Espai de Dissidència

Enric Juliana, España en el divan. De la euforia a la desorientación, retrato  de una dècada decisiva (2004-2014), RBA, Barcelona, 2014, 605 pp.

Aquest va ser el llibre que vaig llegir per Sant Jordi. He de reconèixer que sento una especial feblesa per l’Enric Juliana. Malgrat l’evident distància ideològica que ens separa, les seves cròniques i anàlisis a La Vanguardia no em passen mai desapercebudes i les llegeixo amb cura. Qualitat literària, convenciment en les anàlisis, un background periodístic envejable, la seva condició de corresponsal (probablement una de les funcions més fascinants en el món de l’escriptura) i la seva capacitat crítica i escèptica m’inspiren una certa enveja.

I és evident que en plena maduresa intel·lectual, l’home ha viscut deu anys excepcionals des de la proximitat als cercles del poder real madrileny. La seva condició periodística, i imagino, la seva mirada intel·ligent, li ha facilitat allò que defineix a tot bon periodista: la capacitat de callar més que d’explicar; de suggerir, més que d’explicitar; d’acumular confidències i saber-les administrar sense ésser infidel a les seves fonts.

El volum aplega tres llibres escrits al llarg d’aquest període; La España de los pingüinos; La deriva de España i Modesta España, i aborda el període des de la caiguda del govern d’Aznar amb la suïcida política de comunicació del 11-M fins la preparació del referèndum del 9 de novembre de 2014, en què l’aparell de l’estat queda en evidència enfront la desobediència massiva de la societat civil catalana. En aquest sentit, aquest conjunt de planes, on barreja crònica, història, anàlisi i testimoni (i on inclou desenes de metàfores per ajudar a interpretar temps complexos i farcits de contradiccions) es dediquen a tractar de desentrellar, en termes de Quim Monzó, El perquè de tot plegat. Els tres llibres serveixen per aplegar tres etapes diferents: la construcció de la primera etapa de Zapatero (2004-2008) en què els primers símptomes de la desnaturalització de l’esquerra i l’esguerrament entre Catalunya i Espanya arran del drama de l’Estatut; la segona legislatura socialista i, finalment, la coincidència entre els estralls de la crisi (amb el seu catalitzador del 15-M) més la descomposició final de l’estat des de, en termes d’Antonio Baños, la rebel·lió catalana (una rebel·lió que jo veig més revolucionària).

Trobo que es tracta d’un llibre excel·lent com a anàlisi (amb elements discutibles) a cavall entre la història immediata, la crònica periodística i la literatura. Al cap i a la fi, es tracta de deu anys decisius, de desenllaç incert, i que en tot cas el que evidencien és la inconsistència de la Segona Restauració com a règim (per cert, Juliana, m’hauràs de pagar royalties pel concepte). Transversalment, apareixen importants elements que el fan útil com a font primera i com assaig d’anàlisi històrica; el sentiment de “fi de règim” i decadència política de l’ordre constitucional; la persistència tossuda de l’Espanya invertebrada orteguiana (que fa d’Espanya un estat més fràgil del que la majoria estan disposats a acceptar (i que les darreres municipals han fet evident), i sobretot, la incompetència supina del PP, partit del règim, incapaç d’administrar la complexitat, que actua amb un fanatisme religiós de convers al neoliberalisme, que no pot dissimular l’odi intolerant respecte la dissidència (social, política, nacional,…) i que és en bona mesura responsable de la triple crisi de l’estat (política, nacional, econòmica,…) Com ja he explicat en més d’una ocasió, així Espanya apareix com una Turquia d’occident, frisant per la pèrdua de l’imperi, indolent, temeràriament supèrbia, destinada a l’error de càlcul, sumida en la incertesa,…

Hi ha aspectes criticables. Malgrat que pugui resultar sorprenent, Juliana és un outsider. És un periodista perifèric des de la perifèria. Es tracta d’algú de Badalona que, conscient de la seva qualitat, i fins i tot de la influència que pugui tenir en altres periodistes i opinadors (entre els quals m’incloc) és contemplat com a una espècie estranya. Com a català, exPSUC, i amb alguns brins llibertaris (en un sentit com ho podria ser Baltasar Porcel) fa que no sigui massa atès. D’altra banda, sabedor del seu domini del llenguatge, gran lector, comet excessos amb les metàfores i força massa el llenguatge. I, finalment, ell mateix, que parla dels pingüins, com aquells ciutadans de l’ex-Iugoslàvia que es definien nacionalment com a iugoslaus (i per tant, es consideraven com un exotisme en un estat on la identificació nacional estava molt clara), està destinat a ser una veu en el desert (cosa que sap i administra). Perquè, certament, si més no des d’un punt de vista metafòric, també, el canvi climàtic sembla que converteix els pingüins espanyols en una espècie en vies d’extinció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!