pel·lícula, “El gran dictador”, ja totalment sonora, però ja no va tornar a treure-ho més, perquè deia que si el personatge parlava, es moriria. Sort que al cinema sempre serà immortal i que no ha estat mai igualat per ningú. Crítica social i poesia alhora en una obra mestra emotiva, divertida i amarga.
L'Espanya negra del franquisme va tenir una plaga de cacics que abusaven com volien dels seus pobres subordinats, famílies de pagesos maltractades per ells. L'escriptor Miguel Delibes va escriure una novel·la que recorda aquella època i aquells personatges, amb cada capítol dedicat a un personatge. Mario Camus (“La colmena”) la va portar al cinema amb un gran repartiment que va proporcionar el premi al Millor Actor “exaequo” al Festival de Canes, al Francisco Rabal i a l’Alfredo Landa per les seves sentides interpretacions de dos pobres homes, l’un és l’Azarías, un endarrerit mental amb tendència a allò més escatològic, i l’altre és en Paco, un pobre pare de família pagesa explotada per un cruel senyoret de l'Extremadura dels anys 1960, el senyoret Ivan (Juan Diego). La pel·lícula reprodueix sense concessions aquell ambient, que és recordat pel fill més gran de la família ( ), que arriba cap a Zafra (Badajoz) amb permís del seu servei militar, per visitar a l'oncle endarrerit que està reclòs a un sanatori. En Francisco Rabal va construir la seva memorable interpretació simplement a partir de la seva intuïció com a actor, no va fer pas com fa en Dustin Hoffman o en Robert De Niro, que per fer d'autistes o gàngsters es documenten visitant a gent que sigui igual que el personatge. La seva frase “Milana bonita”, que l'endarrerit repeteix molt (aquesta au era el seu millor amic), és antològica. Dura i sense concessions, però un retrat fidel al cent per cent d'aquella època.
La Llei del cinema del Quebec, que va entrar en vigor el 1983, va provocar que la quota de mercat de la indústria cinematogràfica autòctona augmentés d'un 4% a un 18%. "Al Quebec vam viure la mateixa situació per la que passa Catalunya amb la llei del cinema", ha explicat Claude Fleury, director de l'oficina del Govern del Quebec per la Península Ibèrica, amb seu a Barcelona. "Al principi la nostra normativa va tenir les mateixes crítiques, que es destruirien llocs de treball, que no funcionaria, però l'experiència ha demostrat el contrari i ha portat al naixement d'una indústria cinematogràfica quebequesa important".
Al Quebec, regió canadenca majoritàriament francòfona, la Llei del cinema va voler lluitar contra les 'majors' nord-americanes. "Al Quebec donem 45 dies a les 'majors' nord-americans perquè exhibeixin la seva pel·lícula si volen només en anglès, però després de 45 dies, si volen continuar exhibint el film, han d'oferir al públic el mateix número de còpies en anglès i en francès". Això va ajudar a la normalització lingüística en el setè art i va acostumar els quebequesos a consumir cinema en la seva llengua majoritària, el francès.
A Catalunya, l'oferta del cinema català és d'un 2,7% i la nova llei vol corregir aquesta desigualtat i ha establert l'obligatorietat de distribuir la meitat de còpies d'una pel·lícula doblades o subtitulades en català. La llei preveu que la normalització lingüística serà progressiva i les empreses tindran cinc anys per adaptar-se. Segons Fleury, als catalans els "cal temps" per acostumar-se a la nova normativa però ha assegurat que la nova Llei del cinema "ajudarà a la projecció internacional de la cultura catalana" i ha recordat que "la producció autòctona interessa".
"El cinema és una eina que permet una projecció internacional més àmplia. Una societat ha de controlar les seves institucions, com la premsa, la televisió, i el cinema, ja que són mitjans essencials que ajuden a la difusió d'una cultura moderna", hi ha afegit Fleury.
Doblatge de qualitat Fleury també ha explicat que la normativa quebequesa preveia una ajuda especial al doblatge, ja que la societat del Quebec "prefereix les pel·lícules doblades que les subtitulades". Tot i això, Fleury ha advertit que el doblatge "ha de ser professional, perquè sinó és avorrit", i s'ha mostrat partidari d'apostar per un gran ventall de doblador per aconseguir un resultat "de qualitat".
A més, el representant quebequès ha remarcat que el cinema al Canadà "és un mercat de lliure competència" i que els films quebequesos competeixen amb les grans produccions nord-americanes, "a diferència del mercat francès, que proporciona ajudes a la indústria francesa cinematogràfica i per això la seva quota de mercat és del 60%", ha dit. "La qualitat de les nostres pel·lícules fa que puguin competir i que actualment comptem amb un 18% de la quota de mercat". "I això importa", hi ha afegit, perquè, entre d'altres "dóna feina a molts actors" i altres professionals, ha afirmat.
EL MEU COMENTARI:
A un país civilitzat com el Canadà, i concretament a la província del Québec, els passa el mateix que a Catalunya. El Québec, amb població majoritàriament de parla francesa, catòlica i llatina-francesa, és per tant diferent a la majoria anglo-saxona, protestant i de parla anglesa del Canadà sencer.
I sobre l'afer del cinema, sigui parlat en francès o doblat al francès "québecois", també ho tenen desenvolupat. El Québec també va tenir problemes, amb els seus referèndums de l'independència o la fugida de molts inversors americans i japonesos al Canadà anglòfon.
Potser també és que el Québec compta amb l'ajut dels seus "germans" de França, interesats en donar-lis suport perquè així tenen influència a l'Amèrica del Nord. Molts films del Québec tenen co-producció amb França, com a "Les invasions bàrbares", que va guanyar l'Òscar el 2004, i va guanyar diversos Cèsars.
Hola, amics/amigues culers, Hem guanyat un altre cop, malgrat l'àrbitre, el Jiménez Losantos i tots aquells que dubten de la nostra santitat (esportiva, és clar). I que no tinguem que sofrir més arbitratges com
el d'aquest senyor... Ai, perdó, si és una escena de "La llista d'en Schindler". Bé, espero que el Barça no es deixi aclaparar i acabem mirant-nos els àrbitres així. Que avui era per tenir molta por. Un salut,
Joan Gràcia (Tricicle): "No disparem dards ni fem humor sagnant"
• El membre de Tricicle comenta el retorn del grup teatral a la petita pantalla
Joan Gràcia parla per a 'TTD'.
OLGA LERÍN
Tricicle ha reprès el pols televisiu amb noves entregues de la sèrie Dinamita, que ha arribat a la sisena temporada a TV-3 com a Més dinamita. Després de l’èxit de Tres estrelles i Xooof!, els reis del gest es van tornar a ficar el públic a la butxaca amb un humor al qual van afegir diàlegs. Joan Gràcia (Barcelona, 1957), integrant del grup amb Carles Sans i Paco Mir, parla de la seva experiència a la petita pantalla en un moment en què es dibuixen grans canvis.
-–Més dinamita s’ha promocionat com una evolució lògica de Dinamita. ¿És correcte? -–Sí, però no és només una evolució buscada, sinó necessitada per nosaltres mateixos: tornar a fer gags, un darrere l’altre, sí que es podia fer, però sempre persegueixes afinar més. A més, t’adones de les limitacions que tenien les anteriors entregues. Els petits llaços entre esquetxos i la inclusió de seccions, que són ficcions, canvien una mica el format de la sèrie.
–-¿Cap on dirigeixen ara els dards? –-Nosaltres no disparem mai dards. Tricicle, per la seva manera de ser, fa humor de moltes coses, però no és sagnant. Capgirem les coses, però no per destrossar res. No és la nostra intenció. Volem trobar humor allà on a vegades aparentment no existeix. És l’única directriu que tenim: ens agrada l’humor d’una manera senzilla i natural.
