OBLÓMOV, un ni-ni rus…

oblomov

Quantes ànimes ha de tenir un terratinent rus per poder viure sense fer res?
Oblómov, l’immortal personatge creat per Gontxarov, no ho sap. Ni li fa perdre la son. El cas és que “viure sense fer res” vol dir llevar-se tard o no acabar-se de llevar mai del tot (sempre amb bata i sabatilles) i anar engreixant la panxa, els deutes, les idees fixes i les paparres que et xuclen la sang. Oblómov té el cor molt gran, diuen els que el coneixen, però amb això potser no n’hi ha prou per fer les coses que s’han de fer ni per aprofitar la vida. La gran novel.la europea del segle XIX, i aquesta també, aguanta totes les envestides. És veritat que hi ha moments que dius, ai, ai que ens enfonsarem en el fang, com els carros en les roderes de la primavera russa, ai que ens cobriran amb les floretes de la cursileria amorosa. Ai, ai, que aquí es nota que el material es publicava per fascicles i s’havien d’omplir planes encara que fos de fato sobrer (infantesa amb coixins de plomes, llegendes a la llum d’una espelma, grans paisatges amb bedolls perdent la fulla). Ai, que amb aquests vividors tan dolents, amb aquestes truculències, això sembla Dickens! Però potser precisament per això, i per la fortalesa de la trama, amb girs espectaculars, la gràcia dels diàlegs i els grandíssims personatges secundaris, ens tenen tota l’estona amb l’ai al cor, amb el nus a la gola, amb les mans al cap. Com dirira un venedor: Ideal tardor-hivern! Feu-me cas. Manta escocesa, escalfapanxes, copa de porto i boira rere els vidres.

Gontxarov

A CASA TAMBÉ SOM DE SENY (i amb orígens humils)

DSCF0083

Aquests dies tensos i intensos he sentit a parlar de seny. A casa som gent de seny, també. De molt seny. Som gent que es lleva d’hora, gent amb orígens molt humils, d’avis pagesos masovers catalans de no sé quantes generacions (és a dir mestissos: segurament una mica jueus, gitanos, moriscos, gascons, basconavarresos, castellans, ves a saber què més). D’avis que havien de pagar les parts al propietari, que després van anar, ells o les filles, a les fàbriques a fer deu hores, però continuaven munyint tres vaques i engreixant cinc porcs, d’àvies que si mataven un pollastre era per la Festa Major, i després bledes, patates, i rentaven la roba a la bassa o a la riera. Sí, sí, els meus avis. Les meves àvies. I pares que feien transport a hores intempestives amb una furgoneta i mares de dotze hores darrere un taulell. En fi, per sort aquest país ha sigut país d’oportunitats per a moltes persones, pels que ja hi eren i pels que han anat venint. Per això, per conservar i augmentar i extendre les oportunitats a tothom, estem pel sí clar i contundent, perquè, a parer meu, és més assenyat que no pas anar esperant que floreixi el lilà per nadal de la setmana dels tres dijous. El seny és de la gent tranquil·la, no dels que van amenaçant les persones perquè volen votar el que els sembla que han de votar. Hi ha diaris, partits polítics i opinadors que volen espantar els votants  presentant escenaris “forassenyats” que es veu que algú ja es cuidarà de provocar, sense trens, ni avions, ni gas, ni pensions que els avis tenen més que guanyades (i ningú els treurà). Aquests són els que no tenen seny. Ficar la por al cos i deixar anar amenaces. Si ens espantem, ja ens tindran les mides preses i costarà molt de tornar a aixecar el cap. Tenim seny i per això volem treballar, anar a escola, sortir i divertir-nos. Votar el que ens sembli. Ser qui som. Decidir les nostres coses. Discutir, pactar, cedir, també. Hi ha gent que quan les seves idees s’imposen en diuen normalitat, tranquil·litat, seny, i quan són les dels altres en diuen divisió, crispació, trencament. Amenacen i d’aquestes amenaces en diuen seny. Jo em penso que si els del sí guanyen amb claredat, amb contundència, tot será més fácil. Els que diuen que el seny només el tenen ells, són imprudents. Igualment que els que diuen que hi ha uns orígens humils que ho són més que els altres. Qui ho mesura? Un sol poble, opinions diverses. I que guanyi el que en convenci més. Això és el seny català, nanos! A l’extraradi i a la Catalunya de la botifarra amb mongetes.

