Cap. 18 (5)

M’ha sabut molt de greu, especialment per ella; tothom en parla bé, i això que amb mi, en el tema del director dolent secret, no la va encertar ni de broma. Però deixo les meves particularitats personals al marge; ai, noi, quina macabra broma!, i tots els indicis apunten a qui vaig apuntar en el seu moment –cert ministre– i que sortí escaldat d’unes converses amb qui m’apuntà a mi –cert exjutge– com a assassí, i poc menys que terrorista. I els fets han constatat que no era cap eixelebrat. El joc brut existeix i ha existit sempre. Òbviament aquests apunts s’han fet aprofitant el nou format informàtic del text, escrit inicialment fa dos anys.

Avui ha sortit una notícia inculpatòria molt lleu, i és molt greu. Qui no eren presumptes assassins foren els que provocaren el foc d’Horta de Sant Joan, amb la consegüent mort de 5 bombers dels GRAF de Lleida. Es consideren homicidis imprudents! No saben del delicte dolós?, aquell que es produeix quan, sense ser-ne la intenció, qui delinqueix sap de la possibilitat de causar aquest dany? Amb tots els agreujants afegits al cop, bombones comprades ad hoc una gasolinera com a accelerants, apilar llenya o fer-se instantànies burlesques amb el foc al darrera, fotos que evidentment van voler eliminar. Van passar dos mesos de presó preventiva i els demanen –demanen, que no sentencien– que aquesta seria, doncs, la pena màxima, a 19 anys! 5 morts i un ferit molt greu, incapacitat d’aleshores i màxim, 19 anys! D’on eren els bombers morts? Gràcies, no cal dir res més.

Després d’aquestes constatacions, que tampoc cal entrar fil per randa en cada cas, que perdrem el fil. deixem-nos de disquisicions. Què falta, doncs? Que siguem a un país normal. Un peix que es mossega la cua: en un país normal no hauria d’escriure el llibre; és clar que en un país normal no seria a la presó. ¿I qui en surt perjudicat que ara que estic sol a la cel·la i podria escriure el llibre en condicions ho hagi de fer a mà amb un dispendi de temps i esforços totalment miserables? Jo, no; per a mi és més ràpid escriure a mà que amb l’ordinador, ensems amb el fet de no tenir cap pretensió literària; en canvi, paguen justos per pecadors. Em sap moltíssim greu per qui ha de desxifrar els meus manuscrits (i m’agradaria poder-ho fer jo, continuaria lluitant per l’ordinador, però ni per via criminal ni molt menys per la civilitzada; ja m’han fet veure que res de res. Això sí, m’han dit de tornar-me a matricular, però a la UNED, aquest cop, que per a estudis informàtics de grau mitjà no cal ordinador. Per la UNED, sí, oi?). I tampoc no m’afectarà personalment que es publiqui l’estiu d’enguany, 2014, o el del 2017; els que aquí surten retratats hi sortiran igual ara o d’aquí deu anys, però què guanya el país continuant ignorant tot l’esdevingut, els paranys penals, judicials i criminals dels veïns? Guanyar-hi no deu guanyar-hi res, molt al contrari, en moments crítics com aquests, hi perd molt. Per decidir bé, cal tenir totes les informacions.

Si tinguessin un mínim de vergonya, molts dels que aquí surten, els botiflers, no haurien ni de trepitjar el carrer. Molts, per menys, s’han suïcidat al llarg de la història. (Dos ho han fet al mòdul 11 –bé, de fet, ho farien, perquè seria després d’escriure jo això, però res a veure-hi; no havien vist res de l’escrit. No desitjo la mort a ningú, però el destí és cruel; aquí ho deixo.) Així que s’ho facin mirar! No tornaré a intentar matricular-me, tinc altres temes a tractar. Amb voluntat i imaginació, es pot trobar una solució. A tot, aquí el llibre,… i si tinc el llibre, per què voldria matricular-me? Pallussos…

Tenim el que tenim, però per moltes traves que ens posin, les i ens sobreposarem.

Per a la seva vergonya i desgràcia de tots. Però no hi ha aturador, encara que algú del país ni se n’ha adonat [deixem les interioritats, suggeriment del meu advocat]. Havia d’explicar-ho perquè se sabés la veritat, on som, del país que som; ara, a més, molts sabran com són alguns. I crec que és el moment, ara que sóc al mòdul 2.

En aquest mòdul, fins els funcionaris són d’una altra mena. Et resolen fins els dubtes, i els caps, al capdavant. Un d’ells, en veure’m escriure com si estigués en un examen de la UNED a punt d’acabar, se m’acostà. Suposo que pensant que era una cosa dubtosa:
–Com va el llibre?
–Va bé.
–Explicaràs moltes coses de la presó –ah!, era això.
–No, no, el que passi a la presó és totalment secundari –i a part que ho creia, ni tan sols vaig pensar que acabaria explicant històries referides a Brians 2. En aquell moment estava parlant de la resposta del Suprem al recurs, portava molt tragí jurídic i poc m’imaginava llavors que enllaçaria el mòdul 11, l’equip de tractament, el mòdul 2…–. El que vull explicar és la història de per què sóc aquí –i ara també els malabarismes a fer per a fer-la pel fet de ser aquí.
–Doncs segur que hi hauria anècdotes molt fortes del que passa aquí a la presó –sembla que no havia quedat gaire convençut.
–Home, potser sí, però l’altre és l’important –poc m’imaginava què enllaçaria i menys què explicaria.
–L’únic llibre que ha escrit un intern, així en pla memòries, que molts diuen que escriuran, però l’únic fou un que se n’anà a viure al Brasil –potser això explicaria que fos l’únic–; me n’envià una còpia i realment eren fortes, les situacions que hi explicava –a veure si pico; tal vegada.
–No, no és el meu cas. Com a molt, alguna al·lusió a allò que tingui a veure amb la història –ai!, ara em dirà: “Ostres!, i qui hi surt, m’ho deixes veure?”; no, afortunadament he parlat d’una possibilitat futura, res que preguntés.
–Res, doncs que et vagi bé –i a sobre, són educats.
–Gràcies –que no costa una…

Un altre cap del mòdul 2, que no parla català, però del tot diferent d’allò a què estava acostumat, fins i tot té sentit de l’humor: “Sr. Gensana, vostè hauria de tenir un mòdul especial, per a independentistes”. I aquí no ho he dit mai que ho fos, però es deu notar. Potser l’apreciació és un pèl exagerada, trobo. Espero que no estaria sol, però sí, hi estic d’acord, per la tipologia del delicte.

Notar?, Culiat, a voltes sembla que ni per encàrrec! El blog, home, mira que n’arribes a ser de brètol! Pocs cops havia estat tan content d’adonar-me del brètol que havia estat. Causalitats, no casualitats.

Aleshores, un cop s’han descobert les cartes, no caldrà continuar amb massa miraments. I això que algú pensarà que en el moment crític que estem vivint ho he estat massa amb aquells que tenen per funció servir. I obeir. A vegades, sí, a vegades paguen justos per pecadors. Sí, això ho sé, recapitulem el cas: lesions, de 2 a 5 anys, dos atenuants molt qualificats, 2 anys; defensa pròpia, 0 anys; judici als 32 mesos i em cauen 9 anys. Per a tornar a renegar en llatí, hebreu i arameu, però hem de tenir present que no ens podem abstreure del context que ens envolta, i a mi, particularment, i mai millor dit, no em convenç gens que dins de les poques competències que tenim transferides, hi hagi qui faci la gara-gara als opressors, per pròpia iniciativa o a desgrat, que això és el que hauríem d’esbrinar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*