–-Després de 30 anys, ¿d’on sorgeixen les idees? –-Els guionistes ens han ajudat, però la filtració i el toc d’estil és el nostre. Traiem idees de la vida quotidiana: d’un mosso d’esquadra, d’un reporter de TV-3 o d’un taxista, perquè la realitat supera la ficció. I això és així, encara que sigui una frase molt gastada.
-–¿És difícil fer humor sense paraules a la televisió? --Sí, sobretot ara. En l’època que vam fer Tres estrelles, que va ser un èxit, hi havia menys competència televisiva i la gent s’asseia i mirava. I ja està. I ara hi ha una necessitat de canviar, de veure què ens ofereixen, a la recerca del programa que volem veure. I això fa que un espai d’humor sense text necessiti que el públic estigui assegut i concentrat. No pot ser que et vagis a buscar una cervesa a la meitat, perquè segurament perdràs el fil, mentre que si escoltes un diàleg, i alhora agafes la cervesa, seguiràs la sèrie.
-–I en aquesta època de canvis, ¿quins trucs utilitzen per mantenir l’atenció del teleespectador? --Ens fem aquesta reflexió contínuament, perquè hem tingut idees per fer altres coses en altres formats, però el que les televisions busquen, sobretot les privades, és l’audiència per l’audiència i, lògicament, un programa en el qual hi ha gent opinant al voltant d’una taula és molt més econòmic, per més que paguin als contertulis: sempre és el mateix. Contra això és molt difícil lluitar.
-–Alguna fórmula deuen tenir, en vista de l’èxit de les seves produccions... -–Formats àgils, no gaire llargs. Posar-los en una franja horària --que és la nostra aposta i la de TV-3--, després dels TN, que el teleespectador no tingui temps de canviar de cadena i que es quedi fidelitzat allà.
–-D’aquest format vostès en diuen la unitat mínima d’humor, ¿oi? –-Sí, el gag, però en aquest cas seria la unitat mínima de programa (riu).
–-En aquesta nova etapa, ¿els fa por la resposta del teleespectador? De moment, no està gens malament. -–No, tant a Dinamita com al teatre tenim un públic molt fidel, a qui no crec que defraudem. A més, el dia que jugui el Barça no s’emetrà.
–-¿Què els sembla això de tenir el Barça de competidor televisiu? -–Per la meva banda, com que sóc culer, prefereixo tenir-lo de competidor i que ens desplacin a un altre dimecres (riu).
--¿Tenen previst tornar a intentar-ho fora de Catalunya, com va passar amb Tele 5, per a la qual van gravar Teletipos? -–No, perquè estem molt a l’expectativa de veure com es mou aquest món.
-–¿Què va passar amb aquesta cadena privada? -–La sèrie no va acabar de funcionar, perquè Tele 5 no la va tractar com ho hauria d’haver fet: no la va col·locar a l’hora apropiada ni la va promocionar de la manera adequada.
-–¿Així doncs, descarten tornar a provar fortuna lluny de casa? -–No, ens fa gràcia, però si ens deixessin fer el programa que ens agrada i que volem fer, sense fer-te fora als dos espais per l’audiència. El nostre humor necessita un seguiment. No és un tema de fer dues entregues i, si no funciona, fora. Per això ara ens centrem en TV-3 i en el teatre.
-–¿Encara és una assignatura pendent fer una comèdia de situació? -–Hem presentat molts projectes a totes les cadenes, però no ens els han acceptat.
-–¿Quina creu que és la raó? -–No ser a Madrid. Una part del treball d’aquest món de la tele és ser allà cada dia i citar-te amb un directiu en una festa o un altre lloc... Nosaltres anem un dia amb el dossier i el directiu ens rep. Sí, molt bé, però sempre hi ha el programa d’un amic que està per sobre. Aquest és el problema, perquè la qualitat dels nostres espais és, com a mínim, igual que els que ara estan en emissió.
--És per pensar-se això del trasllat a Madrid… --¡No! S’està més bé aquí (riu).
EL MEU COMENTARI:
Tinc en DVD els primers capítols de "Dinamita", amb dues versions: V.O. català i doblatge castellà (de quan la van emetre per Tele-5), i em va semblar una bona sèrie, humor intel.ligent, blanc i sense pretensions, però que no pren mai a l'espectador per un imbècil.
Però diu una cosa que he pensat sempre: a Madrid és difícil, per a un català, i això ho conec ben bé ja que hi resideixo, fer-ne el mateix humor a Catalunya que a Madrid. Pregunteu-s'ho a l'amic Andreu Buenafuente, que va intentar fer alguns programes per a tot l'Estat ("La noche se mueve" i "Moncloa, dígame" a Tele-5), que van fracassar, però, ves per on, va tenir èxit, i encara ho té, amb el seu propi xou, primer de tot a Antena 3 TV i ara a La Sexta, gairebé amb els mateixos ingredients que quan ho feia a TV-3, malgrat que molts l'hi havien dit: "Andreu, que amb el teu accent català tant fort, no podràs tenir pas èxit a Espanya".
En el cas dels Tricicle, és ben curiòs que a Madrid arrassen sempre amb els seus espectacles teatrals (ara hi sòn amb "Garrick", a un teatre de la Gran Vía madrilenya, i gairebé sempre amb el teatre tot ple), però quan es tracta de televisió, no aconsegueixen gaire d'audiència (per això va fracassar la seva sèrie de Tele-5, a més de que van tenir que fer-la segons les pretensions de la cadena, no pas com ells mateixos l'haurien feta).
Amb la grollera manipulació d'imatges de l'altre dia, que recorda a la "teoria de la conspiració" de l'11-M del diari "El Mundo", ja saben, on en Pedro J. Ramírez i els seus amics fiquen en el mateix sac el PSOE, ETA, l’Al-Qaida, als serveis secrets del Marroc i fins i tot als de França per demostrar que al PP se li va enderrocar (no se li va derrotar), ja que el Reial Madrid i els seus mitjans de comunicació afins sembla que segueixen un camí semblant per mostrar al Barça com un equip trampós que guanya tot il.legalment, al contrari que el Reial Madrid, que com diu el seu himne, és tan cavallerós i legal que "... Cuando pierde, da la mano".
La imatge manipulada als mitjans va ser la del gol d’en Pedro davant l'Sporting de Gijón, que venien com a fora de joc, i després en una altra, sense manipular, s’hi veia que la passada anterior cap al davanter es va produir en posició correcta. Això sí, pocs dies abans, amb la idea de defensar la suposada santa reputació del seu davanter Cristiano Ronaldo, van mostrar com a prova un vídeo d’en Leo Messi fent cops de colze com un boig a un defensa del Sevilla. Mai no s'havia intentat defensar un jugador mostrant al d'un altre equip. Quan el Reial Madrid es creia el melic de l'Univers, quan deia envejosos a tot aquell que tingués la gosadia de no posar-los a sobre d’un altar, quan donava lliçons d'ètica negant-se a condemnar la guerra d'Iraq trucant al Barça "equip polititzat" (que sí que la va condemnar, i no pas per politiqueig, sinó per sentit comú) i fins i tot quan rep sancions d'Europa fent dir a un mitjà afí "en Europa no aguantan que un equipo español gane la Champions" ...
Podria seguir, però tampoc cal. No dubto de la cavallerositat del Reial Madrid, el seu historial esportiu és meritori, en Santiago Bernabéu va ser visionari al seu moment, va preparar el club molt abans de la seva eclosió esportiva, i els resultats ja els coneixem. Encara que jo tindria molt a retreure al Bernabéu i els seus amics franquistes de com es va produir el fitxatge d'Alfredo Di Stefano, perquè el programa de divulgació històrica de Catalunya Ràdio "En guàrdia" va denunciar recentment de tàctiques i actuacions dictatorials (mai millor dit) per coaccionar el Barça i que desistís de fitxar-lo, com amenaçar dirigents blau-granes de boicotejar els seus negocis, entre d'altres amenaces (poden trobar l'arxiu sonor del programa a la pàgina web de Catalunya Ràdio --www.catradio.cat (http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=375276)--, clicant al programa en qüestió).