Bordeus-Viella 025

 

 

 

D’ENYORANÇA VIURÉ

DSCF1142 Hem passat unes setmanes mirant-nos el melic comarcal (el tema no està tancat) i de seguida ens posem a mirar-nos el melic nacional (de cara a la important cita del 27S, que a mi m’agradaria que guanyessin les llistes del sí). Mentrestant se’ns presenta amb tota la seva cruesa la crisi dels refugiats. Les persones ens podem preocupar, i ocupar, de coses diferents de manera simultània, per sort. Per dir un exemple, al municipi de Lluçà, actiu en tots els fronts, ja ha sortit una iniciativa que ajunta gent disposada a ajudar les persones desplaçades, l’associació es diu Lluçà acull. Aquests últims dies hem estat de viatge per Alemanya i hem tingut la “sort” de compartir trens i estacions amb la gent que busca refugi. I dic sort perquè poder veure les seves cares i fins i tot compartir una mica de conversa, encara que sigui amb penes i treballs, et fa veure les coses amb més claredat. Són gent com nosaltres. Vull dir que són famílies senceres, homes sols, parelles joves, canalla i avis, alguns de benestants, d’altres de mitjans més modestos, o sense cap mitjà. N’hi ha de simpàtics, d’altres de sorruts, però tots tenen l’aire trist i cansat de qui ha hagut de deixar casa i país i porta dies amunt i avall amb incerteses. I por. Està molt bé, i això ho hem vist a Alemanya, que la gent els rebi amb pancartes de benvinguda, entrepans i joguines, però necessiten alguna cosa més. La idea d’acollir-los en cases particulars crec que només és bona si és molt provisional, perquè a la llarga es faria complicada. I per la dignitat que tota persona es mereix: han de poder fer una vida el més normal possible. S’hauria de tenir en compte la situació familiar, l’ofici, la necessitat d’escolarització, els mitjans que tenen, i més coses. Potser el més raonable seria oferir una vivenda des de les administracions i comptar amb la col.laboració dels veïns, no només amb mitjans materials, sinó amb acompanyament, intercanvi i acolliment. Al capdavall, com deia el poeta (parlant de quan eren els nostres avantpassats els que buscaven refugi), aquestes persones no han de morir d’enyorança, hauran de viure d’enyorança. Potser els podem ajudar.

DSCF1135

(Article publicat a la revista La Rella d’aquesta quinzena)

 

LLUÇANÈS: FENT EL NINOT?

 DSCF0249

ENSULSIADES I PUIXANCES (l'alquímia de les urnes)

M’agradaria que algú em respongués unes quantes preguntes i després ja em dedico a altres coses, que tinc molta feina. Voldria saber per què vam anar a votar els lluçanesos si ara el resultat ni s’esmenta. Seria bonic de saber si amb la gran mobilització i amb el resultat que va sortir (més del que se’ns demanava) ja ens hem guanyat el dret de ser comarca o encara hi haurà més proves. No ho dic amb mala llet, però crec que aquí algú no s’explica prou bé. Aviam. Aventuro un relat. Per raons d’una nova llei estatal el consorci del Lluçanès estava abocat a desaparèixer. Això per una banda. Per una altra banda, hi havia una vella i cansada demanda de ser per fi una comarca com les altres. Algú ajunta la set i les ganes de beure i ens fa anar a votar per la comarca en un moment estrany (passades les municipals i a les envistes del final de legislatura). El resultat sembla que és el menys important. Un nen de vuit anys m’ha dit: Aviam si ho entenc. És com si per aprovar em demanessin un sis, no un cinc, un sis. I jo acabés fent un sis i mig i em diguessin que no els sembla prou. Home, a mi també m’hauria agradat fer un vuit o un nou, però…. I jo li dic a aquest nen que, pel que es veu, el resultat no importa (la resposta de governació ni en parla). Que ja es veurà la propera legislatura. Que els alcaldes -fins i tot els que arrufaven el nas amb la comarca- troben molt necessari que els tretze pobles treballin plegats. Llavors, no n’hi havia prou amb demanar això? La consulta era només per fer pressió? Alguns volen i dolen. D’acord. Però, com totes les votacions, aquestes també han sigut catàrtiques. Voluntaris, converses, il.lusió.  Això vol dir que ens hem emocionat, ens hem conegut i ens hem mobilitzat. Hi ha hagut excés de tacticisme, de cinisme i potser també d’idealisme, fins i tot hi ha hagut qui ha volgut fer por a la gent. Però quan una comunitat va a votar massivament, no es pot xiular i fer veure que no ha passat res. Penso que estaria bé que algú digués ben alt i ben clar que, amb aquest resultat i amb aquesta participació, queda avalada i ben avalada la demanda de comarca. I que això arribarà al nou parlament amb tota la dignitat. Si tot això no es té en compte, ens creurem que ens han fet fer el ninot. I em sembla que no ens ho mereixem.

