El camp, la ciutat (Fàtima, Lenin)
Li pregunto a l’amiga pastora, mare jove de pastors de mon poble, i doncs on té la filla. I em contesta que és a tondre. A Barcelona. Ah. El ramat de son germà, pelant i femant Collserola. Rum-rum infinit de fons i uns camins fressats de senglars i runners. Què se’n farà d’aquella llana? I ric però em poso nostàlgic. “No solament som portadors d’un passat històric, sinó que el passat que l’ésser humà tragina en el seu propi cos ha estat fixat pel clima i pel paisatge. L’ésser humà és concret, no una abstracció. És inseparable del seu medi ambient precisament perquè és un ésser històric, perquè la cosa ve de lluny i molts altres abans que nosaltres han passat, treballat, viscut, pels mateixos paisatges”. Llegeixo a El camp i la ciutat, un dels apartats que ens regala, a L’amic de la finca roja, la Mercè Ibarz, que ja ve tota ella de La terra retirada, inoblidable lectura (us dic). Rurbà. Deu ser això, el rurbà sociològic, això que els pastors que jo conec baixin a Barcelona, pugin a Collserola, i vinga llana bruta, al capvespre, amb la torre Agbar il.luminada a sos peus i aquell belar enyorat. I també que els nostres pobles lluçanesos revifin per l’arribada discreta, respectuosa, amorosa diria i tot, dels neorurals joves amb ganes de fer allà la vida. Idealistes, però també terrenals fins a doblegar l’esquena (tatuada o perforats els mugrons o res de tot això) per tenir l’hort ufanós que altres no hem volgut o pogut mantenir. I les ciutats són plenes d’Ibarz, de gent “que tragina en el seu propi cos el passat”. La memòria que hem heretat dels avis, dels pares, la que ens explica la guerra i com s’anava empastifant tot. I després, la memòria, ens pot parlar d’enramades, dels boixos, les garlandes, les flors músties, les vànoves, tot allò que es feia posem per cas per recebre la marededéu de Fàtima en la seva passejada per Catalunya. El cim del kitsch, potser. Art popular amb les fulles i idees que tenien a l’abast. Això, com tota cosa, va passar i queda. Aquesta rentada de cara franquista i aquest fervor popular van passar també pels nostres camins fressats de carros, rucs, haques escardalenques, bicicletes, motos amb sidecar, i els primers cotxes. El llibre de la Ibarz va de moltes cabòries interessants, però m’aturo en aquestes del camp i la ciutat. El llibre parla estona i estona d’art, tot i que em sembla que no esmenta el kitsch rural. No hi fa res. Els caps es van lligant sols, van a la seva. Hi havia una cosa que em cridava, una efemèride, i li he fet cas: som a cent anys de l’any 17, el de les aparicions de Fàtima. El de la Revolució Russa.