Això és el que els ha portat a aquesta absurda campanya antibarcelonista. Ja sé que el Barça feia abans una cosa semblant a queixar-se si el Reial Madrid guanyava, però mai no va estar boicotejant negocis de gent madridista ni amenaçant-los amb represàlies. El franquisme va utilitzar el Reial Madrid com a icona del seu tarannà ultraconservador de veure la vida, el retrat d'un seguidor madridista ens dóna gairebé sempre un senyor masclista, antiquat, groller, inculte i "fatxa". El seguidor del Barça dóna tot el contrari: modern, igualitari, culte, "progre" i europeista. Mentre que el Barça va per Europa respectant sempre als adversaris al seu país i admirant els seus costums o forma de vida, els del Reial Madrid encara segueixen creient-se que hi trepitgen "tierra de infieles" als que cal evangelitzar, o van amb la cançó "La envidia que nos tienen".
En Florentino Pérez, el qual fa pocs dies hi va sopar al restaurant on jo treballo, ha fet un segon projecte "galàctic", el màxim exponent és en Cristiano Ronaldo, jugador de molt talent però amb poca educació, amb aires de nou ric hortera, tot i que encara no ha arribat a les absurdes extravagàncies de la Victoria Beckham, la muller d’en David Beckham. Es parla més d'ell pels seus cotxassos, els seus xalets luxosos i els seus posats de model d'anunci de colònia que no pas pel seu joc, al contrari que els del Barça, ficats més en obres de caritat o en coses més útils. Però, és clar, com no són pas del Reial Madrid, no semblen interessar ni tan sols a les revistes del cor, també "madridistes" a la seva manera.
El victimisme madridista d'ara és, crec, veure que ja no són el melic de l'Univers, bé, ja fa un quart de segle que no ho són, i que si el Barça està "polititzat", el Reial Madrid ho està molt més, ho demostra com el PP mostrava contínuament els seus èxits quan en José María Aznar va ser president del Govern i anava contínuament cap a la llotja de l'Estadi madridista o mostraven els seus jugadors com a exemples irreprotxables de moral tradicional "como Dios manda".
Joan Camprubí i Alemany, més conegut per Joan Capri (tal com queda clar a la seva tomba), es va morir el 4 de febrer de 2000 a Barcelona. Actor amb una llarga carrera teatral i televisiva des de 1950, generalment en papers còmics, Capri és considerat un dels precursos del gènere del monòleg a casa nostra, que va popularitzar amb tot un seguit de discs editats els anys 1960 i on tendia a parodiar els registres col·loquials. En record dels deu anys de la seva desaparició, us proposem de recórrer la xarxa a la recerca de la seva petja. Un bon espai de partença és el capítol que li va dedicar el 2003 la sèrie documental El meu avi (TV3). A més d'una cronologia vital i del guió íntegre del programa, s'hi poden consultar les declaracions que van fer sobre l'actor i humorista un bon grapat d'entrevistats, des de familiars seus fins a Andreu Buenafuente i Salvador Escamilla.
Tots aquests enregistraments, i molts més, es poden escoltar al canal Joan Capri de YouTube, on també s'han inclòs algunsfragments de la sèrie televisiva Doctor Caparrós, que va protagonitzar el mateix Capri a TVE de 1979 a 1982. Capri va tornar a treballar per a la televisió el 1990, a la sèrie Amb l'aigua al coll de TV3.
Sense deixar el portal de vídeos de Google, l'usuari Frameart35mm s'ha dedicat a posar monòlegs de l'actor i humorista català en alguns films de Hollywood, com JFK, Top Gun, La jungla i Matrix.
El portal de RTVE ofereix dotze capítols de la sèrie de Joan Capri Doctor Caparrós (1979), sobre un metge de poble.
EL MEU COMENTARI:
Un gran còmic i tota una icona de l'humor català, tot un mestre també per les generacions posteriors, potser una mica oblidat ara, com l'Eugenio, que va aclucar els ulls pocs mesos després.
Però és el nostre deure recordar-ho sempre, recordar i reviure els grans moments que ens va fer passar, amb el seu humor blanc, potser sense cap pretensió, però punyent i agut en mostrar allò quotidià. A mi, de tant en tant, em porta records de la meva infantesa.
Sartre, Fromm, Bloch y Deleuze fueron influidos por sus ideas
Francia prepara un despliegue editorial del autor a los 70 años de su muerte
Sigmund Freud (1856-1939) vino a poner en cuestión que el sujeto gobernara su vida con total autonomía, como se había creído hasta entonces. En condiciones normales, contaba en El malestar de la cultura, el yo "se nos presenta como algo independiente, unitario, bien demarcado frente a todo lo demás". Pero, añadía, ese yo se prolonga "hacia dentro, sin límites precisos, con una entidad psíquica inconsciente que denominamos ello y a lo cual viene a servir como de fachada". Así que, explicaba, no sabemos gran cosa de lo que ocurre por esas zonas interiores donde operan los deseos sexuales reprimidos. Médico de formación, Sigmund Freud investigó en esos territorios oscuros para encontrar la manera de curar determinados trastornos psicológicos. De ahí surgió una nueva escuela, y su correspondiente terapia, el psicoanálisis, pero lo que sobre todo hizo este brillante caballero vienés fue cambiar nuestra manera de entendernos y de entender el mundo.
"Se puede creer o no en el psicoanálisis, como se puede ser o no marxista, y sin embargo las aportaciones de Freud son indiscutibles", comenta Antonio Valdecantos, un filósofo que enseña en la Universidad Carlos III y que publicó hace poco La fábrica del bien (Síntesis). "Todo el mundo sabe ahora que el yo no es transparente, ni que está siempre disponible. Nadie discute ya que hay zonas oscuras y, que por mucha libertad que se pueda llegar a tener, nuestra sexualidad seguirá siendo opaca".
Carlos Gómez Sánchez, autor de Freud y su obra: Génesis yconstitución de la teoría psicoanalítica (Biblioteca Nueva), entiende que el médico vienés supo relacionar de manera muy fructífera la sexualidad con la cultura, el deseo con la norma. Así que considera que su influencia puede rastrearse en buena parte de los referentes intelectuales del siglo XX, empezando por la fenomenología y pasando por Sartre, Fromm o Bloch hasta llegar a Deleuze.
"Hay dos cuestiones que me preocupan a propósito de su legado", explica Gómez Sánchez. "En primer lugar, que no se tomen en serio sus aportaciones y que se trivialice y vulgarice su obra. O, por el contrario, que se entiendan sus teorías como una nueva piedra filosofal, con lo que se puede convertir el psicoanálisis en una pésima metafísica. Freud no es ninguna salsa que sirva para adornar todos los platos".
No hay, por lo visto, ninguna discusión: Freud es un clásico y forma parte del patrimonio intelectual de nuestro tiempo desde que dinamitó la manera de entender el sujeto en cuanto trató de la fuerza de la libido.