DSCF0261

 

EL LLUÇANÈS: SOM COM SOM

.ara

Ahir va ser un dia d’emocions fortes, no totes bones, més aviat un puja i baixa. Pobles que pensàvem que es decantarien per una banda es van decantar per l’altra. Llocs on la cosa va anar frec a frec. Alguna pèrdua dolorosa pels del sí, per inesperada i incomprensible. Com si ens arrenquessin un queixal. Però la gent ha votat i ara s’han de respectar els resultats (més enllà del que poguem pensar de com s’han portat les coses en alguns pobles). Ens haurem d’acostumar a fer la diferència entre “la comarca natural del Lluçanès” (la dels tretze municipis) i la “comarca administrativa del Lluçanès” (de moment amb vuit pobles fent pinya). I amb la possibilitat que algun dia coincideixin. Però tampoc és obligatori. Ahir a la roda de premsa de Prats es va dir que havíem de ser inclusius, i hi estic d’acord, però no al preu de fer que els pobles on va guanyar el no (i especialment en els que la cosa va anar ajustada) se sentin pressionats perquè els altres els esperen. Crec que per respecte als resultats, no s’ha d’esperar ningú i s’ha d’esperar tothom; hi ha d’haver sempre les portes ben obertes. La gent dels pobles on ha sortit el sí i, tenint en compte que es compleixen les condicions demanades, ara no acceptarien que la cosa s’encallés amb excuses de mal pagador (ho considerarien un frau a les expectatives creades). S’ha de començar a caminar com més aviat millor, sense córrer i sense encallar-se. I s’han de fer les coses molt bé, tan bé que els pobles que ara han dubtat s’ho puguin replantejar i ben aviat tinguin ganes de formar part del projecte. I si no s’ho replantegen, tampoc passaria res greu. La comarca natural sempre existirà i l’administrativa serà allà on la gent l’hagi volgut tenir. Em sembla que no respectaríem el resultat de la consulta si ara ens encalléssim per raons complicades d’entendre. Ja estem una mica escamnats de transicions que no s’acaben mai. Ah, i res de marcar amb els típics cartells verds  l’entrada a la comarca “administrativa” quan això passi dins la comarca “natural”. Seria trist de veure.

EL LLUÇANÈS SÓN….CANÇONS (de Sobremunt a Lluçà)

