I
La claror del sol entrava a la cambra on dormia. Les grunetes xisclaven des de feia hores. Ben bé era el migdia i encara dormia. Havia passat la nit angoixat, despert, aferrat al coixí, alçant-se, caient de nou al llit. Finalment, s’adormí. No recordava en quin moment de la nit s’adormí.
II
Al cap de pocs segons d’obrir els ulls, recordà el motiu de la seua angoixa i sentí com se li foradava de bell nou el pit. No es movia. No podia. Volia pluja i vent, tornar als dies més grisos de l’hivern. Tenia la mirada fixada, començà a respirar profundament, poc a poc, poc a poc.
III
Al cap d’uns minuts s’alçà per deixar anar la persiana de la finestra ben avall. Tancà la porta de la cambra. Ara tornava a estar a les fosques. Els xiscles de les grunetes persistien. Es deixà abatre de nou sobre el llit. Continuà respirant profundament. Al cap d’uns minuts prengué el mòbil per saber quina hora del matí era.
IV
No pensava en menjar. No pensava en l’olor de suor, ni en la roba que feia dos dies romania estesa. No recordava haver llegit mai sobre allò que li passava i pensava que aquell forat de solitud i angoixa l’acabaria engolint. De fet, ho desitjava. El neguit, la immobilitat, la permanència en la por a un futur imaginat, suposat, l’havien arraconat i condemnat a un silenci brutal, fatal.
V
No és cert que les males experiències et fan més fort. Potser et fan ser més prudent, previsor. Allò que et fa més fort és tenir els mitjans per combatre allò que et perjudica, el mal al qual està exposat tot ésser de la Terra.
No és cert que les males experiències et fan més fort. Allò que evoluciona és la consciència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!