Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 de maig de 2017
5 comentaris

Está el enemigo?

El passat dimarts, festa de la Comunitat de Madrid, la seva presidenta Cristina Cifuentes va fer un discurs -més aviat arenga- poc amable amb alguns milions de catalans entre els quals m’incloc. Mentre celebrava un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol -els fets del 2 de maig- recordava l’aixecament del poble de Madrid contra l’invasor francès, gairebé cridava a la revolta contra els enemics de l’Espanya actual, és a dir, els contraris a la seva sagrada unitat, en altres paraules, els indepes.

Resultat d'imatges de cristina cifuentes discurso dos de mayo 2017

En fi, les comparacions històriques les carrega el diable. Els mites fundacionals de les nacions modernes és el que tenen: tergiversació d’esdeveniments històrics per muntar un relat d’acord amb les necessitats polítiques del moment. En primer lloc, els madrilenys no es van aixecar pròpiament contra els francesos: la majoria de tropes napoleòniques que en la primavera del 1808 es trobaven a la capital de regne eren regiments polonesos que apareixen al famós quadre de Goya dels afusellaments- i egipcis -els famosos mamelucs-. En segon lloc, no eren pròpiament invasors: la presència d’exèrcits multinacionals, en aquells moments aliats de la corona espanyola, havien estat convidats pels Borbons a fi d’envair Portugal -aleshores aliat dels britànics i objectiu sempitern de l’irredempt nacionalisme espanyol-. L’aixecament popular contra la presència de tropes estrangeres, si despullem la història de romanticisme i anem a una anàlisi més contextualitzada, es produeix per un cúmul de circumstàncies que poc tenien a veure amb la bandera: la por de l’església a la pèrdua d’estatus en una societat molt religiosa, la tendència dels exèrcits a robar i saquejar, i la incompetència supina de la monarquia espanyola hi van tenir més a veure que un anhel d’independència. Per cert, que la independència d’Espanya mai no va ser qüestionada per Napoleó, tret de Catalunya, que va ser annexionada a l’imperi poc després. El propi concepte “Guerra de la Independència” és una creació posterior de la historiografia espanyola romàntica.

Resultat d'imatges de fusilamientos del 2 de mayo goya

En realitat, el que passa a Espanya aleshores és que esdevé l’escenari d’una guerra mundial amb presència de tropes estrangeres (britànics, irlandesos, suïssos, francesos, alemanys en què el poble tracta de sobreviure com pot a la rapacitat dels exèrcits que viuen del que roben a la població local. De fet, els aliats britànics de la Junta de Cadis, comandats per Wellington, robaven tant o més que els napoleònics.

Tanmateix, tornem a l’origen del discurs de Cifuentes. Aprofitant el mite romàntic del 2 de maig, incitava els madrilenys a combatre els nous enemics d’Espanya, entre els quals, els qui volen trencar la unitat del seu país, és a dir, els independentistes, és a dir, jo.

Mentre sentia Cifuentes no puc evitar pensar en Gila, aquell humorista que els franquistes van afusellar, encara que com explicava sovint “me habían fusilado mal”. Amb el seu casc i un telèfon, Cifuentes podria trucar-me i disparar aquella frase que havia fet famós Miguel Gila “¿Está el enemigo?”.

La retòrica de Cifuentes recorda molt a la dels llibres d’història de l’Espanya franquista de primària en què diferenciava entre los “buenos y los malos españoles”

Mai m’hauria imaginat que seria elevat a la categoria d’enemic. De fet, la retòrica de Cifuentes recorda molt a la dels llibres d’història de l’Espanya franquista de primària en què diferenciava entre los “buenos y los malos españoles” (vaja, he adquirit la categoria de “malote”). Llibres en què s’explicava que Espanya era unitat de destí en l’universal, cridada a esdevenir far d’occident, i que sempre havia de lluitar contra la “pérfida Albión” la “perversa Rusia”, i la “AntiEspaña”, que posteriorment es caracteritzava com els “rojos, masones y separatistas”.

¿Está el enemigo? El problema de Cifuentes, com en el cas de Gila, és que l’enemic no parlava mai. En el cas de l’humorista madrileny, perquè era una simulació, un antagonista imaginari que li servia de contrapunt còmic, en el cas de la presidenta de la Comunitat, perquè no deixen parlar mai els independentistes, i de fet, no escolten ningú que pensi diferent que ells. Els indepes, com és el meu cas, no som enemics de ningú, sinó amics de la democràcia, és a dir, de resoldre els problemes mitjançant acords, i sobretot, urnes. El problema és que de vegades, la democràcia és enemiga del nacionalisme totalitari, és a dir, aquell que pretèn que una nació quedi subjugada a una altra, aquell que funciona com el supremacisme d’un grup nacional sobre altres, aquell que actua com una fanàtica creença religiosa insensible a la raó democràtica, aquella que manipula la història per justificar interessadament un statu quo. ¿Está el enemigo? Sí que hi és: l’enemic, pel que sembla, es diu democràcia.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio
  1. Xavier, gràcies de nou per aquest article que, com la majoria dels teus, ens informen i esmolen l’esperit crític. Tres observacions:

    1. Mira com es veu ara el teu post. Ha perdut totalment el disseny original i es mostra com un sol requadre. Això passa sovint amb els blocs de Vilaweb i per més que els ho dic, no m’en saben donar ni motiu ni solució. Potser a tu et faran més cas 🙂

    2. l'”enemic” de Gila sí que parla; de fet tot l’esquetx està muntat amb les seves respostes: https://www.youtube.com/watch?v=TcP6cQy7YTg

    3. Nosaltres també parlem, i molt. Altra cosa és que no ens vulguin escoltar. Ja arribarà el dia que el nostre clam els esclatarà en forma de fets.

    Salut i gràcies de nou per la teva feina.

    fan veure punts de vista

  2. Aquest article hem recorda un cometari d’un company de travall madrileny: “el dos de mayo Espanya va perdre l’opportunitat de fer un pas en davant. Amb Napoleon no esteriem on som, haguessim profitat per convertir-nos en un estar modern com altres països d’Europa”. Catalunya ella s’en va sortir!

  3. Hola Xavier. Fa temps que encarrego llibres de l’editorial Virus però no me n’arriba cap!
    Quin deu ser el problema? Estic impacient, ja em va agradar molt el teu “L’anarquisme com a fet diferencial català”, i en vull d’altres.

  4. Hi estic d’acord amb tu. Aquesta festa del Dos de Maig no l’he vista mai com hi veig la de l’alliberament de França dels nazis. Me’n recordo de la sèrie Napoleón, amb Christian Clavier, John Malkovich i Gérard Depardieu, on la visió de la guerra a Espanya semblava que els francesos eren els americans a l’Iraq contra Sadam Hussein, i en Napoleó deia que els guerrillers espanyols els semblava “colles de terroristes rabiosos” que “humilien l’Exèrcit francès”. I els discursos de la Cifuentes son així d’infantils. Per exemple, vaig sentir el seu darrer discurs de Nadal, i semblava més adient per un anunci de botiga dels xinesos.

Respon a Julián Juan Lacasa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!