314_manlleu_sobremunt

DSCF02535057765619_906071afc3

Una de les joies intangibles d’aquesta comarca són les cançons tradicionals. Especialment unes que diuen que les cantaven les dones de Sobremunt, alerta, no mentre rentaven la bugada, sinó que les anaven enfilant en un taller de components electrònics que hi va haver al poble, fa anys. Poca broma amb Sobremunt. Prop dels cingles que cauen en picat damunt el Voltreganès, tenint aquella carretera de la Trona, famosa pels rallies, els ensurts i els marejos de molta gent, com a sortida principal cap a la plana, Sobremunt, Sant Martí de Sobremunt (sempre acompanyat de Santa LLúcia) va ser d’aquells pobles que durant els increïbles anys setanta van veure l’arribada d’uns joves oberts de mires, neorurals, digueu-los hippies. Sobremunt va ser dels primers. D’allà, de les seves masies amagades, els joves oberts de mires es van anar escampant Lluçanès endins, com si haguessin descobert una mena d’Eivissa de mitja muntanya. Per Sobremunt, doncs, entraven aires flower-power. En fi. Conec gent, de la més maca, que van travessar la comarca amb un quatrela i es van plantar, per fer-m’ho venir bé, diguem que als peus del castell de LLuçà.  I Lluçà, que portava mil anys de discret poder terrenal, llegendes oblidades, pedres colgades de bardisses i amb les peces del seu art mig amagades, es va deixar entabanar una mica per aquella novetat, per aquell jovent que volia que la història local s’expliqués a la canalla, que la gent valorés les pedres, les pintures, les parets ruïnoses del Castell. I de seguida van trobar joves i grans, lluçanesos d’arrel, que també estaven per aquestes coses, per intercanviar idees, per posar en valor les riqueses oblidades. I també per deixar-se discos del Sisa (i el Bob Dylan), per organitzar festes en alguna era, per trencar motlles i convencions. I els més vells es van sentir valorats perquè hi havia un jovent amb combinacions de roba “una mica originals” que treien dels mundos les faldilles de les àvies, les ermilles de vellut dels avis i les espardenyes de vetes, un jovent nascut a ciutat, que els demanava consell per criar cabres o per quan s’havien de plantar els alls. Tot això només és una part de la història, de com la gent nova empelta la vella, i al revés, també. El Lluçanès no és, com alguns ens voldrien fer creure, un lloc tancat i resclosit, sinó un indret amb unes característiques pròpies ben marcades d’altitud, composició humana, cultura, història, metereologia, marc socioeconòmic, que fa que necessiti unes polítiques comarcals més afinades, més específiques. Em sembla que això ni és gaire estrany, ni perillós ni desenraonat. Em sembla que hi ha gent capaç com a qualsevol altre lloc. Algú devia encarregar, dissenyar i fer el Castell de LLuçà, la capella de Sant Vicenç, la canònica de Santa Maria, el claustre i les pintures! És cert que en aquestes terres predomina la discreció i la senzillesa, com el poble i municipi de Sobremunt, amb la bellesa robusta de les cases de pagès, amb els boscos que no fan por, amb camps no gaire grans i feixes més aviat petites, amb indústries que també estaria bé que fossin mesurades, però de tant en tant hi ha algun indret o alguna construcció o algun intangible que sobresurt. Tornem al talleret de components electrònics de Sobremunt i escoltem les cantadores que potser sense ser-ne gaire conscients van salvar un patrimoni de gran valor. Escoltem el Lluçanès. Rock, cançó d’autor, boleros a la dutxa, corrandes a la feina, cant coral al claustre, caramelles als carrers, jazz a la plaça, pop als auriculars, cantadores de Sobremunt a l’spotify. Vull dir que el Lluçanès és una barreja, una de tantes, de músiques i cançons i maneres de pensar. Dius Lluçanès i dius molt. Si el Priorat es configura al voltant de la memòria del priorat cartoixà d’Escaladei, el Lluçanès ho fa en part amb la canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà. Com que geogràficament el LLuçanès està decantat cap al Llobregat, resulta que algun contrafort de la serra de Sobremunt i el cim del Castell gairebé tenen la mateixa alçada sobre el nivell del mar. Es poden mirar cara a cara. Si un falcó sortís de Santa Llúcia i sobrevolés la comarca fins a Sant Vicenç del Castell, es meravellaria de les coses que hauria vist, dels sons que hauria sentit: xerracs, ocells, serradores, campanes, excavadores, esquelles, telers, tambors, gralles, salts d’aigua, eixams d’abelles, tractors, pic i pala, motos, un cotxe posant una marxa més llarga, lladrucs de gos…Però sempre clar, ben definit, no aquell temperi amorf i barrejat dels llocs amb molta concentració de gent i cotxes. Sobremunt és petit, té la gràcia dels llocs petits, és com una mata de timó que aguanta les embestides del vent, en un marge amb vistes al Gorg Negre, o a les vores rebeques del Sorreig, o camí de Sant Martí Xic, allà on l’altiplà lluçanenc s’estimba amb tota la seva gràcia de món antic que sempre es renova.

castell

Aquí s’acaba la sèrie de posts dedicats als pobles del Lluçanès, amb motiu de la consulta del 26 de juliol. M’agradaria que molta gent anés a votar i que la majoria es decantés pel sí a la comarca i que els que dubten (amb tot el dret) s’acabessin convencent. Aviam. 

