EL PATAC DEL LLENÇOL


Això era abans, quan els llençols tenien les quatre puntes acabades en angle recte (no pas arrodonides i amb una mica de goma, com els d’ara). Em refereixo al patac que es feia quan quatre mans estiraven a l’hora i en sentit contrari un llençol acabat d’entrar de l’estenedor i encara rellent. Solien ser mans de mare i fill, d’home i dona, d’àvia i veïna, de dos germans grandets, d’uns soldats eixuts, de néta crescuda i avi vell, i eren un moment d’intimitat: aquell màgic de tu vine cap a mi i ajuntem les dues puntes meves amb les dues puntes teves, que un dels dos passi la mà pel mig exacte de través per mirar de deixar-ho ben plegat, torna a doblar i ara ja ho pot fer un de sol. Però abans d’aquest contacte de mans amb mans, hi havia el patac que dic, i una mica de vela inflada pel vent i l’aroma calmant de bugada. Avui m’ha vingut aquest record, culpa de llegir un poema de Seamus Heaney en traducció de Francesc Parcerisas del llibre La llanterna de l’arç (que amb més bones paraules, i més ben organitzat, ve a dir això mateix que he dit).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*