Fernando Savater, en un artículo sobre el fundador del psicoanálisis, se acordaba de la definición de clásico que Chesterton había dado en su biografía de Dickens: "Un rey del que ya se puede desertar, pero al que no hay modo de destronar". Venía a cuento la cita, porque si alguien ha tenido discípulos díscolos dispuestos a cuestionarlo ése ha sido Freud. Pero nadie llegó tan lejos como él a la hora de mostrar lo fundamental. Es "invulnerable", escribía Savater cuando se cumplían en septiembre de 1989 50 años de la muerte de aquel neurólogo heterodoxo que terminó revolucionando la filosofía, a pesar de haber sido muchas veces traicionado. Y anotaba que la más escandalosa de esas traiciones había sido la estilística. "Es interesante, es detallista, es pedagógico", decía de Freud mientras pensaba en aquellos sucesores que convirtieron sus ideas en un farragoso lodazal de términos embarullados, "no renuncia a las imágenes ni las confunde con las explicaciones, pertenece a la cultura de la sinceridad".
Siguen, pues, vivos sus conceptos y su lucidez a la hora de diagnosticar nuestras complicaciones. ¿Y su terapia? Francisco Granados, que lleva más de 30 años como analista y que dirige la revista de la Asociación Psicoanalítica de Madrid, responde en el descanso entre dos sesiones. "Lo que podemos ofrecer a quienes nos consultan es la manera de encontrar sus pulsiones, sus miedos, su sexualidad, sus problemas en su relación con los otros..., pero la curación es algo que queda en el aire: está en sus manos seguir o no el camino propuesto". Francisco Granados, volviendo a Freud, insiste en un detalle que no siempre se valora de su obra, que no hay psicoanálisis si no es social. "Sin el otro no somos nada", afirma.
El escritor Andrés Barba, que ganó con Javier Montes el Anagrama de Ensayo de 2007 con el libro La ceremonia del porno, observa en ese sentido que, por permisiva que pueda ser la sociedad actual a la hora de difundir imágenes sexuales, "la pornografía no resuelve nada de nuestra relación con los otros". "Es un canal que nos permite acceder a una información ilimitada sobre las prácticas menos ortodoxas", dice, "pero no va más allá". Freud nos permitió "descubrir que existen una serie de procesos que se producen de manera soterrada, inconsciente, pero por grande que fuera el hallazgo no ha arreglado gran cosa". Abrió, eso sí, inmensos caminos a la literatura al "convertirnos a nosotros mismos en objeto de observación".
Ese interés sigue ahí. Será por eso que, como afirma Antonio Valdecantos, a Sigmund Freud se le sigue leyendo hoy. Y, seguramente, se le leerá más. Ahora que, casi en todas partes, su obra ha quedado libre de derechos.
Sus libros en España
- Biblioteca Nueva conserva los derechos de explotación de las obras completas de Freud hasta 2019, ya que la Ley de Propiedad Intelectual acepta que la duración sea de 80 años en autores fallecidos antes del 7 de diciembre de 1987.
- Fue Ortega y Gasset el que recomendó en 1917 a Biblioteca Nueva traducir las obras completas de Freud. Fue la primera versión íntegra en otra lengua que el alemán.
- El traductor de casi todos los
libros fue Luis López-Ballesteros y de Torres, y también hay algunos de Ludovico Rosenthal y Ramón Rey Ardid.
- Alianza publicó las obras de Sigmund Freud en bolsillo y ediciones Amorrortu tradujo su obra en Argentina.
Un home polèmic, potser, però que els seus estudis van ajudar molt a conèixer millor la complexitat de l'ànima humana.
Sud-àfrica honra el discurs de De Klerk que va posar fi a l’apartheid
• L’expresident és homenatjat als 20 anys d’anunciar l’alliberament de Mandela
Frederik De Klerk, ahir, recordant el seu històric discurs davant el Parlament de fa 20 anys. Foto: AFP / RODGER BOSCH
JOAN CANELA JOHANNESBURG
«Desitjo deixar clar que el Govern ha pres la ferma decisió d’alliberar el senyor Mandela de manera incondicional». Ahir feia 20 anys exactes que Frederik Willem De Klerk, president de la Sud-àfrica de l’apartheid, inaugurava el curs parlamentari amb aquesta frase. Anunciava, a més a més, la legalització immediata del Congrés Nacional Africà (CNA) i la resta d’organitzacions prohibides i l’inici de negociacions directes amb elles. L’anunci va ser rebut amb crits de «traïdor» per alguns diputats que representaven el sentiment de bona part de la població blanca d’aquella època, que considerava Mandela ni més ni menys com «el capità dels terroristes». La data va ser recordada ahir amb tota la pompa a Sud-àfrica, amb declaracions d’alt nivell i actes oficials. I no és estrany, ja que va significar el principi del final d’un dels règims més opressius del segle XX, en què el racisme estava institucionalitzat, i l’inici del camí de Sud-àfrica cap a la democràcia. Tony Weaver, present en aquell moment com a corresponsal de la televisió pública canadenca, recorda la sorpresa que va causar aquesta declaració. «Suposàvem que hi hauria una declaració impactant, però pensàvem que seria una cosa més vaga. Realment no ens imaginàvem que seria d’aquesta magnitud». Una sorpresa més gran, si pot ser, perquè es tractava de la primera intervenció oficial de De Klerk com a president després de la dimissió fulminant del seu predecessor, Pieter Willem Botha, que va patir una apoplexia. Amb una economia en declivi a causa de les creixents sancions internacionals, un país en permanent estat d’emergència i després d’anys de negociacions secretes amb el CNA, era del tot obvi que tard o d’hora el règim de l’apartheid havia de prendre una decisió, però va caldre que Botha cedís pas a De Klerk perquè es fes efectiva.
UN VALENT / «Ara pot semblar natural, però ens hem de remuntar a fa 20 anys per arribar a entendre el valor d’aquestes paraules», apunta Weaver. Un reconeixement que a De Klerk li ha arribat del mateix secretari general del CNA, Gwede Mantashe, que ahir, en una declaració oficial, afirmava que «no tenia gaires opcions, però això no treu que va ser un valent». De Klerk va fer ahir una conferència recordant la importància de la data. «El discurs de fa 20 anys va evitar una catàstrofe», va afirmar. «Els nou dies que van passar entre el meu discurs i l’excarceració de Nelson Mandela, l’11 de febrer, van canviar Sud-àfrica per sempre», va afegir. De Klerk va compartir el 1993 el premi Nobel de la pau amb Mandela, que un any després, el 1994, es va convertir en el primer president negre de Sud-àfrica.
Com la transició al nostre país, però millorada. I ves per on, en Nelson Mandela, que com diu l'article d'El Periódico, aleshores considerat encara un terrorista, ara és símbol sense cap taca de la pau, respectat per tothom i ara amb una pel.lícula, "Invictus", que mostra la seva humanitat (en Morgan Freeman és candidat a l'Òscar per aquest paper).
La meva admiració per en Nelson Mandela, un gran home, tot i que algunes idées seves no pugui compartir-les del tot.
La millor pel·lícula del cinema català de 2009 va ser premiada al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga amb tres premis importants: millor director (Mar Coll), Millor Actor (Eduard Fernández) i Millor Actriu (Nausicaa Bonnín) i als Premis Gaudí. L'argument pot semblar ja molt vist, però la Mar Coll el porta d’una manera eficaç i interessant, sense concessions. La Léa, una adolescent que estudia Enginyeria a Tolosa (França), torna cap a Barcelona pel funeral del seu avi. El seu pare, en Josep Maria (Eduard Fernández, “Ficció”), està separat de la seva dona, la Joëlle (la francesa Philippine Leroy-Boileau), i s’hi retroben amb la família, de tendències conservadores, de la qual la Léa es va distanciar per la seva hipocresia i falsedat. A més a més, ella va malament, sentimentalment parlant, perquè la relació amorosa amb el seu xicot francès Sébastien no travessa pas un bon moment, encara que ella té plans de futur. Interessant visió de les relacions humanes i la família vista sense aquesta obsessió conservadora de presentar-la com a l'única cosa vàlida per a la vida, a més de les frustracions i ambicions fallides de qualsevol persona. En especial, la jove Nausicaa Bonnín s'enduu la funció, amb el seu personatge amargat i de tornada de tot, malgrat la seva joventut. L’Eduard Fernández també fa una bona feina com un pare igualment amargat, que li agrada escoltar música d'òpera, i la francesa Philippine Leroy-Boileau com la mare, madura de molt bon veure que demostra estar farta de tot i de tothom. Aires d'Ingmar Bergman per a una història que tots/totes hem viscut, amb personatges de carn i os, la primera pel·lícula de la Mar Coll com a directora i l’“opera prima” de la qual va ser produïda per Escàndol Films. Bonics paisatges de Girona, on s’hi desenvolupa gairebé tota l'acció.