 

imagesZ3O0Y5E4

EL LLUÇANÈS ÉS…ORDIT I TRAMA (a Sant Bartomeu del Grau i Prats)

2855152021_07173e421f

 

obradorsTelers, bitlles, retort, filats, xeca, xeca, xeca….xeca, xeca, xeca, després dels cants del pinsà, el verdum, la cadernera i el lluer, i el xiscle de les orenetes a coberts i sotateulades, aquest és el so més carecterístic d’aquests dos pobles grans del Lluçanès, que un dia van ser industrials com el que més. Sonen les sirenes i les bates blaves, verdes, del color que siguin, enfilen el caminet, l’avinguda, el que faci falta, per arribar dins aquelles naus que sacsegen cos i ànima amb la seva sístole-diàstole creadora de teixit. Això va unir dos pobles lluçanesos, els que més gent nova van rebre, els que més feina oferien; els va entreteixir, com ordit i trama. Ara les coses han canviat, però el passat ens dibuixa i ens condiciona i, arrelades a aquells telers, les persones es poden projectar cap al futur. Tots dos pobles són també balcons, grans balconades al bell mig del Lluçanès, la Vila de Prats, i balconada impressionant sobre la Plana de Vic, el poble de Sant Bartomeu del Grau. I des de tan amunt, les coses es veuen clares: compartim un espai geogràfic ben definit, uns problemes molt semblants, una manera de ser i de viure i, en el cas d’aquests dos pobles grans, una memòria molt forta del tèxtil, de les bates verdes i les casaques blaves, de la borra, del gesticular de lluny per fer-se entendre, del jersei tirat a les espatlles a les cinc del matí, de l’entrepà de truita amb regust de gasoil de grans tràilers, de l’arribada massiva de nous habitants, nous alumnes a les escoles, noves maneres de veure el món, noves oportunitats de créixer i compartir. Prats potser és la terrassa de l’àtic, mentre que el mirador del Roc Llarg a Sant Bartomeu és la gran balconada de l’ai al cor. Quina comarca no farem si estem tots units amb la idea que tenim una oportunitat única de decidir treure el cap als mapes, mostrar-nos tal com som, disposar d’uns diners a la butxaca amb la possibilitat de decidir si convé més invertir-los en això o en allò (i salvar la feina de serveis socials, promoció econòmica i turística, ocupació, i més, que havia començat a fer el consorci, un ens gestat en part a Sant Bartomeu, i que ara està en perill). El lluçanès és més que una comarca, el Lluçanès és una marca. Avui dia és molt més interessant tenir una posició clara en la ment de les persones que no pas saber on vas o deixes d’anar a mercat. Tenir una marca en un món fluid, líquid, és tenir un gran què. Per això em sorprendria pensar que els de Sant Bartomeu no s’adonessin de la gran oportunitat que se’ls presenta, de formar part d’una MARCA potent, clara, que ven paisatge, tranquil.litat, bons aliments, camins ramaders, feines de futur i un passat ric en experiències. Els lluçanesos necessitem aquest pont immens que ens comunica amb la Plana de Vic, amb la conca del Ter, amb la Catalunya que ja mira cap al Pirineu Oriental i cap a l’horitzó de la costa, aquest poble de Sant Bartomeu del Grau, amb tota la seva riquesa paisatgística i patrimonial, les seves grans cases, els seus prats, les seves capelles romàniques, i segurament ells necessiten aquesta marca capitanejada per la dinàmica vila de Prats (dos cops cremada, però cada vegada ressorgida de les seves cendres, tossuda i valenta), que els permetrà deixar de ser un bonic racó d’Osona, entre tants, per passar a ser porta de llevant i balconada d’una comarca nova, relacionada amb el benestar i les noves oportunitats en un món que canvia molt de pressa però que en alguns punts s’aferra a les seves essències.

