M’ha arribat la notícia de la desaparició de Federico Arcos (Barcelona, 1920 – Toronto, 2015), un dels històrics militants llibertaris, antic revolucionari, fundador del grup d’afinitat “Els Quixots de l’Ideal”, combatent contra el feixisme a la guerra civil, en els rengles de la resistència francesa, en el maquis anarquista amb Ramon Vila (Caracremada), Sabaté i
Hi ha un fet de la nostra història republicana que ha estat discretament bandejat, que ha passat desapercebut en molts llibres d’història. I tanmateix, forma part de la memòria popular de molta gent, com la igualació de salaris el curt estiu del 36, la supressió de les classes en el transport, o la conversió del
Aquesta és la meva resposta a la pregunta que em van fer ahir a El Punt Avui (amb una mica més dels 650 caràcters que em van demanar com a límit d’espai). Una llista unitària hauria de ser culminació d’una estratègia, i no pas punt de partença. Allò que pot donar força a una candidatura
Qualsevol usuari de l’Institut Vicens Vives de Girona, coneix la seva adreça: Isabel la Catòlica, 17. El nom porta cua. La reina de Castella esdevingué un símbol de la unió d’Espanya, utilitzat a bastament pel franquisme i el nacionalisme espanyol, i enaltida per una historiografia que la considerava una figura providencial, d’aquí que hi hagi
Enric Juliana, España en el divan. De la euforia a la desorientación, retrato de una dècada decisiva (2004-2014), RBA, Barcelona, 2014, 605 pp. Aquest va ser el llibre que vaig llegir per Sant Jordi. He de reconèixer que sento una especial feblesa per l’Enric Juliana. Malgrat l’evident distància ideològica que ens separa, les seves cròniques
Tony Judt, un dels grans historiadors europeus contemporanis recentment traspassat, deixà com el seu testament intel·lectual un gran llibre, El món no se’n surt. Judt, que era un gran defensor de la socialdemocràcia se sentia profundament decebut sobre com havien anat les coses fa algunes dècades, i com les esquerres, amb les quals s’identificava, havien
L’eclosió d’una esquerra d’estètica i plantejaments rupturistes, i la seva traducció progressiva d’assalt a les institucions, suscita cert neguit entre els grups dirigents hispànics. La reacció d’Esperanza Aguirre, tractant de bastir un cinturó sanitari a Manuela Carmena, la incomoditat poc dissimulada dels poders empresarials catalans davant l’Ada Colau, o una recent manifestació anti-Podemos d’alguns supervivents
Contràriament al que pensen molts elements abrandants de l’esquerra, la independència no és possible sense transversalitat. Parlem de transversalitat política, encara que també social, ideològica, cultural, antropològica, existencial… No és cap secret el neguit que suscita la tebior del moderantisme català en aquests moments transcendents de cruïlla històrica en el qual ens juguem el futur.
Una xiulada pública contra uns símbols, diguem que es tracta d’un acte poc elegant, amb un punt de desagradable. Tanmateix, la reacció forassenyada de les institucions de l’estat i d’alguns representants polítics espanyols serien mereixedors d’una visita al psicoanalista, i segons qui, a un exorcista. Anem a pams. És una falsedat escandalosa que xiular la