L’any 1993, Steven Spielberg va sorprendre a tothom amb una pel·lícula ambiciosa, totalment allunyada d'aquesta carrincloneria a la Frank Capra de la majoria de la seva filmografia, amb aquella obsessiva i antiquada apologia sigui com sigui de la família tradicional, com si fóra l'única cosa vàlida per a la vida, que li havia fet antipàtic davant molts, a mi també, i que li va portar fins i tot a maltractar la història del Peter Pan i el Capità Garfi en “Hook, el Capità Garfi” amb una beneita història d'un pare, en aquest cas en Peter Pan ja adult, que no té temps d'anar-se a veure al seu repel·lent fill jugar al bèisbol i només pot redimir-se al Mai Més contra el malvat Capità Garfi (gran Dustin Hoffman, que es menjava viu al Robin Williams com un improbable Peter Pan adult). Al que anem: després de conèixer la història real de l'industrial alemany Oskar Schindler, que va contractar a un miler de jueus a la seva fàbrica i així els va salvar d'una mort segura als camps de concentració, decideix portar-la al cinema, però sense cap espectacularitat ni melodramatismes fàcils. Això li va honorar, ja que va fer una gran pel·lícula que fuig sempre d’allò comercial a l'ús. Primer de tot, una extraordinària fotografia en blanc i negre, moltes vegades feta cambra en mà, que li fa més realisme, del polonès Janusz Kaminsky, que va tornar a col·laborar amb Spielberg després en la igualment ambiciosa “Salvar el soldat Ryan”, una descarnada visió de la II Guerra Mundial i el desembarcament de Normandia. Després, en John Williams redueix la seva banda sonora a favor de cançons alemanyes de l'època, per mostrar la deshumanització que s’hi vivia als camps de concentració sense cap dissimul, però per mostrar així amb tota cruesa les atrocitats, desgraciadament quotidianes, en aquells llocs. A més, la pel·lícula comença amb una cançó tradicional jueva d'oració del Sabbath, en yiddish, i en color, per passar al blanc-i-negre. Això sí, en Williams va compondre un tema principal molt emotiu que s’esdevè tot un clàssic, amb variants en tota la pel·lícula, sigui tocada pel gran violinista Isaac Perlman o arreglat d'altres maneres. En Spielberg va optar per actors pocs coneguts, que es van tornar famosos des de llavors: l'irlandès Liam Nelson (“Rob Roy”) com l’Oskar Schindler i el britànic Ralph Fiennes (“El jardiner fidel”) com el despietat nazi Amon Goeth. En un paper secundari, el gran Ben Kingsley (“Gandhi”) com el jueu Isaac Stern, subaltern tant d’en Schindler com d’en Goeth. Destacaria moltes escenes, extraordinàriament resoltes i sense embellir-les gens, com les de la massacre al gueto o les bogeries del Goeth, però és millor que la vegin. Com anècdota, va haver-hi gent que protestava pel tractament d'heroi que es li dóna al Schindler, que no ho va ser de debò, entre ells la seva dona, resident ara a l'Argentina. Tant se val, calia mostrar-hi el que pot fer l'ésser humà pels altres, encara que no fos cap angelet. Hi ha al final de la pel·lícula una escena, ja en color, en què diversos supervivents jueus, els seus descendents i alguns dels actors del film hi visiten la tomba d'Oskar Schindler, que va morir el 1974. “La llista d’en Schindler” va guanyar molts Òscars, entre ells Millor Pel·lícula i Millor Director, aquest últim el primer que en Spielberg guanyava, que se li resistia. El cineasta va decidir poc després fundar a Jerusalem (Israel) el Museu de l'Holocaust, perquè ningú oblidi d’aquelles atrocitats, justament guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries fa poc de temps.
Si Guti prodigués més cops de taló i Ronaldo recorregués menys a la mala educació esportiva, el Reial Madrid no tindria necessitat d’anar als mitjans afectes per construir l’extravagant teoria del villarat. Si en lloc de fiar-ho tot al talonari, confiés el futur als joves que ensinistra a Valdebebas, segurament la casa blanca disposaria d’un projecte més sòlid per oposar-se al seu rival de sempre que recórrer al comportament de Messi –d’altra banda irreprotxable– perquè esborrin les targetes a Ronaldo. Si el Madrid no fos, en fi, el del florentinat, no caldria que els noticiaris recorreguessin a un delineant amb poc art per treure la dubtosa conclusió que Pedro va marcar a Gijón en fora de joc. Al Madrid li ha agafat pel victimisme, com si els cinc punts que li treu el Barça fossin insalvables, aquest anés de líder invicte gràcies a favors i tot conspirés contra la galàxia que tants diners ha costat. En realitat, tot és una cortina de fum: el que realment ha molestat als despatxos del Reial Madrid és el sis de sis blaugrana del maig al desembre i la sensació que la resta d’Espanya ha deixat de riure les gràcies al club. Farien bé els gestors de l’entitat de repassar les hemeroteques i aplicar-se a si mateixos les crítiques i els correctius que en el passat va dedicar la premsa blanca al Barça quan va recórrer al victimisme per afrontar els seus mals. Seria un gest d’honradesa i de sentit comú que deixessin d’agitar les redaccions amb teories de la conspiració i s’esforcessin a guanyar sense manefleries com més partits, millor. I , de passada, evitessin que l’Alcorcón, un respectable club de Segona B, els elimini de la Copa tot just començar.
A la meva feina, a Madrid, tinc que sentir molts comentaris d'aquesta mena, igual de grossos que la conspiració de l'11-M que en Pedrito Piscinas va fer quan el PP va perdre les eleccions el 2004.
El Reial Madrid paga cara la seva prepotència i el creure's el melic de l'Univers, com sempre ha fet, malgrat la seva aparença de bons modals. I ara, amb el Barça triomfant, encara més.
29/1/2010 GARRAF |PROJECTE ARQUITECTÒNIC SENSE CONSENS
Sitges aborda entre polèmiques la reforma de 3 museus modernistes
• La futura imatge del Cau Ferrat, Maricel i Can Rocamora obre un debat veïnal
Imatge virtual de com seran les façanes marítimes dels museus Maricel, Cau Ferrat i Can Rocamora. Foto:
AITANA FUERTES JÁVEGA SITGES
L’estat en què es troben els museus modernistes Cau Ferrat i Maricel, de Sitges és, des de fa anys, alarmant. Els edificis estan assentats sobre la roca i les façanes posteriors donen directament al mar. L’erosió n’ha provocat un deteriorament que ha arribat a ser perillós i ha forçat el tancament d’algunes instal·lacions per perill d’enderrocament. Quan el mes de desembre es va presentar el projecte escollit per remodelar els dos museus i l’edifici de Can Rocamora, tancat al públic però integrat en el conjunt, es va desfermar la polèmica. Per alguns col·lectius professionals i veïnals, la proposta destrossa el patrimoni arquitectònic del conjunt modernista, i a internet s’ha format una virulenta oposició a través d’una plataforma popular (www. plataformasitges.blogspot.com) i d’un grup de Facebook que porta per nom Salvem el Cau Ferrat. El projecte presentat per l’arquitecte Emili Hernández-Cros preveu la construcció d’una estructura de vidre a la façana marítima, una solució que «protegeix l’edifici amb una segona pell, i al mateix temps ens permet complir amb la normativa d’accés per a minusvàlids», segons el mateix arquitecte. El director del Consorci de Patrimoni de Sitges, Antoni Sella, destaca que «es va triar aquesta solució creient que era el plantejament més respectuós amb l’edifici. Teníem dues alternatives: trinxar l’edifici per dins o fer aquestes galeries exteriors». Sella diu que aquest model arquitectònic ja s’ha aplicat amb èxit, «i amb grans felicitacions, per cert», al Palau de la Música de Barcelona. Però no tothom veu la proposta amb bons ulls. Des de la Plataforma Popular per a la Defensa i la Conservació del Poble de Sitges fins i tot se la titlla d’il·legal. El cert és que el projecte ja ha estat aprovat pel Consorci de Patrimoni de Sitges i per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat. Una de les impulsores de la plataforma, la historiadora de l’art Beli Artigas, opina que «pot ser que hagin donat l’aprovació, però si et bases en les lleis és totalment il·legal, perquè la normativa especifica clarament que només es pot restaurar, no reinventar ni fer nous dissenys».