Sant-Bartomeu-del-Grauelois02b

Continuarà…

DSCF0252

EL LLUÇANÈS ÉS…..UN SERRAT (a Perafita i Santa Eulàlia de Puig-oriol)

Camí Ramader 008

300px-Perafita2

Des de Perafita es veu Santa Eulàlia de Puig-oriol i des de Santa Eulàlia es veu Perafita. Això és una cosa poc corrent al Lluçanès, a diferència de l’Empordà, on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, que cantava aquell; aquí els serrats i serradets deixen els nostres pobles en una aparent gran solitud. Això ens ha fet més autònoms, més desconfiats potser també? Hem de comportar-nos com diu aquella dita una mica rància, allò de amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat? Em sembla que no. Sigui com sigui, cada poble té pobles veïns i cada municipi termeneja amb altres i sempre hi ha cosetes. Perafita i Santa Eulàlia (i per extensió tot el municipi de LLuçà) són dos pobles que podríem considerar del cor del Lluçanès, del nucli dur, el rovell de l’ou i, com tots els veïns, alguna vegada s’han mirat de reüll. Cada poble ha anat a la seva i els models de desenvolupament són un xic diferents: potser Perafita s’ha mostrat una població més dinàmica en alguns sentits i Santa Eulàlia i Lluçà, en canvi, han jugat a conservar, experimentar (si es pot dir així) i a promoure la idea de territoris serens. Pensant en una dimensió comarcal, qui sap si són estratègies complementàries. No ho sé. Jo el que veig és que els poblets lluçanesos ens necessitem els uns als altres perquè tots junts amb prou feines fem un poble gran. Per això a vegades tinc por que, si no ens defensem, si no ens espavilem, si no competim aviam a quin poble vota més gent per dir un sí ben gros a la comarca, un dia vindrà algú i dirà: “Vinga, aire, au, a espabilar-se, Perafita, Sant Martí, Lluçà, Merlès…, a partir d’ara tots aquests poblets rònecs s’ajuntaran en un macromunicipi de nom Lluçanès del Mig, o Pesantllumès. I a callar.”  I altres barrabasades perquè són capaços de tot. Ai no ho sé. Penso que si ens ajuntem, si mancomunem serveis com ja s’ha estat fent amb el consorci, si consolidem i fem créixer el consorci convertint-lo en un modest però clar consell comarcal, aquest perill l’allunyarem. Perquè sempre serà millor mantenir una forta identitat de municipi i aquella mica de sana competència i, al mateix temps, treballar plegats amb els veïns per optimitzar recursos; vaja, que seria una manera de poder repicar sense deixar d’anar a processó. Els serrats, ja ho hem dit, amaguen uns pobles de la vista dels altres, per això de tant en tant val la pena enfilar-s’hi: sempre es veuen coses. Dius Perafita i et ve aquella olor del sucre amb l’anís sortint del forn, de records de draps de llana (l’estamenya, que també és el nom dels cotxes de línia que anaven a Vic), de pedra ben treballada, d’aquelles llindes de les cases amb l’any i potser el símbol d’un mestre d’obres o una creu. Santa Eulàlia segueix el traçat del camí ramader que li dóna aquest aire cançoner i lleuger, de poble de pas. Al mig hi ha el pou, que trenca la monotonia, i vinga cases velles, noves, petites, més grosses, amb el Serrat de Cal Jep Sant que ho domina tot i on cal pujar si es volen veure a l’hora, només girant una mica el cap, el Cadí, el Pedraforca, el Puigllançada, el Puigmal, els Munts, el Montseny, Montserrat, Sant LLorenç de Munt i les teulades del poble. Des de la plaça, que és un mirador, quan ens hi aboquem sempre sabem quin temps fa a Perafita. I els de Perafita, que tenen la sort de viure en un dels pobles de més anomenada de la comarca, deuen fer el mateix. Deuen mirar si el Castell de Lluçà porta o no porta capell. Si vénen núvols o si manxa el vent de ponent perquè llavors aquells núvols, que ja són sobre Santulària, amb poca estona els tindrem aquí. Del Castell i el Monestir de Lluçà, ànimes de la comarca, n’haurem de parlar un altre dia, avui tenia ganes d’ajuntar aquests dos pobles que tota la vida han format part del meu paisatge. L’un de la vora i l’altre una mica més de lluny.