CAN ROCAMORA / Una altra de les queixes de la plataforma és la reestructuració de Can Rocamora: «És un edifici protegit i pensen destrossar la casa per posar-hi ascensors i un bar». Davant d’aquestes acusacions, l’arquitecte Hernández-Cros es mostra contundent: «Can Rocamora no té cap mena de protecció, ni tan sols la façana. Em sembla enriquidor que hi hagi debat, però no es pot desinformar, perquè ha costat molts anys sensibilitzar la gent sobre el patrimoni». El Consorci de Patrimoni de Sitges presentarà demà la nova imatge dels museus modernistes en un acte obert al públic. Mentrestant, el seu director aclareix: «No hi ha hagut mai la voluntat de fer una obra monumental ni que l’arquitecte passés a la història».
No he vist encara Invictus, la pel·lícula de Clint Eastwood a partir del llibre de John Carlin El factor humà. Però havent llegit el llibre, vist el tràiler i sabent-ne el repartiment, ja estic segur de dues coses. Una, que ploraré com una Magdalena quan vagi al cinema (de fet ja vaig plorar llegint el llibre). L’altra, que és del tot recomanable anar-la a veure. Primer, per la història que explica. Segon, per com l’explica, per poc que segueixi l’estratègia narrativa del llibre. Tercer, per les coses que ajuda a entendre.
Política A través d’un partit de rugbi, la final de la Copa del Món entre Sud-àfrica i Nova Zelanda, entenem el disseny de reconciliació que va dibuixar Nelson Mandela i que va permetre sortir de l’apartheid sense entrar en una guerra civil que en alguns moments semblava inevitable. Una estratègia de creació d’un nou patriotisme sud-africà que pogués integrar tots els seus ciutadans i del qual ningú no se sentís exclòs. Però a través d’aquesta peripècia política concreta, tenim un model de polítiques de transició pacífica, de superació de les cotilles que de vegades semblen insalvables de la història. De fins a quin punt la voluntat pot superar els conflictes que semblen condemnats a eternitzar-se.
Esports Però la pel·lícula, i el llibre, són eficaços perquè parlen d’història i de política des de les emocions i els sentiments. Llavors, no és estrany que hagin escollit un esdeveniment esportiu per explicar-ho. La nostra època no s’entén sense el pes que hi té l’esport, que és una de les grans reserves d’emoció, d’èpica i de sentiment col·lectiu. Per bé i per mal. Gràcies a l’aportació de l’esport, una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves, esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó.
No hi pensava entrar a comentar aquest tema per que finalment serà el típic tema anecdòtic, del qual ni tant sols ens en recordarem quan hi hagin passat uns mesos, i dins uns anys pensarem atònits que perquè se li va donar, tanta importància.
Es allò de que quan en José Luis Rodríguez Zapatero faci la visita als EUA, hi asistirà a una reunió de “The Fellowship Foundation”, o “The Family”, un grup religiòs ultraconservador, que de tant en tant convida de polítics estrangers, apart els estatunidensos (els Presidents hi van molt). El que convidin en Zapatero, tot i sent laïcista, no té gaire a veure.
És, crec jo, la típica convidació de gent diferent del tarannà dels amfitrions per pura cortesia, és a dir, per educació, o simplement per demostrar que aquesta reunió és de gent no tant de tancada ni tant d’antiquada com es diu per aquí. O com qui diu: “Així veurà vostè que no som pas com els ogros dolents dels contes”, o com quan el mateix Federico Jiménez Losantos hi apareixia parlant amb algú del canal Cuatro sense insultar-los, desimvolt i amigable. És com quan els congressos de partits polítics hi conviden representants d'altres partits, encara que siguin d'ideologies diferents.
Tanmateix, això de què parlin d’en Zapatero a una reunió religiosa… em recorda a quan fa uns anys, el Papa Benet XVI va anar-se de visita pastoral cap a França, i hi ha una foto seva amb el President Nicolas Sarkozy i la Carla Bruni al Palau de l'Elisi. En aquella reunió, el Papa no va dir ni tant sols una paraula sobre que en Sarkozy i la Bruni fossin divorciats, en especial ell (la Bruni era la seva tercera dona), tant que es llança qualsevol Papa a condemnar el divorci per si mateix. I tenint en compte les contradiccions personals d’en Sarkozy, també molt donat a donar sermons morals a tot arreu, quan ell mateix ha incorregut molt, en coses semblants (dóna sermons al Barack Obama sobre com deuen ser els financers, quan ell mateix va mobilitzar a la seva diplomàcia per aconseguir la posada en llibertat del cineasta Roman Polanski, per exemple).
És a dir, la política s'adapta a tot el que sigui, tot i que sigui contradictori. És com a Hollywood, que quan el “cinema d'autor” europeu era al seu apogeu, va intentar aprofitar-se d'ell fins que comercialment es va passar de moda. No li donem cap importància.
A la resta del món, i en cada país concretament, s’hi veu això d'una manera diferent. És més, em recorda una sèrie televisiva britànica, “Beneeixi'm, Pare”, vista a les TVs autonòmiques, que donava una visió irònica sobre dos mossens catòlics a l'Anglaterra dels anys 1950, amb un vell cura rondinaire, sarcàstic i de tornada de tot, encara que bona persona, i un cura jove principiant i ingenu. El primer era amant de la bona taula, amb mal humor molt sovint i que deia frases lapidàries sobre qui no li queia bé: “Si aquest no sap distingir entre el Papa i Popeye el Marí!”
O una telecomèdia espanyola, “¡Ay, Señor, Señor!”, que van protagonitzar Andrés Pajares i Javier Cámara, com a dos mossens, un de mitjana edat i antic espavilat busca-raons abans de prendre la sotana, i un altre jove, ultraconservador, impulsiu i matusser. Una sèrie, per cert, poc complaent amb les idees d’en Monsenyor Rouco Varela, que va tenir molt èxit d'audiència. I ara, amb el mossen enamorat apassionadament d'una dona en “La señora” i que al final decideix deixar el sacerdoci, també és un gran èxit d'audiència, encara més. A Europa, per allò que es pot veure, hi agraden més la gent religiosa més “transgressora”. Me'n recordo, per cert, d'una minisèrie de la televisió italiana sobre en Sant Felip Neri, que el presentava com un home bo, però sense cap ombra de cursileria, amb molta ironia i fins i tot amb tocs escatològics. A Televisió de Catalunya no hi havia problemes d'aquest tipus: l'audiència, igual que l'europea, mai no entra en polèmiques si es parodia la Religió, sigueu qual sigui (la catòlica o la musulmana). Només es queixen els quatre intolerants de sempre.