sant-cristofol-de-borrasses---annamora_19184557

 

Perafita1972

Continuarà…

EL LLUÇANÈS ÉS….CUBISTA (a Sant Boi i Oristà)

1280px-Orista

683-1274289046

 

La silueta, deixeu-me que en digui skyline, de Sant Boi i d’Oristà són inconfusibles. Colors i formes que se’t claven al cervell. Per què? Cézanne, el pintor provençal impulsor del cubisme, diu que no hi ha res més bo que la senzillesa, el ser directe. Tota la resta només és un joc. Potser és això. La senzillesa d’unes formes que prometen i que un cop dins encara donen més del que t’esperaves. A finals del segle XIX Picasso va fer una estada a Horta de Sant Joan, Terra Alta (una comarca amb pocs més habitants que els del LLuçanès) i va dir aquella frase tan famosa: “Tot el que sé ho he après a Horta”. Barcelona, París, Nova York… Horta de Sant Joan. Les dimensions d’un lloc es mesuren de moltes maneres. Però això ara és igual. Formar part d’una comarca no demana ser molts, ni perfectes, ni macos, ni ideals, però si resulta que cada poble amaga un o dos o tres secrets, oli en un llum. Secrets de cigrons que són com perles, de tan difícils de trobar. Retaules barrocs i neoclàssics. Criptes. Balmes marcades per la bandoleria. Cases que necessiten tres-centes seixanta-cinc finestres si els seus habitants volen donar a l’abast de tot el paisatge que tenen per veure, i amb sales ben moblades on hi puguin dormir els ”infants” carlins don Carles i donya Maria de les Neus de Bragança. Poblats romans colgats sota la terra més o menys roja de Puig Ciutat. En fi, que el Lluçanès també tenia camins que duien a Roma i a la glòria, com qualsevol lloc que s’hagi de valorar. I amb totes aquestes credencials, dos pobles s’agermanen, si puc opinar, perquè semblen fets pensant en la mirada d’un pintor, sigui impresionista, sigui cubista, sigui abstracte. Tot això dóna un rang a aquests dos pobles que ja voldrien molts d’altres. El LLuçanès ja ho té això: de qualsevol senzillesa en fa un gran què. Per això necessitem i ens mereixem ser una comarca com déu mana, amb color propi al mapa, amb recursos propis a la butxaca, amb totes les de la llei. Del romànic al barroc. De les formes clàssiques romanes al neoclàssic d’un altar. D’un bandoler quixotesc a un general Savalls entrant i sortint del Vilar. Del cigró al pa de forment. De la simple artesania d’un càntir a la sofisticació del marbre d’una capella lateral. D’un carrer vell a un carrer antic. Tot això, sempre, amb el belar de fons d’ovelles i cabres, de cabrits i xais. Oristà, La Torre…amunt, amunt que fa pujada. No cal que vagi repetint els arguments: tot això és una comarca ben clara, ben marcada, amb molta personalitat, una comarca que es mereix treure el cap, mostrar-se tal com és, i ser reconeguda. De la Gavarresa al Sorreig, del Llobregat al Ter. Ho fan, ho feien, els ramats que amb el seu passar continu ens han dibuixat. Nosaltres també és un camí que voldríem tenir ben marcat. Imagineu per un moment la silueta de Tornamira, allà alçat damunt del verd dels camps. No us sembla alguna cosa molt important? És el que tenen els llocs privilegiats, que necessiten més cura que els altres, perquè donen molt.

 

.imatge_general_stboi

8044770

 

continuarà…

DSCF0253

EL LLUÇANÈS ÉS….COSTA AMUNT (d’Olost a Sant Agustí)

 

Hostal 275px-Castell_Olost_IMG_6564

De pobles en són tretze, de nuclis, alguns més, però de cases grans i petites n’hi ha una sembrada que espanta la terra. Per això fa anys se’m va ocórrer la gran bestiesa que la capital del Lluçanès, si un dia arribava a ser comarca, no havia de ser un poble o una vila, sinó una casa; concretament un hostal. No sé, vaig pensar que la canalla a l’escola fliparien quan haguessin de dir, Lluçanès, capital, l’Hostal del Vilar. Això era un somni, però la realitat ha trobat una solució més possibilista, entre pràctica i sentimental: posant la seu del Consorci (embrió de la comarca) a l’antiga escola de Santa Creu de Jutglar. A pocs minuts de Prats, però en terme d’Olost, així desactivem l’eterna rivalitat, futbolera!, i de passada recuperem el lloc on tradicionalment es trobaven els jurats del terme del Lluçanès, allà davant mateix, a la Casa Gran. Ara que s’acosta el moment decisiu, penso que això de la capital té poca importància (avui que fem tantes gestions per internet, no hem de pensar en un tipus de comarca com les que  es van dibuixar els anys trenta del segle XX). Prats és la capital demogràfica, econòmica i comercial, això no ho poso en dubte, ningú els ho prendrà, però la resta, per sort, està molt repartit. Cultura, esports, història, turisme, altitud, vistes, arxiprestat, dinamisme, bellesa, ermites, gastronomia, art, patrimoni… Agafem una bicicleta, costa a munt o costa avall, el Lluçanès no vol cames fluixes, i vinga, d’Olost fins a Sant Agustí, castells, grans cases pairals, petites masoveries, hostals, capelles, molins, barraques, coberts, corrals, pous, parets de pedra seca. Només cal que ens ho creguem, que respectem aquestes meravelles que heretem dels nostres vells, que els donem el valor que tenen i així els podrem deixar en bon estat a les noves generacions i els podrem ensenyar amb orgull als visitants. Amb comarca pròpia, com a mínim tindrem més mitjans, més capacitat d’incidir, més visibilitat. No pot ser que ara que ens trobem davant la gran oportunitat la deixem perdre. No pot ser que havent arribat tan enllà, ara ens tremolin les cames i ens descuidem d’anar a votar amb convicció i alegria (som l’enveja de molts territoris que voldrien ser on nosaltres som, a punt de fer el gran salt). Diuen que, abans de l’arribada de les carreteres, santa Creu era una cruïlla de camins. Imaginem uns ramats que avui surten de bon matí d’Olost, arri, deixant enrere el doble campanar, galing-galang, sant Adjutori presidint, uns pollancres a la vora d’un rec, i arri. Mentrestant, uns altres ramats que, venint del cantó del pont de Cabrianes, han fet nit a la Torre d’Oristà, també surten de bon matí, tric, trac, cap al Coll de l’Arç i tots dos s’ajunten a Santa Creu i plegats pugen cap a Beulaigua, la Blava, Santa Eulàlia i enllà, i després tiren cap a can Jaques (passant per la Ramada Encantada, la del nord, perquè al Lluçanès com a mínim n’hi ha dues) i s’acomboien amb uns altres que pujaven del Moianès per Alboquers, fins als frescals de Sant Bartomeu del Grau i Perafita i cap a l’Hostal del Vilar, i d’allà, convertits en una corrua de cal Déu, enfilen cap a Sant Agustí, els Munts de rerefons, i després, a tot drap pel mig del carrer de l’Alou, amb aquella pujada tan maca que hi tenen.  I a cada poble per on passen surt gent, dones amb davantal, canalla amb els genolls pelats, homes amb ermilla de vellut, i demanen novetats: Què diuen per vall, pastor? Què conten els d’amunt? Què dieu de nou, pastoreta? Però això era abans, ara tot ha canviat. Ara, un GPS, ara, bicicleta, cotxe, moto, camió, running… Potser tampoc hem evolucionat tant. Som Lluçanès i tenim els camins ficats al bell mig del cap. Som una xarxa de camins, corriols, dreceres, un anar passant. Som firandants i  fills i néts de firandants de la Fira de l’Hostal, o potser senzillament passa que la vida ens ha portat aquí, i ens ha agradat i hem decidit fer d’aquesta terra la nostra. Voldríem gestionar un pressupost concret i sortir al mapa.

(continuarà)

DSCF0248