“Cabrona” ha sido la expresión con la cual Jennifer López se ha referido, ante millones de espectadores, a Sarah Palin. Particularmente, opino que se quedó corta.
Palin encarna un ejemplo de fanatismo religioso, desconocimiento de la realidad mundial y mensajes mezquinos y simplones envueltos en el desparpajo que otorgan la ignorancia, la osadía y la mala baba. Huelga decir que la derecha española venera a Sarah Palin.
A su vez, representa el anhelo, cada vez menos oculto de un sector social de España, la “derecha extrema cristiana” (que, por cierto, de cristiana no tiene ni una molécula) por conquistar hasta el último resquicio del poder político, socioeconómico y mediático.
Nuestros castizos Roucos y Munillas babearían de gusto ante la moralina con olor a pies rancios que exhibió Sarah Palin cuando era alcalde Wasilla, su pueblo.
Una de sus primeras medidas consistió en “limpiar la biblioteca de libros que subvierten la mente”… Al igual que nuestra derecha, Sarah Palin mezcla la moralina con un capitalismo descarnado que se disfraza bajo la etiqueta de “liberal”.
…”El mercader de Venecia” del genial William Shakespeare, “El guardián entre el centeno” (Salinger), “Al este del Edén” (Steinbeck), “Huckleberry Finn” de Mark Twain, “El color púrpura” (Alice Walter), la saga de Harry Potter, el Decamerón de Bocaccio, “El origen de las especies” de Darwin, por supuesto, así como docenas de otras obras maestras engrosaron un “Índice de libros prohibidos”. La bibliotecaria, que se negó a secundar aquellas órdenes, fue despedida.
También defiende, como ya empieza a avanzar nuestra derecha, que “nos hallamos inmersos en otra guerra mundial”. Pero, claro, esa “guerra mundial” no es contra el hambre, las desigualdades o los flujos financieros incontrolados. No. Es una guerra “contra el terror”.
Obviamente, este concepto gaseoso justificaría cualquier medida, por atroz que fuera. Además, no olvidemos que Sarah Palin, miembro activo de la “Iglesia de la Biblia de Wasilla”, siempre ha defendido que “nuestros líderes envían a nuestros hijos a la guerra por voluntad de Dios”.
Sarah Palin también arremete contra la homosexualidad. “Los homosexuales deben ser transformados en heterosexuales a través de la oración a Dios, y la educación sexual en las Escuelas debe ser abolida”.
En la misma línea, los intolerantes españoles niegan el matrimonio entre personas del mismo sexo, aseguran que “hay que curar a los homosexuales” o vomitan constantes burlas contra los homosexuales, si bien aquí entraríamos en el caso de gays frustrados que intentan disimular.
Al igual que nuestra derecha, niega el cambio climático y su desprecio por el medio ambiente alcanza cotas obscenas. Amante de las armas, propuso organizar safaris para abatir a tiros osos polares desde helicópteros.
Aunque defiende una política de terrorismo medioambiental, en su pueblo callan pues cada habitante recibe dos mil dólares al año de Chevron y BP que, a cambio, vierten basura tóxica en el mar.
Como podemos comprobar, en el “cristianismo” de Sarah Palin no se contempla a los animales y los océanos como obra de Dios.
Y lo terrorífico, hasta el punto de helar la sangre, es que esta cabrona (en palabras de Jennifer López) causa sensación entre la derecha española y no resulta descabellado que algún día, ella o un clónico político ocupen el despacho oval. Una vez soñé que Sarah Palin recibía en la Casa Blanca a Esperanza Aguirre, presidenta del Gobierno español. Cuando sonó el despertador me incorporé empapado de sudor frío.
Providencia és un dels bar-ris més rics de Santiago. Els signes de la prosperitat i el bon gust es fan evidents en els seus edificis intel·ligents, els seus restaurants i les millors llibreries de Santiago. Com el seu nom indica, Providencia es va fundar sobre un ideal de beatitud que s’acostuma a subratllar en els cartells. El barri és administrat per la mateixa dreta que fa de la seva professió de fe una croada moderna. Hi ha aquí, també, una zona vermella dissimulada sota el servei de massatges i altres epígrafs, que complau, de vegades per 200 euros, els desitjos dels sectors més acomodats de Xile. Providencia es pot agafar com un mirall d’aquest país dual –decimonònic i liberal– en què les coses es poden fer però en cap cas s’han de dir. El canal Chilevisión, que és propietat del president electe Sebastian Piñera, ha estrenat amb èxit la telesèrie Mujeres de lujo, una mena de crònica realista d’aquesta vida nocturna i a la llum del dia que tantes fantasies –i irritació– desperta. La sèrie es veu al mateix país on la presidenta, Michelle Bachelet, acaba de promulgar la llei que permet repartir la pastilla de l’endemà. I ho va fer l’endemà de la derrota electoral de la Concertació Democràtica, i després que el Govern guanyés el que ella en va dir una batalla «científica». L’univers conservador, tan ben representat pels seus diputats de Providencia i Las Condes, va considerar en el seu moment herètica la iniciativa. És sobre aquest escenari del pudor i altres vergonyes que es desplega als barris rics la prostitució VIP. En un reportatge especial, la televisió xilena va posar l’ull darrere les cortines que amaguen els bordells de Providencia. «Ara no és com abans, quan la dona representava la Verge a la terra», es queixa una veïna, quan li pregunten què passa en aquells apartaments tan vistosos. Una enquesta feta a 502 prostitutes de Santiago i que va ser divulgada per la premsa va revelar que el 37% de les dones que atenen els sectors adinerats són universitàries i ho fan per pagar-se els estudis, que a Xile estan privatitzats i són molt cars. És clar que no és el mateix ser escort (acompanyant) que prostituta, a seques. Entre altres coses perquè moltes són immigrants: peruanes, paraguaianes i argentines. «Hi ha moltes noies treballant en un apartament. Molta porcada, és un focus infecciós», es va queixar davant les càmeres l’escort María Carolina. Les eleccions van traçar línies divisòries entre elles. Segons el setmanari The Clinic, les escort van votar majoritàriament per Piñera. «Sempre he estat de la dreta juntament amb la meva família», va confessar Fran. «El país necessita un canvi», va dir Victoria. «Seria bo que ara això es legalitzi», va comentar Gala. «Jo em vaig criar en una família ultradretana, conservadora, i aferrada a aquests valors», es vantava Lucian. Ornella, anomenada la llegenda d’acompanyants de la classe alta, ara ha decidit tornar a l’exercici de la professió més antiga. Els seus clients, va dir, ho van celebrar amb alegria. Amb els diners que pensa recaptar es dedicarà a les inversions mineres a Calama.
Algú va dir també que als EUA, als Estats amb un territori anomenat “Cinturó de la Bíblia”, és a dir, els més conservadors als seus costums, és tanmateix on hi ha més prostitució. No vull pas assenyalar ningú, però s’hi veu que on hi ha més de rics, aleshores la prostitució de luxe té més èxit. ¿O us penseu que els que se’n van de prostitutes son nomès la gent d’esquerres, els del « No a la guerra” i d’altres, oi ? Que aquests últims son obrers, no guanyen força per pagar-se de prostitutes cares.
Però diré sobre això que allò de que n’hi hagi molta més prostitució al barri suposadament més “decent” de Santiago de Xile, és a dir, el més pro-Pinochet, el que més presumeix d’anar a la Església, el que més presumeix de matrimonis “com Déu mana”, ja clama al Cel, i no dic pas això com un purità, sinò com que ja té pebrots que presumeixin d’una cosa i facin tot just el contrari.
El mal, com tot, té els seus orígens, i el cineasta alemany Michael Haneke (“La pianista”, “Caché”, “Funny games”…) ens ho explica amb el seu estil habitual sense concessions, fred, lent i distant, aquest cop tot enmig d'una magnífica fotografia en blanc i negre. El mal en qüestió és el mateix nazisme, que va fer terribles estralls no només a Alemanya sinó a tot Europa, del qual encara arrosseguem les seves conseqüències, per molt que Europa s'hagi regenerat i reconciliat. L'argument és ficció, però sustentat en situacions investigades pel mateix cineasta, i que, com ell bé diu, encara que sembli que és tot molt alemany, en el fons és universal, ja que el que pateixen els nens de la pel·lícula es podria traslladar a d’altres països amb altres cultures i d’altres religions. El nostre, per exemple. Comença amb un misteriós accident del metge d'un poble alemany del 1913, i després el sever pastor del lloc (Burghart Klaussner), que té una nombrosa canalla, castiga sense sopar als seus fills que van fer tard a casa, i a alguns d'ells en especial, un nen, per evitar que comenci a masturbar-se, condemnant-los a portar una cinta blanca, símbol de la innocència i la puresa, però que alhora estigmatitza a algú que pogués haver comès un pecat greu. En Haneke està molt més contingut que de costum, és a dir, no ens mostrarà imatges dures com l'auto-mutilació del personatge d'Isabelle Huppert a “La pianista” o el suïcidi del d’en Maurice Benichon en “Caché”. Les suggereix amb portes tancades, darrere de les quals s’hi senten crits i sorolls de fuetades. Després, hi passen més desgracies, que acaben amb l'esclat de la I Guerra Mundial. Tot està comptat pel mestre de l'escola del poble (Christian Fiedel en la seva joventut), en veu en off (amb la veu vella d’Ernst Jacobi), ja molt més gran. Barreja la seva visió de la vida quotidiana local amb la seva història d'amor amb una humil noia, l’Eva (Leonie Benesch), més jove que no pas ell, que és totalment honesta, una cosa rància per a la mentalitat actual, però ell no és res de moralista, ni demagog, ni prepotent, al contrari que el pastor, que és presentat com un autèntic tirà amb aires de bona educació. Com és habitual, no hi ha música a la banda sonora, llevat del que canten els nens del cor de l'església o alguns personatges tocant Schubert al piano. I el ritme lent i pausat, amb molt pla-seqüència, crea un cert distanciament, però la veu en off del mestre ajuda a veure-ho així. Cinema necessari per a no oblidar pas el pitjor de l'ésser humà, que en aquest cas, va provocar dues dècades després l'arribada del nazisme a poder a l’Alemanya. De l'ampli repartiment, el més conegut per als cinèfils és l’Ulrich Tukur, al qual ja vam veure en “Amèn” de Costa-Gavras o en “La vida dels altres”. Els nens de la pel·lícula es van escollir perquè tingueren el semblat més possible a l'aspecte de l'època, segons les fotografies de llavors. Ben escollits, van ser.
Cadena d'emisores locals catalana, amb programació bilingüe (català i castellà). Té entre les seves estrelles actuals a l'Alfons Arús i els seus programes "Arucitys" i "Força Barça".
Diari gratuit amb diverses edicions a l'Estat espanyol, una d'elles a Barcelona en castellà i català, i a Lleida en català lleidatà. Editat en estil moderne i funcional.
La més prestigiosa revista cinematogràfica francesa, que va influir molt en el cinema europeu i mundial, i d'on van sortir prestigiosos cineastes com en François Truffaut, que va començar aquí fent crítiques de pel.lícules. "Cahiers..." també té una edició en espanyol:
http://www.caimanediciones.es/
La ràdio pública de la Generalitat de Catalunya, amb una programació de qualitat i amb diverses emisores, siguin de música clàssica, informació, cultura i d'altres coses.
La revista femenina amb més gosadia i sempre defensant la idea de que la dona té dret a tenir la seva sexualitat i la seva vida (sexual, afectiva, laboral...) com a vulgui. També els homes poden llegir-la, no ho tenen pas prohibit. En podrien aprendre molt per tractar-les millor.
Pàgina web amb fitxes i dades dels doblatges a la nostra llengua. També té una altra pàgina web del doblatge al castellà, igualment interesant (www.eldoblaje.com).
Bloc en dues llengües, català i anglès, on l'autora ens parla sobre tot, al seu estil personal i intransferible... diguem-ne, com tothom que hi som en aquests blocs de VilaWeb.
La productora d'Andreu Buenafuente, que produeix tota mena de programes de televisió, des de la mítica sèrie "Plats bruts" fins el mateix programa de l'Andreu, sigui qual sigui el canal on hi treballa.
Un dels millors humoristes gràfics de l'Estat espanyol, el veterà Antonio Fraguas De Pablo "Forges" i els seus personatges sempre amb ulleres, com ell mateix.
Enllaç a www.imdb.com, en la seva versió en castellà, i la seva immensa base de dades de cinema i televisió. A veure si la fan algun día en la nostra llengua també, però està bé.
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
El setmanari satíric francès per excel.lència, que a l'Estat espanyol va tenir un equival.lent, que va durar poc de temps, dit "EL COCODRILO". Independent de tal manera que no duu mai publicitat en les seves vuit pàgines setmanals, en l'impressió format vànova de llit de matrimoni.
Diari electrònic francès dedicat als seus compatriotes residents a l'estranger (www.lepetitjournal.com). Però inclou moltes edicions locals, algunes d'elles a l'Estat espanyol, i una d'elles dedicada exclusivament a Barcelona, l'accès del qual us deixo aquí.
Curiòs i interesant programa de ràdio cinèfil, amb gairebé vint anys en antena a la Cadena SER, i que va fer famòs un peculiar crític de cinema: Teófilo el Necrófilo, nebot d'Hannibal el Caníbal.
La dibuixant iraniana autora del còmic original de "Persèpolis" i d'altres obres igualment interesants, una visió diferent de la societat del seu país a travers dels seus ulls femenins.
Mortadel.lo i Filemó, els agents de la TIA, l'inútil Professor Bacteri, el Super Vicenç, l'Ofèlia, la Irma... tots aquests personatges immortalitzats per Francesc Ibáñez, que també tenen la seva definició al Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3
Pàgina web dedicada a un dels més grans catalans universals, el genial músic Pau Casals, que fins i tot va emocionar Kennedy a la Casa Blanca interpretant amb el violoncel "El Cant dels Ocells"
Curiosa pàgina web francesa d'un personatge femení que es dedica a parlar sempre de la seva fascinant vida, que té el seu encís. Un exemple de certa part de la societat d'avui.
En memòria d'aquesta magnífica revista de còmics francesa, apareguda el 1954 i desapareguda el 1989. Aquesta pàgina web fa el record dels seus millors moments.
De les més importants cadenes de ràdio europees, destaca amb veu pròpia la famosa cadena francesa, amb seu a París. La nostra Catalunya Ràdio és semblant a Radio France, amb diversos canals de ràdio: un de generalista i d'altres temàtics.
Una simpàtica pàgina web amb una cosa tant de la nostra terra i tant d'entranyable: les auques. I amb tot això que ajudi a difondre la nostra cultura arreu del món.
Acudits diaris del diari "PÚBLICO" d'en Bernardo Vergara. I "PISO PARA CUATRO", divertit còmic sobre la difícil convivència a una casa compartida. Jo mateix comparteixo piso, així que m'identifico amb la pobreta Doris, la protagonista, que té que compartir el pis per l'augment de l'hipoteca.
Pàgina web d'una distrubuidora de DVDs, amb la novetat que son molts d'ells clàssics del cinema que inclou cadascú el doblatge en català que es va fer, en el seu moment, per a la seva emissió a Televisió de Catalunya.
